L'escenari espanyol.

És evident que les eleccions al Parlament de Catalunya tenen una dimensió de política espanyola que no es pot obviar. L'espanyol és un escenari polític que presenta algunes certeses i moltes preguntes:

1.- El PP riu, satisfet i confiat, que el nou tripartit li reportarà munició per carregar contra el PSOE i Zapatero.

2.- Em fa molta gràcia això de presentar  a Montilla com l'home que ha plantat cara al PSOE quan, precisament, fou l'home que el PSOE envià per eliminar Maragall. 

3.- El PSOE volia a Montilla president, no a Mas. I això, qui ho ha fet possible, qui ha executat els desitjos del PSOE ha estat ERC i IC. Zapatero ha utilitzat ERC per fer Montilla president.

4.- O és que algú realment pensava que el que volia Zapatero era utilitzar Montilla per fer president Mas ? A quina lògica política respon això ?

5.- És evident que la reedició del tripartit és la més clara demostració que en l'acord Mas-Zapatero no es va pactar ni el relleu de Maragall ni la sociovergència. A Maragall se'l van carregar Zapatero i Montilla, no Mas.

6.- Caldrà observar com es mourà ERC a Madrid. Què farà amb els pressupostos i què farà amb les lleis que es tramitin. Si hem de fer cas de la Llei de la Dependència, els presagis no anuncien res de bo per l'autogovern de Catalunya, sinó submissió i dependència política. 

7.- Què farà ERC en cas d'una sentència del Tribunal Constitucional contrària, en part, a l'Estatut ? Continuarà al govern ? Què farà ERC en cas de posicionaments polítics dels diputats del PSC a Madrid contraris, per exemple com ja s'ha fet, a la unitat del català ? O a les seleccions esportives nacionals ? o a la Llei Orgànica del Poder Judicial ? On posarà la frontera de l'equilibri entre el possibilisme i la dignitat ?

8.-Entrarà ERC al govern espanyol després de les eleccions generals ? Més d'una vegada els seus dirigents s'hi han mostrat disposats.

Continuarem

L'abstenció i els vots en blanc

1.-  No cauré en l'error d'atribuir una ideologia concreta al gruix dels abstencionistes o dels vots en blanc. Suposo que hi deu haver de tot i per causes molt diverses: algunes de passatgeres, altres d'estructurals, algunes de conscients altres de comoditat.

2.-Crec que cal deixar de responsabilitzar als partits de l'abstenció. Si hi ha gent que no va a votar és senzillament perquè creu més oportú fer una altra cosa o no considera que la política sigui tan important com esmerçar part del seu temps en fer-ho. La principal responsabilitat de l'abstenció és dels abstencionistes, no dels partits.

3.-A Catalunya el ventall d'opcions parlamentàries és prou ampli per suposar que la gran majoria de la ciutadania pot sentir-se representada per alguna de les opcions que es presenten. I sinó, sempre hi ha l'opció que ha fet Ciutadans d'organitzar-se i recollir els vots d'un espai polític determinat.

4.- Crec que cal cercar part de l'elevada abstenció en els valors imperants socialment. Si els missatges que ens arriben constantment promouen un individualisme ferotge, és molt més fàcil pensar el perquè t'has de sentir vinculat en un projecte col·lectiu. En aquest sentit, s'ha assumit el pitjor de la societat nord-americana - que és qui marca les agendes de la societat mediàtica i crea els models de comportament -, és a dir l'individualisme, la competitivitat com a valor absolut, l'exaltació d'una falsa llibertat individual que no és res més que la justificació vergonyant de l'egoisme - i s'ha obviat el millor: la capacitat d'iniciativa, d'organització, de participació en els afers públics,...

5.- El compromís no està de moda. El que es porta és el consum. Mentre la dinàmica electoral sigui percebuda com un Do ut des, hi haurà amplis sectors que, senzillament, no aniran mai a comprar.

