Només per comprovar que el pes real d'ERC al nou govern és menor, tenint en compte el repartiment de conselleries que ens han fet saber, i tenint en compte la distribució de les despeses en el pressupost de la Generalitat, ens dóna el següent resultat:

PSC.................... 74,56% (anteriorment 57,48%)

ERC................... 14,87% (anteriorment 36,18%)

ICV....................  9,46% (anteriorment 6,35%)

(Val a dir que falta un 0,96% del total a adjudicar a algun dels tres partits del nou govern, ja que l'agricultura del nostre país té tanta importància que es veu que ningú no en vol ser conseller. No he sabut trobar enlloc a qui li correspondria aquest departament).

P.D. Adjunto quadre Excel basat en els pressupostos d'aquest any d'on s'han extret aquests resultats.

Si partim de la base que ERC vol ser la força hegemònica del centre-esquerra català, sembla clar que no és la millor via la de revitalitzar (per segona vegada) a un cadàver polític com havia de ser en Montilla i oxigenar un molt tocat PSC-PSOE. Si es vol arribar a governar en solitari un país, has de procurar que aquest país es pugui veure emmirallat en tú, i el millor camí no és fer President de Catalunya algú que es sent espanyol, que és un pèssim gestor i que només mostra la seva vàlua a les clavagueres de la política, tallant i cosint. És evident que el país que quedarà després del tripartit serà moltes coses, menys catalanista, serà de tot menys sobiranista, serà infinitat de coses menys català. L'anomenat front nacionalista dificilment serà majoria parlamentària en unes noves eleccions.

En un país com aquest, en una Comunitat Autònoma com aquesta (ens hem d'anar acostumant a la nomenclatura: fixeu-vos com a les darreres eleccions ja es parlava majoritariament des dels mitjans de comunicació d'"eleccions autonòmiques") on el populisme és vist com la panacea del Món, hi ha un partit que ja s'està fregant les mans: Ciutadans-Partido por la ciudadanía. Només els hi cal fer-se alguna foto amb en Chavez o amb en Castro i a les properes eleccions tindran més escons que els d'ICV.

ERC s'ha convertit en la segona crossa del PSC-PSOE. Si, fins ara, hi havia gent que no volia votar directament els socialistes perquè no eren prou d'esquerres, i es dedicaven a votar ICV ja que, en el fons, sabien que governarien junts si sumaven, ara també tindran la seva opció els qui es pensin que els sociates no són prou catalanistes. Voten ERC i així ja saben que el seu PSC no deixarà de governar, perquè ERC sempre els recolzarà.

Què votem a les properes eleccions?

Les dues opcions que tenim són un govern de CiU amb el recolzament del PSC o bé un govern del PSC amb el recolzament d'ERC i ICV. Per tant, no és difícil adonar-se que, al cap i a la fi, restem a disposició del farsant i demagog que presideix el govern de l'estat espanyol. Vull dir que, en qualsevol cas, tenim mala peça al teler.

Que seria collonut que CiU governés amb esquerra? D'acord, però això no passarà. En Carod ha renunciat a menjar-se l'espai que havia deixat el PSC en liquidar aquest el seu sector catalanista i ha optat per continuar desgastant l'espai de CiU (si en voleu proves, fixeu-vos amb el sorprenent discurs liberal que va deixar anar el dia del debat, amb la clara intenció de pescar vots convergents. O fixeu-vos amb l'atac que va etzibar a Mas, titllant-lo gairebé de xenòfob per qüestionar el fet que Montilla pugui ser President de Catalunya pel seu orígen, quan en Mas en cap moment va dir res en aquest sentit).

Fins i tot, personalment, preferiria que CiU governés amb el PP que no pas amb el PSC. La direcció del PP a Catalunya em dóna més garanties de catalanitat que tot el socialisme junt. Però bé, això és impossible per l'enorme desgast que comportaria a CiU.

