Inici
 |
|
Crítiques
|
|
per Ferran Pontón
|
|
divendres, 13 novembre 2009 |
 L'incansable Víctor Alexandre, després de guanyar el Premi Mercè Rodoreda amb Set dones i un home sol (Proa 2009), s'ha llançat a donar forma a un projecte de Zitzània Teatre amarat d'aquest independentisme desacomplexat marca de la casa. El resultat n'és la novetat editorial Trifulkes de la KatalanaTribu (Salvatella, 2009) una concisa història del nostre país en forma de breu peça teatral cridada a convertir-se en una eina habitual en els treballs de recerca i en els tallers de teatre de les nostres escoles. La Nguéa, una catalana d'origen africà, explica a la seva àvia la història del seu país a través de quinze escenes que repassen els esdeveniments més significatius de la nostra història: la desfeta de 1714, les conquestes de Jaume I, la Guerra dels Segadors, les gestes dels Almogàvers... Tot narrat en un to proper i didàctic, centrat a subratllar la realitat nacional independent de Catalunya i el seu enfrontament amb l'Estat Espanyol, no exempt, però, d'una certa ironia, ja evident desde el seu títol; referència a la tribu dels Katalans, personatges recorrents a les aventures d'en Massagran de Ramon Folch i Torres. Alexandre alterna amb perspicàcia els moments més èpics i tràgics amb escenes iròniques com la nit de noces dels Reis Catòlics (en una línia lírica a l'estil de La venganza de Don Mendo). A més del text teatral -estrenat al Museu d'Història de Catalunya el gener d'enguany- el llibre inclou una sèrie d'interessants propostes didàctiques i el detall de tots els elements escenogràfics necessaris per a dur a terme la funció. Imprescindible per a tots aquells professors de l'ESO que ja no sàpiguen com ensenyar Història de Catalunya als seus indomables alumnes.
Ferran Pontón
Ateneu (Sant Cugat del Vallès), núm. 142, 29/10/2009 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 13 novembre 2009 |
Dirigida per David R. Ellis, autor de títols tan simplistes com Destino final 2, Cellular, Serpientes en el avión i Internados -aquesta última no ha pogut passar d'una distribució en DVD-, i protagonitzada per actors i actrius joves pràcticament desconeguts, El destino final 3D és un producte d'aquells que gairebé ofenen la intel·ligència de l'espectador perquè tot en ells és fum. No hi ha res, absolutament res, al llarg del metratge, que desperti el més mínim interès. La història és ridícula, les situacions inversemblants, la interpretació pèssima, el conjunt grotesc... En una entrevista concedida sobre aquesta pel·lícula, el director va dir que volia que les seves imatges fessin pensar a la gent. Doncs cal reconèixer que, en certa manera, aconsegueix el seu propòsit. Tota persona que les veu pensa i es pregunta: "Què hi faig jo, aquí?"
Tot Sant Cugat , núm. 1184, 13/11/2009 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 12 novembre 2009 |
 El procés d'eradicació sistemàtica de persones ideològicament desafectes a la dictadura audiovisual del tripartit o, si més no, independents en l'exercici de la professió periodística, està transformant Catalunya Ràdio. En poc temps, aquesta emissora ha deixat de ser la Ràdio Nacional de Catalunya per convertir-se en la corretja de transmissió del carrer Nicaragua. Per aconseguir-ho, és clar, ha calgut foragitar molts professionals i marginar-ne d'altres, la qual cosa ha generat una immensa por a significar-se políticament entre molts treballadors de l'emissora. Aquesta neteja ideològica va començar quan el PSOE de Catalunya, per gentilesa d'Esquerra, es va apoderar del Govern i ha continuat tots aquests anys fins arribar a extrems inadmissibles amb directors com Oleguer Sarsanedas i Ramon Mateu.
Queden lluny, per tant, els dies en què Catalunya Ràdio era l'emissora més escoltada del país, amb 614.000 oients diaris. Això passava l'any 2003. Ara, en canvi, ocupa el tercer lloc darrere de la SER -aquest era l'objectiu del Partit Socialista, que la SER fos líder a Catalunya- i de RAC1. Pel camí, no cal dir-ho, la llista de professionals que han estat convidats a abandonar el vaixell és llarguíssima i en destaquen, entre d'altres, Toni Clapés, Jordi Basté, Josep M. Solé i Sabaté, Antoni Bassas, Toni Arbonès i Xavier Solà. Realment vergonyós el tracte que ha rebut Xavier Solà. A Rita Marzoa, ves per on, no l'han fet fora, però l'han apartada de la conducció de programes per evitar que la seva òptica catalanocèntrica pugui trencar l'harmonia hispanocentrada dels informatius i de bona part de la programació. Mentrestant, han arribat comissaris polítics com Manel Fuentes o Jordi García-Soler, tertulians acòlits i nacionalistes espanyols com Javier Sardà i alguns locutors que, a banda de disparar dia sí i dia també contra Joan Laporta -com manen des del carrer Nicaragua-, parlen un català escandalosament impropi d'una emissora pública. De fet, si aquests locutors fossin anglesos i tinguessin el mateix nivell lingüístic que tenen de català no podrien conduir ni un programa de cinc minuts a la BBC. Ni tampoc no els podrien acompanyar la majoria dels seus col·laboradors, gent que cobra per parlar i que trepitja la llengua amb la mateixa incúria que si estigués a Mercabarna.
Tanmateix, no tothom és així a Catalunya Ràdio. Com deia en Miquel Calçada, "encara hi queda molt de talent". Malauradament, però, aquests no són bons temps per al talent, ara toca sectarisme. I el sectarisme, com tothom sap, menysprea el talent que no s'agenolla. Per sort, no en tinguem cap dubte, el paisatge que quedarà després de la batalla de les eleccions serà tot un altre.
e-notícies , 9/11/2009 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 10 novembre 2009 |
 Joel Joan, director de l'Acadèmia catalana
Aquesta és la situació. D'això no en parla el senyor Ignasi Guardans, director general de l'Institut de Cinematografia espanyol, quan diu que la selecció de films que poden anar a Hollywood la decideix l'Acadèmia espanyola, no pas l'Estat. La selecció, certament, la fa l'Acadèmia, però aquesta selecció és indestriable del prejudici espanyol de no considerar representativa tota producció estatal que no parli la seva llengua. I aquest prejudici sí que és responsabilitat de l'Estat. L'Estat sí que té l'obligació d'explicar que el català és la llengua pròpia de Catalunya i que tot rebuig a una llengua és també un rebuig al poble que la parla. Per això, perquè no sols no tenim Estat sinó que tenim un Estat en contra, ens veiem obligats a cercar altres vies per a la projecció exterior del nostre cinema. I això és el que està fent Joel Joan amb intel·ligència, conscient que una nominació als Oscars, encara que no passi d'aquí, ja garanteix una certa distribució a Europa. Exquisit, per altra banda, el seu raonament i exquisida també l'autoestima que traspua: "El català ens fa únics al món. En un món globalitzat, ser únic és vital. I això, en lloc de treure't espectadors, te'n pot aportar, perquè diluir-te en una massa angloparlant o hispanoparlant és desaparèixer. La teva llengua demostra que ets especial, que tens un punt de vista propi".
El Singular Digital , 10/11/2009 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 09 novembre 2009 |
 És formidable el pas de gegant que ha fet Cugat.cat aquests darrers anys. De ser una petita emissora de poble, amb unes instal·lacions obsoletes i uns mitjans precaris, s'ha convertit en la punta de llança d'un projecte innovador que ben aviat serà seguit per moltes altres emissores de Catalunya. I és que Cugat.cat és avui el nom genèric d'un grup multimèdia integrat per Cugat ràdio, Cugat tv i el diari electrònic Cugat diari. Sota la direcció de Mònica Lablanca, l'eficient successora de Xavier Fornells, ànima impulsora d'aquesta progressió, Cugat.cat ha inaugurat aquesta setmana la primera televisió online de la ciutat i s'ha situat al capdavant dels mitjans de comunicació de proximitat del país. Així ho ha reconegut el conseller Joan Manuel Tresserras quan ha dit que la televisió municipal "és la forma més eficient de proveir de continguts audiovisuals la població" ja que "Internet ha de ser la plataforma matriu per on es desenvolupin la resta de mitjans de comunicació". Potser algú pensi que es tracta de meres paraules declamatòries, pròpies d'una inauguració, però no ho són. La ciutat ha assolit una fita molt important i els santcugatencs hem de sentir-nos-en orgullosos, ja que l'existència d'aquest servei públic constitueix tot un privilegi; un privilegi per la qualitat dels professionals que el fan possible i també pel conjunt de continguts que posa al nostre abast, des de l'opció de vídeos a la carta fins als canals temàtics dedicats a l'actualitat, a la cultura, a l'esport o a les activitats infantils. El més gratificant de tot, però, és saber que en l'àmbit de la informació local, Cugat.cat, amb 12.500 usuaris, és en aquests moments el diari electrònic líder a Catalunya. Entreu a www.cugat.cat, hi trobareu una riquíssima font informativa i una esplèndida eina integradora.
