Avui el Parlament de Catalunya ha estat la seu institucional triada per presentar un nou partit polític, format pels representants del PSC, ERC i ICV. No és cap exageració: per la manera com ha anat tot plegat, la dinàmica és la mateixa que la que va institucionalitzar Berlusconi amb la creació del Polo a Itàlia. És l'escenografia, és la necessitat del pacte, és el nivell de renúncia als principis respectius. Tot els ha dit a constituir, de fet, aquest nou partit.

Ara del que es tracta és de que es presentin junts la pròxima vegada, per tal de no prendre el pèl a ningú. Que per això hi ha tanta gent indignada, i no només gent de CiU, sinó també del PSC i d'ERC.

Fer Montilla president és, des d'aquest punt de vista, secundari. Tan secundari com el mateix Montilla en el panorama polític català. Perquè un President és alguna cosa més que un maniobrador. D'un President se n'espera l'encarnació d'alguna cosa. Però d'això ja en parlaré més endavant.

A tots els qui pensaven que la direcció d'ERC mai no prendria una decisió com la que ha pres sense valorar profundament les conseqüències que se'n deriven, els pregunto: i ara, què?

A tots els qui no veien Montilla president el Govern de Catalunya, perquè en cap país del món més o menys normal cap candidat amb un fracàs electoral com el seu, els pregunto: i ara, què?

A tots els qui ahir pesaven que el país no va bé, que el que cal és avançar cap a la llibertat nacional, i que veuen com la solució que se'ns proposa és PSOE al capdavant de la Generalitat, els demano: i ara, què?

I als qui crèien que la virulència política reporta beneficis a cabaços els pregunto: i ara, què?

Doncs ara el que toca és treballar, treballar i treballar per generar una majoria nacional i de progrés, una majoria sobiranista, oberta, generosa, en la que la majoria de catalans i de catalanes ens hi reconeguem. CDC és això i ha de seguir essent això.

Vaig tancar la campanya electoral a Arnes, a la Terra Alta, a hir a les dotze de la nit. El casal era ple de gom a gom i feia un anot d'aquelles que no s'obliden. Arnes és un poble preciós d'una comarca preciosa i encara poc coneguda, la Terra Alta; una comarca que fa de ròtula dels Països Catalans.

Arnes té la sort d'haver pogut triar un dels millors alcaldes del país: en Xavier Pallarès. Demà en Xavier serà escollit diputat al Parlament de Catalunya per CiU.

Els catalans tenim la gran sort de que el país estigui format per Barcelona i per Arnes, en peu d'igualtat. I la gran sort de comptar amb polítics de la talla de Xavier Pallarès.

He estat un parell de dies a València. Com cada anys, els Premis Octubre truquen a la porta de casa i és un bon moment per agafar el cotxe i perdre'ns país avall. Han estat dos dies prou intensos, des de la mateixa nit de divendres. Vaig conèixer Miquel Gil a una hora golfa, com toca, i vam parlar una estona de música catalana davant de la porta de l'edifici Octubre, que havia de ser innaugurat el matí següent.

L´'Edifici Octubre té ànima, és la casa de tots nosaltres, és i ha de ser un multiplicador de catalanitat valenciana a la nostra capital del Sud; és València, és modernitat, és la joia de la normalitat. A qui em llegeixi, pocs o molts, us demano que l'aneu a veure, que en feu ús, que us hi comprometeu!

A la tarda, ben assessorats per l'Enric Morera i la Tona Català (per cert, una parella que sembla feta per a la conversa agradable i intel·ligent), vam anar a una partida de pilota valenciana, al Trinquet Pelayo. Us asseguro que poques vegades he xalat tant com dissabte a la tarda. L'ambient, l'esport, la valencianitat, la plasticitat de la pilota es va quedar amb nosaltres. Ara veig perquè ens l'han amagada: massa valenciana i per tant massa catalana; massa del país, aliena als ocupants. A partir d'ara em dedicaré a donar-la a conèixer on vagi.

De tornada a Barcelona, la Laura i jo ens vam aturar a Marina d'Or. Aneu-hi si podeu. També ho heu de fer. El país també és Marina d'Or. Allà hi teim un bon mirall del que tamé hem esdevingut.

Ahir al vespre míting final de CiU a Badalona amb més de 14.000 persones i un gran ambient. El millor de la nit, més enllà de la gent i del color de l'acte, va ser el discurs d'en Mas adreçat a tots els catalans. No tinc ganes de parlar de les eleccions. Ara només us vull dir el que diu el jutge del Trinquet a l'hora de començar la partida: "Cavallers, ara va de bo!"

He estat al ple d'aquest matí. Volia veure quines explicacions es donaven per la suspensió de la cimera de l'habitatge que s'havia de fer a Barcelona.

La discussió de fons era la de l'autoritat de l'alcalde, la del plegament davant de la violència o del plegament als interessos del PSC. La imatge de Barcelona n'ha sortit molt perjudicada i algú havia de donar explicacions polítiques.

No s'ha fet. Totes les respostes del tripartit municipal, ERC, IC i PSC-PSOE han servit per mirar de desqualificar els grups de l'oposició: "que si sempre veniu amb el mateix", "que si sou uns lladres i uns cínics (paraules de la senyora Mayol... Déu n'hi do!)", que si bla, bla, bla. No res: s'aixeca la sessió.