Per tant, es tracta de triar entre els pets i la merda. O sociovergència o tripartit. La meva aposta, aquest cop, és clara: votaré la única opció que em garanteix que, en la combinació de govern, un partit d'obediència catalana estricta serà el preeminent. O sigui : CiU.

Els pets fan pudor, però no embruten tant. 

Quin partit hem de votar per estar segurs que es farà política en clau catalana?

Cap.

Els partits nacionals, els que defensen (amb la boca petita, tot sigui dit) l'autodeterminació, no ho fan. Les reaccions dels partits catalans van en funció del que passa en la política espanyola. Per tant, accepten submissament el seu paper de diputació regional que, al cap i a la fi, és el paper que se'ls va reservar en el pacte entre els franquistes i l'esquerra antifranquista que s'ha anomenat transició i que es va fer, fonamentalment, per a perpetuar l'statu quo del centralisme estatal i els qui sempre l'han defensat de la única manera que es pot defensar : amb la força. L'esquerra antifranquista només hi va aportar el seu enorme coneixement sobre el control del mitjans de comunicació de masses, ja que s'havien d'aparcar el garrot i el tret al clatell, característics de l'espanya franquista. Les reaccions només s'entenen en clau espanyola, genèricament espanyola. Per això s'han d'empescar explicacions grotesques o, en el millor dels casos, buides de contingut a l'hora de justificar les seves actuacions. Per això no poden prometre coses gaire concretes. Per això l'estatut ha de ser, necessariament, dolent. Per això se li ha de donar un enorme mèrit a Pujol: ens va fer creure que érem com un estat, quan no érem res. El tripartit ens ha retornat a la realitat. A partir d'aquí, hem de decidir cap a on volem anara.

En un país normal, l'acció vindria determinada per les necessitats del mateix país que, en ser analitzades pel govern de torn, provocarien com a reacció una sèrie d'actuacions destinades a solucionar l'acció inicial. Acció-reacció. Aquell dia sí que valdrà la pena votar.

PRIMER :

No em puc imaginar cap altra comunitat autònoma espanyola fent els debats electorals per a tot el conjunt d'espanya. Només se'ls pot acudir als del PSC, això. Ningú té un nivell tant alt d'espanyolisme i autoodi alhora.

SEGON :

No entenc als de CiU seguint-los el joc als sociates, i demanant debats només entre els dos canditats. Convergència ha d'entendre que si hi ha debat entre els cinc candidats, el que quedarà més en evidència (encara que el facin en castellà!) és en Montilla. I el que els interessa és que hi hagi un trasvassament de vots del PSC a ERC, ja que de CiU a ERC ja es va produir en el seu moment. Ara és l'hora de potenciar els partits amb visió més nacional. Si li demanen un debat cara a cara a en Montilla, li estàs donant peixet, ja que no estan al mateix nivell : hi ha practicament la mateixa distància a les enquestes entre CiU i el PSC com entre el PSC i ERC. Que s'ho rumiïn, com a mínim!

Es vol que es revisin processos judicials de l'època franquista, però ningú demana la revisió del Tractat dels Pirineus, per exemple. Es vol que desaparegui la simbologia franquista, però ningú denuncia la impostura de l'actual cap de l'estat espanyol, màxim símbol del franquisme actualment existent.

Jo no vull que es revisin aquests processos judicials. Va ser l'estat espanyol qui ho va fer i haurà de viure amb això per sempre. Els actuals governants espanyols hauran d'aguantar per sempre el fet que són el que són perquè el franquisme així ho va voler, i no perquè ho guanyéssin ells amb la seva "lluita antifranquista". En zapatero, per exemple, és president perquè en franco ho va voler; és president en la forma que franco va voler. Estan limitats al que els marca el testament del dictador, que és la constitución espanyola, redactada per juristes més o menys demòcrates, però dissenyada pels poders fàctics del franquisme. En el llibre de memòries del cosí de franco, nicolás, aquest (el cosí) li pregunta quin és el règim polític que l'hauria de succeïr. La resposta és clara "una monarquía parlamentaria", i ho justifica pel fet d'adeqüar-se als governs occidentals.