Diari de Sant Cugat , 6/11/2009 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 08 novembre 2009 |
 Sempre he pensat que la praxi política de bascos i catalans, d'anar cadascú pel seu cantó en el nostre conflicte amb Espanya, és una equivocació. És cert que vivim realitats diferents, però també ho és que compartim un mateix marc polític i que la nostra vida està subordinada a la voluntat d'un mateix antagonista, fins al punt que tots els nostres moviments en la presó de pobles en què vivim -sigui quina sigui la nostra cel·la- estan controlats per ell. I és que les singularitats de les cel·les no fan més lliures els qui les habiten. Queda clar, per tant, que els beneficis d'aquesta desunió no s'aprecien per enlloc. Per començar, s'observa massa indiferència a Catalunya davant l'abús que suposa la detenció d'Arnaldo Otegi i Rafa Díez Usabiaga, entre d'altres, sota l'acusació, pel sol fet de reunir-se, de voler reconstruir Batasuna. Pel que sembla, al País Basc, d'acord amb les lleis espanyoles, la llibertat de reunió deixa de ser un dret i es converteix en un privilegi reservat només a un sector de la societat. És a dir, que hi ha bascos que poden reunir-se i bascos que no. Hi haurà qui digui que alguna gent de Batasuna té vincles amb ETA i que és lògic que tota reunió dels seus membres sigui avortada per evitar conseqüències negatives. Però aquí es troba precisament la part més escandalosa del cas, en el fet que la detenció en qüestió vulnera, si més no, tres principis bàsics de l'Estat de dret.
La primera vulneració constitueix un judici d'intencions, ja que la detenció es fonamenta en un prejudici relatiu a la ideologia dels detinguts en lloc de fer-ho sobre la base de proves fefaents. La segona vulneració es veu posada en evidència per la Declaració Universal dels Drets Humans, quan diu que "tota persona té dret a la llibertat d'opinió i d'expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres". I la tercera és que no estem parlant de pròfugs sinó de persones totalment lliures, lliures de reunir-se quan, on i amb qui els plagui.
El que se'ns amaga, en realitat, és que les detencions practicades no tenen cap més objecte que avortar el debat intern que mantenien els detinguts sobre la necessitat -en paraules seves- "d'iniciar un procés sense cap violència" i amb autocrítiques com aquesta: "No hem interioritzat prou que és hora d'obrir-se al canvi polític i que això ens obliga a canviar-nos a nosaltres mateixos".
Aquestes detencions demostren, en definitiva, que a Espanya hi pot haver molta gent interessada en la perpetuació d'ETA. Abandonats definitivament els escrúpols democràtics que limitaven la seva capacitat d'acció, pot ser que Espanya hagi trobat en ETA un lucratiu negoci polític. La qual cosa, ves per on, és una bona raó perquè ETA abandoni les armes.
e-notícies , 5/11/2009 |
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 07 novembre 2009 |
 Lluís Recoder
Jo no tinc cap dubte que Lluís Recoder és un demòcrata de pedra picada. De fet, són molts els valors que li reconec en aquest sentit. Per això em sobta que oblidi que hi ha diverses maneres de driblar una llei injusta sense vulnerar-la, ja que una cosa és que l'Ajuntament no pugui promoure el referèndum i una altra que l'alcalde i els regidors no siguin lliures d'opinar públicament sobre el tema. Vull dir que no hi ha res, absolutament res, que els impedeixi expressar-se a títol personal. No obstant això, l'alcalde no sols es desentén de la consulta sinó que afegeix que encara no ha decidit si anirà a votar. Increïble. Increïble i decebedor, atès que l'alcalde d'Arenys de Munt, Carles Móra, va anar més lluny explicitant el seu vot afirmatiu i no ha estat pas empresonat. Crida l'atenció, per tant, que l'alcalde de Sant Cugat -membre d'una formació catalanista-, digui que no sap ni tan sols si anirà a votar. Francament decebedor.
I la decepció ve perquè les paraules de l'estimat batlle ja són un missatge en si mateixes, ja són campanya. Però campanya desmobilitzadora, campanya a favor de l'abstencionisme, campanya en contra de la participació. Un alcalde ha de ser el primer a donar exemple entre els seus ciutadans, i si l'exemple de l'alcalde de Sant Cugat consisteix a quedar-se a casa quan la ciutat celebra una consulta, aprovada pel 75% del consistori, aquesta ciutadania s'ha de sentir inevitablement decebuda.
Cugat.cat , 6/11/2009 |
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 05 novembre 2009 |
Si, malgrat certes llacunes, l'adaptació de la primera part de la trilogia d'Stieg Larsson oferia un resultat força òptim, aquesta segona, en canvi, no passa de ser un monument al no-res. De fet, hi ha telefilms infinitament millors. Millennium 2 no ofereix cap reflexió sobre la història que narra -la introducció de les màfies de l'est a Suècia- i mostra uns personatges de cartró-pedra que són incapaços de despertar la més mínima emoció en l'espectador. La pel·lícula donarà diners, no cal dir-ho, ja sabem que el fenomen Larsson serà espremut fins a la darrera gota -ara s'està produint una sèrie de sis capítols per a televisió amb material inèdit extret del rodatge per a la pantalla gran-, però l'obra literària en què es basa tenia prou elements per pujar el llistó de l'autoexigència. Malauradament, no ha estat així i el personatge de l'editor de Millennium queda desfornit d'identitat pròpia. Només Noomi Rapace salva els papers, però no n'hi ha prou per justificar dues hores de buidor.
Tot Sant Cugat , núm. 1183, 6/11/2009 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 04 novembre 2009 |
 Les declaracions de Joan Carretero a TV3, dient que el càrrec de president del FC Barcelona és "mil vegades més important que el de president de la Generalitat", han aixecat molta polseguera entre la hipocresia catalana. Tothom sap que són tristament certes, però ningú -llevat de l'independentisme desacomplexat- no gosa reconèixer-ho. I és que, en cas de fer-ho, aquestes veus farisees que ara s'escandalitzen veurien posada en evidència la vacuïtat d'allò que prediquen, així com la gran mentida sobre la qual han construït la seva guingueta política. Saben també que Carretero descriu perfectament la realitat quan afegeix que la presidència del govern és un càrrec "d'estar per casa" mentre que la del Barça és una institució internacional. N'hi ha prou d'anar pel món i preguntar pel Barça i per la Generalitat per veure'n la diferència. El primer el coneix tothom, la segona ningú. En el millor dels casos, com va dir Jordi Pujol quan presidia aquesta última, a l'estranger es pensen que la Generalitat és una companyia d'assegurances.
Les crítiques a Carretero, per tant, no són en defensa de la Generalitat com a institució, sinó en defensa de les guinguetes personals o de partit d'aquestes ànimes pures de la política i del periodisme que veuen en el desacomplexament independentista una amenaça directa al seu estatus conservador i hispanocèntric. Fins i tot el diari Avui, en una nova mostra de servil fidelitat al tripartit -qui paga mana-, es va permetre un editorial tan vergonyós com aquest: "En un país que ha tingut un president afusellat pel sol fet de ser-ho, el senyor Carretero faria bé de contenir determinats excessos verbals. Ni que sigui perquè ell mateix, com qualsevol ciutadà que sigui triat per les urnes i el Parlament, podria ser president de la Generalitat. Tret, és clar, que li faci més el pes competir per la presidència blaugrana". Déu n'hi do. Aquest editorial i el comissari polític que el va escriure haurien de ser exhibits a totes les facultats de periodisme dels Països Catalans com a exemple de demagògia i manipulació al servei d'un govern. Fixem-nos que el text no sols pren sense escrúpols una cosa per l'altra, sinó que tampoc no s'amaga de coincidir fil per randa amb el discurs oficial expressat per José Montilla amb aquestes paraules: "Espero que Joan Carretero es presenti a les properes eleccions a la presidència del Barça i sigui coherent". Resulta curiós que això ho digui un home que va ser nomenat president de Catalunya en un despatx de la Moncloa, mitjançant l'expulsió arbitrària de l'anterior president i la traïció d'Esquerra Republicana.
