Banyat de sol,

el matí de tardor

carrega de melangia

la buidor

d'un espai clos

de l'ànima

que ja no ens pertany

i resta pres per sempre

de l'enyor,

sense cap esperança

de conhort.

Com a cabaret de paraules s'anunciava l'espectacle "L'illa del tresor", al Teatre del Mar, del Molinar. Per mi ha estat molt més. Anava ben tranquil·la que passaria una bona estona , entre jocs de paraules i petits tresors lingüístics, doncs m'afanyo a no perdre'm el programa del 33, els dimarts, siga l'hora que sigui. En viu i en directe, Isabelle, Georgina i Karla aconsegueixen que no badis mai. Tots els segons, en concret, tres mil sis cents, són d'atenció preferent, no et vols perdre res. I te la seva gràcia, essent que no hi ha argument. El que no et vols perdre, és l'enginy, el gest, la postura, la posició dels peus i de les mans, la llum i les paraules, lligades, deslligades, oníriques, esbojarrades, crítiques, tendres, sensuals, inquietants, suggerint, teves, meves, nostres. Te'n vas contenta del self-service tan ben parat, tan trempat i relligat. Et sents cofoia de pertànyer a una illa de paraules, amenaçades d'extinció, però tan vives, tan velles i noves, tan musicals... Hi trobes totes les gràcies a l'humor, a la cultura, al llenguatge del cos i de les mans, a tres dones tan ben posades, elles totes soles, un sofà vermell, com els que a mi m'agraden i un faristol intermitent...  

El temps tardorenc, amb un fred esperat, sec. La mar tranquil·la, "belle et peu agitée" -com anuncien a les platges d'Argelers, prop de la pedra dels republicans exiliats. La lluna alta en el cel, quasi plena, metàl·lica, envoltada de llum groga. Les boires circulars , com un aixopluc flonjo, lluminós, un cercle que abraça la badia de ca'n Pastilla. El passeig, de fusta, sobri, amb claus argentats que sincopen les petjades i te les acompanyen, un caminar lleuger, agradable. He tret l'anorac vermell i el duia amb el coll aixecat, no em feia nosa. La platja llarga, color de melicotó, puntejada amb les ombres regulars de les ombreles de palla, deserta i solitària, neta i vertadera, fora gent. L'horitzó, blau marí, i les galtes, falagueres, rebent la marinada. Just Enmig, l'únic restaurant obert, a cala Estància, la veu d'en Gato Pérez, que no morirà mai , imitada amb esment, acompanyant  als visitants, també tardorals, que, amb vestit i corbata, perllongaven els somnis repetits de latin lovers. M'he aturat a escoltar aquell "ahora vengo yo... a cantar sereno.." i m'han semblat enfora el matí de feina i les cabories.

No hagués volgut res més que no haver d'escriure-ho pus mai, que fos un fet rar, aïllat o malaltís, però encara és fosc l´horitzó, encara hi han masses actituds i ideologies que ho sustenten, ho justifiquen i ho enalteixen, encara hi ha gent que no es demana el per què de tot plegat i ho oblida, com el preu de les patates. A Figueres, la dona, dibuixada ja com a víctima pel seu home que estava a presó, lluitava per poder pagar una hipoteca que va esdevenir massa cara ( com la majoria ) i ho feia amb l'esforç del seu treball a les llars d'altri i llogant ca seva a un home aparentment normal. Un home que... 

"La història de l'amor", edicions Salamandra, la Magrana, Barcelona 2006. J.M. Coetzee diu " Encantador, tendre i completament original" Encara l'estic llegint, però voldria compartir dues consideracions amb vosaltres:

La primera , la dedicatòria: "Als meus avis, que em van ensenyar el contrari de desaparèixer" M'ha emocionat. M'he aturat a sentir el què vol dir el contrari de desaparèixer. Nosaltres, com a cultura i llengua, com a nació, els catalans, ho sabem massa bé. N'estem obligats a no desaparèixer i això ens dona un tarannà i un sofriment. Aquest objectiu vital: no desaparèixer esdevé un pensament radical i profund, el primer deure: no desaparèixer. Després en vindran d'altres, lligats a aquest i potser es pugui àdhuc ser feliç. Individualment és també molt lúcida la proposta: aprendre el contrari de desaparèixer, ésser, sense diluir-se. Ésser en tots els seus matisos i intensitats per continuar essent més plenament.

L'altra consideració, que jo la veig molt relacionada, és alhora molt subtil. Diu a la pàgina 52, ..." l'escultor i pintor Alberto Giacometti va dir que a vegades només per pintar una cara s'ha de renunciar a la figura sencera. Per pintar una fulla s'ha de sacrificar el paisatge sencer ...

Arriba el temps de les mandarines. N'hi ha de ben bones. Us transcric una recepte de licor de mandarina que fem a ca nostra.

INGREDIENTS:

- 2 litres d'aigua.

- 1 quilogram de sucre.

- 1 litre d'aiguardent

- 24 mandarines, amb bona pell i sanes de per tot.

- Un parell de dàtils

- Canyella. Si és en pols, una culleradeta, si és en branca, un parell de branques esquinçades a mà.

- 2 albercocs, secs, capolats.

PROCEDIMENT

En un envàs de vidre, ni metàl·lic, ni de plàstic, s'hi posa l'aigua, el sucre, l'aiguardent, la pell de les mandarines a bocins petits, fets a mà, els dàtils xapats per la meitat, l'albercoc capolat, i la canyella....

Un poc de poesia:                         

Un saure itinerant

dibuixa mapes de desig

a la sorra pàl·lida

La sorra indiferent

espera el cant del vent

per arrissar-se

Un cop de realitat:  La creació del registre d'opció lingüística del Sr. Rodríguez

Us faig arribar la resposta del Consell de Mallorca, publicada al Diari de Balears i la meva contra proposta al Sr.Rodríguez....i a qui pugui interessar.

Encara no eren les buit que anava cap a la feina. El cel era argentat i la ciutat s'hi dibuixava com una aquarel·la, sorgint de la penombra matinal en dos colors. El sol s'alçava, blanc, i els núvols esfilagarsats s'omplien de promeses de llum i rastres taronges. Es notava que faria calor. He pensat en els quatre cents homes, a Sevilla, que es manifestaven contra la violència masclista i m'he emocionat. He permès que m'entras la llum al rostre i al cor i m'he deixat anar en un somriure ample, deixondit, jo tota sola amb mi mateixa i he estat cofoia. M'he cregut que arribaria el dia que somniava Saramago en que serien cent mil homes els que es manifestarien, sense himnes militars, amb els seus fills a coll i be, les seves barbes de dies, els cabells llargs, o les calbes. I tots serien/seriem normals i estimarien la vida, la seva, la de les seves dones i la dels seus fills i per fi la llum els hi ompliria l'esguard...

A les 22 hores de dia 21 d'octubre, a sa Pobla. Molt puntual, just passaven cinc minuts de l'hora anunciada, que ja sortia en John Hammond a l'escenari. Un auditori petit, sa Congregació -  unes 150 persones - Bé, petit en comparació a la talla del cantant de blues. Ha estat proper, autèntic i versàtil, veu, guitarres acústiques, metàl·lica i de fusta, harmòniques diatòniques, penjades del coll i més de quaranta anys de feina feta, que l'avalen. Una hora i mitja de concert continuat. De tant en tant anècdotes autobiogràfiques i a propòsit de les cançons, del seu poble natal "Primaveres grogues" a Ohio, dels viatges a Chicago a veure els seus ídols,  Sonny Boy Williamson II., Muddy Waters, Jimmy Rogers...