Reprenc el bloc, després de molts dies sense escriure-hi, donat que he estat colgat de feina fins als ulls.  En part té a veure amb el que vaig comentar un dia sobre les Sarbanes Oxley.  He pogut anar paint el meu desencís.  No estic particularment emprenyat.  Només sento una martellada més sobre els claus de la nostra crucifixió col·lectiva.

Aviso que sortirà un posting una mica llarg, i una mica “sense la caputxa”.  Jo no sóc un polític, no visc ni viuré mai de la política, però a la meva família hi ha hagut un grapat de polítics.  Potser per això em desagraden tant com a persones, perquè conec la seva poca solta, les seves trapelleries i les seves escandaloses mentides.

A l’Entesa aquesta, de la qual ja ni gosen dir-se “catalanistes”, ja l’anirem jutjant.  Tenim quatre anys davant.  És un govern legítim i no és cap estafa ni cap enganyifa.  El vot a un partit no és un contracte, sinó un atorgament de representació irrevocable.  Així és la partitocràcia (que no la democràcia).  Aquí guanya qui forma govern.  Faria bé CiU de deixar-se de rebequeries i acceptar les bases de la partitocràcia que ells mateixos defensen amb èmfasi en altres ocasions.

No hi ha hagut entesa entre els nacionalistes.  És una llàstima, una desgràcia per al país.  Però les culpes les tenen a mitges entre CiU i ERC.  No les busquem fora.  No mirem Madrit, per una vegada...  Potser aquesta ha estat la darrera vegada a la història que el nacionalisme ha pogut treure majoria absoluta a la Ciutadella.  Hem malbaratat una oportunitat, perquè no em crec ni un dels arguments dels erkis per alçar la mà de Montilla.  Ni els dels kumbaiàs per llepar-li el cul als socialistes en primera instància.  (...)

No acostumo a fer cas d’aquestes cadenes de missatges, però, per una vegada, l’aprofitaré i faré un “sense la caputxa”, perquè el trobo curiós.  Això sí, jo no el passo a ningú en particular, si a algú li agrada distreure’s, no té “copyright”...  Es tracta de triar un grup musical i respondre a unes preguntes amb títols de cançons seves.

Jo trio Els Beatles.  Vaig aprendre anglès seguint les seves cançons amb un llibre de lletres, quan tenia uns 11 o 12 anys.  Els vaig descobrir per pura casualitat, sentint el molt breu bocí de “A hard day’s night” que hi ha a una cançó de retalls musicals anomenada “Rockcollection”.

Ets home o dona?   Something.   You know my name.

Descriu-te   Here comes the sun  :-)   We can work it out.    (...)

Tot això està passant molt de pressa, i no sé si ens estem adonant del que està passant.  UiC (abans, CiU) s’ha passat tres anys blasmant el PSC, per incompetents i per sucursalistes.  Ha fer una campanya adreçada als nacionalistes dient que els fessin confiança, perquè votar ERC podia ser bastir un govern amb els socialistes.

I a les poques hores de guanyar (relativament)... a qui truquen el primer ?  Amb qui volen fer un govern de coalició ?  (a mi, Montilla em destorba, de president o de conseller primer, és la mateixa cosa)

Per què diuen que “cal entendre’s amb Madrid” ?  No és això un cínic exercici de sucursalisme ????  No tinc basquitis, us ho asseguro... però ¿ algú s’imagina el president del PNB rebutjant entendre’s amb EA per entendre’s amb ZP ?

UiC ja no em sorprèn.  La seva cara visible aquests dies és en Durante, un individu egòlatra a mig camí entre Roca i Piqué.  On és en Mas ?  On és el Felip Puig ?  No ho dic en broma.  (...)

No vull repetir valoracions d’altres companys blocaires.  Però unes idees que em volten en aquests moments podrien ser :

Em reafirmo en la necessitat de fer valdre els 69 escons nacionalistes per desplegar l’estatut, sobre tot ara que tindrem el Partit de l’Immigrant Ressentit donant pel sac.  El Tripartit no té futur amb un Montilla totalment desacreditat i fent el penes.

