No s'ha de creure certa gent, sobretot alguns que circulen per Internet, ja que poden arribar a confondre'ns i fer que fem el que volen. Hi ha una pàgina web amb el nom d'Hazteoir.org, de tendència ultraconservadora, que per atacar el primer que se'ls ocorregués, han arribat a atacar res més i res menys que als còmics de Mortadelo i Filemón.

Per què els agents de la TIA són tan criticables per aquesta gent, es preguntaran? Jo tampoc no ho sabia fins que ho vaig llegir al diari electrònic ElPlural.Com, que dirigeix Enric Sopena, i reprodueix el que opina aquesta gent: un dels seus incita a no comprar gens d'Edicions B, que edita els còmics, fins que no canviïn la seva línia editorial.

Veient els dibuixos de Mortadelo i Filemón elegits per aquest senyor com "exemples" de "falta de respecte a l'Església" i contingut "pervers", home, diré que són una mica bastos, però per sort Francesc Ibáñez, el dibuixant, sap fer-ho amb la suficient gràcia i intel·ligència perquè ens agradin, siguin cuales siguin les nostres creences. Ibáñez critica la hipocresia de la societat, incloent als seus còmics a tota classe de gent, amb el seu estil característic i fora de modes, com fa també Forges. Però no m'ofenen; el seu estil, comparat amb una altra gent que hi ha per allà, és innocu, gairebé de dibuixos de la gaceta parroquial dels Diumenges.

El trist és que la gent d'aquesta pàgina web, Hazteoir.org, es posi a denunciar coses que ja no denuncien ni el mateixíssim Papa, i que en el fons la societat ni tant sols no mira. Però el més sagnant és que arribin a utilitzar els nens per "protegir-los" d'aquests presumptes mals, i ja saben el que significa: nens a qui no se'ls deixa veure res si no està supervisat per seus majors, i que no podran decidir ni tan sols el que vulguin ser de majors si no ho consenten els seus pares.

Tot això que dic aquí és anecdòtic, ja ho sé, és una cosa que en pocs dies ningú no recordarà. Però demostra que encara no hem evolucionat del tot en aquest país, i si comencen a ficar-se amb Mortadelo i Filemón, que gairebé en mig segle des que es publiquen i que es llegeixen a mig món, mai no han donat de polèmiques, què faran amb Pepe Rubianes i gent més visceral i menys continguda que no pas els agents de la TIA?

Ibáñez va dir en una entrevista que mai no s'atreviria a dibuixar Mahoma, havent dibuixat ell fins i tot Déu; sensat és l'amic Ibáñez. Jo, sens dubte, mai no he tingut problemes amb els seus còmics. Només diré que li criticava que fa anys que repeteix i repeteix la mateixa fórmula, que ja et saps que tot acabarà amb Mortadelo i Filemón fugint perseguits pel Super, que el Profesor Bacterio inventarà una cosa que serveix per a tot menys per a una mica bo, amb l'Ofelia que acaba amb Mortadelo com la Monypenny amb en James Bond, és a dir, que no li fa cas... Tot menys aconsellar a tothom que el cremin a la foguera, com sembla voler aquella persona, el nom del qual no vull recordar. Que si no, a saber quins còmics ens aconsellaria aquesta "eminència" en la matèria.

