És un gremi curiós: tots parlen malament de tots, però tots escriuen bé sobre tots. Aquesta possibilitat de desdoblament és exclusiva de periodistes, escriptors, artistes, crítics i gent de la cultura en general – i vist des de fora, pareix d’eixa classe de drets que un cop adquirits costa molt resistir-se a exercir-los.

Deu ser aquesta oportunitat, sempre present, de redimir-se mitjançant la lloança escrita el que els permet ferir-se els uns als altres, en les seues converses privades, molt més enverinadament del que és habitual en la resta de cercles, on la gent senzillament parla, parla i parla (bé o malament – però sense la vehemència, gràcia i estil que són inherents als oficis de la lletra).

Per si de cas, mentre no tinga un criteri millor format sobre aquestes convencions culturals, m’abstindré de escriure massa bé sobre ningú concret. Per a evitar suspicàcies.

Vivim sovint amb la por de fer explícites les nostres grans metes, les ambicions que regeixen la nostra vida. Si el món coneguera els nostres somnis, no només es riuria implacablement dels nostres fracassos, sinó que provocaria l’avortament d’eixos projectes encara que foren plausibles, sensats, merescuts. La frustració íntima i silenciosa ens dol, però el judici dels altres ens mata.

Crec que eixes pors, en general, són justificades. Per això no parlaré públicament, en aquestes notes, de quines són ara les meues grans metes. Com a molt, vos diré que no són ni polítiques ni literàries – les dues formes d’ambició latent més comunes entre els qui escriuen en català a la xarxa. En tot cas, tranquils, no es perdeu gran cosa: no són del tipus de proeses que et fan eixir en la premsa local - i mira que és fàcil, eixir en la premsa local! Com a molt, et feliciten els amics, i et diuen: “ho has fet molt bé, enhorabona”. Però per a mi són massa importants com per a despullar-me ací, dir al món quines poques coses demane – i després arriscar-me a no aconseguir-les.

En canvi, vull parlar en aquest espai dels meus xicotets plaers, de les preocupacions secundàries: uns i altres són més fàcils de compartir. M’agradaria, aquests pròxims mesos, llegir una miqueta més. Tornar a escoltar la música que m’ha agradat sempre. Ser de nou com era fa dotze, deu, huit anys. Viure la meua ciutat, la meua gent. No intentar canviar el món – però fer el possible per canviar el govern autonòmic. No ser tan seriós, greu i avorrit. I escriure de tant en tant ací sobre totes eixes cosetes. Si em voleu llegir, sou benvinguts.

El millor antídot contra l’enveja és aprendre a admirar la gent que estimem. Així podrem entendre que l’èxit i el talent del proïsme no sempre es pesen en l’altre plat de la balança. I que el geni és només el darrer esglaó d’una escala que comença ben a prop de nosaltres.

Aprofitant que l’última nota que vaig penjar parlava sobre els Borja (més aviat, sobre la pel·lícula), afegiré hui dues referències de més valor acadèmic sobre la matèria. Una és l’opinió que podeu trobar ací sobre el film, signada per un especialista en els Borja (sobretot en Calixt III, de qui Miguel Navarro ha escrit una completa biografia). Una altra notícia és l’inici hui mateix d’una sèrie de conferències setmanals sobre la cèlebre família valenciana i la seua relació amb Gandia, a càrrec de l’historiador Santiago Laparra. El lloc és immillorable, el Saló de Corones del Palau Ducal, i l’horari em pareix que serà (no puc confirmar-ho, ara) tots els dijous (excepte el del pont de desembre) a les 20h.

De passada: acceptarà l’Acadèmia Valenciana que anomenem “Calistro” al primer Papa Borja? És que així se’ns fa més nostre, com més familiar, més de poble...

Després de tota la precaució mostrada per part dels especialistes, i potser una miqueta com a reacció, he de confessar que la pel·lícula sobre els Borja m’ha sorprès favorablement. No tinc un sol argument amb què defendre la versió cinematogràfica de les objeccions que els historiadors poden fer-li: eixa classe de crítica és una tasca que només ells poden i han de fer. Però deixant de banda eixos purismes, vaig eixir satisfet del que em va semblar una visió més digna i acurada dels Borja del que esperava trobar-me en una pantalla. No és, probablement, “Borja Papa” de Mira (llibre que no he llegit però que duu el millor segell de qualitat possible, el del seu autor – i que a mi com a molts altres potser l’estrena del film ens anime a tastar), però tampoc ho pretenia, ni és eixa la vara de mesurar que se li ha d’aplicar al projecte.

