Una de les primeres coses que explico als meus alumnes és que el llenguatge MAI és innocent. Que si en parlar o escriure triem un to, un accent, un registre, una figura retòrica o un recurs expressiu determinats és perquè són justament els que creiem que ens convenen per transmetre al més exactament possible allò que volem fer arribar a qui ens escolta.

El llenguatge no és innocent. Triem intencionadament perquè parlem intencionadament. I si no, ¿em voleu dir per què uns diuen “Pacto de Estella” i uns altres de “Pacto de Lizarra”, per exemple, quan tots es refereixen a la mateixa cosa?  (n’hi ha més)

"Sóc nacionalista. De Bétera. Em sembla que ho sóc des dels disset anys o divuit i no canviaré ara". Així comença "De rendicions", el mail obert que Vicent Partal ha escrit a l'edició d'avui de Vilaweb.

I com que em sembla que és la descripció més lúcida i exacta que he llegit fins ara de la manera com ens sentim molta gent davant dels darrers esdeveniments polítics a casa nostra crec que val la pena que el llegim atentament. (vegeu-lo aquí)  (n'hi ha més)

Doncs mira tu, resulta que H. amb qui vaig dinar fa deu dies (vegeu aquí) era persona perfectament informada: el tripartit ja estava signat abans de començar la campanya electoral i, si sumava prou escons, es reeditaria. Ja el tenim aquí, doncs.

Caldrà esperar que la distribució d'escons més repartida -37 de l'antic PSC, 21 d'ERC i 12 d'IC contra els 42, 23 i 9 de l'anterior legislatura- ens apropi més a una estructura fraterna -tipus Tres Bessones- que no pas als sotracs dragonkhanians de tots coneguts.  (n'hi ha més)

Casualment el mateix dia que em va arribar el “Rolling Stone” que va motivar el meu apunt d’ahir (vegeu-lo aquí) em varen arribar també el número de novembre de la revista “benZina” i un sobre ben gruixut de can Enderrock amb tres novetats a dintre: l’”Enderrock” de novembre, el “Folc” de novembre-desembre i el número 26 de la revista de biografies il·lustrades “Rock Col·lecció” (*), en aquesta ocasió dedicat a la figura de Raimon.  (n’hi ha més)

Ara mateix no puc recordar en quin dels gairebé vuit-cents apunts que aquestes Totxanes apleguen des de fa dos anys i mig explicava que el dia 1 de gener de 1980 vaig voler simbolitzar el començament de la dècada i els meus desitjos que ens portés bona música i bones vibracions a tots plegats posant al tocadiscos de casa -un equip Roselson que ens va donar uns resultats esplèndids- la cançó “Mediterráneo” de Joan Manuel Serrat. Una extraordinària cançó de l'any 1971 que encara avui escolto amb plaer (*).

Ara llegeixo al “Rolling Stone” d’aquest mes (vegeu aquí) els resultats de l’enquesta que la revista ha fet amb 156 músics i 50 periodistes, crítics i experts musicals per definir quines són les 200 millors cançons del Pop-Rock espanyol de 1964 cap aquí.  (n’hi ha més)

La valoració negativa sobre el 43% d'abstenció que feia ahir en el meu apunt de mitjanit -"no anem bé", escrivia (vegeu aquí)- ha generat l'arribada d'uns quants correus a la meva bústia. Gairebé tots amb una mateixa línia argumental que es podria resumir dient que encara bo que hi ha hagut tanta gent que ha preferit quedar-se a casa perquè, si no, el dividit vot sobiranista hauria resultat encara més minimitzat del que ha quedat.

Home... francament, jo tinc seriosos dubtes que aquesta sigui una raó defensable. Potser és que ja sóc d'una altra època i començo a fer catúfols però donar per bo, en nom del profit (???) que en pugui treure el sobiranisme, el fet que un de cada dos ciutadans amb dret a vot hagi optat per girar-se d'esquena a les eleccions catalanes no em sembla argument per sentir-se'n gaire cofoi (ep, tot i que ja sé que no totes les abstencions es poden adjudicar al sac de la indiferència).  (n'hi ha més)

CiU ha guanyat les eleccions amb més vots i escons que fa tres anys. A les quatre circumscripcions i a la ciutat de Barcelona. Tanmateix tot fa creure que hi haurà tripartit. Més afeblit i amb els ingredients de la recepta una mica variats (menys Dragon Khan i més Tres Bessones?), però la renovació de la fórmula tripartítica es percep ara com ara com l'opció més factible.

