La sensació és una saturació d'informació política, m'agradaria poder llegir tots els blocs que tinc com a favorits, aquells de Vilaweb i els de més enllà, veure quins comentaris deixa la gent, intentar intuir quin és el sentiment de totes les famílies polítiques, però estic saturat, el volum d'informació és massa gran i cap teoria ni cap anàlisi pot mostrar d'una manera raonable que és el que de realment està succeint. La veritat però és que el sentiment de decepció és el predominant, desil.lusió no pas pel desenllaç final del nou tripartit o per haver desitjat que les aliances polítiques fossin unes altres, el desengany és per veure que en el fons no hi ha per enlloc un projecte polític amb cara i ulls, adonar-me que tot plegat és només un repartiment de poder i l'únic que importa és veure qui se'n pot endur el millor tros del pastís, constatar la poca importància que té per la població qui ens governarà els propers quatre anys, i deduir que en el fons el principal problema és la manca de decisió política d'una Catalunya que a cada legislatura va perdent pes polític i econòmic respecte Madrid. (segueix...)

Algunes dades curioses, el preu per escó dels cinc partits amb representació parlamentària (en número de votants):

C's: 29.586
ICV: 29.443
PP: 22.391
PSC: 21.345
ERC: 19.717
CIU: 19.344

L'escó més car ha estat el de C's a la circumscripció de Barcelona amb 26.102 vots, el més barat el de CIU a la província de Lleida amb 10.318 vots de mitja.

Conclusió: una modificació de la llei electoral probablement no milloraria gaire els resultats del PSC i per contra afavoriria els tres partits cap a on més fuga de vot podem suposar que ha tingut, això és C's, ICV i PP. Si no canvien molt les coses és de suposar que encara no tindrem nova Llei electoral.

Aquest apunt pretén ser una rèplica a la informació que va donar TV3 pocs minuts abans del tancament als col.legis electorals, on es mostraven uns gràfics on es volia demostrar com els vots dels ciutadans a la província de Barcelona valen la meitat que a la resta del Principat. Aquesta mena de missatges no són gens positius ja que fomenten la divisió entre diferents zones del país, a part de ser injustos, el que més distorsiona el preu del vot en unes eleccions sempre és la Llei d'Hondt. En canvi mai hem llegit o escoltat cap mena de crítica a la llei electoral espanyola que pot provocar que partits amb més d'un milió de vots no obtinguin representació parlamentària (Cas CDS ja fa anys).

En desfilosofant ens segueix donant dades sobre com ha de seguir el full de ruta, una bona dosi de realisme que et fa obrir els ulls a l'escenari més possible, indispensable de llegir. En Montilla com a bon ex-maoista és un home de partit i no resulta creïble pensar que pugui desobeir les consignes de Ferraz.

Quanta raó teniu quan dieu que els catalans del Principat som ignorants respecte la realitat del País Valencià, quanta raó teniu quan dieu que tant el PP com el PSOE en realitat són el mateix i comparteixen els mateixos objectius, quanta raó teniu quan ens advertiu qui vol realment dividir la llengua. El blaverisme ja ha entrat al Parlament català, i nosaltres com sempre ens mantindrem ignorants i bramarem contra els nous Ciutadans sense demanar cap mena de responsabilitat al dos partits que realment han parit l'invent. Pot ser si no ens haguéssim mirat tant el melic i haguéssim vist de quin peu calzen PSOE i PP a la resta dels Països Catalans, n'hauríem estat vacunats.

Notava a la història que escrigué Arrià de les gestes d'Alexandre el Gran, que al combat de l'Issus, Darius col.locà els soldats mercenaris grecs al capdavant de l'exèrcit, i Alexandre disposà els seus mercenaris també grecs a la reraguarda; valorava que d'aquesta única circumstància es podria haver deduït amb antelació el destí de la batalla.


Fragment extret de les "Operette morali" de Giacomo Leopardi.

Ahir per la tarda vaig anar a La Casa del Llibre del Passeig de Gràcia de Barcelona a comprar un mapa topogràfic, no pas a comprar un llibre, entre les meves preferències sempre escolliré gastar-me els calerons a La Central o aprofitar un diumenge al Mercat de Sant Antoni. Hi hauria moltes raons per reivindicar La Casa del Llibre com una llibreria interessant, però fa temps que vaig decidir no comprar-hi cap llibre pel poc interès que mostren per tenir un estoc raonable de literatura catalana. Ahir però vaig decidir fer-hi una ullada sabent que sempre tenen un petit mostrari de llibres en italià, a més d'un bon estoc de llibres en francès i anglès. Sembla que ahir estaven de reformes i amb la reorganització molts llibres mudaven a prestatgeries que no els són habituals, un caos absolut on era impossible trobar res del que tenies al cap, tant desordre però dona per algunes anècdotes interessants, com què un deliciós i intel.ligent demiürg hagués transportat les "Memorias de un bufón" d'Albert Boadella a la prestatgeria d'arqueologia -certament on hauria d'estar-, o com què per un estrany misteri històric la prestatgeria de "Clàssics de la literatura catalana" aparegués farcit de versions del "Quijote", demostrant així la veracitat de la teoria de l'extraordinari i vehement historiador Jordi Bilbeny que diu que en realitat Miguel de Cervantes es deia Miquel Servent i el "Quixot" fou escrit en català. El passeig també em va servir per poder comprovar com la poesia en català no és només aquella que s'escriu en català, és també aquella que s'escriu en castellà al Principat, i és també aquella que s'escriu en castellà fora del Principat, de fet la poesia catalana també són traduccions al castellà del txec, el rus, el gallec...és a dir, qualsevol llibre de poesia escrit en qualsevol part del món l'hauríem de considerar poesia catalana segons la llibreria. Tot i l'elevada magnificència que li reserven a la poesia catalana, la prosa no els mereix cap tipus de consideració, s'allotja cada cop més atapeïda en un racó al costat de la porta, com indicant el camí que hauria de prendre tot esperant el dia que trobar un llibre en català a Catalunya sigui tan difícil com trobar un llibre d'occità a Occitània. En tan poc espai hi reserven tanta literatura intranscendent i la condensació de matèria és tan gran que qualsevol dia s'acabara formant un forat negre del que res en podrà sortir, tampoc la llum.