6.- Per augmentar la participació cal, també, augmentar el sentiment de vinculació i de pertinença a una societat. Una societat desestructurada, amb àmplies capes de la població que emocionalment no se sentin  - perquè no se'n vulguin sentir o, senzillament no se'n puguin sentir - copartíceps del seu futur, sempre tindrà un percentatge d'abstencionistes.

7.- És evident que els missatges que es llencen constantment de què la política és una pantomima i que els polítics som uns corruptes tampoc no ajuda a la participació. Quin model de polítics estem transmeten a les futures generacions ? El de l'alcalde que surt als Simpson ? Per què no es parla mai de la influència que tenen els mitjans de comunicació en el descrèdit de la política ? I no estic matant el missatger, sinó dient que sovint són els mitjans els emissors dels missatge i no els simples transmissors.

8.- Quan grans capes de la població s'abstenen, qui en surt beneficiat són sempre les minories. I si no, mirem el cas de Ciutadans que amb una major participació no hauria obtingut representació parlamentària. Quan la majoria s'absté, les minories s'imposen.

9.- El vot en blanc és un vot conscient, exigent, responsable i d'una correcció teòrica impecable. Cal agrair a la gent que l'exerceix perquè no es despenja de les institucions i del sistema democràtic, sinó que expressa el seu descontentament fent sentir la seva veu a les urnes. Ara bé, tot i que em sembla magnífic que tots nosaltres siguem exigents i cerquem la perfecció com a objectiu en tot allò que fem, em sembla que és bo assumir també - per evitar frustracions -la imperfecció del sistema i dels representants del sistema, i dins d'aquesta imperfecció, decidim. Si jo exigís a CIU que representés el 100% del meu ideari polític no l'hauria votat mai, i l'he votat sempre.

10.- El mite de que  l'abstenció diferencial a les eleccions al Parlament de Catalunya , especialment a l'àrea metropolitana, era deguda als candidats que tradicionalment havia presentat el PSC, ha caigut de forma evident. Al fracàs electoral de Montilla cal sumar-hi, a més, aquest fet de fracàs personal.

 Si ahir em centrava en la gènesi i formació del tripartit , avui  vull centrar-me en l'aparició de Ciutadans.

1.- La irrupció de Ciutadans no tinc la sensació que sigui cojuntural. És cert que amb una mica més de participació no haurien arribat al 3% mínim per accedir al Parlament i per tant avui ningú no parlaria de la seva presència. Ara bé, l'espai hi és i res no indica que no hagi de seguir-hi sent.

2.- La seva presència al Parlament accentuarà les contradiccions del PSC. No tant les del PP, a qui, en tot cas, només pot fer replantejar la forma però no el fons de la seva posició política. El PSC sap perfectament, que com més intenti tapar el forat que li pot fer Ciutadans, més gran farà el forat que li pot fer CIU, ERC i IC per abandonar les posicions centrals del catalanisme. Pel PSC, els Ciutadans actuen com un virus en un sistema informàtic: està dins del disc dur, latent, i es manifestarà amb més o menys virulència en funció del comportament del programa de govern.

3.- Crec sincerament que qui ha alimentat Ciutadans i li ha donat possibilitats de presència parlamentària ha estat l'excessiva devoció pel gest estètic i estèril que massa sovint ha presidit l'acció del tripartit. No han estat les polítiques concretes. Ni tan sols l'Estatut, diria jo. És la decepció pel desastre del tripartit el que ha portat a un grup de gent - alimentat anys i anys a base de promocions, premis i subvencions d'administracions i grups de comunicació socialistes - a donar forma a aquest grup polític. Ara s'ha oblidat que l'Ajuntament de Barcelona, per exemple, atorgà el Premi Ciutat de Barcelona a un destacat i actiu ideòleg i membre de Ciutadans per un llibre titulat Contra Catalunya, És clar, com que es fustigava el nacionalisme, feia gràcia. O  ara s'oblida que el primer acte que féu la Consellera Caterina Mieras fou agafar l'avió i anar a Sevilla a l'estrena d'una obra d'Albert Boadella.