Però, a desgrat de José Montilla i dels seus galdosos aduladors, les eleccions que interessen a Joan Carretero no són les del Barça, sinó les catalanes. I és que ara que Esquerra s'ha convertit en la tauleta petita sobre la qual el PSOE de Catalunya hi descansa els peus, l'arribada al Parlament d'una força desacomplexadament independentista com Reagrupament s'albira amb molta preocupació. Per això, tergiversant el sentit de les seves paraules -sentit que han comprès perfectament-, aquestes veus intenten desqualificar Carretero acusant-lo de desacreditar la Generalitat. Però Carretero no té cap intenció de desacreditar la Generalitat per dues raons: una, perquè el tripartit ja s'ha encarregat de desacreditar-la prou; i dues, perquè sent per ella molt més respecte que tots aquells que es dediquen a calumniar-lo. Aquesta, de fet, és la raó per la qual Reagrupament es presentarà a les properes eleccions: per regenerar la política catalana i per retornar a la màxima institució de Catalunya el prestigi i el respecte que es mereix. Prestigi i respecte, per cert, que els actuals estadants dinamiten dia rere dia. Mentrestant, per no faltar a la veritat, jo mateix continuaré dient que no hi ha cap càrrec a Catalunya -cap ni un- amb més projecció internacional que el de president del FC Barcelona.
e-notícies , 2/11/2009 |
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 03 novembre 2009 |
 Estan passant coses molt fortes a Catalunya, però encara en passaran més. De fet, ho faran de manera proporcional a l'augment de la consciència nacional del país i, en conseqüència, a l'augment de l'independentisme. Hi ha una frase que sovinteja força en llavis catalans, i és la que diu que els espanyols saben molt més que nosaltres que Catalunya no és Espanya. Ho veiem en l'espoli de què som objecte i en el dèficit d'inversions de l'Estat a casa nostra -a Espanya, és clar, li agrada invertir a casa seva, no pas a la dels altres-, i ho veiem en l'operació que ara s'ha desfermat per desprestigiar l'autogovern català i minar l'autoestima de la seva gent. En aquest sentit, els casos de presumpta corrupció de polítics o d'expolítics catalans constitueix una magnífica campanya mediàtica de descrèdit de les institucions del país, ja que ens presenta davant del món no pas com la nació seriosa i constructiva que som sinó com una república bananera governada per mafiosos i prevaricadors. Cosa que abona la tesi expressada per José María Aznar -i pensada per milions d'espanyols- segons la qual "el trencament de la unitat nacional [espanyola] i l'aprovació d'Estatuts d'Autonomia, que han afeblit l'Estat, són al darrere de la greu crisi econòmica".
És lògic que aquell que ha delinquit -independentment de l'àmbit o de la classe social a la qual pertanyi- s'enfronti a la justícia. En això no ens ha de tremolar el pols. I si es demostra que els implicats en la trama de corrupció urbanística investigada pel jutge Baltasar Garzón són culpables estarà bé que se'ls apliqui la llei corresponent. Però una cosa és això i una altra que la hipotètica culpabilitat dels implicats esdevingui la coartada per desacreditar tot un país, com ho demostra l'escarni de detenir-los per mitjà de la Guàrdia Civil -amb la consegüent anul·lació dels Mossos d'Esquadra- i d'exhibir-los emmanillats amb les seves pertinences en bosses d'escombraries davant les càmeres de televisió. El missatge de fons que transmeten aquestes imatges, allò que subliminarment capta l'espectador, és que els infants (Catalunya) no poden decidir per ells mateixos perquè fan entremaliadures i, tant pel seu bé com pel bé de tots, cal que estiguin sempre sota el control d'un adult (Espanya). Catalunya, consegüentment, seria la viva expressió de la immaduresa; una immaduresa que, forçosament, necessita ser controlada per l'adulta, incorrupta i assenyada Espanya. Per això, mentre els delinqüents espanyols només són delinqüents, els nostres delinqüents són delinqüents catalans. Aquesta és la raó per la qual no hem vist mai cap escarni públic dels polítics espanyols acusats d'il·legalitats. Ni tan sols quan aquests polítics han creat una banda terrorista anomenada GAL.
Tanmateix, l'operació de descrèdit de Catalunya i de les seves institucions té un cara positiva, i és que respon a un neguit espanyol. Espanya percep cada cop més a prop la independència de Catalunya i, conscient de la impossibilitat d'aturar-la per la via militar en el marc de la Unió Europea, ha començat a desplegar una estratègia d'escarni nacional de la qual el cas Pretòria n'és només una part. Arribats aquí, per tant, cal que mantinguem la fermesa i que no caiguem en el parany de la distracció. Espanya ja s'està preparant per viure sense nosaltres. Ara només cal que nosaltres ens preparem per viure a gust amb nosaltres mateixos i en harmonia amb la resta del món.
El Singular Digital , 3/11/2009 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dilluns, 02 novembre 2009 |
 Per bé que sóc el portaveu de la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació i que aquesta també considera un menyspreu a la ciutadania l'actitud del grup socialista en el darrer ple municipal, quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència, la meva opinió aquí és només personal. Em refereixo a la negativa socialista a votar una moció que, com no podia ser de cap altra manera tractant-se de grups amb cultura democràtica, va ser aprovada amb els vots de CiU, d'ICV i d'ERC. El PP, no cal dir-ho, va votar-hi en contra. Tanmateix, va ser un espectacle insòlit i esborronador veure els representants del PSOE català asseguts al ple negant-se a votar. I és que aquest partit, com el Partit Popular i la Falange, està en contra que els catalans expressem la nostra opinió a través de les urnes sobre els drets nacionals de Catalunya. Hi està en contra per raons ideològiques i també perquè la consciència d'aquests drets és antagònica amb els seus interessos electorals. El problema és que, a diferència dels altres, fer-ho explícit li crea mala consciència -la mala consciència és inherent al col·laboracionista amb un bri de remota dignitat- i se sent profundament incòmode alineat amb les formacions nacionalistes espanyoles més abrandades. Per això, en el ple de l'altre dia, es va sentir atrapat en les seves contradiccions. Sabia que tant si votava en contra de la moció com si s'abstenia es posava en evidència i, per evitar-ho, va decidir menysprear tothom, plataforma, ciutadania i col·legues -com encertadament li va retreure el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé-, i defugir el seu deure no sols amb el reglament, sinó amb els seus propis votants. Votants socialistes que estan a favor de la consulta perquè tenen més respecte per Catalunya que els seus representants a l'Ajuntament.
Diari de Sant Cugat , 30/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 01 novembre 2009 |
 No sé si l'avantprojecte de la llei del cinema que ha presentat el conseller Joan Manuel Tresserras, i que preveu l'obligatorietat de doblar al català la meitat de les còpies que es distribueixin a Catalunya, tirarà endavant o es convertirà en un foc d'encenalls, però tal com està ara mateix fa molta patxoca. En fa tanta, que la malfiança és del tot justificada. I més encara després del precedent de l'any 1998, quan el Partit Socialista, a través de Narcís Serra, va impedir la materialització del decret de la Generalitat que intentava normalitzar l'exhibició de còpies en català. Certament, sembla una contradicció que el mateix partit que onze anys enrere estava en contra del dret dels catalans a veure les pel·lícules doblades en la llengua pròpia del país, ara, en canvi, hi estigui a favor i accepti el projecte de Tresserras. Però, en realitat, no hi ha contradicció, perquè el Partit Socialista continua pensant exactament el mateix que pensava aleshores. Passa, però, que ara, per raons conjunturals, està obligat a fer els ulls grossos. El misteri, per tant, consisteix a saber en quin moment evitarà -amb el suport incondicional d'ICV- que la llei prosperi. És a dir, que el mutisme que manté sobre aquesta qüestió sembla, bàsicament, una mesura de gata maula destinada a no empitjorar la caiguda en picat que totes les enquestes electorals donen a Esquerra. Els socialistes saben que sense Esquerra el govern actual no tindrà continuïtat i comprenen que aquest partit necessita fer-nos creure que és alguna cosa més que una simple marca blanca del PSOE de Catalunya. Però hi ha gat amagat, un gat que es diu eleccions avançades. I és que, en el millor dels casos, tal com va tot a Catalunya, queden només sis mesos de sessions parlamentàries. Cosa que farà difícil que el conseller Tresserras tingui temps d'aconseguir que el projecte prosperi en aquesta legislatura, ja que cal obrir un capítol de contactes amb els sectors afectats, com ara distribuïdors i exhibidors, i debatre el text en comissió al Parlament.
