Sense sorpresa el tripartit tornarà a governar Catalunya, aquesta vegada amb la presidència de José Montilla (ja he parlat prou de Montilla i he deixat prou clar el què en penso fins ara i per tant no em reiteraré). És un pacte democràtic i legítim i que no ha enganyat ningú que no volgués ser enganyat: era ben clar que si el resultat de les eleccions permetia sumar és reeditaria el tripartit malgrat haver acabat l'anterior, entre altres coses, amb l'expulsió d'ERC del govern(també ho vaig escriure mesos enrere i com jo molts d'altres). CiU també ho sabia i per això va fer la campanya que va fer: contra tots i no guanyant amics precisament.
Espero que surti bé. De fet, després del desastre d'aquests últims tres anys només pot millorar, suposo (perill !: acabo d'escoltar ara per ràdio que Saura controlarà els Mossos d'Esquadra!!! Insensaaaaaaaaats, que heu fet !!!). Però durant cent dies, com a mínim, no en parlaré més.
Ara bé de tots els arguments que s'han fet servir per justificar aquest pacte em vull aturar un moment en un: la cohesió nacional. És a dir que un pacte entre PSC, ERC i IC-V-EUIA garanteix millor la cohesió nacional que no pas un pacte entre ERC i CiU que -segons sembla- exclouria la meitat del pais. Això és el que es diu, sense acabar-ho de dir ben clar. I potser és cert, ben probablement. Joan Solà fa uns dies va publicar dos articles a l'AVUI molt interessants sobre aquest tema que poso a la vostra disposició. Article 19/10/06 i article 26/10/06.
Tant a la major part de l'entrevista de Sala i Martín a La Vanguardia com a l'article d'uns dies abans sobre economia i empresa al mateix diari, Carod-Rovira ha ensenyat el millor discurs d'Esquerra. Un discurs que creu en la gent d'aquest pais i la seva iniciativa, un discurs social i liberal, no contamitat per veleïtats marxistes. Un discurs que enllaça amb la millor tradició republicana de llibertat i justicia social, d'assignar un paper discret a l'estat i que confia en l'empresa com a creadora de riquesa. De limitar impediments per crear-ne i simplicar el calvari administratiu que han de passar petits i mitjans empresaris. En fi, un discurs que toca de peus a terra quan assenyala, també, que el fonamentalisme ecologista és perniciós pel progrés.
Espero que Carod-Rovira com a President del partit sàpiga i pugui administrar bé els resultats que obtingui ERC. I que ho faci amb coherència amb aquest discurs. Una mala administració d'aquest resultats acabarà passant factura a Catalunya. I uns mals resultats d'ERC, per sota dels 20 diputats diuen, abocarà Carod-Rovira a la fossa dels lleons.
És una desgràcia nacional la mala relació (odi a vegades) que hi ha majoritàriament entre CiU i Esquerra. És una desgràcia nacional que els dos únics partits sense dependència espanyola estiguin tan volgudament allunyats. Des de la meva postura clarament partidista (Esquerra) no pot sinó entristir-me aquesta situació que només afebleix el pais situant la confrontació política únicament pivotant sobre l'eix dreta i esquerra i deixant de banda l'eix nacional. Sense cap mena de dubte situar el debat entre més tripartit o la dreta no ens fa un pais normal (que no ho som) sinó una autonomia espanyola qualsevol. Seria hora d'oblidar greuges passats (n'hi ha per totes bandes) i que CiU anunciés el seu interès per pactar preferentment amb ERC si no pot governar en solitari. I que ERC també ho fes. Sense descartar altres opcions (demanar més és impossible) però anunciar preferentment un pacte nacional. Tant CiU com ERC han sortit molt mal parats de la seva última relació amb els partits espanyols PP i PSOE respectivament. Els de CiU perdent diputats i credibilitat després de cada pacte amb el PP i els altres expulsats del govern i traïts en el pacte de l'Estatut. No n'aprendrem?