Qui haja anat a veure la pel·lícula sense més informació ni massa inquietuds respecte del tema, pot haver tret unes poques conclusions generals que ja estaria bé que hagueren arribat al gran públic. La primera: els Borja, en llurs ambicions i mètodes, no es diferenciaven massa dels seus contemporanis – era l’origen valencià, el conseqüent aïllament, i els seus èxits els que els convertien en excepcionals. Una altra: tot i que els rumors més extrems sobre la família se senten contínuament en boca dels protagonistes, es queden en rumors, i no es mostren mai de forma explícita – possibilitat que hagués estat de bon tros més explotada a mans de gent menys respectuosa amb la veracitat dels fets. I per últim, pel que fa als personatges, supose que la més beneficiada en termes d’imatge pública deu haver estat la pobra Lucrècia, que per a molts haurà deixat de ser la personificació de Satanàs per a convertir-se, fonamentalment, i senzillament, en una dona – un simple instrument, involuntàriament letal, en un món d’homes.

Per a mi personalment, el moment més especial fou la curta escena en què crec que apareix, sense que se l’anomene pel seu nom, el més lúcid contemporani dels Borja, el meu admirat Maquiavel. No sé d’on s’han tret l’actor que el representava (de fet, no tinc garanties que fóra ell el “diplomàtic florentí” que visita la cort papal), però és que era igualet, igualet... No diu gran cosa els pocs segons que apareix: senzillament observa, i pren nota. Una sana costum que alguns intentem imitar.

Una curiosa editorial americana m’ha fet un special gift, pel simple fet d’estar subscrit al seu butlletí electrònic de novetats. Aprofitant l’excusa del Halloween, m’ha regalat una lliçó magistral en format mp3 que presenta i analitza la Simfonia Fantàstica de Berlioz, sobretot el seu final, que duu per títol “Somni d’un sàbat de bruixes” – i ara la paraula pren connotacions ben distintes que per al poeta jueu de fa deu dies. Això del Halloween em pareix una importació horrorosa, però la veritat és que no per això la proximitat de Tots Sants deixa de remetre’ns a un món de misteri, d’horror, de mort i fantasia alhora. Aquesta vessant esotèrica del Romanticisme m’és completament aliena – advertisc: la resta d’afectacions romàntiques també em resulten indiferents, en el millor dels casos. Però de tot el cúmul de conviccions que el Romanticisme ens ha pretès llegar, hi ha una que compartisc: la primacia de la música entre totes les formes d’art i d’expressió humanes. Puc fer sarcasme dels sentiments i la trama melodramàtica en què Berlioz s’inspira – però admire la música que brolla de les seues passions.

Els trets autobiogràfics a què remet la Simfonia Fantàstica mereixen més espai i paciència dels que disposem: Berlioz s’enamorà bojament de Harriet Smithson, l’actriu que feia d’Ofèlia en una representació de Hamlet a què assistí – i sense ni tan sols arribar a conèixer-la va travessar tota la sèrie de desenganys i torbacions que plasmà en el programa i la partitura de la simfonia. Però la cosa no acabà així: pocs anys després, la conegué personalment i va cometre la incommensurable estupidesa de casar-se amb ella: el resultat de barrejar la imatge artística, ideal, de l’amor, i la sagrada institució del matrimoni fou, a mig termini, tan horrible com els havien advertit els amics assenyats de la parella. El final de la versió musical no és menys tenebrós, i deuria haver servit de premonició: segons les notes adjuntes a l’obra, el jove protagonista, desesperat per no ser correspost, ha pres una dosi d’opi que resulta insuficient per a matar-lo, però li causa un somni profund en què imagina assassinar la seua estimada. Per això somia no només que és condemnat a mort, sinó que és testimoni de la seua pròpia execució (en la guillotina, és clar...). Immediatament, al seu propi funeral acudeixen tot un seguit de bruixes presidides per l’ànima en pena de la seua estimada, amb qui protagonitza una espècie de casori d’ultratomba.

Berlioz mostra virtuts musicals ben característiques: era autodidacta, li mancava la formació pianística tan comuna en altres grans compositors, i diuen que per això la seua harmonia se’n ressentia, però fou un orquestrador absolutament audaç per al seu temps, atent al contrapunt i la textura instrumental (probablement, la Simfonia Fantàstica arranjada i tocada al piano sonaria molt pobra, sense substància). A més, la fidelitat amb què segueix el seu propi guió literari li han fet guanyar-se un lloc en moltes introduccions a la música culta (llibres de secundària inclosos), com a exemple pioner de música programàtica. Entrant en matèria: al final del penúltim moviment, el so de tabalets acompanya l’execució del protagonista de la història. I al principi de l’últim, un ambient boirós, indefinit, recrea el funeral, la reunió nocturna de bruixots i bruixes. La mateixa melodia, la idea fixa amb què abans se’ns representava l’amor, el desig, la puresa de l’estimada, es transforma ara en una caricatura macabra. Sona primer la dansa de les bruixes, que ballen fent rogle; després el solemne Dies Irae (una melodia gregoriana, de la litúrgia de difunts). En els últims instants, els motius de la dansa i el Dies Irae es confonen – i paga la pena fixar-se en un detall brillant: l’estrany efecte de les cordes en l’últim minut de la peça, que es toquen amb la part de fusta (el revers de l’arc) i simulen la fricció d’un esquelet en moviment...