"I aleshores què?", es preguntarà algú. Mirem-nos-ho no pas des de casa nostra, sinó des de la Generalitat. Presentant aquesta llei, encara que sigui a les acaballes de la legislatura, Esquerra aconsegueix marcar perfil catalanista -allò que un dia va tenir i que gairebé ja no recorda- i PSOE i ICV, conscients que el marge de temps és curt, no veuen l'urgència d'oposar-s'hi. "Després de les eleccions, amb un tercer tripartit", pensen, "ja tindrem temps d'aigualir la llei". Recordem, en aquest sentit, que va ser el mateix Partit Socialista qui va aigualir l'Estatut 48 hores després que fos aprovat pel Parlament. Arribats aquí, algú es pot continuar preguntant: "I no podria ser que tot això ja estigués preparat i que ens estiguin aixecant la camisa?". Doncs és molt probable, però, ara com ara, només hi ha una manera de saber la veritat: exigir de socialistes i d'ecosocialistes que diguin públicament que subscriuen fil per randa l'esmentat avantprojecte i que es comprometen a aplicar-lo sense passar-hi el ribot. I també Convergència i Unió, encara que ara estigui a l'oposició, s'hi ha de comprometre. Si, com diuen les enquestes, aquesta formació guanyarà àmpliament les eleccions, cal que ens garanteixi que no li tremolaran les cames a l'hora de materialitzar la llei tal com està. Ho dic, perquè és molt sospitós -i vergonyós- que el seu portaveu Oriol Pujol gosi afirmar que "el règim sancionador no és el camí". I quin és el camí, doncs? El de CiU? El d'un quart de segle d'inoperància absoluta en aquesta matèria? Necessitem saber qui està veritablement a favor de la normalització de la llengua catalana i qui la vol permanentment subordinada a l'espanyola. Tot el que no sigui això ho haurem d'interpretar com una enganyifa. Un avantprojecte enganyabadocs l'única finalitat del qual és que sigui útil a les urnes, no pas al país.
e-notícies , 29/10/2009 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 30 octubre 2009 |
 Moment de la votació a Sant Cugat
Curiosa, per altra banda, l'excusa de mal pagador del grup socialista per no quedar alineat al costat del Partit Popular, perquè, si el seu respecte per la consulta és tan gran, com és que ni tan sols es digna votar-la? I si, com diu, no la vota perquè no en comparteix la finalitat, quina millor manera d'expressar aquesta opinió que votant-hi en contra o abstenint-s'hi. O és que potser el grup municipal té greus contradiccions que no sap com resoldre i per dissimular-les es veu obligat a vulnerar el reglament? Doncs no, no sembla que es tracti de contradiccions sinó més aviat de vergonya que tothom sàpiga que en aquesta qüestió, com en tantes altres que afecten Catalunya, el Partit Socialista no es diferencia en res del Partit Popular.
Ben mirat, cal patir un dèficit molt gran de cultura democràtica per arribar a menysprear el dret a la llibertat d'expressió dels altres només perquè el pensament d'aquests altres no coincideix amb el nostre. Què és, si no, la democràcia? En democràcia es pot preguntar tot, absolutament tot, ja que és justament per mitjà del vot que expressem la nostra opinió. Es pot tenir una opinió contrària i votar-hi en conseqüència, naturalment que sí, però no es pot estar en contra del dret a consultar aquesta opinió. I això és el que es votava en la moció de Sant Cugat: el dret a consultar l'opinió dels santcugatencs sobre la independència de Catalunya. El passat 19 d'octubre, per tant, el ple de l'Ajuntament va posar en evidència els qui només accepten el joc democràtic quan aquest és favorable als seus interessos.
Cugat.cat , 30/10/2009 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 29 octubre 2009 |
Jaume Collet-Serra és un realitzador català que viu a Califòrnia i que fins ara ha dirigit algunes pel·lícules molt justetes en termes qualitatius. La primera va ser La casa de cera, l'any 2005, amb Paris Hilton, la segona, el 2006, una bajanada futbolística anomenada Gol!, i la tercera és La huérfana que, malgrat tenir una factura superior, no deixa de ser un producte per passar l'estona. Per sort, algunes actrius estan magnífiques. Ho estan Isabelle Fuhrman, la nena protagonista, i Vera Farmiga, en el paper de la seva mare adoptiva, i ho està Aryana Engineer, que interpreta la petita sorda-muda. Elles fan que la història funcioni per damunt d'un guió ple de situacions galdoses i absurdes algunes de les quals produeixen vergonya aliena. En aquest sentit, resulta esborronadora la candidesa de la psiquiatra i de la policia. El pitjor, tanmateix, és que Jaume Collet-Serra no sap com acabar la seva pel·lícula. Potser és un homenatge a Raimon quan canta: "Quan creus que ja s'acaba, torna a començar".
Tot Sant Cugat , núm. 1182, 30/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 28 octubre 2009 |
 No havia vist mai una cosa igual. No havia vist mai que uns representants polítics incomplissin el reglament -que especifica que tota votació només admet tres opcions: el vot favorable, el vot en contra o l'abstenció- i es neguessin a votar sense abandonar la sala. Tanmateix, això és el que va fer el grup socialista en el ple que l'Ajuntament de Sant Cugat va celebrar el passat 19 d'octubre quan es va votar la moció per la consulta sobre la independència de Catalunya. En arribar el moment de la votació, els grups de CiU, d'ICV i d'ERC ho van fer favorablement, el PP ho va fer en contra i el PSOE va dir que no volia votar. Es va negar a votar. Aquest comportament, no cal dir-ho, va despertar una gran indignació a la sala, que era plena de gom a gom, i el portaveu d'Esquerra, Raül Grangé, visiblement irritat, va demanar al grup socialista que rectifiqués. Grangé, amb tota la raó, va parlar del menyspreu que suposa negar-se a votar, menyspreu a la Plataforma Santcugatenca per l'Autodeterminació, promotora legítima de la consulta, menyspreu a la resta de grups municipals i menyspreu a la ciutadania en general. Va ser debades, però. Al contrari. Els membres del grup socialista encara van fer més explícit el seu menyspreu quedant-se asseguts durant la votació en lloc d'abandonar la sala, com fan, per exemple, els diputats al Parlament quan no volen expressar el seu parer.
Tot té una explicació, això no obstant. I l'explicació es troba en la mala consciència del Partit Socialista. Aquest partit pensa exactament el mateix que el Partit Popular amb relació a Catalunya. Exactament el mateix. L'única diferència rau només en el fet que, mentre els populars expressen aquest pensament sense embuts, els socialistes no volen que se sàpiga. I això els crea una forta dissonància cognitiva cada cop que el seu nacionalisme espanyol els alinea amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange. De fet, són com el ric que aparenta que és pobre. Està encantat de ser ric, però no vol que sigui dit. Per això guarda les aparences, unes aparences que no tenen res a veure amb el seu compte bancari. Arribats aquí, no és estrany que el PSOE de Catalunya odiï tan profundament les consultes sobre la independència. Sap que, entre moltes altres coses, tenen la virtut de desemmascarar-lo. Quines ironies que té la vida, oi? Ves per on, unes innocents consultes no vinculants han deixat al descobert la vinculació ideològica d'aquest partit amb l'extrema dreta espanyola. Es comprèn, per tant, la seva negativa a votar a Sant Cugat. No podien fer res més. No els quedava cap més alternativa que fer un acte de covardia. L'acte de covardia de l'hipòcrita.
e-notícies , 25/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 octubre 2009 |
 Quan caigui la Sagrada Família, tothom se'n rentarà les mans. Quan caigui la Sagrada Família, els mitjans de comunicació en parlaran amb sornegueria. Quan caigui la Sagrada Família, molts espanyols sentiran una inconfessada alegria. Quan caigui la Sagrada Família, Catalunya serà la riota del món. Tant de bo que això no passi, naturalment, però no es pot negar que s'estan fent esforços titànics per aconseguir-ho. Els fan el ministeri espanyol de Foment, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona, imposant el pas del TGV a 75 centímetres del temple, i els fan els tècnics responsables del traçat i l'empresa encarregada d'executar-lo. I ara, per acabar-ho d'adobar, s'ha descobert que, a més del disbarat que suposa aquest projecte, l'empresa Adif ha decidit incomplir fins i tot les previsions de l'estudi informatiu. Segons aquest estudi, els pilons havien d'estar a una distància d'1,95 metres de la façana de la Glòria, la del carrer Mallorca, però Adif els està situant a només 1,12 metres. Per altra banda, els arquitectes del temple han denunciat que la protecció d'acer que havia de tenir cada piló per impedir l'espargiment del formigó al subsòl només s'aplica en un terç de cada piló.
Els catalans hauríem de prendre consciència de l'atemptat gegantí que el Partit Socialista, en connivència amb ICV, està portant a terme contra aquest patrimoni de la humanitat que és la Sagrada Família. I és que l'amenaça d'esfondrament del temple no prové únicament de la matusseria pròpia de república bananera amb què s'estan executant les obres, sinó del projecte mateix, ja que, com han denunciat Jordi Bonet, arquitecte responsable de les obres de la Sagrada Família, així com l'estudi elaborat per Oriol Riba, catedràtic emèrit de Geologia de la Universitat de Barcelona i especialista en el subsòl i en el freàtic de la ciutat, Carles Buxadé i Josep Gómez Serrano, catedràtics d'estructures, i l'enginyer Antoni Gens, l'anomenada "pantalla de protecció" no és res més que "un amortidor de deformacions sense estabilitat pròpia". Per altra banda, es preveu que el túnel quedi a menys d'un metre i mig per sota dels fonaments de la Sagrada Família. Cosa que equival a deixar aquests fonaments enlaire, gairebé com si volessin. Però el perill encara és més gran si té en compte que per sota del temple hi passen dos torrents i que, com denuncia l'estudi esmentat, "una intervenció ràpida i agressiva en el subsòl -com la que s'exerciria durant els 28 mesos de construcció del túnel- podria generar conseqüències definitives".