Si volen, però, encara hi són a temps de posar les coses al seu lloc. Hi ha un parell de vells que moriran tranquil.lament a casa seva i no seria mala idea jutjar-los a tots dos en un sol macrojudici i que, almenys, passin per aquest mal tràngol. Un és un tal fraga i  l'altre un tal carrillo. Molts altres vells moririen més descansats.

Perque hi han moltes coses per fer i, en principi, totes són possibles. Perque si es reconeixen els drets de molts sectors de la societat , és evident que també s'ha de reconèixer el dret de les persones a decidir si el seu país ha de decidir el seu futur. Perque el Món està organitzat així. Perque ara ja no hi ha cap estat que pugui afirmar-se com a independent. Perquè cal buscar el nostre valor afegit en un Món globalitzat en la nostra identitat com a nació. Per tot això, deixant de banda seleccions nacionals, estatuts ambiciosos, i altres paranys que ens puguin parar per a desviar-nos del tema que ens hauria de preocupar. Per tot això... i perquè em sento orgullós de tots els que han habitat en aquesta pobra, trista bruta i dissortada pàtria i l'han creada, i l'han revifada i l'han defensada, i ens l'han deixada tal com és per a tots els que ara hi som:  Tots!. Perque ni espanya, ni frança,  ni cap altre estat es mereix que Catalunya en formi part.

Per tot això i moltes altres coses: Jo també vull un estat propi!.

Què deu voler dir això de les polítiques reals? Aquestes dues paraules són termes antagònics. Mentre en Carod defensava que per a governar no n'hi ha prou amb ser un bon gestor, en Montilla, amb aquesta frase ("ara és el moment d'aplicar polítiques reals i deixar-se de cabòries nacionalistes") afirma el contrari.

Què és millor? la gestió o la política?.

Un bon governant ha d'il.lusionar i, al mateix temps, gestionar de forma eficaç. Pel que fa referència a la gestió, necessita un equip important de persones que resolguin sense crear problemes el dia a dia. També hi pot afegir uns quants assessors especialitzats per a resoldre temes peluts. I totes aquestes persones haurien de ser més bones gestores que lleials, per suposat.

D'altra banda, cal que les cares dels governs siguin comunicatives, que generin confiança i, sobretot, que no facin com fan els actuals governants (suposo que assessorats per empreses de màrqueting) i no parteixin de la base que els governats són imbècils. Si alguna cosa s'ha fet malament, o la situació no és bona, o s'ha près una decissió precipitada, crec que la gent agrairia que els responsables ho reconeguéssin i no que expliquin faules bucòliques o, simplement, que desapareguin uns quants dies.

Bé, és un apunt. Però que no sigui dit que els que no som polítics només fem que criticar i no aportem arguments per a solucionar els temes. 

Al final, després de tants anys de conflictes, el que sembla que ha quedat clar al Pròxim Orient són dues coses:

1) els islamistes no pararan fins a fer desaparèixer Israel del mapa.
2) els israelians (majoritariament els que són jueus) no estan disposats a perdre'l.

Sempre he sentit a dir als progres que actualment ens governen que les actituds han de ser positives; que no s'ha d'anar mai contra una postura, sino que s'ha de procurar defensar allò que creus fins arribar a un punt d'entesa amb el que defensa una postura contrària (això que en diuen "diàleg", vaja).

Doncs bé. Qui és que vol la desaparició de l'altre? Quin diàleg planteja? Quina és la resposta adequada a algú que vol que no existeixis?