La victòria de CiU és relativa.  Ja vaig dir que per a guanyar calia superar la suma de PSC+ICV, i no ha estat el cas.  Aleshores ERC té realment legitimitat per optar pel Tripartit, i si és així, res a dir.  Seria una pena, però res a dir.

L'hòstia del PSC és històrica, deixem-nos de conyes.  CiU no la rendibilitza, però el PSC torna pràcticament als nivells de Reventós.  Només guanya bé al Baix Llobregat.  Al Barcelonès i al Vallès Occidental guanya per uns poquíssims vots.  Compte a les municipals, ja sé que no es pot extrapolar, però la pèrdua de pes municipal pot ser el principi d’una lenta decadència.  (...)

He decidit anar a votar.  Canvio la meva opinió en veure que el Gordillo i el Marcús tenen sondatges indicant que la plaga dels Ciudad-anos pot entrar al Parlament.

Aquesta pot ser la pitjor notícia del dia.  Pitjor que la presidència de Montilla.  Si els enemics de Catalunya entren al Parlament forçaran el PP i, sobre tot, el PSC a tombar (encara més) cap a l'espanyolisme.

Cal anar a votar perquè el 3% necessari per accedir-hi s'encareixi.  Només per això.  Tant fa votar PP com ERC.  Qualsevulla cosa abans que facilitar un parell d'escons a uns que, obertament, volen la desaparició de la llengua catalana (sí, ja sé que el PP també ho vol, però al Principat dissimulen una mica, si més no).

A tothom, Bona festa de Tots Sants (mai Halloween).

Avui, o millor demà, és la veritable jornada de re-flexió :  la flexió de genoll davant Espanya, per segona vegada en els darrers mesos.  L’anterior va ser el referèndum del l’estatutet.  Re-flexió perquè aquesta és una partida de set i mig on el crupier ens dóna la carta que vol, perquè mai no hi arribem, o perquè ens passem i s’acabi el joc.

I, malgrat tot, seguim jugant.  Seguim votant.  Les cartes del joc trucat esdevenen paperetes de vot... què més dóna qui guanyi !!  Aquí només guanya la banca, només guanya Espanya.

Per cert, on és l’estatutet ?  ¿ Qui ha parlat del seu “potent” desplegament, dels punts concrets que volem atènyer en els propers mesos ?  Ningú.  Ni els seus amables patrocinadors ni els seus detractors.  Tants romanços per acabar igual.

Doncs abans de re-flexionar un altre cop el genoll, em desbravo una mica.

Vull que perdi CiU.  Ha fet una bona campanya, ha arriscat i ha innovat.  Ho reconec.  Però vull que perdin per tebis, per utilitzar un llenguatge volàtil i sense compromís, per brandar la bandera per tapar la manca d’idees.  Vull que perdin perquè han fet una campanya presidencialista, ignorant una mínima estètica parlamentària.  Mas, Mas.... Mas-tegot et mereixes per fatxenda i prepotent !  Fote’t al cul la pallassada inútil del notari.  Vés a cobrar la hipoteca a la Moncloa.  (...)

Aquesta merda de campanya ens està retratant la mar de bé a tots plegats.  Som com som.  Fonamentalment porucs, sense visió a llarg termini i petulants.

Ens fixem més en el rave que en les fulles, en el DVD irònic que en el fons del problema.  Volem governar en solitari, fer la nostra, però sempre per ocupar el poder sense cap interès en anar endavant.

Fem un programa que no diu res, o diu poca cosa, ple de bones intencions i de moltes despeses corrents.  No tenim una visió estratègica de la política econòmica, posem pedaços per ací i per allà, donem una subvenció a l’amic, una desgravació al possible votant...