El Partit Socialista, però, no en fa cas. L'esperit dictatorial i amarat d'autoodi amb què aquest partit governa Catalunya li ho impedeix. Per això li rellisquen els estudis, les al·legacions, les denúncies i l'oposició d'un centenar de catedràtics i professors d'arquitectura i enginyeria d'universitats d'arreu del món contra la barbaritat que està cometent, i per això també es mostra indiferent davant l'estudi que adverteix del perill que "el buit provocat per la galeria accentuï la pressió exercida pels campanars, fet que podria moure les arenes sobre les quals s'aguanten i produir conseqüències ruïnoses", ja que "qualsevol cosa que passés a l'interior del túnel podria comportar ruptures, arrossegar l'aigua, causar un moviment de sorres i esfondrar l'estructura del temple".
I per què el Partit Socialista continua endavant amb aquest traçat, en lloc d'optar pel traçat del litoral o pel corredor del Vallès? Doncs perquè fer passar el TGV per sota de la Sagrada Família no és una decisió tècnica, és una decisió que respon a interessos polítics i econòmics. Això significa que només nosaltres podem aturar aquesta barbaritat. Nosaltres... i algun partit polític que, a més de dir que defensa els interessos nacionals de Catalunya, tingui ganes de demostrar-ho.
El Singular Digital , 27/10/2009 |
|
|
Sant Cugat del Vallès
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 27 octubre 2009 |
 Cartell de l'esdeveniment
Diari de Sant Cugat , 23/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 25 octubre 2009 |
 És vergonyós el que ha fet la direcció de Catalunya Ràdio amb Xavier Solà. És vergonyós i mesquí el menyspreu amb què se l'ha tractat després d'haver dirigit i presentat durant vint anys El suplement, un dels espais més escoltats del país, i d'haver obtingut el Premi Ondas 2005 al millor programa de ràdio. Però que sigui vergonyós i mesquí no vol dir que sigui sorprenent. Només cal haver seguit de prop el procés degeneratiu de Catalunya Ràdio aquests darrers anys per entendre'n les raons. El suplement de Xavier Solà era un programa pensat des d'una òptica catalanocèntrica. És a dir, una òptica plenament universal i, alhora, plenament conscient de la identitat nacional de la qual partia. Solà no posava el focus en l'imaginari espanyol ni es delia per entrevistar els noms de l'star system madrileny. Això ja ho fan aquells professionals que no se senten realitzats ni prou plurals si tot allò que diuen no té a Espanya com a referent. L'univers radiofònic de Solà, a més de desacomplexadament català, era i és un univers ple de coses petites, de coses que sovint ens passen desapercebudes però sense les quals la vida perd bona part del seu sentit. Especialment aquelles que ens la fan més agradable. Per això l'audiència se l'estima tant, perquè Solà és l'antítesi de l'arrogància i de la vanitat. Solà destaca com a professional per la seva personalitat modesta i acollidora, exempta del més mínim artifici. Algú potser ho simplificaria lloant-ne la naturalitat. I sí, Xavier Solà és natural davant del micròfon. Però no és ben bé això, perquè es pot ser naturalment pretensiós o naturalment distant o naturalment vanitós; ell, en canvi, és naturalment respectuós, afable i humil. I aquests eren els valors del seu Suplement.
La seva defenestració, per tant, és doblement injusta. Ho és des d'un punt de vista ètic i també des d'un punt de vista professional. De res no han servit la seva bonhomia, ni el brillant volum de feina que el seu equip desplegava cada setmana, ni tampoc, com informava fa un parell de mesos e-notícies, el fet que fos líder d'audiència a Catalunya en la franja matinal de dissabtes i diumenges. Res de res. Amb tot el cinisme del món, la direcció de l'emissora va dir a Solà que escollís entre fer un programa de tres a sis de la matinada o el carrer. I Solà, amb molta més dignitat i categoria humanes que els seus defenestradors, va escollir el carrer. La direcció de Catalunya Ràdio ha aconseguit el que volia, no cal dir-ho, però Xavier Solà, amb la seva discreció, els ha donat una lliçó d'elegància i d'intel·ligència. Ell sap que els directius mediocres i els comissaris polítics passen sense pena ni glòria per aquest món mentre que la dignitat i el talent romanen inalterables. Per això estic segur que Xavier Solà tornarà algun dia a Catalunya Ràdio per continuar transmetent-nos aquests valors.
e-notícies , 22/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 23 octubre 2009 |
 Halassane N'Diaye
En Halassane és un home que un dia va arribar a Catalunya, va aprendre la nostra llengua, es va obrir camí i ja fa molts anys que va deixar de ser un immigrant per convertir-se en un català més. Un català de Guinea molt estimat. No és estrany, per tant, que el sopar popular que es va fer per celebrar el vintè aniversari del seu bar aplegués 250 persones. És un reconeixement esplèndid dels vincles que s'arriben a crear entre un establiment i els seus clients quan, a banda de la qualitat d'allò que ofereix, s'hi sumem l'amabilitat, la bonhomia i el tracte humà de les persones que hi ha darrere el taulell. I Halassane, el propietari del Baobab, reunix totes aquestes virtuts. De fet, és gràcies a elles que ha triomfat. Gràcies a elles i a la qualitat unànimement reconeguda dels seus boníssims entrepans. Per molts anys, Baobab.
Cugat.cat , 26/10/2009 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 21 octubre 2009 |
Fallit, aquest nou film d'Alejandro Amenábar, malgrat que ens parla de coses importants, com ara que el principal enemic de la humanitat és interior i que passen els mil·lennis i continuem matant-nos els uns als altres per les mateixes coses perquè es mataven els nostres avantpassats: el poder i la possessió de la veritat. L'acció se situa al segle IV després de Crist i ens ofereix diverses metàfores del present. Se'ns diu que l'imperi romà d'aleshores és l'imperi nord-americà d'avui, que la vella Alexandria -on a l'Edat Mitjana hi hagué un consolat català- és la Nova York actual i que la cultura hel·lènica és l'Europa del nostre temps. Però la història que explica Amenábar està mancada d'intensitat dramàtica i la interpretació dels dos actors principals, Oscar Isaac i Max Minghella, el noble i l'esclau enamorats de la mateixa dona, no hi ajuda gens. Sort de Rachel Weisz, que està esplèndida en el personatge d'Hipàtia. En definitiva, massa ambició i poca narració. Ja se sap, qui molt abraça poc estreny.
Tot Sant Cugat , núm. 1181, 23/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 21 octubre 2009 |
 Resulta molt interessant, per bé que gens sorprenent, observar el neguit, la por i la ràbia que la força progressiva de Reagrupament ha desfermat tant al PSOE de Catalunya com a Esquerra. És ben cert que, des de sempre, tots dos han llançat insults i infàmies contra els reagrupats, en general, i contra Joan Carretero, en particular, però la certesa que el Parlament comptarà amb una força no claudicant i enemiga de tripartits espanyolistes després de les eleccions, els està traient de polleguera. Saben que tot té un final i que el seu ja ha arribat. Senzillament, el tripartit no sumarà. És lògic, per tant, que estiguin tan trasbalsats. Tenien el projecte d'emular els seus companys de l'Ajuntament de Barcelona amb trenta-dos anys remenant les cireres del poder i, ves per on, resulta que Reagrupament els ha aixafat la guitarra.
Davant aquest estat de coses, socialistes i republicans han ordenat foc a discreció i tot el seu aparell mediàtic ha començat a disparar a tort i a dret. De vegades el foc prové de Nicaragua i d'altres de Calàbria, però el fabricant de la munició i de l'armament sempre és el mateix. L'armament, llevat d'alguna excepció, es diu El Periódico, que és un diari amb dues redaccions. Una al carrer Consell de Cent, que fa de tapadora, i una altra al carrer Nicaragua, que és la real. La munició, per la seva banda, està feta en sèrie i té noms diversos: Jordi Garcia-Soler, Joan Ferran, Joan Tapia, Enric Marín... Vegem-ne algunes mostres:
- Jordi García-Soler (15/9/2009): "[Joan Carretero] podria ser emparentat políticament, ideològicament i, àdhuc, temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes si no racistes, ferotgement antiinmigració, proisraelià i antipalestí, a més, és clar, d'independentista. Bossi preconitza la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l'ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta 'participa de la manera de pensar de Joan Carretero'".
- Joan Tapia (4/10/2009): "Joan Carretero, líder de Reagrupament: el despropòsit maximalista. [...] El maximalisme crea conflictes. A Europa, el maximalisme nacionalista va provocar dues grans guerres el segle passat i, fa poc, més d'un genocidi als Balcans. I a Espanya va ser ciment de la dictadura de Franco".