Hi ha qui té el mal costum de parlar sempre d'una mena de trona institucional i intel·lectual. Els esquerranosos de saló que han dominat la ciutat tants anys segueixen com sempre. Però Barcelona se n'està cansant. Ara que es parla tant de la suposada prepotència d'Artur Mas, seria hora de parlar de la prepotència predemocràtica de qui es rifa de les institucions i les posa al servei d'objectius espuris. Això si que és prepotència, despotisme i arrogància, senyors del Govern Municipal!

Tot just he llegit per segon cop l'entrevista que el Dr. Sala i Martín fa al candidat Montilla a La Vanguardia, i no m'ho crec. Com diu un bon amic meu, és al·l·lucinant, amb tres l geminades.

Com és possible que aquest home hagi arribat a ser candidat a la presidència del país? Com pot confondre's tant? Com hi ha hagut gent al voltant seu tan poc lleial que no ha estat capaç de dir-li la veritat?

En Montilla no té un problema de formació, ni d'orígen, ni de res que s'hi assembli. Senzillament és un home a qui Cornellà li queda gran. Cornellà, Sant Andreu, Arnes, Mura i Tarragona. Que trist!

Aquest matí he estat a Montjuïc commemorant l'afusellament del President Companys. Com cada any un grapat de nacionalistes de CDC ens hi trobem per renovar el compromís amb la continuïtat del país. La reflexió de cada any té un to especial, en aquests dies densos. En deixo un tast aquí, en forma d'un parell de punts i d'una addenda:

1. El President Companys va ser afusellat per ser President de Catalunya. La Gestapo, els nazis, el govern espanyol del General Franco el van detenir i afusellar perquè el Presdient Companys representava la sobirania dels catalans. Afusellant-lo a ell afusellaven la nació política dels catalans, l'expressió política del nostre dret a ser.

2. Companys va arribar tard al catalanisme, massa tard. D'haver-hi arribat abans segur que hauria gestionat de manera diferent la situació del mes d'octubre del 34, i segur que hauria actuat diferent durant la desastrosa revolució que patí Catalunya entre el juliol del 36 i el maig del 37. Companys cometia un error del que el President Macià estava vacunat: posar davant de Catalunya una manera d'estar en política, més que no de ser políticament parlant. Les bales que li van segar la vida van posar a lloc la importància de l'ordre de les coses inclús pels que no tenen cap dubte de si són o estan.

L'addenda: em mirava, mentre sortia el sol, les antenes que defensa la guarnició de l'exèrcit espanyol que encara hi ha al castell. Són unes antenes que s'assemblen a les que pinta en Cesc a les seves vinyetes.Allò no serveix ni per trucar a casa dels soldats de la guarnició. L'exèrcit, de fet el govern d'Espanya, fa la seva pixada de gos en aquelles antenes. Hi marca el seu territori.

Avui treballo, és clar. Avui més que cap altre dia de l'any. Que es posin la Hispanitat on els càpiga, i la raza i tot el que en penja.

Jo, avui, treballo.

Han frustrat la celebració d'una cimera sobre habitatge a Barcelona, i ho han fet a costa de la imatge de la ciutat. De tot plegat el pitjor per a mi és la manera com això s'ha produit, com s'han rifat la Casa Gran.

Vull dir que una decisió d'aquesta mena hauria d'haver estat intervinguda per l'alcalde, deliberada a la reunió que els membrers del tripartit municipal deuen mantenir tot sovint.

Però al final la decisió es pren en una reunió que diuen que ha estat tècnica però amb presència del regidor responsable de la seguretat de la ciutat i dels caps de la Guàrdia Urbana.

L'alcalde no hi està d'acord, diu. Però el seu regidor si. I el seu partit també. I els seus companys del govern espanyol. Per tant dedueixo que ell també hi està d'acord, digui el que digui.

"Una cimera d'habitatge ara, a Barcelona? Amb el sidral que tenim organitzat al respecte? Fora, home; no patiu que no es notarà!". Èl cas és que se'ls ha acabat la butlla. Tot plegat és un desastre i qui en surt perjudicada de debò és la imatge de la ciutat.

Quan sóc a València, molt menys sovint del que a mi m'agradaria i molt més del que alguns companys es pensen, miro de treballar per la unitat dels nacionalistes valencians. Dic que miro de fer-ho perquè les dinàmiques partidàries a vegades ho fan difícil.

Ara, però, es dona el cas que la major part de dirigents nacionalistes valencians, i alguns de catalans, som bons amics i compartim visió sobre el present i sobre el futur del país i del conjunt de la nació.

El Bloc Nacionalista Valencià, tan ben dirigit per Enric Morera, és un puntal d'aquesta opció per la unitat i pel progrés del nacionalisme a tot el País Valencià. Em consta que Agustí Cerdà també defensa els mateixos principis que Morera i jo mateix. Caldria sumar-hi la gent d'Esquerra i País i fariem el ple.

Tots junts podem fer que per fi el País valencià articuli una força política plural, unida per allò que ens uneix i no pendent d'allò que ens separa. Una força política que des de la centralitat sociològica pugui plantejar-se representar amb possibilitats el nacionalisme que trobem pels carrers, les entitats i les places del País Valencià.