CALIPORTAL DINS ELS AIGUAMOLLS

Seis meses de sobriedad. Llevo medio año sin alcohol y poco a poco voy degustando aquel tipo de tedio magnífico del poeta Álvaro Campos, que des de su ventana miraba perplejo el mundo todas las mañanas. Ahora, entre mis novedades vitales, estan el sol que saluda los despertares, el placer de ser cortés, la revelación de que todo és excepcional, el despliegue de gentileza en el trato a las personas, la impresión de vivir en plena tempestad de calma, la satisfacción de haber perdido 12 kilos, el sentimiento de absoluta indiferencia hacia aquellos imbéciles a los que tenia manía antes, la gestión de la herencia literaria del antiguo habitante de mi cuerpo, el abordaje suave de una lógica espartana de trabajo, la creencia de que los gordos son los demás, la utilización de la ironia templada como rasgo incompleto de la felicidad.
Enrique Vila-Matas


Fer un text complicat amb una brevetat i una lucidesa extremes, respectar l'economia, per atènyer una certa mestria, vet aquí una de les lliçons antigues d'Aràlia.

D'ençà que Charles a partit not molt el lloc —ample, gran, buit— que ha deixat en la meva vida. Aquesta malaltia de la nostàlgia que no m'abandona mai.

He anat amb l'ipod fins als aiguamolls del Verer.

Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m'enfolleix.

La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l'aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d'enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l'estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l'instrument, els grops de la fusta, els temps de l'harmonia dins la fusta, dins el meu cos, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Aràlia, tot ho diu, llenties d'aigua i pa de granota, llengües d'oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d'un jove enamorat del record d'una dona morta, ofegada, engolida per l'aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l'hora crepuscular.

Tenc molt de fred.


Torn cap a Son Asgard a correcuita.

Escric des de ca na Maria del Mar Bonet.

M'he passat el dia a ca seva de Vallvidrera assajant amb ella i dos músics -Dani, acordió i piano, i Roger, guitarra- el recital dedicat a Ovidi Montllor i Guillem d'Efak que farem divendres a Manacor, dissabte a Capdepera i diumenge a Artà.

Quin gust dir i cantar les lletres i les músiques d'aquests dos amics que partiren de vacances fa deu anys i busques!

No hem parlat quasi gens del Triunit. No hem perdut el temps amb les notícies. Hem ocupat les hores amb la poesia fonda de dos amics -de dos germans- amb els quals gaudírem, lluitàrem i estimàrem molts de dies i nits en èpoques ben negres i dramàtiques. La Maria del Mar broda cançons tan fortes com Montserrat i Homenatge a Teresa de l'Ovidi i Blues en sol i Cavallet de serp del Guillem. Aquest plagueter es defensa amb la magnífica Balada d'en Jordi Roca de Guillem i amb la durísssima i tendra Faré Vacances de l'Ovidi.

Ara, després de tot un dia amb ells dos pens que amb el nostre treball els donam vida i això m'eixampla el cervell.

Mir la lluna quasi plena damunt els turons a prop del Tibidabo molta d'estona.

TRIUNIT: GOVERN CATALANISTA I D'ESQUERRES (?)

Tots tendran el poder en precari i una reexperiència conjunta.

Cal agrair que no s'hagin penjat per decidir-se entre tantes de pressions orogèniques de tones i tones i retones.

[Saddam Hussein condemnat a la forca. Estic en contra de la PENA DE MORT. CAL SALVAR SADDAM DE LA PENA DE MORT!]

En veurem de grosses si no ens morim, deien els antics, els clàssics i Xècspir i Blai Bonet.

I de l'amic i mestre Blai un fragment del poema Gaspar Hauser núm. 2 que quan he sabut la notícia de la creació del Triunit m'ha vengut al cap.

Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies, t'enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
(...)
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

MADAME BOVARY C'EST MOI, DIU MESTRE FLAUBERT
L'u d'octubre de 1856 apareixia a la Revue de Paris la primera entrega de Madame Bovary de Gustave Flaubert. Per celebrar aquests 150 anys d'una de les novel·les que formen part de la meva educació sentimental vull transcriure l'homenatge que s'ha inventat el més flaubertià dels escriptors britànics, Julien Barnes, autor del magnífic text El loro de Flaubert (Anagrama). Ara s'ha imaginat que Emma Bovary no es suïcidava amb arsènic i que contava sa vida al partir de Yonville. Aquest text inèdit el penj gràcies a l'amabilitat de la meva revista francesa de tota la vida Le Nouvel Observateur. Gràcies a Julien Barnes, a la traductora Vanessa Guignery i a Le Nouvel Observateur.