Una utopia de Gibson sobre la llengua catalana

Gloria Esteban Espallargas
Leganés (Madrid)
Em sento totalment al.ludida per l'article d'Ian Gibson L'avantatge de ser català (publicat en l'edició del 2 de novembre). He nascut a Madrid, ciutat on encara visc tot i que aviat residiré a Barcelona. Però sento una fília i una atracció molt forta per Catalunya, i especialment per Barcelona, des de fa bastants anys. Per tant, puc dir que em sento catalana i barcelonina. La proposta que fa Gibson d'impartir el català i els altres idiomes espanyols als territoris monolingües seria, al meu parer, una utopia si tenim en compte l'extraordinària aversió i el vehement rebuig que senten la majoria de madrilenys pels catalans. No gosaria jo, per descomptat, plantejar-l'hi a Esperanza Aguirre, i menys després de veure-la vestida de madrilenya, que no de chulapa, l'altre dia en l'acte d'entrega d'uns premis.
No obstant, una cosa potser menys utòpica seria la següent proposta de Gibson: facilitar a tots els ciutadans l'accés a les televisions de les altres comunitats autònomes; a través d'un mitjà de comunicació de masses es podria fomentar d'una forma lúdica i no imperativa l'interès no solament per la llengua sinó per la riquesa cultural del conjunt nacional de la qual parlava Gibson al seu article. Tornant-lo a parafrasejar, la ignorància o el desinterès de la resta d'Espanya sobre Catalunya és massiva, i a vegades penso que jo dec ser la vostra única lectora. En el meu cas, m'estic acostumant a llegir en català, i he estudiat el segon curs d'aquesta llengua a l'escola oficial d'idiomes de les Drassanes aquest any, per això estic aprenent a escriure'l, encara que no m'he atrevit encara a redactar aquest text en català.

(Text tret de l'edició catalana d'EL PERIÓDICO).

L'ENCAIX DE CATALUNYA A ESPANYA // IAN GIBSON

L'avantatge de ser català

• L'esperit de la Constitució indueix els espanyols a assumir tota la riquesa cultural de l'Estat

IAN Gibson*

Néixer i créixer amb dos idiomes en lloc d'un és un avantatge i una sort de les quals no sé si tots els catalans bilingües es congratulen prou. Si jo fos català, no dubtaria a fer-ho. A mi només em va tocar un idioma, l'anglès (els britànics s'havien encarregat temps enrere d'aniquilar el celta), i els altres he hagut d'anar-los adquirint, més bé o més malament, al llarg dels anys, que no és el mateix que ingerir-los amb la llet materna i poder anar d'un a l'altre, tan tranquil. Envejo de veritat als catalans aquest doble instrument expressiu, regalat des de la infància, que no només els facilita una gamma de registres i possibilitats expressives inabastables per a qui està tancat en una sola llengua, sinó que els facilita a més a més l'aprenentatge d'altres, sobretot del francès i de l'italià. Quina sort.
Si descomptem catalans, valencians, gallecs i aquells que s'expressen en euskera, resulta que més o menys les dues terceres parts dels espanyols són monolingües, però monolingües afortunats, ja que el seu idioma és un dels més parlats del globus. No és sorprenent, donada aquesta circumstància i el bilin- güisme de les comunitats esmentades, que, excepte quan s'hi veuen obligats, aquests ciutadans no mostrin cap interès a aprendre una altra llengua de l'Estat. Molt millor, raonen, un segon idioma "útil" (fa un lustre, un amic de la Junta d'Andalusia va concebre un projecte al.lucinant perquè d'aquí a 20 anys tots els habitants de la seva comunitat tinguessin l'anglès com a segon idioma, projecte que, tenint en compte els resultats, ha naufragat).
Per afavorir la cohesió de l'Estat de les autonomies --que, presumiblement, és el que es pretén i desitja-- seria de gran interès que els rudiments dels altres idiomes espanyols s'impartissin als col.legis de les regions on només es parla castellà. Si, mentrestant, l'Estat facilités l'accés per a tots els ciutadans a les televisions de les altres comunitats autò- nomes, es pot aventurar que s'acceleraria notablement aquest procés. Sorprèn en gran manera, en realitat, que aquest accés ja no existeixi, perquè l'esperit de la Constitució requereix que cada espanyol assumeixi com a cosa pròpia la riquesa cultural del conjunt nacional. ¿Per què m'he de subscriure a un ens privat per poder veure les notícies de TV-3 o la sèrie sobre la guerra civil a Andalusia que emet Canal Sur? És del tot aberrant.

