Seguint l'estela deixada pel col·lega Xavier Mir, em plau proposar-vos tornar a aplegar els nostres esforços per tal de fer que la veu de cadascú, esdevingui un únic clam.

El passat dia 7 d'octubre moria assassinada la periodista russa Anna Poitkóvskaia. La seva decidida lluita per mostrar la realitat de la guerra de Txetxènia a través dels seus llibres i articles, la portaren moltes vegades, a ser objecte de nombroses amenaces de mort. El seu determini de no abandonar el seu país malgrat el perill evident, acabà finalment de la manera més tràgica.

A l'espera de la formació de conselleries, secretaries i altres departaments del govern del nostre país, baixem de l'actualitat política i esbargim una mica la neurona. Aprofito per recollir la proposta del Bloc Botxí. (Es veu que sí, que de tant en tant, s'abaixa la caputxa i sembla una personeta i tot. Salutacions!)

La meva tria: Els Pets. Per què? Doncs senzillament perquè han posat banda sonora a la meva vida. Un homenatge als qui han sabut evolucionar des d'aquells concerts souleros amb quinze mil persones dalt de l'escenari on sense cap mena de problema s'aturava un concert si a baix s'estaven hostiant "la violència a la plaça de toros" (Joan Reig, dixit), com si el sentís, fins a aquesta meravella que es diu Agost.

 En canvis jo sí que passaré la patata calenta a tres blocaires:  Puig d'en Cama, Marcús, Flux. Espero que ells facin el mateix. Som-hi?

No han tardat gaire la gent dels Ciutadans per evidenciar de quin peu calcen. Quan escric això fa uns minuts que  l'Àgora del canal 33 ens ha delectat amb la sempre excitant presència del gran Arcadi Espada parlant en un correcte español i fent els posadets repelents de nen candidat a rebre clatellada rere clatellada per part dels seus companys de classe a què ja ens té acostumats  i esgrimint la seva demagògia barata i il·lustrada de sempre.

La veritat, esperàvem una mica més de picardia. Van enredar un xiquet per fer-lo sortir conill en un cartell electoral i ara que els ha fet la feina el desen al magatzem? Una bona manera de mostrar que al  Parque -nom amb el qual Ramon Barnils anomenava el Parlament nostrat- s'hi anirà a fer el teatre de la política amb el neng i els altres dos subjetes afins i que on hi haurà el gra fort serà als mitjans de comunicació.

Les sessions d'esperitisme per ressucitar Alejandro Lerroux, sempre han sovintejat a casa nostra. El fet que ara ho facin des d'una tribuna oficial no dóna més legitimitat al seu discurs. Afortunadament o malauradament, el mantell de la democràcia és com aquells mocadors dels màgics: creen la il·lusió que les coses desapareixen quan senzillament  el que passa és que no veiem que hi són.

Si sobrevius quan jo la vida hauré exhaurit,

quan la mort ja m'haurà posat pols al damunt,

i, per atzar, llegeixes els versos que haurà escrit

sense gaire excel·lències el teu amic difunt,

compara'ls amb els nous que tu coneixeràs

i, encara que els meus siguin de molt inferiors,

pel meu amor, no pel meu art, els guardaràs

millorats com seran per poetes millors.

Ah, garanteix-me aquest pensament amorós:

"Si la musa del meu amic vivís encara,

hauria escrit, pel meu amor, versos millors,

i així desfilaria en rengles sense tara;

però ja és mort, i els nous, els llegiré amb fervor

pel seu estil; els d'ell però, pel seu amor".

William Shakespeare. Sonets (Traducció de Salvador Oliva)

Ja ho va dir aquell que això de les forquilles, els formatges sempre acaba sent l'art del possible. Per tant, endinsar-me en en anàlisis polítiques, em sembla agosarat i sincerament fa mandra. Em sembla molt més interessant i útil destacar aspectes sociològics que s'han donat en aquestes darreres eleccions i que són una prova irrefutable que l'electorat s'allunya, a més velocitat del que calia preveure, de les formacions polítiques diguem-ne "oficials" i per extensió expressa la seva voluntat de portar la política a d'altres àmbits més propers.

L'abstènció del 43,21% (ens hem de remuntar a les eleccions del 1992 per trobar una xifra semblant) esgarrifa pel desgast que comporta en la mateixa essència de la democràcia. Que gairebé un de cada dos catalans no cregui que l'exercici del dret del vot sigui res a respectar, ja sigui perquè pensi que votar no serveix per a res o senzillament perquè no hi ha cap opció política que representa els seus interessos o ideologia, és preocupant.

Enmig de la moguda electoral uns amics em fan arribar una proposta prou interessant: un  muntatge de dansa a partir de la famosa trilogia de pel:lícules que Krzysztof Kieslowski va rodar entre 1993 i 1994 a partir dels colors de la bandera francesa.