La resposta Israeliana és desmesurada, perquè perjudica a un ampli sector de la societat libanesa que sospira per viure en pau, per comerciar, per oferir un producte turístic que els permeti sortir del pou de les guerres. D'acord. Però si la majoria dels libanesos volien això, aleshores, què vol Hezbol.là? Què buscava quan va segrestar els soldats? Què busca llençant míssils sobre Haifa? Qui els va empényer a actuar així? (Suposo que no m'equivocaria gaire si assenyalés un barbut iranià que nega la Shoah, però segur que no és l'únic).

Israel té dret a existir. Per les circumstàncies que siguin (l'antisemitisme europeu del segle XX, per exemple) el poble jueu va retornar, va pujar, a Israel en massa. El que passa és que es va trobar amb una terra on la població, després de tants segles, havia canviat. Ara els qui habitaven el pròxim orient havien canviat la religió jueva per l'islam. I això els feia incompatibles, tot i partir d'un tronc comú. Són dues branques oposades, però condemnades a estar sempre juntes.

Els islamistes no suporten els jueus perquè els recorden el seu orígen. Els jueus no es fien dels islamistes perquè saben que els volen fer desaparèixer. Això es soluciona amb diàleg? potser sí. Però igual que dos no es barallen si un no vol, dos no dialoguen si un no vol. I aquí, el que no vol el diàleg, és l'islam. No ens equivoquem.

El que no entenc de cap manera és que hi hagi allò que s'anomena "democràcies occidentals" que, per qüestions que se m'escapen, donin suport a les postures dels que no volen dialogar. I sempre (per fer-ho més incomprensible encara) són les veus progres, esquerranes, les que defensen les postures intransigents dels islamistes. Puc entendre la postura francesa, ja que té molts interessos entre els països  àrabs, però la espanyola, no la entenc. Jo crec que no és més que una derivada de l'antiamericanisme patològic que ens envolta, perquè si no, no ho entendria. Si fins i tot la esquerra pacifista israeliana dóna suport a les accions del govern i, en general, el 90% de la població d'Israel recolza aquestes actuacions.

Defensar Israel és defensar la llibertat de les persones. Mostrar al Món que hi ha espais per a la llibertat entre la intol.lerància islamista (que renega de la llibertat individual que propugna Occident i propugna una mena de neofeudalisme amb parabòl.lica com a solució de futur) com són Israel, gran part del Líban o, apurant una mica, Egipte i Jordània (ja he dit que apurant una mica). No pot ser que algú et negui i tú t'arronsis. No. Això seria el final.

He quedat de pedra quan ho he escoltat. Eren unes declaracions del Sr. Sanchez-Llibre en la presentació del seu famós llibre que han passat a RAC-1. L'home explicava una escena d'unes negociacions sobre el finançament en les quals estaven presents ell i en Quico Homs. Van plantejar que la inconstitucionalitat del projecte d'estatut (el del 30-S, s'entén) no podia ser tal ja que hi havia un model de finançament vigent, el d'Euskadi i Navarra, que era pràcticament idèntic al plantejat en aquest projecte d'estatut. La resposta dels interlocutors representants del govern va ser "pero es que allí hay un problema de pistolas". En Quico Homs va preguntar aleshores que si era necessari que a Catalunya hi hagués un problema d'aquest tipus per a poder disposar d'un sistema de finançament com aquest. La resposta, tot i no produir-se, venia intrínseca en l'anterior afirmació : "pero es que allí hay un problema de pistolas".

O sigui, que tot allò de "la vía pacífica", "aceptar el sistema democrático", "renunciar a la violencia", "dejar que hable el pueblo", etc.... no eren més que promeses més falses que les d'"aceptar el estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña". Per tant, què volen dir? No podrem aspirar ni tan sols a un finançament digne (que no just) com el que es plantejava, si no és que comencem a esmolar les eines? Hem de començar a comprar Kalashnikovs al mercat negre? Com se li pot explicar a un jove que cregui en la independència i la llibertat dels pobles si aquesta és negada pel mateix sistema que, en teoria, t'ho ha de permetre? No és això un viver d'impotència futura?