4.- Ciutadans haurà de definir-se ideològicament. Crec que ells es defineixen com a socialdemòcrates i liberals-reformistes, i sobretot antinacionalistes, que és tant com dir antinacionalistes catalans i nacionalistes espanyols. Es parla que 2/3 dels seus vots provenen del PSC i 1/3 del PP. És possible però que deixin les polítiques generals al marge i se centrin en la seva raó real de ser: la lluita contra la normalització lingüística del català a Catalunya i passin a esdevenir un partit monoprogramàtic com poden ser  els partits de caçadors i pescadors francès, el partit pirata suec (que propugna l'accés lliure i gratuït a tots els continguts d'internet), etc

5.- Crec que en la gènesi del tripartit i en les presses per reeditar-lo s'ha obviat i ignorat el que representa per la política catalana la irrupció de Ciutadans. Ningú no hi ha pensat, ningú no hi ha reflexionat. I en política has de tenir cintura i capacitat de reacció a circumstàncies canviants. Probablement, si s'hagués pensat en clau de país i no en clau de supevivència de partit, la decisió d'algun membe del tripartit hauria estat una altra.

6.- Si Ciutadans divideix l'espai del PSC i del PP, no hauríem d'estar contents els nacionalistes catalans ? No. Jo, almenys no ho estic pas. I no ho estic per què sé que això condicionarà - i molt ! - els gestos del PSC envers el català i el desplegament estatutari de la igualtat jurídica amb el castellà i que augmentarà la radicalitat verbal del PP al respecte. Ja he dit abans que les anàlisis sobre aquest fet m'han semblat insuficients i excessivament frívoles.

7.- Era per això, entre d'altres coses, per les que des de fa temps defensava que el desplegament de l'Estaut l'havia de fer un govern nacionalista. Ho vaig dir fa una colla de mesos en aquest bloc. Ara hi torno. Els primers pasos del desplegament estatutari ja neixen coixos, per exemple, per la llei de la dependència pactada pel PSOE amb ERC i IC. Calia - i cal - defensar cada milímetre de l'Estatut. De què serveix votar-hi en contra si després s'aprova una llei que lamina les competències ? 

8.- És evident que Ciutadans, a més d'una certa base social, el suport mediàtic d'alguns mitjans, el vedettisme d'alguns dels seus membres destacats, i un caldo de cultiu adient després dels tres anys de gestió del tripartit, ha comptat amb suports econòmics importants. Empresaris - de l'espectacle i dels mèdia, segons es diu -, professionals - advocats - poden ser part del suport econòmic que Ciutadans ha tingut. I, és clar, les inversions s'han de rendibilitzar.

En el moment en que escric aquestes línies, la direcció de CDC està reunida analitzant la nova situació política produïda després del nou acord tripartit. No sé doncs, quina serà la posició de la direcció del partit. M'agradaria doncs, compartir algunes reflexions purament personals:

1.-La decisió d'ERC era previsible. Ja en un post anterior expressava els meus dubtes sobre la suposada recuperada equidistància d'ERC i la sinceritat dels seus gestos d'aproximació a CIU.

2.- La voluntat de reeditar el tripartit per part del PSC, ERC i IC, també era previsible. IC no havia dit res més durant la campanya, el PSC després del reultat desastrós o feia el tripartit o sacrificava Montilla, i ERC - Carod - ja havia anunciat que Mas podia guanyar les eleccions el dia 1 però perdre-les el dia 2.

3.- Més que previsible, la decisió de refer el tripartit ja estava presa i acordada. I això, que des d'abans de la campanya podia intuir-se més o menys, en alguns cercles s'afirmava explícitament. El debat televisat en fou una bona mostra. Personalment, en vaig tenir la constància expressa el mateix dia de reflexió quan un dirigent socialista - dels que no surten al diari - molt vinculat a Montilla així m'ho va confirmar, i la mateixa nit electoral quan un dels negociadors d'ERC - a qui jo havia trucat per comentar els resultats electorals - m'ho corroborà.