El destí polític dels independentistes catalans no és fer President de Catalunya a Don Pepe (uno de loj nuejtroj y Olé!), el delegat del socialistes espanyols a la Comunitat Autònoma. Si el PSOE guanya les eleccions, doncs que hi farem, enhorabona -que som democrates- i a resistir sense prendre mal que són quatre dies mal comptats. Però Montilla President amb els vots dels independentistes? Ni parlar-ne. Que s'ho guanyi sol. Bé, amb l'ajut, això si, de: ICV-EUIA que és més del mateix amb tint verd i vermell. Tampoc es poden descartar vots procedents del PP, ni sobretot de la colla d'intel·lectuals (perdó) d'en Boadella. Potser al final demanaran el vot per Don Pepe per allò del vot útil. Els independentistes no podem col·laborar (més) amb els qui volen que Catalunya sigui reduïda a una simple comunitat autonoma espanyola, capada, difumiada i més espanyola que mai.
I amb en Mas, què? doncs depen del què proposi. Se'n pot parlar i arribar a un acord (si es de fiar) o se'n pot parlar i no arribar a cap acord, i que es busqui la vida. I si s'entenen Mas, Don Pepe i Zapatero? doncs que se'n vagin al llit plegats (quin fàstic) i que ho disfrutin mentre puguin. ( De passada diré que no entenc els escarafalls que ha provocat el DVD de CiU. Què esperavem, un documental lloant l'acció del govern d'en Maragall?)
Governar ha de ser l'aspiració i l'ambició de qualsevol partit polític. Però no a qualsevol preu. Saber esperar i tenir paciència moltes vegades té premi (a vegades no, què hi farem!) El què no es pot fer, però, és lliurar el pais a qui vol acabar-lo de rematar!
(sigui tot això dit sense voluntat d'ofendre a ningú i amb la modèstia de rigor)
A prop de casa, a Vic, han penjat propaganda institucional a les faroles o fanals a propòsit de les properes eleccions de l'autonomia. La propaganda del govern bi-partit "d'esquerres i catalanista" em convida a participar-hi: "Te toca a ti" i "Elecciones al Parlamento de Cataluña", diu la propaganda que paguem entre tots. M'ha costat alguns dies entendre perquè el govern "d'esquerres i catalanista" ens informava de les eleccions regionals en espanyol. Potser pensen que no som capaços, totes i tots, d'entendre "Et toca a tu" i "Eleccions al Parlament de Catalunya"?. Tan ignorants ens creu el govern bi-partit "d'esquerres i catalanista"? Sortosament però avui he trobat la solució. He llegit una entrevista de l'AVUI a Baltasar Porcel que m'havia quedat aparcada. Porcel es lamenta i diu: "...L´única llengua de futur a Catalunya és el castella". Ara ho veig clar. El govern bi-partit "d'esquerres i catalanista" també ho sap i sense lamentar-ho gens, al contrari, amb goig i alegria m'avança el futur i el "progrés" i ens convoca a les "Elecciones al Parlamento de Cataluña". I jo, pobre de mi, sense saber-ho ! Gracias compañeros progresistas!
Oriana Fallaci, la brillant periodista italiana, ha mort aquesta setmana. Va fer-se famosa com a corresponsal de guerra i per les entrevistes agosarades a liders polítics mundials. Després d'anys de silenci va tornar arran dels criminals atemptats de l'11 de setembre de 2001 a Nova York. Amb una força i coratge impressionants i sense deixar-se intimidar per la dictadura del pensament políticament correcte va denunciar en articles i llibres l'atac del "nazisme islàmic" "contra la nostra civilització, contra Europa, contra els nostres principis i valors (occidentals)". Aquesta veu lliure i vehement li va causà més d'un problema. Recomano dos llibres: "La rabia y el orgullo" i "La fuerza de la razón" ambdós de l'editorial La efera de los libros.
