El proper dijous dia 9 de novembre a partir de les 19.30h aproximadament, en Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció) i en Josep Castany (Director General de Catalunya Acció) intervindran a  Ràdio Estel en el programa "Temps d'oci" dirigit i presentat per en Jaume Puigagut per a analitzar les conseqüències dels resultats de les eleccions.
 
Aquí teniu la llista de freqüències per sintonitzar Ràdio Estel:

Barcelona 106.6 FM
Catalunya Central 93.7 FM
Girona 103.4 FM
La Seu d'Urgell 105.0 FM
Andorra 107.5 FM
Tarragona 100.6 FM
Tortosa 90.1 FM
Garraf 96.8 FM
La Cerdanya 104.4 FM
Vic 91.3 FM
Lleida 91.5 FM.

I per a escoltar la ràdio per Internet:

http://www.radioestel.com/radiodirecte.htm

La intervenció es penjarà posteriorment de la nostra web: www.catalunyaaccio.org

Dissabte, dia 4 de novembre de 2006 i diumenge dia 5, l'Exposició del Projecte de Catalunya Acció va ser present a la Fira de Puigcerdà. Allà vam poder contactar amb més catalanes i catalans d'arreu preocupats pel seu país, i els férem arribar -volíem contagiar-los- el nostre projecte, la nostra moral de lluita i de victòria, la nostra fe increbantable en Catalunya, lliure i plena, fe que niua en el cor de moltíssims catalans i que malda per sortir a la superfície.

(Llegiu, si no ho heu fet l'anterior post que és d'en Claudi Romeu)

Ara segueix un post d'un altre blocaire de Vilaweb que crec molt interessant i que és al que es refereix el tíitol que presideix el post que esteu llegint:

OPINIONS (per Claudi Romeu)

Calçasses, o molt pitjor?!

Segons el Pompeu Fabra el qualificatiu de calçasses, correspon a - el marit que es deixa governar per la dona, home excessivament condescendent -. Comparativament s’aplica a persones o actituts transigents o condescendents amb allò que es considera important i just. Prenent com a referència aquest adjectiu popular, podriem dir que els nostres polítics, majoritàriament, són uns calçasses vista la posició que adopten davant les imposicions que l’estat “ejpañol” aplica sobre Catalunya. Es diguin nacionalistes o no, aquests polítics fan l’enze en detriment dels interessos de Catalunya i la resta dels Països Catalans. Dit encara d’altra manera són uns tocasons, uns sòmines i uns badocs. I si no ho són, encara és pitjor, perquè si són conscients de la gravetat que viu el nostre país, i no són capaços de reaccionar convenientment, els qualificatius que se’ls ha de dedicar han de ser molt més durs. En primer lloc per la tolerància que mostren davant les actituts inacceptables dels “ejpañoles”, segonament per la falta de dignitat que suposa aquesta injustificable genuflecció i tercerament i per acabar-ho d’espatllar, amb la trista cantarella amb que es justifiquen com a redemptors dels “ejpañoles”, pretenent reconvertir-los a l’autèntica democràcia i major obertura. Cosa que els “ejpañoles” , ni entenen ni volen entendre i ben segur no entendran mai mentre aquesta “cerrazón” els comporti el benefici de l’apropiació dels Països Catalans al marge del robatori espoliador. Per tant, triplement calçasses o pitjor! Algú em pot explicar amb solvència que hi han de fer els polítics catalans a “ejpaña” quan no són aptes per recuperar o convertir el seu propi país, Catalunya, en una nació normal i lliure? Què fan, oferint-se de mestre tites dels altres i orbs de veure la biga pròpia mentres assenyalen la palla en els ulls dels altres? És simplement una estratègia per distreure al poble i justificar, amb aires de gran volada, la seva manca de coratge fins a la pútrida traidoria? Treballeu adequadament per Catalunya d’un vegada, i no perdeu més temps, irresponsables! Mentre no canvieu la vostra trajectòria, el poble us recriminarà com a calçasses o molt pijor! Col·laboracionistes erràtics i traidors a Catalunya.
Clar i català. Volem caminar cap a la plena Sobirania de Catalunya!