4.- La gran aposta feta per ERC el 2003 ha situat al perdedor José Montilla com a President de la Generalitat i ha facilitat l'entrada al Parlament del Ciutadans, i per dues vegades relega a la força política que ha guanyat les eleccions - aquesta darrera vegada gairebé a tots les comarques de Catalunya - a l'oposició. De fet, si els seus vots fossin decisius, Ciutadans hauria fet la mateixa aposta que ha fet ERC: el 2003 entre Mas i Maragall haurien triat Maragall i ara entre Mas i Montilla, haurien triat Montilla. Hi ha, doncs, una coincidència estratègica en foragitar el nacionalisme del govern.

5.- L'aposta d'ERC no és conjuntural. És definitiva i, inevitablement, marcarà la política catalana dels propers anys. I no em refereixo a una legislatura sinó a un cicle polític més llarg.

6. És curiós: administrarà l'Estatut un govern presidit per aquell que va venir corrents de Madrid al Parlament per mirar d'evitar i torpedinar l'acord Maragall-Mas i vicepresidit per aquell que hi votà en contra.

7.- Amb aquest acord hi guanya Rajoy,  que veurà el nou govern com una nova oportunitat de desplegar tota la seva demagògia oportunista utilitzant, de nou, Catalunya contra Zapatero.

8.- La perplexitat de la situació de que sigui escollit President aquell que ha perdut més vots de tots ha envaït  molts racons del país i ha traspassat les fronteres del que es pot anomenar cercles polititzats. Sé perfectament que el nostre és un sistema parlamentari i no cauré en l'error de discutir el procediment, però és evident que existeix un dèficit representatiu o, almenys, un dèficit de comprensió de segons quins tipus de decisions i d'inintel·ligibilitat dels mecanismes d'elecció.

9.- Aquest és un govern que, al meu entendre, neix amb més por que il·lusió : Montilla té por de no estar a l'alçada, i Carod d'haver-se tornat a equivocar. No era Carod que deia que Montilla tenia por de ser President ? Quina il·lusió poden tenir a desplegar l'Estatut aquells que no hi creien ?

10.- En qualsevol cas, paciència. Cal veure el govern, cal veure els primers pasos del tripartit repetit, i és evident, també, que a CIU i CDC no podem fer veure que res no ha passat.

Continuarem

Un bon amic meu va anar al míting dels socialistes al Palau Blaugrana. No sé si és l'únic cas, però l'home, indecís, hi va anar perquè té una certa admiració a  Zapatero i li feia gràcia veure'l en directe. Ara fa una estona me l'he trobat i estava esparverat. " Tenia la sensació que estava en un míting del PSOE o en un partit de la selecció espanyola de futbol. Els crits eren els mateixos: A por ellos, oe; Este partido lo vamos a ganar i Presidente, Presidente".

Dedueixo que aquest "ellos" som nosaltres. No acabo d'entendre la irresponsabilitat i la dèria del PSC d'intentar dividir el país ara, després de trenta anys d'haver-lo intentat - i gràcies a tots aconseguit - unir. Em ve al cap el passatge bíblic del judici del Rei Salomó.

També em diu que el personatge que s'emportà la bronca més sonora no fou en Mas, sinó en Carod. Si hi ha algú que hi fos i em pot confirmar tot plegat li ho agrairé.

Completo el llistat penjat abans d'ahir de les subvencions atorgades per la Diputació de Barcelona ( PSC+ERC+IC ) a tota la demarcació - abans d'ahir era només Barcelona ciutat - a entitats per al foment de la cultura popular i tradicionals d'aquest any 2006.

