Una trajectòria

Les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2003 van suposar un esperat creixement d’ERC, més enllà de les previsions (16’4% dels vots i 23 escons). Les decisions polítiques que es van adoptar a partir de la força obtinguda van suposar substancialment:

• l’entrada d’ERC al govern de la Generalitat i a la presidència del Parlament,
  
  
• el trencament de la dependència de la política catalana respecte del Partit Popular a través del pacte CIU-PP, mantenint Catalunya desactivada, mentre el govern d’Aznar volia llençar tranquil·lament una gran ofensiva contra el govern basc;
  
  
• l’aposta per un govern catalanista d’esquerres, el primer d’ençà dels anys 30 del segle XX, i la primera alternança a l’ actual Generalitat;
  
  
• l’elaboració dels acords del Tinell, que incorporaven moltes de les propostes del programa social i d’avenç cap a la sobirania d’Esquerra Republicana de Catalunya;
  
  
• la possibilitat real de fer front a la reforma d’Estatut que tots els partits de tradició democràtica havien manifestat en campanya. El pacte d’Esquerra amb el PSC l’obligava a emprendre el procés de reforma i no deixava tampoc altra sortida que aquesta per CIU;
  
  
• la superació de la simple bipolaritat CiU–PSC com a única dinàmica fonamental possible de la política catalana, amb la consolidació d’un espai de catalanisme d’esquerres (representat per ERC);
  
  
• la possibilitat de reformular el catalanisme, modernitzar-lo i fer-lo arribar a sectors que n’havien quedat al marge durant els anys d’hegemonia del discurs de CiU sobre Catalunya, el seu horitzó polític i el seu model social, cultural i identitari.

Després de la il·lusió inicial, els primers mesos de govern de coalició van quedar marcats per:

• la poca qualitat i transparència d’una part important de l’herència deixada per l’administració anterior,
  
  
• les dificultats internes entre els socis del govern (actuacions, nomenaments, declaracions, filtracions) per generar un marc de confiança,
  
  
• el relleu del conseller primer va ser la primera manifestació de debilitat del govern i de la seva presidència, que no podria ja evitar les pressions provinents del seu propi partit, limitant-li l’autoritat i el lideratge,
  
  
• la pressió del govern del PP a Madrid i el seu conglomerat mediàtic contra el “tripartit”, accentuada a partir de la instrumentalització de la reunió a Perpinyà,
  
  
• l’arrenglerament d’una part de l’opinió publicada en la mateixa línia, estimulada per la irritació de CiU en haver-se vist desplaçada del govern.

La pressió anti-ERC i l’operació d’endimonat de la meva persona, però, van trobar resposta electoral el març de 2004, encara sota l’impacte dels terribles atemptats de Madrid. El PP va perdre i es va formar un govern en minoria del PSOE amb el suport d’ERC que havia tornat a créixer espectacularment (d’un a vuit escons al Congrés).

Tanmateix, la manca de cohesió i alguns errors van permetre que la campanya de desprestigi sobre el govern català es mantingués i que, sovint s’atribuís la responsabilitat a les posicions d’ERC, presentades com a massa radicals i intransigents. La pressió des la dreta política, mediàtica, militar o eclesiàstica sobre Zapatero perquè prescindís del suport d’ERC, calumniant-la fins i tot com a còmplice del terrorisme, va acabar acorralant el sector més obert del PSOE. Llavors, les tesis del grup més dur, centralista i espanyolista del seu aparell van guanyar terreny i van reorientar la política de promeses de Zapatero.

El debat sobre l’Estatut de Catalunya va centrar durant molts mesos l’atenció política a Catalunya (fent opaca la bona feina del govern) i a Espanya (provocant la major onada de catalanofòbia d’ençà dels pitjors anys de la dictadura). Només episodis com el de l’ensorrament al Carmel, o anècdotes políticament irrellevants però que podien ser fàcilment instrumentalitzades, van ocupar moments estel·lars de l’atenció pública enmig de la centralitat del debat estatutari. Així la legislatura va esdevenir, a manca d’un projecte potent, clar i ben explicat, la legislatura de l’Estatut.