Com a homenatge serveixi aquest article que va publicar el passat 15 de setembre el diari milanès Il Corriere della Sera: "Il nemico che trattiamo da amico"
Sense proposar-s'ho aquest modest blocaire -hores d'insomni- ha estat protagonista involuntari d'una notícia a propòsit de José Montilla al diari electrònic e-noticies.com (gràcies, però no calia), que ha estat molt visitada i comentada. Fins i tot el mateix amable (de res) diari electrònic li ha dedicat un editorial on ha compartit garrotades (ai!) amb persones amb més mèrits com Hèctor López Bofill (veure article a l'AVUI)i Àngel Andreu. Un queda desbordat de tanta atenció que li han atorgat (no se'n sap avenir) així com de les nombroses lectures d'aquest bloc ara que vilaweb ens ofereix estadístiques puntuals i se'n poden saber els visitants (gràcies Vicent). Tanta atenció es deu a que el blocaire va fer un post que prenia com a punt de partida la foto del Pepe d'un cartell publicitari i la frase que l'aconpanyava. (el podeu veure una mica més avall).
Arran de la vaga salvatge dels treballadors de "handling" del Prat s'han posat al descobert alguns aspectes de la gestió d'IBERIA. Amb aquestes dades objectives -algunes de les quals detallo a continuació- es poden treure fàcilment dues conclusions: una gestió ineficient de la companyia i un menysteniment de l'aeroport del Prat. No es tracta de cap novetat però convé recordar-ho.
Fidel Castro agonitza a l'Havana. Potser se'n sortirà d'aquesta o potser no. Però no li queda gaire temps: els dies que li queden són un compte enrere. Com en les millors dictadures ha deixat el poder a un familiar, Raul, el germà. A Corea del Nord, un altre paradís comunista, el poder passa de pares a fills i mestrestant la població que volen redimir es mor de fam. A Cuba és diferent. Té mèrit que el dictador i el seu règim s'hagin aguantat més enllà de la caiguda del mur. El fet de ser una illa, obviament ajuda. Cuba és una illa-presó i exagerant una mica l'única zona lliure és Guantanamo sota sobirania dels EE.UU.
Vaig anar a Cuba el 1986 quan la presència de soviètics i alemanys de l'est era impresionant. No vaig veure misèria. Pobresa si, però sense exagerar. L'ajut rus es notava. La falta d'il·lusió de la gent era enorme i parlant amb alguns -costava que la gent volgués parlar- em vaig adonar de la falta absoluta de llibertat i de la por que tenien dels "Comités de defensa Revolucionaria". Parlaven dels familiars o coneguts morts, a la presó o a l'exili. I del desig d'anar-se'n d'aquella gegantina presó.També vaig trobar partidaris de la dictadura: tot quedava justificat pel bloqueig nord-americà. Ara tot està molt pitjor.
Quan Castro mori passarà a la galeria dels horrors del segle XX. La galeria que encapçalen Hitler i Stalin, Pol Pot, Mao Tse Tung, Mussolini, Franco, Hoxa i tants d'altres. Genocides i assassins de diferent categoria -alguns en nom d'algun idel maligne- que s'haguessin pogut estalviar de nèixer.
Què fas penjat a les cartelleres amb la mirada baixa iavergonyida? Amagues alguna cosa José? Els diners que diuen que t'ha perdonat la Caixa? O busques alguna cosa? Potser la fama de bon gestor que has perdut al Prat? Montilla-President? Però, Pepe, un President mira a la cara o a l'horitzó projectant una mirada ambiciosa, segura i confiada. Què fas, doncs, Jose mirant cap a terra? No goses mirar la teva gent? Tens por? De qui, Pepe? Ara és l'hora dels catalans, dius en el cartell. I abans de qui era l'hora? dels castellans? O és a l'inrevés. Potser vols dir, i no tens pebrots per dir-ho clar, que ara ha arribat l'hora dels castellans (entenent per castellans els originaris de la immigració castellanoparlant)? Perquè sinó aquest "ara és l'hora dels catalans"? Reclames el vot ètnic, oi Pepe? Vas fort oi, José? Molt fort. Pepe les enquestes asseguren que tu seràs el proper President de la Comunitat Autònoma de Catalunya que, amb tu i els teus, serà -més que mai- una més de les comunitats autònomes espanyoles. Ho faràs amb els teus vots i els d'ERC i ICV. Enhorabona. No és gran cosa -és millor ser ministre, recorda Zaplana- però és més que ser President d'escala. Montilla, por favor, miran'ns a la cara!