Claudi Romeu, novembre 2006

Al blog "Catalunya Acció Baix Llobregat",
http://blocs.mesvilaweb.cat/jrodriguez

02 novembre 2006

La merda que cal escombrar

Novament hem assistit al que molts anomenen cínicament "la gran festa de la democràcia", quan en realitat volen dir "el gran festí de la partitocràcia"."

S'han perdut 360.000 catalans, on són?

Claudi Romeu ens torna a sorprendre:

OPINIONS (XXXXVIII)

Eleccions 2006, una visió Independentista

De les valoracions sobre les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest 1 de novembre se’n poden fer lectures des de múltiples visions. És per això que el dia després, tots els partits elaboren cuidadosament uns resultats en què tots resulten guanyadors des de la seva òptica particular.

Jo ho faré, pensant en l’objectiu que al meu entendre és el més important i decisori, la Independència i Sobirania com a prioritat d’un país ocupat i per tan privat de llibertat i que se li roba un dels Drets Humans més important com és el dret a la pròpia autodeterminació, per part dels estats espanyol i francès.

Un sol partit, ERC, és l’únic que defensa amb més o menys contundència i coherència, la Independència de Catalunya. Els demés, no contemplen la sobirania i a priori són completament contraris a aquesta opció. Això no és certament així. Acceptar la rotunditat d’aquesta possibilitat és no treure’s la vena dels ulls i fer-ne una lectura esbiaixada a favor de la permanència i submissió a l’estat espanyol.

Veiem-ne però una lectura que té un accent diferent del que està plenament influït i mediatitzat per l’espanyolisme imperant, estretament lligat als interessos de la capital Madrid, encara dominant.

En primer lloc hem de considerar que des de fa 67 anys estem influenciats més directa o indirectament per la darrera i duríssima espanyolització, com a conse-qüència del més infecte terrorisme espanyol de Franco i els seus “compinches”.   

En segon lloc, tots els caps i directius de les diferents forces polítiques catalanes, a excepció d’ERC, són clarament detractors de l’independentisme i oculten vergonyantment aquesta opció. La situació político-ambiental general a l’estat espanyol, els afavoreix.

En tercer lloc, cal assenyalar que l’anhel sobiranista creix imparablement a Catalunya i també més enllà, i no tan sols això, sinó que la previsió més sensata, així ho fa preveure en un futur més que previsible.

Quina és doncs l’estimació a que pot conduir una progressió creixent de les situacions descrites?

Sabem que en les entranyes d’una majoria de partits del nostre país, hi ha latent un contingent més o menys important de partidaris independentistes. Això vol dir que existeixen uns valors fidels a aquesta preferència, en un important nombre de partits, com són: CiU, PSC, ICV i no cal dir a ERC. Tot aquest panorama, representa ben segur, en el futur, una molt possible i creixent eclosió d’aquest sentiment nacional alliberador.

Què ha de canviar perquè es confirmi i es consolidi un ambient majoritàriament favorable a la Independència de Catalunya? Primer, que es produeixi el relleu dels responsables i directius dels parits mencionats, o que alguns d’aquests dirigents, sensibles a aquests canvis progressivament evolutius dels electorats, els incorporin com a una opció socialment important i sense la qual poden perdre el contacte amb una realitat notablement vigent.

Què representaria tota aquesta nova perspectiva? Posaria en evidència que els partits que presumiblement podrien liderar aquest nou, i inèdit fins ara espectacle, sumarien una majoria irrefutable com la següent: CiU 48 escons, PSC 37 escons, ERC 21 escons,  ICV 12 escons, total 118 escons. El total d’escons del nostre Parlament, és de 135. En el millor dels cassos el percentatge de l’ndependentisme, passaria a representar un 87,40 %. Gens despreciable, al contrari, això representa una majoria abassegadora i indiscutiblement dominant.

