ONSEVULLA NO ET TROB

Nous faisons ce que nous pouvons, nous donnons ce que nous avons. Notre doute est notre passion, et notre passion et notre tâche. Le reste est la folie de l'art.

Henry James


Ja no sent les esquelles... Ja no hi ha claror... Visc dins el teu relat Aràlia... Només visc dins el teu relat i res pus... Aquest relat inacabable, llunyà, just suquinetes!

Mir aquell retrat teu —els cabells a lloure, els ulls i els llavis lluents, la brillantor del gest seductor— sobre el el vell steinway del saló endomassat de vermell fosc i no et veig.

A través d'una selva espessa de veus m'arriben els teus alens espessos i aquell gemecs de gust quan barrinàvem drets contra les prestatgeries del fons de la biblioteca, a l'esquerra del finestral que pega damunt la clastra. «Les prestatgeries de les Illes», les havies batejat. Allà hi havia l'illa dels Cíclops amb Ulisses i Polifem, l'illa d'Ogyia on Cal·lipso retè Ulisses en el seu palau situat dins un jardins sota una gran muntanya, l'illa dels Feacis en què Ulisses troba Nausica tan encisadora com bellíssima, l'illa dels Lestrígons que eren antropòfags, l'illa dels Lotòfags amb aquells fruits tan saborosos que et deixaven penjat, l'illa de les Serpents Gigants de Simbad, l'illa de Citera on va néixer Venus, amb els seus jardins d'amor pintats per Watteau, l'illa dels Morts d'Arnöld Böcklin, l'illa de l'Ombra Blava del tenebrista Louis MacNippe, l'illa Misteriosa de Jules Verne, les illes de la Felicitat del romàntic suec Atterbom, les illes Afortunades de mestre Pessoa, tantes i tantes d'illes que formaven l'arxipèlag del nostre amor.

La música acordada d'aquelles escorregudes teves, teves i meves, m'empenyen cap a un infern de negror, silenci aspre i, sobretot, d'absència buida.


El paradís és l'infern.

Sense tu.

BARRICADES MYSTERIOUS

Nous travaillons dans les tenèbres.
Henry James

[Nota trobada en un antic comentari de Tòxic que s'acorda perfectament amb el meu estat d'ànim]


Venetia diu:
«El llenguatge tenyeix el llavis com les mores dels esbatzers.»

Venetia somriu i amolla:
«Belette té totes les sensualitats que
Charles ha caçat al vol en els seus dibuixos de Nova York. La sensualitat dels trajectes. La sensualitat de les observacions. La sensualitat dels contactes. La sensualitat de contemplar la mort sense cap esglai.
La sensualitat de veure l'altre.
La sensualitat del renéixer.»

Els llavis, forts d'escarlata, de Venetia dins la llum matinal de Son Asgard són com un suplici lent.



Charles la pinta en el seu estudi dels porxos de la part més antiga de la possessió.

El Recordador d'Aràlia mira l'espectacle d'un pintor i una model.

Pensa en els temps d'abans de l'amor, molt més intensos que l'amor mateix.

AINA, A L’HIVERNACLE

Aina Alós, baixes les escales de la Plaça Major cap a la Rambla aviadet. No vols arribar tard. Necessites veure i viure aquells moments. Si algú et mira trobarà estrany que una dona gran faci aquestes fues.

 I precisament avui que anaves justa de temps la teva germana Antònia Maria tenia una xerrera espantosa. Tu li havies dut el dinar com cada dia devers les dues i busques —un brou d’aquell pollastre camper que et regalà la cosina Maciana de Costitx quan hi anares diumenge passat perquè t’acompanyàs al cementiri per posar un ram d’estranys blancs a la tomba dels pares, una pitrera torrada amb unes patates bullides i un gelat d’ametlla de Can Miquelet amb uns panellets fets teus—, li havies escalfat, li havies dut al llit on li agradava tant menjar des que era petitona i que ara, als vuitanta-nou anys, sense estar baldada, ja era un vici, i l’havies contemplada tot escoltant els comentaris televisius sobre la Pantoja, la filla lladrona del Paco Marsó, el novii de la Gina Lollobrigida, etc. Emperò li seguies el fil i la deixaves parlar fins que, davant el teu silenci fort, ella et preguntava: «I no trobes, Aineta, que és una porcada que una dona tan vella es casi amb un al·lot tan jove?» T’havies hagut de mossegar la llengua per mor d’aquell diminutiu que no suportaves i per no dir-li que era un aviciada egoista que només pensava en ella i en les seves botxades. «Tenc una mica de pressa perquè ha de venir el llanterner», li has amollat, seca, has recollit els plats i l’has deixada amb la tevé encesa i menjant panallets que no li convenien gens perquè té sucre i un sobrepès espantós.