Com veieu, encara que no celebreu el Halloween, podeu gaudir del vostre propi canguelo musical (encara que no tingueu a mà cap versió de l’obra, segur que sabeu com trobar-la...). Els qui sou d’una miqueta més amunt ho teniu millor encara: aquesta és la banda sonora perfecta per la vostra jornada de reflexió... El dia de Tots Sants seguirem des d’ací la vostra nit de bruixes, funerals, i danses. Que no siga res!

No fa massa setmanes llegia, entre les notes de Xelfer, una espècie de confessió que em resultava familiar. I no només perquè el mateix que ell contava em va passar a mi mateix fa uns pocs anys, sinó perquè crec que li ocorre a molta gent d’una certa franja d’edat quan ve a viure de nou a esta ciutat, o a la nostra comarca. Al principi, quan tornem a Gandia després d’estudiar o treballar fora, ens va massa menuda, com si no hi cabérem, com si haguérem crescut tant des que vam fer la secundària. Però ben prompte li prenem les mesures, la fem de la nostra pròpia talla. O més aviat nosaltres ens adaptem a l’escala local, i fem de la comarca un món sencer.

No sóc el primer en fer-me la pregunta de si aquesta és una ciutat de províncies o no, de si és un centre cultural, econòmic, turístic emergent de veritat, o si per contra és la caricatura d’un poble gran, que mai deixarà de ser-ho justament perquè ja ha oblidat que ho és. Com que a penes m’allunye quinze quilòmetres amunt o avall de Gandia llevat d’ocasions excepcionals, no estic en condicions de donar una resposta basada en dades, en experiències, en el coneixement real d’altres llocs i circumstàncies. Així que, honestament, no puc oferir la meua resposta, sinó simplement una suposició útil, la meua particular hipòtesi de treball: aquesta probablement és una ciutat provinciana, perifèrica, sense la importància que es dóna a sí mateixa. Tot això, dit tan rotundament potser sone injust i fals, i en sóc conscient: però aquesta precaució a l’hora de jutjar-nos potser ens evite (o ens retarde uns pocs anys) la tan habitual complaença entre els qui tenen per tasca pública recitar, de tant en tant, les nostres xicotetes glòries locals.

Aquestes xicotetes coincidències d’edat i de geografia (bé, i Scarlett...) m’han dut a afegir Xelfer a la meua recent (i curta) llista d’enllaços. També està Àngel, a qui ja he citat i ja coneixereu perquè és d’ací, de ca VilaWeb – i a més ensenya llengua (quan li deixen, supose) als bloggers locals del dia de demà. Hi haurà temps per a més, supose, però almenys no volia acabar el primer mes d’aquestes notes sense ancorar-me d’alguna forma al ciberespai més pròxim. Per a Novembre, que ja està ací, ja m’he fixat un altre objectiu: escriure menys – bé, el tenia des del principi, però no l’he acomplit massa. És la novetat, ja em cansaré.

Una nit de les meues vacances recents, fent zapping després de sopar, vaig topar accidentalment amb l'inici del capítol d'una sèrie que no havia vist mai, però de la qual havia sentit parlar a tot el món. "Algun secret tindrà, per a aconseguir tant d'èxit", em vaig preguntar, encuriosit. Quatre capítols consecutius més tard, a les dues de la mitjanit, vaig pensar que mai més tornaria a fer zapping després de sopar – o que almenys, si ho feia, em posaria guants per a no deixar empremtes digitals en els botons del comandament. Aquella nit, a més, vaig fer el bon propòsit d'escurar els coberts més sovint i més a fons de com ho faig habitualment: la vida de solter em permet acumular plats i gots sense rentar, de tal forma que uns mínims coneixements de geologia casolana permetrien a qualsevol saber què he sopat cadascuna de les nits precedents només examinant a ull les restes. També vaig prometre que em reconciliaria amb la granera i el drap de la pols. I sobretot: em vaig adonar que la combinació del crim i la deixadesa domèstica donen per resultat una condemna segura. Així, he decidit que a partir d'ara seré un bon xic: per a eludir la mà de la justícia s'ha de complir o amb un mínim de bondat, o amb un màxim de pulcritud, - i em serà més fàcil fer això primer.