Se`m pot acusar de somnia truites? pot ser sí. Jo diré però que és una previsió completament factible i probable a mida que es vagi consolidant una insastisfació que ningú pot negar que s’està produint, i que és manifestament creixent i favorable a la Independència de Catalunya, pal de paller dels Països Catalans. El temps confirmarà i concretarà aquesta possibilitat.

Aquest panorama, al meu entendre s’anirà obrint pas i confirmant al marge dels canvis que es puguin produir en el tauler dels partits, ja que subliminalment el tema de la Independència, està present en la majoria dels quatre partits catalans de més relleu.

Per un altre costat, els dos partits espanyolistes, PP i “ciudadanos” que militen a Catalunya, crec que tenen una incidència tan poc efectiva que a la llarga estan condemnats a la fossilització permanent, com a màxim. Treballem doncs, incansablement, per a l’acceleració de les possibiliats polítiques més provables i alliberadores.

Claudi Romeu, 2 de novembre 2006

No ens amoïnem pel grup polític "Ciudadanos Españoles" que en són d'españoles i que han guanyat tres escons al Parlament de Catalunya. No fotem el ploramiques mentre ens foten golejada! Ans treballem per a la Independència; que ningú ens pugui dir que som uns "Vençuts!"

Mentre els partits polítics de tot l'arc parlamentari regenten l'espoliada colònia catalana, nosaltres, fem tot el que puguem per saltar aquests límits estatutaris i anar cap a un trencament o ruptura amb l'estat espanyol. Per fer això va néixer un valent projecte, "Catalunya Acció", un col·lectiu de patriotes convençuts dels nostres drets com a Poble i decidits a defensar-los amb el millor instrument per fer-ho, que com deveu saber és un estat propi.

Allista't! enrola't! amb Catalunya Acció: www.catalunyaaccio.org

Fotografia: Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció)

---------

Entrevista a Santiago Espot (President Executiu de Catalunya Acció) i a Josep Castany (Director General de Catalunya Acció)

26/octubre/2006 - Ràdio Estel, Programa "Temps d'oci", Director: Jaume Puigagut

Tema tractat: La impossibilitat d'una convivència harmònica entre Espanya i Catalunya i les conseqüències que té per al benestar dels catalans.

Per a escoltar l'entrevista (17 min) directament des d'Internet

http://www.catalunyaaccio.org/documentacio/radio/R20061026Estel.m3u

--------------------------------------

Extret de "El Nord" Gaseta Digital. Apartat d'Opinió. Publicació de
www.catalunyaaccio.org el següent article:

23 octubre 2006

Nous dirigents, nou estil

Article publicat al diari El Punt el 23/octubre/2006

El discurs oficial sempre parla de l'avenç de Catalunya. Del nostre progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos primers, que lògicament són també producte del propi ritme de creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per molt que ens repeteixin que mai hem tingut el poder polític d'ara, en realitat no ens hem mogut del temps de la Lliga Regionalista.

Amb la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l'enèsima mostra de la impotència d'una generació política per fer efectiva una aspiració del poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d'aquesta mena? Som uns negats per fer política amb majúscules? Sincerament més aviat m'inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar que l'èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de «salvar» Espanya. Uns ho intentaren tot volent fer «l'Espanya gran», d'altres donant «estabilidad al Estado» i els darrers, una mica grotescament, «extendiendo la mano a las izquierdas españolas». Sigui com sigui, les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs. El perspicaç d'Agustí Calvet Gaziel, l'any 1947, ja denunciava per on havia fallat el pare polític de la idea d'encaix a Espanya, la qual encara avui és el leit motiv d'absolutament tota la classe política del país: «Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al 1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es trobaven a l'hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan s'adonaven que l'únic camí per on aquestes coses grans i terribles han de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós, irresistiblement, els empenyia a fer-se enrere.»