Ja he omplert la previsió d'escons a la porra proposada pel company blocaire Marcús. Si hi voleu participar encara hi sou a temps.

La previsió della trappola seria la següent:

CIU: 54
PSC: 33
ERC: 19
PP: 16
ICV-EUiA: 13

Espero no encertar-la, en tot cas si les càbales trappolaires es complissin, els titulars del dia 2 de novembre serien els següents:

- El tripartit no podrà formar govern.
- Ample victòria de CIU a la província de Barcelona.
- ERC es converteix en la segona força política a la demarcació de Girona.
- Davallada important d'ERC a Lleida, CIU acapara el gruix del vot nacionalista.
- ICV-EUiA aconsegueix pels pèls l'escó que ballava a la demarcació de Tarragona.

Algunes perles que he anat trobant pels diaris:

"Si en algun terreny Catalunya pot aspirar a ser independent és en la cultura". (Artur Mas). D'això se'n diu un candidat amb molt bon humor, el senyor Lara encara li deu estar rient l'acudit.

"L'Artur ara diu que vol aprendre a planxar" (Helena Rakosnik). I després diuen que els joves triguen massa a independitzar-se. Pot ser l'Helena pretén aprofitar la nova Llei de Dependència per reivindicar una ajuda complementària pel fet de fer-se càrrec d'una persona amb alt grau de dependència.

Com deia el mític grup Golpes Bajos, Malos tiempos para la lírica: "Lleida es una tierra de grandes virtudes y productos" (Sic!). "El miércoles, en las Cortes, antes de responder a las preguntas de Rajoy, siempre me como unas almendras de Lleida que me lleva Tere Conillera". (José Luis Rodríguez Zapatero).


Per cert, algú sap si la Juani és de dretes?

Recomano llegir l'apunt d'aquest matí d'en Marcús referint-se a un article d'en Desfilosofant del 14/05/2006, amb el títol "Com desactivar el full de ruta Mas-Zapatero?". Realment molt interessant rellegir aquest apunt a menys de dues setmanes per les eleccions, podem comprovar com s'ha anat complint punt per punt el full de ruta marcat. De totes maneres -i sense desmerèixer l'article d'en Desfilosofant- és d'imaginar que la sociovergència ja tenia escrit el full de ruta bastants messos abans, en aquest sentit podem llegir l'article d'Albert Sáez "La sociovergència es mobilitza" publicat el 16/01/2005 on ja ens avisava per on podien anar els trets. El mot sociovergència llavors ja comença a utilitzar-se amb freqüència, no pot ser com un projecte polític però sí com un model o grup de pressió, tinguem clar qui ha estat qui ha governat el país des de l'arribada de la democràcia. Els rumors d'un acord PSOE-CIU s'acceleren posteriorment a l'aprovació de l'estatut al Parlament Català i principalment en la negociació per la votació de l'Estatut al Congrés dels Diputats, així el 27/12/2005 Alfons Quintà publica l'article "Política catalana i Montaigne", que personalment el considero com el punt de partida del full de ruta ja que és la primera vegada que vaig llegir obertament la possibilitat d'un acord entre PSOE i CIU per fer fora ERC del govern. La història que segueix ja la coneixem tots, pacte Zapatero-Mas, aprovació de l'Estatut a les corts espanyoles, referèndum i expulsió d'ERC. El full de ruta es va complint i tots el mitjans s'aboquen a cantar les excel.lències del pacte, l'opció PSC-CIU es converteix en la preferida pel catalans en passar de l'1,3% al 20,2% en només cinc mesos, com podeu llegir en l'article de Saül Gordillo "La sociovergència ja es frega les mans", i com a bona prova el 21/09/2006 es concedeix la Creu de Sant Jordi a "Antonio Franco" director fins fa poc de "El Periódico" i "Javier Godó", Comte de Godó i propietari del Grupo Godó, la sociovergència sap recompensar bé els seus legionaris.

(Segueix...)