Malgrat el tacticisme generalitzat i entrebancs diversos, el 30 de setembre de 2005, el Parlament va acordar un text amb vot de tota la cambra excepte el PP. La il·lusió col·lectiva torna i, ara, mitjançat la foto Mas–Maragall les bases electorals de CiU en participen. La presentació de l’Estatut a Madrid, amb tan ampli aval parlamentari, fa pensar que és possible una negociació feta des de la unitat, tal i com demanava reiteradament Ernest Benach des del Parlament i tota la direcció d’Esquerra.

Però la situació queda alterada immediatament. Mas trenca de seguida qualsevol negociació en què la part catalana actuï amb una sola veu. El PSC queda així debilitat i cedeix davant els seus companys del PSOE. El document del 30 de setembre només acaba sent defensat per Esquerra, que el considera la posició acordada pel Parlament català i, en conseqüència, l’únic punt de partida. Però els altres partits el fan servir com si fos un mer esborrany. L’extrem de deslleialtat cap a l’acord del Parlament es representa a la Moncloa durant la trobada Zapatero–Mas. Una reunió on es pacta tot, però sense ni un sol paper signat. No cal. El paper, l’Estatut, no importa. L’important és que Mas (que a Madrid no fa por, i a qui la Brunete mediàtica considera l’amic català) passa a convertir-se en el soci preferent de Zapatero. A canvi, la sort d’un Maragall poc controlable queda condemnada. No podrà aspirar a repetir com a President. I, sobretot, ERC haurà de claudicar i acceptar la vergonya de l’Estatut “cepillado” (en sincera expressió d’Alfonso Guerra) o hi haurà excusa per expulsar-lo del govern i liquidar el govern de coalició.

La transcendència de l’acord Zapatero–Mas no es fa evident de manera immediata. Durant moltes setmanes, ERC, engrescada per l’èxit multitudinari de la manifestació del febrer de 2006 “Som una nació i tenim el dret de decidir”, continua pensant que el seu suport a l’Estatut és fonamental per no afeblir-ne la legitimitat i que Zapatero acabarà cedint en algun aspecte que millori el text (finançament, agència tributària, polítiques d’immigració, espectre radioelèctric, aeroport de Barcelona...). Però Zapatero ja té el què necessita perquè els altres actors ja li ho han regalat. No hi haurà cap concessió, només un Estatut “cepillado”.

La darrera part de la història és prou recent. La irritació de sectors d’Esquerra, pel gran frau comès contra Catalunya, acaba abocant el partit a posicionar-se i fer campanya pel vot negatiu en el referèndum del juny, tot i la voluntat majoritària de la direcció de mantenir-se al govern. Això en determina l’expulsió del govern de la Generalitat, del qual Esquerra n’havia estat la impulsora principal i qui n’ha acumulat els principals costos personals i polítics. El bloc PSOE-CiU opera a Madrid i a Barcelona i no queda altra sortida que eleccions anticipades.

Vist en perspectiva, el relat d’aquests tres anys intensos mostra molts flancs en els quals s’han comès des d’Esquerra diversos errors de bona fe i ingenuïtats, de càlcul de forces i d’interpretació de moments i situacions. Esquerra ja ha sabut treure profit de l’experiència. Però els objectius inicials plantejats i el gruix de les grans decisions adoptades mantenen el seu sentit. Hi havia una oportunitat, simbolitzada pel debat de l’Estatut, de replantejar la relació entre Catalunya i Espanya, aprofitant una conjuntura que semblava favorable. Ara, l’escassa capacitat de maniobra de Zapatero i el sector del “talante” ha quedat prou clar, així com les prioritats personals i polítiques de Mas i Duran.

D’aquí a pocs dies tenim un nou repte al davant. Una nova oportunitat d’engrescar-nos junts altra vegada. Junts, aquelles i aquells que pensem que la política té sobretot sentit si, més enllà de la simple gestió de les coses públiques, és l’acció que vol transformar les coses per fer-les millors. L’art de canalitzar democràticament les energies per convertir els somnis col·lectius més nobles i enraonats en realitat.

Per això, des del catalanisme del benestar i la modernitat que representa Esquerra és l’hora de deixar enrere el catalanisme de la derrota, del pessimisme, de la resignació, per alçar el cap amb orgull i assumir el catalanisme de la il·lusió i la força que és l’únic que un dia ens convertirà en el catalanisme de la victòria de tot el nostre poble.

Josep-Lluís Carod-Rovira