UN ES pregunta, per un altre costat, quants escriptors, intel.lectuals i altres membres de la intel.liguèntsia madrilenya llegeixen de tant en tant un text literari, o algun diari, en català. No hi ha estadístiques sobre això, però no em sorprendria que aquestes consultes fossin molt escasses. Em sembla que hi ha una tendència generalitzada, a les comunitats monolingües, a creure que el català és fàcil de llegir. Que només fa falta un petit esforç. No és així, no obstant. L'esforç s'ha de fer, i m'imagino que ben pocs ho intenten. Em sembla evident, en resum, que la ignorància a la resta d'Espanya sobre Catalunya, sobre la seva cultura i el seu idioma, és massiva. I hi afegiria a més a més que, fins que no es corregeixi aquesta situació, continuarem veient i patint els tòpics de sempre. És a dir, que els catalans només pensen en l'estalvi, que no tenen sentit de l'humor (amb l'excepció de Boadella), que menyspreen la resta de l'Estat, que es comporten de manera descortesa parlant català en presència dels que no ho fan, i coses per l'estil.
Per tot plegat la possibilitat que José Montilla, amb la seva procedència andalusa, arribi a ser president de la Generalitat em sembla altament encoratjadora, i un està ansiós esperant la repercussió dels comicis. Els andalusos han fet una extraordinària contribució a l'èxit material de Catalunya (no crec que ho negui ningú) i, de passada, han enriquit culturalment la comunitat i l'han fet més diversa. ¡Fins i tot la sardana està en deute amb un d'ells! És a dir, no només han rebut. Si ara la presència i l'experiència andalusa a Catalunya s'encarnen per primera vegada en un president d'origen del sud, que per més senyes té un tarannà moderat i obert al dià- leg, em sembla que tot això pot contribuir molt positivament que l'Estat de les autonomies funcioni amb més eficàcia i saviesa en moments en què a la dreta li falta magnanimitat i, jo diria, visió de futur.

¿QUINES SÓN les possibilitats reals de José Montilla i el PSC de sortir airosos l'endemà d'aquests comicis anticipats? La coneguda tendència abstencionista dels catalans en les eleccions autonòmiques és certament molt preocupant. I pot ser que no s'hagi fet prou perquè el missatge socialista, i la crida al vot útil, arribessin amb temps i contundència als votants socialment menys integrats. Potser també la mateixa personalitat de Montilla, no tan carismàtica com la de Pasqual Maragall ni tan combativa com la d'Artur Mas, l'hagi perjudicat al final de la campanya. Tot plegat ho sabrem durant els pròxims dies. Passi el que passi, les conseqüències seran importants, no només per a Catalunya, sinó per a la totalitat del país en moments en què el gran tema pendent és la pau a Euskadi.

*Historiador.

Dues opinions ben vàl.lides per entendre el nostre tarannà. A més a més, el que diu la noia de Leganés és una mostra de que a Madrid n'hi ha gent que ens compren ben bé, però abans eren de molts, i ara, el que és més políticament correcte per les autoritats d'allà és una altra cosa. I mentre continuïn amb els Losantos aqueixos, d'aquesta ignorància cap a Catalunya continuarà.

Ah, Gloria, bienvenida/benvinguda.

El TNC fa 10 anys amb el repte d'assentar la dramatúrgia catalana

• Sergi Belbel, director del centre, potenciarà l'oferta amb autors autòctons clàssics i nous

• Els 170 espectacles de les tres sales del teatre han reunit més d'un milió i mig de persones

Acte de presentació dels 10 anys del TNC. Foto: Danny Caminal

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.