És veritat també el que ha dit el senyor Puigcercós: Esquerra té una doble clau a la butxaca ja que, sobre el paper, tant pot donar majoria a CiU com als seus dos antics socis del Pacte del Tinell.  (n'hi ha més)

És entranyable, aquest home. No se li pot negar. Ingenu i "campetxano" a parir. Com quan declarava davant de les càmeres de totes les televisions d'allò més cofoi i integrat amb el poble sofrent -ell i na Imma, la seva distingida esposa- a finals de juliol en ple caos en el camp d'aviació del Prat. 

Aquest matí el senyor Saura ha anat a votar i, com és costum en dies com el d'avui, els periodistes l'han envoltat de seguida per tal de conèixer les seves primeres impressions després de fer el fet.  (n'hi ha més)

Si fos supersticiós estaria d'allò més esperançat de cara al futur a la vista de la magnífica tria aleatòria que el senyor iPod, que és savi, m'ha preparat mentre em dedicava a la meva estona matinal i matinera de bicicleta estàtica: "Max" (Paolo Conte), "Tren de mitjanit" (Sau), "Toulouse" (Claude Nougaro), "I'll be your mirror" (Lou Reed), "Estimada germana" (Juli Bustamante), "The man who wrote Danny Boy" (Joe Jackson), "How deep is your love" (Bee Gees) i per acabar la impressionant versió del clàssic "Take the A Train" feta per Tete Montoliu en el seu últim concert al Palau.

Immers en aquest esplèndid context musical prenc la decisió d'afegir-me a la iniciativa d'alguns estimats coblocaires i, aprofitant que avui estrenem mes, dono a conèixer la llista dels 10 apunts més visitats el passat octubre. Si a algú li fa gràcia saber-ho i els vol repassar ja em donaré per ben satisfet.

Per ordre de més a menys visitats els tres que ocupen el podi són: 

El devedé. (vegeu-lo aquí); Adéu, mestre Schumacher (amb les darreres aportacions al Museu dels Horrors Lingüístics de TV3). (vegeu-lo aquí) i Tres dies de Fira a Frankfurt (I). (vegeu-lo aquí)

 (n'hi ha més)

És un quart de dotze de la nit del dilluns quan començo a escriure aquest apunt amb la intenció de publicar-lo de seguida que hagin tocat les campanades de la mitjanit en el rellotge del menjador de casa. És a dir, quan ja haurà començat la jornada de reflexió prèvia a les eleccions del dia de Tots Sants.

Arribem al final d'unes setmanes intenses i plenes de declaracions i grans principis amb moments en els quals semblàvem immersos en una desenfrenada cursa per veure qui era capaç d'esquitxar el despropòsit més gran, la bestiesa més descomunal, l'eslògan més desafortunat.

Com en tot, però, hi ha hagut gradacions. Hem sentit coses amb les quals ja s'hi comptava i que, per tant, han passat ràpidament a l'oblit al costat d'algunes altres que no dubto a qualificar de malèvoles i pernicioses. Com el cas d'alguns candidats que no s'han estat d'escampar a tort i a dret la idea que, segons com vagin les eleccions de demà passat, la societat catalana caurà en un greu perill de generar divisions i exclusions en el seu interior.

Qui ha escampat aquesta idea falsa i mesquina -més d'un candidat, ho repeteixo- menteix. I a més a més ho sap perfectament. Per això ja dic des d'ara que no només no obtindrà el meu vot (aquesta vegada no em quedaré a casa) sinó que el considero indigne d'ostentar la màxima representació institucional del meu país. Per mentider i per mesquí.  (n'hi ha més)