Només entenem la Generalitat com a una mena de caixer automàtic que dóna calers a qui s’hi apropa.  Calers, en diuen uns, drets, en diuen els altres.  La mateixa cosa, el foment del clientelisme.  Repartiment gratuït dels diners dels altres, de tota manera no caldrà donar explicacions, d’aquí a quatre anys ja traurem un altre DVD, un altre eslògan, amb les properes promeses electorals.  (...)

La mala educació dels espanyols és ben coneguda arreu d’Europa.  Només cal parlar amb qualsevol europeu per copsar la seva opinió sobre Espanya (on, malauradament, ens solen ubicar als catalans).

Quan era nano i anava en metro (ho sento, ara passo totalment del transport públic) sempre em sorprenia que els castellans parlaven a crits, mentre que els catalans xiuxiuejàvem.  El mateix podríem dir de les famílies de l’escala.  Potser algú ens podria fer cinc cèntims del perquè de la mala educació espanyola.

Avui hem vist un altre espectacle de la mala educació espanyola : el fill de puta (per part de pare) Ricardo Sáenz de Ynestrillas va anar divendres a l’Audiència Nacional on jutjaven el nacionalista basc Iñaki de Juana per dir-li, textualment, “Juan Ignacio, mírame a la cara, mírame a los ojos, soy Ynestrillas. Mírame a los ojos porque será lo último que veas”.  No afegiré res a la trajectòria d’Ynestrillas, ben coneguda :  només dir que és un maleducat per irrompre a un judici d’aquesta manera.  (...)

Llegeixo a periodistadigital (enllaç) que avui un nou estat ha estat proclamat :  no sembla tenir nom oficial encara, però és l’Estat Sunnita Islàmic de l’Irac, provinent de la partició “de iure” de l’Irac (perquè “de facto” ja ho estava feia temps).  És d’esperar que els alliberadors nord-americans no el reconeixeran... de moment.

El mapa del costat el mostra.  El més important és, però, la resta del mapa :  apareixen ja clarament diferenciades dues entitats més fruit de la partició de l’Irac, l’estat Xiïta i l’estat Kurd.  No he trobat les referències directes a Internet, però, pel que veig al mapa, les ciutats de Kirkuk i Mosul (històricament kurdes) són incloses dintre de la zona sunnita, així que podem augurar sarau per la fixació de límits.

El que importa no és l’estat sunnita o el xiïta, fruit del fanatisme religiós i d’un repartiment del poder post-Sadam, sinó el reconeixement a l’autodeterminació nacional dels kurds.  Això sí és realment nou i important.  Sense la partició en dos de la zona àrab (entre xiïtes i sunnites) la comunitat internacional no es plantejaria de gosar admetre una escissió nacionalista a l’Irac.  Ara que el propi Irac ha desaparegut com a estat i s’ha fraccionat, el reconeixement del Kurdistan ex-iraquià és més proper que mai.  (...)

En Nil em fa un llarg comentari al posting d’ahir i vull aprofitar per respondre i aclarir uns quants punts que em semblem especialment importants en aquests moments.  Per situar-nos, jo vaig blasmar l’actitud tan light i poc independentista del Carod al debat.  Penso que aquest és un debat que mereix una aturada.

Vinga home donan's un cop de mà a ERC, hem de ser potents a la oposició, la sociovergència està feta.

Aquest bloc no té aliniació política.  Encara no he creat el Partit Botxí, suposo que només tindria un sol afiliat :-)  De tota manera, penso que ha de començar a palesar-se la necessitat de fer política a l’oposició si no es vol caure en més contradiccions com el Tripartit.

El discurs sobre la independència, és complexe, Catalunya no és Euskadi, i ERC no és Batasuna, això és complexe,

Si, però ERC no pot fer de CiU, i fer bandera de la moderació.  Aleshores deixem-ho córrer.  ERC només té sentit (nacionalment parlant) si està disposada a posar la independència damunt la taula de debat, i arrossegar els altres a valorar aquesta opció.  La màxima utilitat del projecte republicà és assumir que hi ha una opció d’alliberament nacional, que és precisament el que CiU no pot oferir. (...)