- Joan Ferran (4/10/2009): "De venedors de fantasies en coneixem uns quants, de populistes i demagogs també. Alguns pretesos salvadors de la pàtria ens han dut sovint al caos i a la confrontació. A Itàlia Umberto Bossi va iniciar la seva carrera política militant al partit comunista. Després va fundar la Lega Lombarda i més tard va crear la Lega Nord. Aquest histriònic i patètic personatge -somiant en la Padània independent- va afirmar que ‘o hi ha referèndum o hi haurà guerra civil'. Tot sembla indicar que a casa nostra s'està gestant el nostre particular Bossi català [Joan Carretero]".
- Enric Marín (12/10/2009): "Si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l'estil d'Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions".
Com veiem, vingui d'on vingui el foc, ja sigui del PSOE de Catalunya o d'Esquerra, la consigna és netament coincident. Coincident fins i tot amb Ciudadanos:
- Jordi Cañas (5/10/2009): "Joan Carretero és el Bossi català. Una barreja entre Umberto Bossi i Jean-Marie Le Pen".
Potser després de les eleccions, quan es constati que la immensa majoria dels seus votants l'han abandonada, Esquerra farà bé de traslladar les seves oficines a la seu del Partit Socialista. Ara que ja s'ha vist que ambdós partits són exactament el mateix, no té cap sentit que Esquerra mantingui la costosa comèdia de l'edifici del carrer Calàbria. Fins i tot Ciudadanos, atesa l'afinitat, la pot ajudar a fer el trasllat.
e-notícies , 19/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 20 octubre 2009 |
 Esplèndid, l'estudi que el diari El Punt va fer dies enrere per conèixer el parer de 235 alcaldes sobre les consultes independentistes que s'han de celebrar a Catalunya en els propers mesos. Esplèndid, perquè, a banda del resultat -161 a favor del sí, 55 en contra i 19 indiferents-, que és molt encoratjador, suposa la fi de l'ambigüitat amb què ens hem mogut tots aquests anys i mostra gràficament quines forces volen una Catalunya lliure i quines la volen sotmesa. No cal dir que la immensa majoria dels ajuntaments que la volen lliure estan governats per Esquerra i CiU i que la immensa majoria dels que la volen sotmesa són a mans del Partit Socialista. És la diferència que hi ha entre els defensors del dret a l'autodeterminació de tots els pobles de la terra i els integristes de la nació espanyola als quals, per coherència, hem d'anomenar nacionalistes espanyols. O no és la indivisibilitat de la nació espanyola, allò que defensen?
Dels 55 vots negatius, 45 pertanyen al Partit Socialista i la resta es reparteixen entre CiU, PP i Independents. En aquest sector fa mal als ulls, certament, veure-hi 7 alcaldes de CiU -Margalef, Pals, Puigdàlber, Torrelavit, Tortosa, Ulldemolins i Vila-seca-, però ho compensen els vots favorables de 23 ajuntaments socialistes, per bé que es tracta de poblacions que en la majoria dels casos no superen els 5.000 habitants.
Amb tot, el més sucós d'aquest estudi no són les xifres sinó les excuses de mal pagador que empren els alcaldes socialistes per votar en contra de les consultes. Vegem-ne algunes perles. Jordi Hereu (Barcelona): "Nosaltres tenim un projecte de construcció de país des d'una perspectiva d'unitat amb les bases socials i econòmiques" (el senyor Hereu no diu que una Catalunya subordinada a Espanya només pot ser una regió espanyola, mai un país). Joan Anton Baron (Mataró): "La prioritat no hauria de passar per fer una consulta com la d'Arenys de Munt, sinó per lluitar contra la crisi" (i com és que abans de la crisi el senyor Baron no deia res?). Joaquim Colomer (Cabrils): "Hi ha coses més importants a decidir que no la independència ara utòpica" (què hi ha més important en la vida d'un poble que la seva llibertat?). Pere Navarro (Terrassa): "És fora de lloc que debatem la consulta sobiranista, [...] i més quan a Terrassa hi ha 18.000 aturats" (i l'espoli de 22.000 milions d'euros de què és víctima Catalunya per part d'Espanya no hi té res a veure, en això?). César Arrizabalaga (Montcada i Reixac): "El que de debò em preocupa és la situació real dels ciutadans de la meva ciutat" (aleshores per què està en contra que els montcadencs s'expressin a través de les urnes?). Conxita Campoy (Malgrat de Mar): "Els alcaldes que no donem suport al referèndum no hem de tenir por de dir-ho, perquè això no ens fa menys catalans" (administrativament no, té raó, però ideològicament sí, atès que és perquè volen ser espanyols que estan en contra d'una Catalunya independent).
Aquests cínics jocs de paraules a què són tan afeccionats els socialistes com la senyora Campoy farien riure si no tinguessin al darrere una Constitució blindada per dos partits nacionalistes espanyols, PP i PSOE, que amb la seva unió n'impedeixen la reforma, tant per poder-ne eliminar els articles antidemocràtics -com ara el 8 (les Forces Armades com a garants de la unitat d'Espanya) o el 145 (la impossibilitat de federació de Comunitats Autònomes)- com per introduir-ne de nous (la celebració de referèndums i el dret a l'autodeterminació). Fixem-nos que no sols estan en contra de la independència de Catalunya, també estan en contra que els catalans puguin dir-hi la seva. Fins i tot per mitjà d'una urna no vinculant. Ben mirat, els seus nervis són comprensibles. Saben que aquestes consultes tenen la virtut de posar cadascú al seu lloc. A una banda estan els demòcrates, els qui no tenen por de les urnes ni del dret de la gent a expressar-se lliurement. A l'altra estan els totalitaris, els qui s'alineen amb el Partit Popular, amb Ciudadanos i amb la Falange.
El Singular Digital , 20/10/2009 |
|
|
Llibres (teatre)
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
divendres, 27 febrer 2009 |
 Els catalans sabem molt poques coses de la nostra història. Tanmateix, tenim una història apassionant que ens parla d'afanys, d'enganys, de paranys, d'aventures, de batalles, de traïcions... És una història plena de personatges i de fets extraordinaris sobre els quals Trifulkes de la KatalanaTribu, de Víctor Alexandre, ens ofereix una visió de vegades irònica, d'altres paròdica, però sempre autocrítica i amb molt sentit de l'humor. Es tracta del primer text que aborda teatralment i de manera global la història de Catalunya i constitueix una eina molt valuosa per a pares i educadors a l'hora d'ensenyar-la als infants en clau divertida, talment com un joc, amb escenes que poden ser representades tant a casa com a l'escola.
Tot parteix d'un personatge central, la Nguéa, una catalana d'origen africà que ha d'estudiar la història de Catalunya per a un examen i que, per repassar-ne el temari de manera més entretinguda, decideix explicar la nostra història a la seva àvia, també africana, acabada d'arribar del Camerun. L'àvia, però, no entén ni un borrall de català i la Nguéa se les haurà d'empescar per fer-li entendre la història del seu país, Catalunya.
El llibre inclou un apèndix de 20 pàgines adreçades a pares, mares i educadors amb un seguit d'activitats, mapes, jocs i endevinalles per tal de facilitar un treball didàctic i plaent amb els infants, tant a casa com a l'escola, i fer que coneguin la història de Catalunya tot jugant.
Editorial: Salvatella · 125 pàgs. · Preu: 10 euros
|  |
|
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 18 octubre 2009 |
 Tenint en compte que una generació abasta vint-i-cinc anys i que la diferència d'edat entre tots dos només és de catorze, sorprèn que Joan Puigcercós digui que la seva decisió d'excloure Josep-Lluís Carod-Rovira de les llistes electorals d'Esquerra respon a la necessitat de "renovació i canvi generacional" en el partit. Curiós, si més no. Té raó, en canvi, quan diu que a Esquerra li cal una "renovació". I tant que sí! De dalt a baix. Fins i tot les catifes cal renovar, especialment aquelles sota les quals s'hi amaguen els ideals amb què va entabanar als seus votants. El problema és que allò que Puigcercós defineix com a renovació no és res més que continuisme. Continuisme en tots els sentits, ja que la raó de la rivalitat entre ell i Carod no és pas ideològica -tots dos estan encantats amb José Montilla i el PSOE de Catalunya-, sinó honorífica. Saben que han enfonsat Esquerra, que n'han dilapidat el patrimoni polític i que han traït la immensa majoria de les persones que van confiar en ells, però són incapaços d'abandonar la política i malden per perpetuar-se en el poder. El poder. Quantes ignomínies s'han comès al llarg de la història per tal de retenir-lo.