Jamais je n'ai été plus heureuse que le jour où nous avons quitté Yonville, le jour où nous sommes montés dans la diligence avec nos maigres biens. Quel soulagement à l'idée de ne plus jamais revoir le drapeau tricolore de fer-blanc qui tourne au vent en haut du clocher de l'église, de ne plus jamais écouter les inepties énoncées avec suffisance par Monsieur Homais, de ne plus jamais sentir la réprobation des femmes du village, de ne plus jamais entendre le bruit du tour de Monsieur Binet. (segueix)

CONDENSACIÓ

Si donc m'interroge; si l'on s'inquiète (comme il arrive et parfois vivament) de ce que j'ai «voulu dire» dans tel poème, je réponds que je n'ai pas voulu dire, mais voulu faire, et que ce fut l'intention de faire qui a voulu ce que j'ai dit...

Paul Valery


La lectura com a passatge incessant, d'una paraula a una altra, d'un text a un altre, d'una aventura verbal a una altra: travessia, exploració, recerca de paisatges: de passos, de gorgs, d'estrets, d'encletxes, de cavorques, de forats, de cruis...
La lectura com a metàfora sexual d'una penetració?

Penetram el llibre, la lletra, amb la visió lectora?

Som penetrats?

Llegir: fer funcionar la imaginació.

Llegir : transformar l'experiència en coneixement.

Una nova lectura d'un text és també (tan bé) una nova escriptura d'aquest text.

Llegir: un diàleg amb aquest individu tan desconegut que és un mateix.

El lector es converteix pel gust de la lectura en escriptor.
Com a lector crei, invent, imagín, fantasieig, vol, faig el llibre: pas de l'escriptura finita a la lectura infinita.

Lectura: matèria d'infinit...

FREDA COM UN DIAMANT
Thy pen is full as harmless as thy sword (La teva ploma és tan esmolada com la teva espasa)

Carl Scroope

He anat caminant, tira tira, fins a l'Aigua Morta. Està molt a prop dels Armaris, aquelles grans faixes disposades de forma paral·lela i originades a partir de forts moviments orogènics de plegament: aquesta aparença de grans armaris encastats a la paret sempre m'ha sorprès, com si la terra em mostràs l'entranya.

L'horitzó era gris i la marina semblava tenyida de vermell.

Aquella roca planera, l'Aigua Morta, situada en la mateixa línia de la costa on, en un horabaixa de bonança com avui, l'aigua queda estancada em produïa calma i ganes de pensar.

M'ha vengut al cap el comiat de Charles que partí ahir cap a Nova York.

Ell era l'encarnació d'una cultura que estim en els seus millors aspectes: àvida, cosmopolita, insaciable, refinada i, sobretot, animada per una necessitat constant de verificar i d'interrogar.

Charles rera els seus calembours amarats d'humors, darrera l'elegància severa de la seva conversa (hi ha moments en què sembla el rugit d'una pantera negra), et deixa entreveure un esperit seriós: greu...

He mirat els Vermells, una zona dominada per les terres vermelles de la pedra esmoladora i m'he girat cap al mar. Un brisa lleu creava onetes menudeues que s'estavellaven amb suavitat al meus peus. L'hora era reposada, tranquil·litzadora.

El vol ras d'un corb marí m'ha deixat embambat una bona estona.

I, de sobte, la nit.

Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Josep Pla

FUETEJAR
la llengua catalana,
deixuplinar-la,
exsecallar-la,
empeltar-la,
everinar-la,
tensar-la fins a les enravenades dels tactes i els contactes,
castigar-la per extreure potencialitats musicals invistes, conceptes complexos insentits, una sintaxi orfe amb frases d'acció sense verbs o verbs fets carn per poder mossegar-los, rosegar-los, arrossegar-los, millor:
una violència extrema de la morfologia i una tendresa violenta del lèxic.
Ah! I aquests jocs inacabables de mots, dels mots,
aquestes paraules amb doble volta que sollen al lector quan les diu, quan les viu, etc.

No sents una veu gravada en el marbre?

No veus el polsim d'or que desprenen aquestes formes que llegeixes?

La teva boca no és mesura, etc.

Entrecreuaments melòdics, etc.

Fragments de pensaments que s'organitzen en combinacions aventureres i boiroses que tradueixen la nostàlgia d'Aràlia, etc.

Ah! Lâche! Fais l'amour et rénoce à l'Empire...
etc.

REGINA O LA DERROTA DE L’ESTIL
Facta! Sí, ficta, facta!
Nietzsche, Aurora, IV, 307

Quina diferència hi ha entre aquest ardor solitari que em puja de la boca sense dents fins als ulls com una calrada volcànica i les estrebades d’en Xavier o les delícies de na Magda! Quina diferència entre aquests tremolors violents mesclats amb uns xiscles espessos que em fan sacsejar el cos sencer com si la cambra d’aquesta residència d’investigadors del carrer Hospital de Barcelona es trobàs sota els efectes d’un terratrèmol assassí que ho esbucàs tot! Quina diferència entre la soledat de dos cossos que s’esquarteren a besades i empentes i tocs i aquesta solitud de mi mateixa quan m’acaron i em puny i em faig malbé i bémal per poder saber que estic viva, que hi ha algunes cèl·lules que responen als efectes de la respiració.