Mentre trepitjaves les fulles grogues dels plàtans de la Rambla has pensat en Ell i Ella. No podies fer tard, sobretot avui que era divendres. Has mirat el rellotge i has fet un alè. Anaves bé de temps. Vivies just devora el ficus gegantí de la Misericòrdia en un piset diminut que t’havies comprat amb quaranta anys de fer de dependenta. La sala-menjador tenia un hivernacle, que pegava a un passatge amb escales i replans, i dominava els jardins de tres palmeres de Can Birtallonga.

 Avui farà una setmana que els veieres. Ell era alt i sempre anava de negre. Ella duia els cabells amollats i unes teles amb moltes de flors estampades. Aquell primer horabaixa tu miraves uns niguls molt blancs rera la buganvíl·lea vermella quan el descobrires que baixava amb parsimònia. Ella pujava accelerada. Quan coincidiren, ell la mirà molt intensament i ella baixà els ulls i pujà encara més aviat. Ell es va girar i va veure com ella voltava pel carrer de la Concepció sense mirar enrera.


Sempre t’havia agradat descobrir la diversitat del món des del teu observatori, aquell hivernacle, aquella tribuna, sobre el carrer estret. I saberes per una rara intuició que havies estat testimoni del bessó d’una història. L’endemà com una caçadora aplicada esperares a l’aguait. Estaves nerviosa i comptaves els minuts, els segons.


 Amb una puntualitat exquisida, ell baixava les escales i ella les pujava amb aquella mateixa pressa nerviosa que la dominava. Quan coincidiren just davall ca teva pogueres veure que ella havia alçat el cap. Emperò en un no res es va perdre cap a l’Era de l’Hospital malgrat que ell, aturat, li seguia l’ascensió.


T’hauria agradat poder contar a Antònia Maria aquella història. Però segur que t’hauria dit que eres una beneita que havia quedat per vestir sants i només cobrava vida dins les novel·les rosa. El dia que feia cinc ella s’havia girat just abans de perdre’s i en aquell moment, Aina, havies sentit un calfred per tot el cos. Avui t’has instal·lat a l’hivernacle i has fet com si llegissis La plaça del diamant. Ell ha comparegut a l’hora. Fa un dia gelat, rúfol. Has mirat cap al costat d’ella i no l’has vista. Ell fumava. T’has posat nerviosa quan has comprovat que ella no venia. Ell ha baixat i ha tornat a pujar un parell de vegades.

La claror ha caigut de cop i ella no hi era. Sense saber com, te n’has temut: duies el vestit ple de llàgrimes.

CALIPORTAL DINS ELS AIGUAMOLLS

Seis meses de sobriedad. Llevo medio año sin alcohol y poco a poco voy degustando aquel tipo de tedio magnífico del poeta Álvaro Campos, que des de su ventana miraba perplejo el mundo todas las mañanas. Ahora, entre mis novedades vitales, estan el sol que saluda los despertares, el placer de ser cortés, la revelación de que todo és excepcional, el despliegue de gentileza en el trato a las personas, la impresión de vivir en plena tempestad de calma, la satisfacción de haber perdido 12 kilos, el sentimiento de absoluta indiferencia hacia aquellos imbéciles a los que tenia manía antes, la gestión de la herencia literaria del antiguo habitante de mi cuerpo, el abordaje suave de una lógica espartana de trabajo, la creencia de que los gordos son los demás, la utilización de la ironia templada como rasgo incompleto de la felicidad.
Enrique Vila-Matas


Fer un text complicat amb una brevetat i una lucidesa extremes, respectar l'economia, per atènyer una certa mestria, vet aquí una de les lliçons antigues d'Aràlia.

D'ençà que Charles a partit not molt el lloc —ample, gran, buit— que ha deixat en la meva vida. Aquesta malaltia de la nostàlgia que no m'abandona mai.

He anat amb l'ipod fins als aiguamolls del Verer.

Duia la música que Sofia Coppola ha seleccionat per la banda sonora de Marie Antoinette. La peça curta Jynweythekylow escrita per Richard D. James i interpretada per Aphex Twin m'enfolleix.