Segons un estudi intern que va transcendir després de la Diada, si les eleccions se celebressin ara mateix, Esquerra es quedaria amb només 9 diputats i se situaria a la cua del ventall parlamentari, per darrere del PP i d'ICV, amb una pèrdua de 12 escons. És a dir, que passaria de 21 a 9 diputats. Això, no cal dir-ho, hauria encès les alarmes de Calàbria, i Carod i Puigcercós haurien començat a moure les seves fitxes. El primer, cada dia més a prop del PSOE català, hauria preparat l'assalt al poder després de les eleccions, i el segon, en assabentar-se'n, hauria esclafat la conspiració com si fos una mosca. Al final, però, qui ha perdut ha estat el partit, perquè tot afany de poder dirimit en públic en lesiona greument la imatge. Cosa que no sembla importar-los gaire. La prova és que Carod, en ser consultat sobre les conseqüències que pot tenir per a Esquerra l'aparició de Reagrupament, ha respost que "això caldria preguntar-ho als màxims dirigents del partit, entre els quals, lògicament, jo ja no m'hi compto". És a dir, que Carod, preveient el cataclisme que Esquerra és a punt de patir, se'n renta les mans i defuig tota responsabilitat. Talment com si ell no tingués res a veure amb la caiguda de la formació, talment com si ell no hagués avalat la política espanyolitzadora del Partit Socialista al costat de Puigcercós i convertit Catalunya en una vulgar Comunitat Autònoma presidida per un delegat del govern de Madrid. Hi ha molta covardia i molta avidesa en aquesta actitud. Covardia, perquè carrega tots els neulers a Puigcercós; i avidesa, perquè espera la caiguda d'aquest i del seu partit per presentar-se ell com a renovador. Puigcercós, per la seva banda -l'altre gran renovador-, no té cap més projecte que controlar l'aparell del partit i perpetuar-se en el poder. Aquesta va ser l'autèntica raó de la seva sortida voluntària del govern. No pas per reflexionar arran de la pèrdua de 350.000 votants, sinó per evitar que hom el foragités de la direcció d'Esquerra. De fet, ja s'ha vist que tot ha continuat exactament igual i que els qui volien reflexió van ser literalment convidats a abandonar el partit.
I és que estem parlant d'una direcció que volia votar a favor de l'Estatut en contra de les seves bases, d'una direcció que ha tingut aquestes bases emmordassades per poder dir que sí al frau del finançament i que ara, vantant-se de ser el paradigma de la democràcia, decideix arbitràriament excloure Carod de les llistes electorals. Tanmateix, aquesta darrera jugada és poc intel·ligent, perquè amb Carod o sense, Esquerra farà aigües en les properes eleccions i la decisió d'abandonar Carod en alta mar només servirà per salvar-li la vida quan el vaixell s'enfonsi.
e-notícies , 15/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dissabte, 17 octubre 2009 |
 Festa de Tardor de Sant Cugat
Com va dir José Manuel Casteleiro, coordinador de la Festa, la proposta de la Plataforma, "no era una manipulació, era una proposta més". Casteleiro, a més, va desmentir la falòrnia segons la qual alguna entitat hauria abandonat l'organització de la Festa per aquest motiu. Res de res. L'exalcalde Àngel Casas i el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, en llegiran el pregó i tot es desenvoluparà amb normalitat. Sobta, tanmateix, que persones demòcrates qualifiquin de "polititzades" totes aquelles entitats i propostes que no coincideixen amb el seu pensament polític. Sobta i entristeix. Perquè, quina de les dues paraules del lema inicialment proposat molestava més a aquests demòcrates, "consulta" o "democràcia"? Que potser opinen el contrari? Que potser opinen que consulta no és democràcia? Francament, resulta molt estrany que un demòcrata tingui por d'una consulta a la ciutadania fins al punt de considerar que fer-ne promoció no és democràtic. Què és, aleshores, la democràcia, si no? Quina mena de democràcia és aquella que nega el dret d'una col·lectivitat a pronunciar-se lliurement sobre el seu futur polític?
Hom pot recórrer a la demagògia per dir que la Festa de Tardor és una cosa i la consulta sobre la independència una altra, però no és cert. Si més no, per dues raons: perquè l'organització de la Festa de Tardor és potestat del seu teixit associatiu, i les entitats independentistes també formen part d'aquest teixit, i perquè totes les entitats, absolutament totes, tenen ideologia política i és d'acord amb ella que entenen el món i desenvolupen les seves activitats. La tinc jo, com a autor d'aquestes línies, i la té el lector que amablement les llegeix.
Cugat.cat , 16/10/2009 |
|
|
Crítica de cinema
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dijous, 15 octubre 2009 |
D'aquesta pel·lícula es dirà que és una comèdia sense pretensions, que és un Woody Allen menor, que no aporta res a la seva filmografia... I serà cert, però res no impedirà que sigui també una deliciosa història sobre la condició humana, sobre la recerca de la felicitat i sobre el paper que juga l'atzar en la nostra vida. Tot, a més, amanit amb notables dosis d'humor jueu, de pensament existencial i de vivificant irracionalitat. No hi ha, per altra banda, grans estrelles, només meravellosos intèrprets poc coneguts entre els quals destaca aquesta grandíssima actriu que és Patricia Clarkson (Marietta). La idea és que més enllà dels prejudicis socials a propòsit de la diferència generacional en una parella, de l'amor a tres bandes o dels canvis radicals en la tardor de la vida, res no importa si la cosa funciona. Com la pel·lícula d'Allen.
Tot Sant Cugat , núm. 1180, 16/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimecres, 14 octubre 2009 |
 La professió d'escriptor és una mica paradoxal, perquè, tot i que és inevitablement solitària, no pot ser exercida sense la participació indirecta de la societat. L'escriptura demana concentració, la concentració requereix aïllament i l'aïllament comporta solitud, però no és possible escriure una sola línia sense relacionar-se amb el món. L'escriptor necessita viure per poder escriure, perquè tot allò que escriu, ho confessi o no, és el fruit d'allò que ha viscut i de les persones que ha conegut. Però no és fàcil conciliar aquests dos mons, i ho demostra la inadaptació social -sovint força ben dissimulada- de molts escriptors. L'escriptor acostuma a ser una persona molt crítica amb el món, un inconformista nat, un ésser permanentment insatisfet. I aquesta insatisfacció -que en molts casos és fonamentada- l'empeny a crear un univers propi per mitjà del qual s'evadeix del món real. Passa, però, que els personatges del seu món imaginari provenen o es nodreixen inevitablement de la realitat, i això li crea un gran conflicte interior, ja que no sap viure sense escriure i per poder escriure necessita viure aquesta realitat que tant critica.
Però encara hi ha una cosa més complicada que ser escriptor, i és ser escriptor català. Quan s'ajunten aquests dos extrems la cosa es complica molt més, perquè a la penúria econòmica de l'ofici d'escriure s'ajunta la penúria de treballar per a un mercat lingüístic que no es caracteritza per la seva voracitat lectora. I és una llàstima, perquè, contràriament al que es diu, no som un mercat petit. Un mercat literari de deu milions de lectors potencials no és un mercat petit, és un mercat formidable per a qualsevol literatura. El problema, per tant, no és de pocs lectors potencials, el problema és de pocs lectors reals. Diguem-ho clar: els catalans llegim poc. Més que els espanyols, és cert, però això no ha de ser un consol. No és amb els qui van darrere nostre que ens hem d'emmirallar, sinó amb els qui van davant. I el problema s'agreuja si parlem de la lectura en català. Els catalans llegim poc en català. No ens adonem de la importància que té per al nostre poble, per a la nostra cultura, per a la nostra llengua i, específicament, per a la nostra literatura, que siguem solidaris amb els nostres autors; aquells autors que es mantenen lleials al compromís voluntàriament adquirit de defensar aquest patrimoni universal que és la identitat catalana. No estic dient que aquests autors siguin mereixedors de cap premi -ningú no ha de ser premiat per defensar la seva identitat-, només demano que els llegim, perquè llegint-los els coneixerem i ens adonarem de l'immens cabal d'energia intel·lectual dels Països Catalans.
¿Ens hem preguntat què seria de la literatura danesa si els danesos renunciessin a llegir en la seva llengua? I de la literatura sueca? Què en seria, d'ella, si els suecs renunciessin a llegir en suec? És amb aquesta autoestima que ens hem d'emmirallar. És aquesta desacomplexada naturalitat que hem d'imitar. Sense mercat no hi ha creadors, ja que un mercat raquític provoca la diàspora dels qui l'haurien de fornir de contingut. I quan això passa es converteix en un verí, tant per a la cultura com per a la llengua que hi pugui haver al darrere. ¿Podem imaginar-nos com seria, de desoladora, la nostra cultura sense escriptors que escrivissin en català? ¿Podem fer-nos una idea del què passaria si els cantautors i els grups de música optessin per escriure les seves cançons en una altra llengua? Ja hi ha hagut molts abandonaments fins ara, en aquest sentit. Ja hi ha hagut molts escriptors que han decidit passar-se a una altra llengua amb l'argument de voler arribar a més gent. "Volem ser universals", diuen. No s'adonen que la universalitat no està en la llengua, sinó en l'obra.