Ara arribo del míting que hem fet a Badalona. Veig que Vilaweb diu que érem 14.000. No ho sé, potser sí. Érem molta gent. Tot ple de gom a gom. Molta il·lusió. Ho veies en els rostres de la gent. De la gent gran i de la gent jove. I això, tot i que per com ha anat la campanya ja no hauria de fer-ho, la veritat és que m'ha sorprès molt positivament. Mota gent jove. Molta. No jove de la JNC o de la UJ, que també, sinó jove com jo, si m'ho permeteu . Molta gent d'entre 35 i 45 anys. Com mai no havia vist en mítings de CIU.

És, en certa manera, el gruix de complicitat de generació que necessitàvem. La gent sobre la qual recau la responsabilitat del país en cada moment històric - ja sigui a la política, a la feina, a l' empresa, al món universitari , etc - és el que dóna consistència a un projecte polític. Un projecte polític per ser integral ha de ser intergeneracional . A CIU teníem gent jove, teníem gent gran i ara, a començaments del segle XXI podem constatar com al generació del baby-boom s'incorpora també, de forma generalitzada al projecte que CIU representa.

Ahir a la nit vaig llegir-me dos capitols nous del llibre que comentava en el post anterior. Era el torn dels textos de Lluís Bassets i d'Albert Branchadell. El text d'en Bassets és més espès que els anterios - potser era jo que estava més cansat - i més previsible o convencional. L'escenari en el que es troba còmode i pel que advoca és el del postnacionalisme ( català, s'entèn ) que lluny de ser un factor de progrés ha suposat, segons Basset, un llast del que ara, per fi, podrem deslliurar-nos. I afirma coses sorprenents com que com més espanyola sigui Catalunya, més Catalunya serà, i com més catalana sigui Espanya, més Espanya serà. Insisteixo, potser sóc jo que estava molt cansat, però sincerament no acabo de veure la lògica - no d'aquesta frase, que també - sinó del conjunt del text si no és que el que busca és allò tan clàssic de " encara no fou mort i ja l'enterraren". Esperem que el resultat de les eleccions del dia 1 desmenteixin aquest desig que amara tota la reflexió de Basset de que això de Catalunya entesa com a un projecte nacional s'ha acabat.

Pel que fa al text de Branchadell segueix altres escrits del mateix autor que va en la línia, no sé si d'una ingenuïtat un xic naif, un sincer optimisme respecte el català, o la defensa d'un cert darwinisme lingüístic. Per mi obvia la desigualtat de condicions del català respecte el castellà i s'obstina en desvincular la llengua de la identitat. És evident que desmentir la realitat - que almenys a Catalunya, llengua i identitat van íntimament lligades, per mi és la realitat - sempre és una tasca feixuga.

Continuarem.   

M'estic llegint un llibre publicat recentment per Destino que porta com a títol La rectificació. És un assaig polític on diversos autors ( Antoni Puigverd, Enic Juliana, Lluís Bassets, Josep Maria Fradera, Albert Branchadell, Ferran Sàez ) fan una anàlisi de la situació política a Catalunya després del tripartit sense defugir però els plantejaments més de fons i no estrictament conjunturals dels problemes polítics i identitaris de Catalunya. Fins ara he llegit els textos d'en Puigverd i Juliana, i tot i que no estic d'acord amb molts dels seus plantejaments - amb d'altres, sí - considero molt suggerent la manera com són expressats: intel·lectualment solvents, políticament provocatius, estratègicament interessants. En Puigverd defensa la tesi que el món del catalanisme està esgotant les seves forces i les seves idees i que en certa manera el debat de l'Estatut no ha estat res més que un dels darrers espasmes d'un món bastit des del noucentisme. En Juliana, focalitza el seu escrit envers l'actitud del tripartit i respecte a si el seu suïcidi polític haurà estat gratuït o un sacrifici, si haurà estat una mostra de potineria política maldestre o un exemple de patriotisme.

En qualsevol cas, em sembla un llibre que estimula la reflexió sobre el país i sobre els temps que ens tocarà viure. Continuarem llegint.