Afortunadament, des que he tornat a la feina només fan dos capítols de Crime Scene Investigation cada nit de dilluns. Certament, la sèrie ha interferit en els meus costums de rata de biblioteca nocturna: intente llegir algun paràgraf dels meus llibres avorrits durant la publicitat, però la seua atractivitat comparada és nul·la. Tot i així, m'he pres la meua submissió a la pantalla positivament, com una espècie de teràpia. La meua vida és bastant monòtona, en bona part perquè així ho desitge. I les meues lectures ho són més encara, per motius que no és moment d'explicar. Per tot plegat, cada cop que m'enfronte a una ficció que tensa els límits de la versemblança, tinc el vici de preguntar-me si la complexa seqüència d'accions que se'm mostra al davant és mínimament possible o no. Aquest escepticisme, del tot útil per a sobreviure a la vida quotidiana, és un destorb a l'hora de gaudir d'una pel·lícula, d'una novel·la amb un mínim d'intriga: si la ficció no desafiara d'alguna forma el que ens és comú a la vida real, no ens caldrien ficcions de cap classe.

Ja sé que no és habitual morir travessat per un peix espasa, i que l'assassinat entre membres de la mateixa família és dissortadament més habitual entre les nostres classes baixes que entre la gent sofisticada de Nova York. Per no parlar de com d'impensables són els avanços en el terreny de la balística, la genètica, i d'altres disciplines auxiliars que un grapat de gent jove és capaç de posar en pràctica al llarg d'unes poques hores d'investigació policial. Però no està malament posar en suspens la nostra incredulitat una sola nit cada setmana, i entretenir-nos recorrent els Estats Units d'autòpsia en autòpsia (i sense pagar peatge: CSI ens mostra com sobreviure a la televisió sense tindre satèl·lit...).

[PS: Mentre l'esborrany d'aquesta nota dormia el somni dels justos, he tingut ocasió de veure per primer cop dos capítols de la sèrie d'un metge filldeputa que toca el piano, i de qui espere no haver d'escriure, perquè no vull acabar enganxat a la tele també els dimarts...]

A mi, amb el cafè, em passa igual com a les mal casades, amb els homes: amb un només ens adormim, però amb dos ja anem de cul, i tot s’accelera incontroladament. No és fàcil trobar un terme mig: existeix, certament, en l’esfera de l’aritmètica pura, però no sap materialitzar-se en carn, o en cafeïna. Tant de bo trobàrem la forma d’allargar, sense artificis, els meus dies... i les seues nits.

Ahir, en llegir una anècdota curiosa al bloc d’Àngel Canet sobre uns alumnes de Batxillerat de Gandia que no sabien què era (i és, encara!) un abat, vaig fer un comentari sobre la importància de reservar un lloc, en l’ensenyament secundari, per a l’estudi i la comprensió del fet religiós (en general, però potser fent un èmfasi especial en la tradició que ens és pròpia: la catòlica, apostòlica i romana). Hui he volgut tornar al tema, ja en aquest espai meu.

Una forma un tant paradoxal de mostrar com la cultura i l’educació religioses no haurien de ser només cosa de beates, arquebisbes, i col·legis concertats, és extreure conclusions d’un fet no només etimològic (no cal saber massa grec...), sinó vivencial: l’ateisme és, bàsicament, una negació. I ben concreta, a més a més: la negació de l’ésser personal, transcendent, omniscient i omnipotent que la tradició judeocristiana ha fet arribar fins els nostres dies – o almenys fins els dies dels nostres pares.

Com en la teologia negativa de fa segles, amarada de misticisme, en què de Déu només es podia conèixer mitjançant el que no era, negant-li qualitats, quasi totes les formes d’ateisme que hem conegut durant les últimes generacions han estat deconstruïdes a partir d’un concepte de divinitat compartit per creients i no creients. La tradició, així, no resulta obviada, sinó ampliada, desdoblada: només cal estirar un poc més els límits del que entenem per heterodòxia per a encabir-hi múltiples variants de la incredulitat. La pregunta que deixe en l’aire és, doncs: si eixa familiaritat amb la nostra tradició religiosa mor amb nosaltres, no estem privant els qui venen darrere de la possibilitat de negar-la? Com podran descobrir un engany de què no han estat víctimes?


Després d’haver-vos torturat amb les meues manies, voldria reparar-vos amb un poema que he triat i copiat a continuació (haureu de punxar en Vull llegir...). He descobert recentment el seu autor, i tot i no conèixer de la seua visió personal del món res més del que la meua pròpia lectura m’ha donat a entendre, crec que pot servir per a encaixar la fe i la seua absència dins un mateix joc de llenguatge. El Xabat, per si l’ortografia vos confon, és el dissabte que celebren els jueus – i que comença en realitat la vespra, el divendres quan es posa el sol. I em sembla que “He anat a una altra sinagoga” ve a ser l’equivalent al “Ja he anat a missa deu, no cal que vaja a missa dotze”, amb què tants fills deuen haver enganyat tantes voltes els seus pares...