Ens falta autoestima, no hi ha dubte. És una de les mancances que patim. Ens estimem poc perquè creiem, equivocadament, que menystenir el que és propi ens fa universals. Fa tants anys que ens diuen que som poca cosa, fa tants anys que volen associar la cultura i la llengua catalanes al provincianisme i a la limitació de mires, que ens ho hem acabat creient. Però no és veritat. Som una meravellosa realitat. A desgrat d'alguns, és cert. Però una meravellosa realitat. I ho hem aconseguit malgrat una història adversa, malgrat els intents de fer-nos desaparèixer. No hi ha, per tant, cap motiu per al menysteniment. Al contrari. Les adversitats que hem vençut ens han de reafirmar com a poble i ens han de fer reflexionar sobre els molts valors que tenim com a col·lectivitat humana.
e-notícies , 12/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 13 octubre 2009 |
 Estupor ha provocat en el món financer català la voluntat de Caixa Catalunya de canviar-se el nom aprofitant el procés de fusió amb les caixes de Tarragona i Manresa. Estupor, perquè és insòlit que una marca plenament consolidada canviï de nom i perquè els arguments que s'han donat per justificar-ho són d'un patetisme que ofèn la intel·ligència i produeix vergonya aliena. No sols és rotundament falsa l'afirmació d'Adolf Todó, director de l'entitat, en el sentit que la marca comercial Caixa Catalunya "està deteriorada" -n'hi ha prou de sortir al carrer i parlar amb la gent per veure'n el prestigi-, sinó que esborrona reproduir el raonament que en fa Pau Dueñas, director general de Morillas Brand Desing, una empresa catalana dedicada a la creació de marques comercials que en la seva pàgina web menysprea obertament el català -només admet l'espanyol i l'anglès-, quan diu: "La marca Caixa Catalunya a Espanya pot tenir un cert rebuig a causa de les fortes connotacions catalanes, igual que el seu logotip de l'estrella amb les quatre barres vermelles, encara que és veritat que als catalans se'ns reconeix per la bona gestió dels diners. [...] Caixa Catalunya ja té una forta implantació al mercat català i sembla lògic que ara busqui augmentar la seva presència a Espanya". Dueñas, a més, afegeix, que l'època en què els noms de les caixes feien referència a llocs geogràfics ja està superada i que ara cal apostar per noms més universalistes. Es veu que dir-se Caixa Catalunya és molt provincià, molt carrincló. En canvi, dir-se Caja Madrid -on el senyor Dueñas no hi ha entrat mai a fer aquest discurs- sí que és cosmopolita i progressista. La prova és que el 2010 aquesta entitat tindrà més de 60 oficines a Catalunya.
No sé si el lector se n'ha adonat, però en la justificació del canvi de nom de Caixa Catalunya hi ha un tel molt preocupant de racisme. Es tracta d'un racisme que no és de pigmentació, però que traspua el mateix rebuig vers una col·lectivitat -en aquest cas la catalana- pel sol fet d'existir. Què significa que una empresa, només per ser catalana o per tenir un nom català, provoca rebuig a Espanya? Què significa que els catalans, per tal de ser acceptats a Espanya, hagin d'amagar els seus orígens, la seva identitat i la seva llengua? Quina mena de societat racista és l'espanyola, que el sol nom de Catalunya li fa venir basques? I, per altra banda, quina mena de societat pusil·lànime és la catalana, que renuncia al nom del seu país per no ofendre a aquells que l'odien? Francament, hi ha vegades que sento vergonya de ser català, i aquesta n'és una. No m'avergonyeixo pas de la meva identitat, m'avergonyeixo de formar part d'una col·lectivitat en la qual hi ha gent amb un nivell d'autoodi tan extrem. Les peces, malauradament, encaixen molt bé. I no tan sols perquè el president de l'entitat -fundada per la Diputació de Barcelona i controlada pel PSOE de Catalunya- és Narcís Serra, l'home que quan era membre del govern espanyol va fer mans i mànigues en companyia d'Ernest Lluch i de Joan Majó per tal que la nostra Llei de caixes quedés subordinada a l'espanyola, sinó perquè el principal enemic d'aquest país es troba a la Generalitat i es diu govern de Catalunya.
L'actitud de José Montilla, concretament, quan afirma "estem orgullosos del model català de caixes", no pot ser més cínica, ja que temps enrere hi estava tan visceralment en contra que el seu partit fins i tot va portar aquest model al Constitucional espanyol alhora que va intentar tancar Jordi Pujol a la presó. S'entén, per tant, que la Generalitat ja hagi comunicat que no impedirà pas al canvi de nom de Caixa Catalunya. Al contrari, l'estimularà, perquè tot plegat, com ara l'espanyolització de TV3, de Catalunya Ràdio i del mateix govern, forma part d'un projecte de destrucció de l'imaginari nacional català que avança espectacularment amb l'escandalosa i silenciosa complicitat d'Esquerra.
El Singular Digital , 13/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
dimarts, 13 octubre 2009 |
 Carles Móra
Diari de Sant Cugat , 9/10/2009 |
|
|
Articles
|
|
per Víctor Alexandre
|
|
diumenge, 11 octubre 2009 |
 L'oferiment de la Federació Catalana de Futbol a Johan Cruyff per tal que sigui l'entrenador de la selecció nacional de Catalunya ha aixecat molta polseguera a causa de la dimensió pública del personatge i del fet que no parla català malgrat que fa trenta-sis anys que viu al país. Sobre la primera qüestió, és a dir, aprofitar el seu prestigi internacional per donar un nou impuls a la nostra selecció, em sembla un bon argument. És innegable que Cruyff gaudeix d'una altíssima consideració futbolística arreu del món i que el seu nom associat a una selecció, sigui la que sigui, reverteix positivament en la imatge d'aquesta última. Per tant, com a estratègia, l'aposta de la Federació Catalana no em sembla desencertada. Una altra cosa serà el grau de desconnexió que pugui tenir Johan Cruyff amb el futbol actual en qualitat d'entrenador, atès que ja fa molts anys que està retirat de la pràctica professional. Però aquestes són consideracions tècniques que han de valorar les persones implicades.
Quant a la segona qüestió, la del fet que Cruyff no parli català, val a dir que hi ha hagut alguns portals d'Internet que han demanat als visitants que expressin el seu parer sobre el tema -"Considereu imprescindible que l'entrenador de la selecció catalana parli català?"- i que la resposta a favor del sí ha estat molt superior. A la dreta i a l'esquerra espanyolistes de casa nostra, no cal dir-ho, la pregunta els ha semblat incongruent, perquè per a ells la llengua de Catalunya no és res més que un element residual d'una identitat que ja voldrien morta i enterrada, però la pregunta té sentit. N'hi ha prou de canviar-ne el subjecte per veure fins a quin punt és pertinent. És imprescindible que l'entrenador de la selecció espanyola parli espanyol? És imprescindible que l'entrenador de la selecció anglesa parli anglès? Hi ha, en definitiva, algun seleccionador nacional de la Unió Europea que no parli la llengua de la nació que representa? La discussió, com és lògic, es podria acabar aquí, perquè és evident que no hi ha cap selecció de la Unió que tingui un entrenador que no parli la llengua del país, però va més enllà per altres raons. Raons ideològiques, és clar. Les raons de l'espanyolisme català, que titlla d'innecessari en clau catalana tot allò que jutja imprescindible en clau espanyola.
Tanmateix, en el cas personal de Johan Cruyff, per bé que és cert que no parla català -fet vergonyós i inexcusable-, també ho és que l'entén perfectament i que el seu càrrec no obligaria els jugadors a expressar-se en espanyol. Però coneixent el tarannà català -la incapacitat patològica de la majoria de catalanoparlants per mantenir-se en la seva llengua davant d'un interlocutor hispanoparlant-, no hi ha dubte que la llengua "d'ordre" de la selecció catalana seria l'espanyol. I això sí que és inadmissible, perquè la llengua forma part de la imatge que projectem de portes enfora. De la mateixa manera que, per exemple, seria incongruent que la llengua d'ordre de la selecció holandesa fos l'anglès en lloc del neerlandès, també ho seria que la llengua d'ordre de la selecció catalana fos l'espanyol en lloc del català. Quin respecte pot merèixer una llengua que tothom menysté en benefici d'una altra? Quines possibilitats pot tenir el català de ser percebut com a llengua d'ús normal i determinant si fins i tot en les àrees més emblemàtiques de projecció internacional els mateixos catalans el marginen i el substitueixen per l'espanyol? Parlem molt de normalització, però si volem ser un país normal hem de fer el que fan els països normals.
e-notícies , 8/10/2009 |
|
| << Inici < Ant 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Seg > Final >>
| | Resultats 1 - 30 de 505 |
|
|