MÉS INFORMACIÓ

El TNC, a examen Independència i un punt de bogeria Un TNC amb futur

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que demà celebrarà els deu anys de l'estrena del primer espectacle a les seves instal.lacions, acaba d'iniciar una nova etapa amb el director i dramaturg Sergi Belbel (Terrassa, 1963) com a responsable artístic. El gestor s'enfronta als reptes d'una institució plenament establerta a la realitat cultural catalana i que ja ha superat el rebuig inicial que va plantejar un projecte del govern de Pujol sense tenir en compte els criteris del sector teatral.
"Una dècada d'existència és poc temps per a un teatre, pràcticament res si ho comparem amb la trajectòria d'altres centres públics. La Comédie-Française, per exemple, té segles", explica el director, que té quatre anys de coll per desenvolupar les seves idees i un marc favorable per fer noves propostes que serveixin per dinamitzar un espai que necessita, diu, "més evolució que revolució".
Enrere queden els convulsos primers passos de la imponent estructura del TNC, creada per Ricardo Bofill per encàrrec del Govern sense concurs públic. Josep Maria Flotats --director-fundador de la institució amb poders plenipotenciaris fins que es va desencadenar la crisi creada per un decret que retallava les seves funcions com a programador-- va estrenar a la Sala Tallers Àngels a Amèrica de Tony Kuschner. Aquest primer muntatge, al qual va seguir la mateixa temporada Company de Sondheim, es va presentar deu mesos abans de la inauguració oficial de la Sala Gran, l'11 de setembre de 1997, amb L'auca del senyor Esteve, de Rusiñol.

TEMPESTA INICIAL
El transatlàntic de l'escena catalana era una realitat 17 anys després que el conseller Max Cahner i Marta Ferrusola haguessin anat a París per exposar a Flotats la idea d'un teatre nacional dotat amb tota classe de mitjans, un pressupost inicial per construir-lo de 2.000 milions de pessetes i un cost final de 8.000 milions.
De la tempestuosa sessió inaugural d'aquell 11 de setembre, no en queda sinó el que és a les hemeroteques. Els atacs previs de Flotats qualificant de "traïció" la decisió del conseller Joan Maria Pujals d'impulsar la disposició que obligava el director del teatre a incloure a la programació un 35% de companyies de teatre i dansa catalanes, van ser el preludi del discurs pronunciat abans de la representació. El director va carregar contra "els quatre gats cridaners" de sectors teatrals contraris al projecte del TNC i va irritar la professió.
L'etapa iniciada després de la destitució de Flotats, el mateix mes de setembre, i el nomenament de Domènec Reixach, que va elaborar un nou projecte per al centre, ha donat els seus fruits. I el balanç dels deu anys aporta xifres significatives: 170 espectacles, un acceptable 68,11% d'ocupació i més d'un milió i mig d'espectadors a les tres sales, a més dels 700.000 que han vist coproduccions amb el TNC en altres teatres. El 2004, Sergi Belbel va ser elegit nou director, però amb l'encàrrec d'iniciar la seva tasca aquesta temporada.
Després de treballar durant un any al costat del seu antecessor, el dramaturg egarenc apareix tranquil i confiat. Es mou com un peix a l'aigua entre la maquinària d'un equip d'un centenar de persones que qualifica de "perfectament greixat" i treballa sense el vertigen que li hauria produït una immediata immersió en un TNC que remena un pressupost per a aquesta temporada de 15.506.405 euros, dels quals la Generalitat n'assumeix 11.826.302.
Belbel és conscient del "compromís" que ha assumit "amb l'Administració i amb els catalans". Però no li tremola el pols. "He de respondre amb els resultats artístics de la programació", diu convençut que el treball en equip farà realitat les seves idees com a gestor, malgrat que es consideri "més director de teatre que de teatres".
I respecte al pla artístic, considera que "el centre neuràlgic" de la línia de treball del TNC ha de ser, "sense menysprear altres teatralitats com l'espanyola" --recorda que Tirso de Molina, Lope de Vega i Calderón han passat per la Sala Gran--, la dramatúrgia catalana. I una vegada aconseguit aquest objectiu, la seva aspiració és implantar "un teatre de qualitat, que no es quedi en una sola via i on tots els sectors de la societat es vegin reflectits a la programació". I això inclou "potenciar i estimar des de l'escenari els autors catalans i sentir-los com a propis". I trencar el tòpic que el nostre teatre és "cursi", encara que, això sí, reinterpretant-lo i actualitzant-lo perquè pugui ser atractiu per al públic jove.
Afirma que és "molt positiu" que entre els 10 espectacles més vistos els últims 10 anys hi hagi tres obres de Guimerà i una de Sagarra si es considera que, comparada amb altres dramatúrgies, "la catalana és molt petita". Per això estima com a "vital" insistir en la línia del projecte T6, que dóna a conèixer nous autors, encara que aquest és un esforç que necessita més participació d'altres teatres i aquest any el TNC s'ha associat amb les sales alternatives per ampliar la recerca.