De fet, no s'ha bellugat res. Cent anys després continua igual la mateixa «incapacitat radical» de «plasmar en realitats polítiques» «el sentiment catalanesc». O no han estat això les renúncies del nou text estatutari? Perquè la realitat és que per fer efectiu l'Estatut sorgit del Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb el consegüent «sacrifici i dolor integral». Qui hi està disposat? Naturalment, tots ells s'han tornat a «fer enrere» com ho han estat fent d'ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que patim.

Vist que s'ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap èxit significant, és l'hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l'escena pública que ens han fet envermellir de vergonya. Qui no recorda la ridícula samba d'en Joan Clos o la famosa fotografia de la corona d'espines a Jerusalem? Però ara hem de dir prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que està en joc el dels nostres fills. Exagero? No ho crec si tenim present que el passat 7 de setembre, el moderadíssim Jordi Pujol advertia en una conferència que existeix una estratègia des de l'Estat de prescindir de Catalunya tant com sigui possible. La intenció, diu l'expresident, és «minimitzar els costos d'una secessió» i es fa tot reduint el pes (econòmic, polític, etc.) de Catalunya en el conjunt de l'Estat «a través d'una combinació de polítiques estatals: infraestructures, pressió fiscal, ubicació de centres de decisió, etc.» Ben mirat, Catalunya deu ser l'únic país del món que en lloc de preparar-se per a la seva independència deixa que li faci la feina aquell que la vol fer desaparèixer. Us imagineu què en pot sortir, de tot plegat?

Definitivament, doncs, hem de reconèixer que, en efecte i com alguns diuen, som en una cruïlla. Però ens donaran garses per perdius si ens creiem que aquest encreuament no és entre dos camins ben diferenciats: espanyolització o independència. I així, arribats a aquest punt, on clarament podem veure que el nostre benestar econòmic i anímic depèn més que mai del futur Estat català, també caldrà reconèixer que uns altres homes i dones seran qui l'hauran de construir.

Per tant, la regeneració política és urgent. Però... alerta! no només per canviar cares i noms simplement perquè sí. Cal encetar un altre estil de fer política basat en idees i plantejaments nous. Suggestiu, amb una dialèctica vibrant, clara i que, sobretot, ens retorni la dignitat com a poble. S'han d'acabar els somriures hipòcrites i el to d'aquell que sempre sembla que demana perdó per ser català. On hem de buscar aquests homes i dones? En les elits dels partits actuals? Allà no podem trobar la saba purificadora. Cerquem-la entre el patriotisme de la nostra gent d'ofici i benefici, entre aquells que no han adquirit els tics propis del buròcrata. Idealisme, sacrifici, eficàcia i insubornabilitat han de ser les seves divises. Però més que res han de veure que hi ha vida més enllà del trist panorama autonòmic o federalista on ens volen encabir. Una vida d'independència que serà la que ens portarà el progrés i benestar que tot poble desitja.

SANTIAGO ESPOT
President executiu de Catalunya Acció

(Foto: La tribuna de convidats del Congrés de Diputats el dia de l'aprovació de la reforma de l'Estatut de Catalunya)

EL TRACTAT DELS PIRINEUS, L´OCUPACIÓ FRANCESA QUE ENCARA DURA
El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III de Catalunya-Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nordcatalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

LA GUERRA DELS TRENTA ANYS

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la revolta de la Fronde el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos, assessorats per dos experts en la geografia i la història de les terres que es trobaven en litigi (Pèire de Marca i per Ramon Trobat), van presentar una línia fronterera molt favorable al bàndol francès. Finalment, els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legaliltat de la separació, pel Jurament per les Illes, van preferir defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquenes al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya, pel desconeixement del territori pirinenc que això suposava. Mazzarí defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construïr la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats. (Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret, on es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i en què Llívia es va mantenir en el Principat pel fet de ser vila i no poble.
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets succesoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

UNA PEÇA IMPORTANT

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV. Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat preveia de conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continúa essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua,informa l´enclopèdia "Viquipèdia".
(Oct/2006) (www.radiocatalunya.ca)