La pos obsessivament una vegada i una altra vegada. Toc l'aigua amb els dits de la mà dreta, els joncs, els jocs són fets, tenc ganes d'enfonsar-me dins aquella aigua negra amb la música per dins el cap, volcànica, el meravellós i l'estrany es conjuguen, la impressió és forta, percebre les notes com a de clavecí i sentir la fusta de l'instrument, els grops de la fusta, els temps de l'harmonia dins la fusta, dins el meu cos, allà tengueren lloc episodis de sexualitat confosa amb Aràlia, tot ho diu, llenties d'aigua i pa de granota, llengües d'oca pertot, males herbes, bones herbes segur, allà vaig escriure la història d'un jove enamorat del record d'una dona morta, ofegada, engolida per l'aigua i el fang, feta arrel líquida, enfonsament, deliri i eufòria alhora, exili i martiri i una pau lenta lenta que avança amb l'hora crepuscular.

Tenc molt de fred.


Torn cap a Son Asgard a correcuita.

Escric des de ca na Maria del Mar Bonet.

M'he passat el dia a ca seva de Vallvidrera assajant amb ella i dos músics -Dani, acordió i piano, i Roger, guitarra- el recital dedicat a Ovidi Montllor i Guillem d'Efak que farem divendres a Manacor, dissabte a Capdepera i diumenge a Artà.

Quin gust dir i cantar les lletres i les músiques d'aquests dos amics que partiren de vacances fa deu anys i busques!

No hem parlat quasi gens del Triunit. No hem perdut el temps amb les notícies. Hem ocupat les hores amb la poesia fonda de dos amics -de dos germans- amb els quals gaudírem, lluitàrem i estimàrem molts de dies i nits en èpoques ben negres i dramàtiques. La Maria del Mar broda cançons tan fortes com Montserrat i Homenatge a Teresa de l'Ovidi i Blues en sol i Cavallet de serp del Guillem. Aquest plagueter es defensa amb la magnífica Balada d'en Jordi Roca de Guillem i amb la durísssima i tendra Faré Vacances de l'Ovidi.

Ara, després de tot un dia amb ells dos pens que amb el nostre treball els donam vida i això m'eixampla el cervell.

Mir la lluna quasi plena damunt els turons a prop del Tibidabo molta d'estona.

TRIUNIT: GOVERN CATALANISTA I D'ESQUERRES (?)

Tots tendran el poder en precari i una reexperiència conjunta.

Cal agrair que no s'hagin penjat per decidir-se entre tantes de pressions orogèniques de tones i tones i retones.

[Saddam Hussein condemnat a la forca. Estic en contra de la PENA DE MORT. CAL SALVAR SADDAM DE LA PENA DE MORT!]

En veurem de grosses si no ens morim, deien els antics, els clàssics i Xècspir i Blai Bonet.

I de l'amic i mestre Blai un fragment del poema Gaspar Hauser núm. 2 que quan he sabut la notícia de la creació del Triunit m'ha vengut al cap.

Que, quan et moris d'amor, t'hagis de casar.
Que, per poder viure, t'hagis de fer una assegurança de vida.
que, quan tinguis set d'aigua, et facin fer un clot.
Que, quan siguis lliure, hi hagi un bombardeig.
Que, quan a l'hivern et vegin nu, et donin un tassó d'aigua.
Que, quan demanis notícies, t'enterrin.
Que, del pa, just en coneguis el forner,
si dius home a un salvatge
i si dius salvatge a un salvatge.
(...)
Tothom està obligat a dir que la creu és un instrument de tortura
i a no dir home a un salvatge
i sobretot a no dir salvatge a un salvatge.

MADAME BOVARY C'EST MOI, DIU MESTRE FLAUBERT
L'u d'octubre de 1856 apareixia a la Revue de Paris la primera entrega de Madame Bovary de Gustave Flaubert. Per celebrar aquests 150 anys d'una de les novel·les que formen part de la meva educació sentimental vull transcriure l'homenatge que s'ha inventat el més flaubertià dels escriptors britànics, Julien Barnes, autor del magnífic text El loro de Flaubert (Anagrama). Ara s'ha imaginat que Emma Bovary no es suïcidava amb arsènic i que contava sa vida al partir de Yonville. Aquest text inèdit el penj gràcies a l'amabilitat de la meva revista francesa de tota la vida Le Nouvel Observateur. Gràcies a Julien Barnes, a la traductora Vanessa Guignery i a Le Nouvel Observateur.