Ni que sigui per rescabalar-se d'una altra trilogia que políticament va acabar fent aigües per tot arreu, aquesta senzilla proposta per oblidar-se una mica de la previsible marea política que aquests dies inundarà blocs, diaris, televisions.... 

L'espectacle, ideat i dirigit per Gabriel Galeotti i interpretat pel propi Galeotti, la Soledad Corna i l'Eva Roig es podrà veure el proper divendres dia 3 de novembre a les 22:00 h a l'Auditori de les Corts (C. Dolors Masferrer, 33-35) a Barcelona.

Us en passo el pdf.

Amb el ressò de les botes nazis en tantes llambordes, un pintor, Brandes, s'entesta en no deixar-se guanyar pel càncer que se li està emportant la vida, pintant els seus records. Un subordinat de Göring que ha robat tots els quadres que Brandes havia pintat fins a la data, li ofereix la possibilitat de retornar-los-hi a canvi d'una única pintura: un Cranach que té un gran valor sentimental pel pintor.

Basat en una anècdota real que va ocórrer al pintor Georges Braque, l'Eduard Márquez ha bastit una petita gran novel·la fidel al seu estil primfilat i poètic amb el qual ens va delectar en les seves altres dues novel·les: Cinc nits de febrer i sobretot a El silenci dels arbres. Aquesta nit, al programa de televisió De llibres, el propi autor anirà desgranant els petits secrets que amaga el llibre.

Els amics de l'equip del programa ens van demanar a la Mercè Bagaria, redactora en cap de la revista Lletra petita i a un servidor, si hi podíem dir la nostra. No ens va fer res gravar una petita intervenció dient què ens havia semblat el llibre. Malgrat potser no estar a l'alçada de les anteriors narracions, La decisió de Brandes constitueix un bell homenatge a la memòria i a la força dels records. Una lectura del tot plaent, suggeridora.

Fa dies que Vilaweb anunciava que el Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN català homenatjarà l'Anna Politkóvskaia en el marc del Dia de l'Escriptor empresonat, el proper dia 15 de novembre. Ahir, la gent del comitè, vam tenir la primera reunió per tal de coordinar tant els actes del dia 15 com els que s'esdevindran al Saló del Llibre de Barcelona on el PEN ha estat convidat a col·laborar-hi.

Es va acordar que l'homenatge del dia 15 es desdoblaria en dos actes: en una lectura del manifest elaborat pel PEN i una lectura de textos de l'Anna Politkóvskaia o de texots relacionats per part d'escriptors i periodistes, al matí, i al vespre hi hauria un acte més institucional amb la participació de les persones que van estar amb l'Anna el 2002, quan ella va ser convidada pel PEN, en l'edició d'aquell any, del Dia de l'Escriptor Empresonat.

Pel que fa als actes del Saló del LLibre, el PEN aprofitarà l'ocasió per presentar oficialment el programa "Ciutats refugi" així com la ICORN (International Cities of Refuge Network) a més hi ha confirmada l'assistència dels escriptors Chenjerai Hove,  Russell Banks i el Premi Nobel de literatura del 1986 Wole Soyinka.

Dins els actes del Saló també es representarà la lectura dramatitzada "La presó on vivim" que l'Eva Roig i un servidor, vam preparar fa uns mesos, a partir d'una antologia de textos d'escriptors empresonats i que tenim intenció de rodar arreu on se'ns cridi.

Donat que les dates encara no són fixes, confirmaré amb més exactitud tots els actes que comento.

Adjunto article de la Carme Arenas, Secretària General del PEN català, publicat a l'Avui.

ESPARVER

Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant el cel fins a trobar un clivell,

s'esmuny i em ve, i es regira fressós

als braços meus, l'ala xopa de sal?

L'altre dia vaig anar a enviar la sol·licitud per votar per correu. No recordo tant desencís en cap altre contesa electoral. D'ençà que tinc ús de raó política que he votat sempre que he pogut. Ja fos per elegir delegat de classe, conseller escolar o president de l'escala. És el meu tribut a la generació dels meus avis que van deixar la joventut en camps d'Espanya. Em semblaria una canallada passar de tot i dir-los que tot el què hi van perdre no va servir per a res.

Les carallotades d'aquests dies no sé si donen una visió gaire digne de la classe política d'aquest país, però. La jugada de l'estatut em va portar a ser menys indulgent amb els qui en diuen penjaments. Mentre ERC jugava a l'Exin Govern fent i desfent com si ho haguessin fet tota la vida, amb el lliri a la mà i donant suport a un partit que no ha sabut fer res més que estar a l'ombra del pujolisme i alimentant-se de fomentar l'equació PSC=PSOE=Felipe González durants anys a costa dels immigrants espanyols a les comarques i de la pijeria metropolitana al Cap i Casal, en Mas i companyia els colava un golàs de xilena i per tota l'esquadra.