Escric aquest article just abans de les eleccions sabent que serà publicat un cop coneguts resultats. Per tant, no és cap missatge ni als electors ni als polítics. Ho faig perquè tinc el cor encongit després d'haver llegit i escoltat un reguitzell d'intervencions en diferents mitjans que han ferit greument l'escola pública. De gent aliena i, el que és més greu, de persones que s'hi guanyen la vida. A Catalunya Ràdio el dimecres 18 d'octubre es produí un interessantíssim debat –segons Antoni Bassas, presentador del programa. El problema no fou que el neoliberal Sala Martín defensés el model educatiu de lliurar un xec escolar a les famílies perquè aquestes elegissin centre i que les escoles gaudissin la potestat d'escollir els alumnes més adients. Tothom té dret a exposar les seves idees. El problema és que per argumentar-ho fes servir el sarcasme («Què passaria si els jugadors del Barça fossin funcionaris»); la desconsideració («Els pares trien l'escola pública perquè són beneits»); la mentida («a Suècia fa molts anys que tenen aquesta política»); i, el més greu de tot: la generalització: «Tenim una escola pública de qualitat baixa». Que hi ha escoles públiques de qualitat baixa és cert. Que el sistema funcionarial no és el més adient, potser discutible. L'inacceptable és posar tothom dins el mateix sac.
Per experiència pròpia puc assegurar que el nombre d'escoles públiques de primària excel·lents és incomptable. I que hi una multitud de mestres excepcionals amb una dedicació exclusiva i abnegada a la seva feina, que mai es plantegen si són funcionaris, si els demanaran o no comptes per la seva feina, si tenen el futur assegurat. Dediquen una gran esforç personal a fer el que se'ls ha encomanat: educar el millor possible els seus alumnes. S'hagués agraït que en aquella tertúlia personalitats de la talla de Salvador Cardús o del mateix Bassas li haguessin qüestionat aquesta malèvola generalització, tal com va fer Rafel Nadal. L'altra fiblada fou la portada d'El Periódico de dimecres 25 d'octubre. En una presentació sense precedents, la carta d'un mestre descontent dirigida als polítics ocupava tota la primera plana. No vull aquí rebatre una per una les preguntes / denúncies que feia aquest docent. El que em pregunto és la finalitat i les conseqüències d'aquesta publicitat. Aquesta política de queixa mediàtica que empren treballadors de dins el sistema ha estat un dels mals endèmics de l'escola pública. El resultat de tants anys de desprestigiar l'escola des de dins sols crea desconfiança a la població. I com que a la privada ni se'ls passa pel cap escampar als quatre vents els seus problemes –tants o més que a la pública– al final portaran l'aigua al seu molí. I amb això no vull dir que els docents no hàgim de denunciar les equivocacions dels governants. Hi ha mecanismes per canalitzar les queixes que poden donar tant o més bons resultats que la crítica en els mitjans de comunicació. L'estratègia de publicar a la premsa les mancances, sovint amb exageració, té el seu origen en els sindicats de docents. A uns sindicats més que a altres no els ha tremolat la mà a criticar el sistema sense parar-se a pensar que creen recel a les famílies amb fills en edat escolar. I ho fan uns sindicalistes que, molts d'ells, sols aspiren a conservar la seva preuada plaça d'alliberat sindical. N'hi ha que fa dècades que no trepitgen una aula.
Quan parlem d'escola, caldria recordar allò que encertadament va escriure en Jaume Cela en el seu llibre Amb lletra petita (Ed.62). «La millor propaganda que podem fer-nos és demostrar que estimem els nostre ofici».