Jamais je n'ai été plus heureuse que le jour où nous avons quitté Yonville, le jour où nous sommes montés dans la diligence avec nos maigres biens. Quel soulagement à l'idée de ne plus jamais revoir le drapeau tricolore de fer-blanc qui tourne au vent en haut du clocher de l'église, de ne plus jamais écouter les inepties énoncées avec suffisance par Monsieur Homais, de ne plus jamais sentir la réprobation des femmes du village, de ne plus jamais entendre le bruit du tour de Monsieur Binet. (segueix)

CONDENSACIÓ

Si donc m'interroge; si l'on s'inquiète (comme il arrive et parfois vivament) de ce que j'ai «voulu dire» dans tel poème, je réponds que je n'ai pas voulu dire, mais voulu faire, et que ce fut l'intention de faire qui a voulu ce que j'ai dit...

Paul Valery


La lectura com a passatge incessant, d'una paraula a una altra, d'un text a un altre, d'una aventura verbal a una altra: travessia, exploració, recerca de paisatges: de passos, de gorgs, d'estrets, d'encletxes, de cavorques, de forats, de cruis...
La lectura com a metàfora sexual d'una penetració?

Penetram el llibre, la lletra, amb la visió lectora?

Som penetrats?

Llegir: fer funcionar la imaginació.

Llegir : transformar l'experiència en coneixement.

Una nova lectura d'un text és també (tan bé) una nova escriptura d'aquest text.

Llegir: un diàleg amb aquest individu tan desconegut que és un mateix.

El lector es converteix pel gust de la lectura en escriptor.
Com a lector crei, invent, imagín, fantasieig, vol, faig el llibre: pas de l'escriptura finita a la lectura infinita.

Lectura: matèria d'infinit...

FREDA COM UN DIAMANT
Thy pen is full as harmless as thy sword (La teva ploma és tan esmolada com la teva espasa)

Carl Scroope

He anat caminant, tira tira, fins a l'Aigua Morta. Està molt a prop dels Armaris, aquelles grans faixes disposades de forma paral·lela i originades a partir de forts moviments orogènics de plegament: aquesta aparença de grans armaris encastats a la paret sempre m'ha sorprès, com si la terra em mostràs l'entranya.

L'horitzó era gris i la marina semblava tenyida de vermell.

Aquella roca planera, l'Aigua Morta, situada en la mateixa línia de la costa on, en un horabaixa de bonança com avui, l'aigua queda estancada em produïa calma i ganes de pensar.

M'ha vengut al cap el comiat de Charles que partí ahir cap a Nova York.

Ell era l'encarnació d'una cultura que estim en els seus millors aspectes: àvida, cosmopolita, insaciable, refinada i, sobretot, animada per una necessitat constant de verificar i d'interrogar.

Charles rera els seus calembours amarats d'humors, darrera l'elegància severa de la seva conversa (hi ha moments en què sembla el rugit d'una pantera negra), et deixa entreveure un esperit seriós: greu...

He mirat els Vermells, una zona dominada per les terres vermelles de la pedra esmoladora i m'he girat cap al mar. Un brisa lleu creava onetes menudeues que s'estavellaven amb suavitat al meus peus. L'hora era reposada, tranquil·litzadora.

El vol ras d'un corb marí m'ha deixat embambat una bona estona.

I, de sobte, la nit.

Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps.
Josep Pla

FUETEJAR
la llengua catalana,
deixuplinar-la,
exsecallar-la,
empeltar-la,
everinar-la,
tensar-la fins a les enravenades dels tactes i els contactes,
castigar-la per extreure potencialitats musicals invistes, conceptes complexos insentits, una sintaxi orfe amb frases d'acció sense verbs o verbs fets carn per poder mossegar-los, rosegar-los, arrossegar-los, millor:
una violència extrema de la morfologia i una tendresa violenta del lèxic.
Ah! I aquests jocs inacabables de mots, dels mots,
aquestes paraules amb doble volta que sollen al lector quan les diu, quan les viu, etc.

No sents una veu gravada en el marbre?

No veus el polsim d'or que desprenen aquestes formes que llegeixes?

La teva boca no és mesura, etc.

Entrecreuaments melòdics, etc.

Fragments de pensaments que s'organitzen en combinacions aventureres i boiroses que tradueixen la nostàlgia d'Aràlia, etc.

Ah! Lâche! Fais l'amour et rénoce à l'Empire...
etc.