Regina, dins aquest llit de plaça i mitja, amb els sostenidors quasi trets que deixen veure un mugró enravenat, fosc, i el perrús negríssim a l’aire, fent els darrers esperonejos d’aquest exercici que has practicat des que entrares en l’habitació: donar-te gust al cos amb els fantasmes sexuals d’aquell home amb qui has viscut deu anys i has fet dues filles, i els fantasmes brutals d’aquesta dona amb qui duus mig any de follia amorosa tan intensa que no t’ha quedat altre remei que agafar l’avió a l’escapada i fugir de Mallorca abans que ella t’escorxàs de viu en viu. Regina, tremoles, és un tremolor petit i fondo que t’estameneja tota la còrpora i et fa sentir cosa. Amb molta de lentitud t’incorpores i quedes seguda damunt el llit.



Seria un lloc comú que et mirassis d’enfora, des de defora, Regina Amat, i recordassis aquell pintor nord-americà que ens agrada a totes dues; no et vull així, tan culturalera com et poses sempre dins el quadre que creus que es correspon amb un llibre, una pel·lícula o un teatre dels altres. Jo, Magda, et vull com et vaig conèixer, tan eixelebrada com quan ballaves i cantaves a dues passes del roquissar amb un salt damunt la mar de més de trenta metres, tan dominadora com quan em feies fer tot allò que tu desitjaves amb la ferotgia d’una moixa salvatge que ha descobert l’objecte del seu canibalisme. Va ser el teu home, en Xavier, qui ens va presentar a la festa dels cinquanta anys de Bel Llodrà, aquella amiga vostra amb la qual jo havia estat feliç quan florien les buganvíl·lees i no pensàvem en la separació. Regina, et vull com dins el volcà de la separació quan no t’aturaves de plorar per qualsevol cosa i em deies que t’havia obert les portes d’una nova era. Regina, et vull xecspiriana deixant les teves dues filles per venir dins el meus braços.



Encara la sents, la sents per la pell, per les radiacions de l’aire, per la veu, per la ferida, Magda enyorada amb el raor de la traïció dins les mans. Regina, has agafat un camel i l’has encès amb molta de parsimònia. Fa un temps d’estiu aquesta tardor maligna, penses mentre pegues una xuclada llarga com si allò fos un xirri. Et poses a riure mentre t’aixeques i vas cap a la finestra.


Si no fossis tan cultureta potser només veuries com s’encenen milers de llums dins el capaltard sangonós de Barcelona, et temeries de totes formes que tens just davant uns edificis gòtics que podrien ser una capella, una biblioteca o les seus d’unes altíssimes institucions de cultura, i més enllà sobre un conjunt de teulades i terrats antenats adoraries un campanar hexagonal, unes punxes d’una façana gotiquenca també i unes torres bessones llunyanes. Però et ve al cap que a una bessona, l’hotel Arts, s’hi hostatjà Lou Reed que quan li demanaren que havia pres dels maxibars va dir ALL!, i que domines la casa dels llibres de la Biblioteca de Catalunya i que al carrer hi ha moros i pakistanesos i senegalesos i sudaques i russos, etc. Regina, Magda no t’ha traït. Ets tu que no saps què vols.

LA TERRA VERMELLA I EL TEMPS ROIG PINTEN ALHORA DINS LA SOLL ENRUNADA

Post mortem, nihil, ipsaque mors nihil (After death, nothing is, and nothing, death)

Séneca

Arxiu de la natura aquestes despulles del passat

Clariana de mots que s'empenyen per dir no-res

Caminador inútil pel guaret abandonat i tan erm

Que sussuaixí les carícies poden esquarterar-me

Repàs els pigments del mur fet atles de ma vida

Enfony els dits pels cruis que inunden el desfici

Acaron amb impaciència els perfums dels ahirs

I m'ofeg nedador impossible per ones dels solcs

D'una joia extravagant que m'embolica ansiosa

EL PRESENT CONTINU SENSE TU

Certains nuits, je rêve d'une bibliothèque entièrement anonyme dans laquelle les livres n'ont pas de titre et ne revendiquent aucun auteur, formant un courant narratif continu dans lequel tous les genres, tous les styles, toutes les histoires convergent, et tous les protagonistes et tous les lieux restent non identifiés.

Alberto Manguel


El temps torna lent quan et pens torna matèria

La fragilitat dura més que la força que l'empeny

Les clorofil·les es mustien amb el record del toís

La majestat d'un xap hostiari de besos i brutícies

El temps torna lent quan et pens torna matèria