DECLARACIÓ D'INTENCIONS El fet d'haver programat a l'inici d'aquesta temporada Valentina, de Carles Soldevila, i que el primer muntatge de Belbel com a director del TNC sigui En Pólvora, de Guimerà, és una aposta "pensada" i una declaració d'intencions de cara al futur. També la selecció de directors i autors per començar aquests quatre anys. El dramaturg és conscient que hi haurà opinions per a tots els gustos a l'hora de jutjar la seva elecció, però el contracte li dóna llibertat per elegir d'acord amb els seus criteris artístics: "Hi ha gent que per la seva trajectòria pensa que té dret a estar al TNC i això és normal, però també que un teatre té prestància i se solidifica quan hi ha una sèrie de persones que s'entenen a l'hora de formular projectes". En l'elecció inicial ha optat per directors amb molta força com Oriol Broggi, Toni Casares i Ramon Simó, però per afinitat creativa i sense sentit de capella.
L'espectacularitat dels muntatges estarà sempre lligada, comenta, a la Sala Gran per les seves condicions tècniques, mentre que la Sala Petita accepta més varietat de propostes i la Sala Tallers serà "la de les novetats" i els muntatges més experimentals. No perd de vista la presència de companyies internacionals com un altre dels objectius, així com també el paper que la dansa, la música i els espectacles multidisciplinaris han de tenir en la programació. "Però sempre partint de la idea que el més important és el teatre de text i la dramatúrgia catalana", recalca.
Una altra de les decisions preses per Belbel és el canvi d'horari de l'inici de les funcions, que situa a les vuit del vespre. "És un risc --reconeix--, i ja hem rebut algunes queixes, però es tracta de facilitar que el públic arribi més fresc a la representació i també que pugui estar abans a casa seva. Això és bo si, per la seva vida laboral, ha de matinar i de fet són els horaris que es fan servir en altres països, però si no va bé, rectificarem".
El que, en canvi, no veu factible ara mateix és la creació d'una companyia estable dins del TNC. "Crearia problemes en el sector", diu, i a més, per la situació de treball dels actors, que combinen la feina al teatre amb la de la TV, seria difícil. "És millor poder atraure'ls amb propostes concretes i, de fet, ja existeix un nucli de primers intèrprets que amb certa regularitat actuen a les sales".

Un aniversari d'una iniciativa que és bona per la cultura de la nostra terra, malgrat que per ambicions polítiques de tota mena va estar a punt d'anar-se en orri. Compte amb això: la cultura no és per agafar vots, sinò per enriquir culturalment a la gent. Però els polítics mai no canviaran.

Raimon: "A Madrid, molta gent no sap ni que existeixo"

• El cantautor critica la "falta de presència" del català en els mitjans

Raimon, durant la presentació d'A l'Olympia, ahir a Barcelona. Foto: MAITE CRUZ

JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

Finalment, Raimon ha parlat. El llançament d'A
l'Olympia, el 18 de setembre, el va atrapar a contrapeu i va ajornar les tasques promocionals. "Jo era a Roma i a París, i l'edició coincidia amb el període electoral i estic acostumat que el que faig passa inadvertit, així que no em vaig esforçar per canviar el meu pla", va explicar ahir en roda de premsa. El soroll electoral queda enrere i Raimon, que actuarà el 29 de desembre al Palau, defensa el disc com "un intent de condensar l'evolució d'un artista al llarg de 40 anys".
Un dels dos compactes d'A l'Olympia conté el seu recital del 1966; l'altre immortalitza l'actuació realitzada 40 anys després, el juny passat. "El del 1966 no el vaig fer jo; me'l vaig trobar fet. El del 2006, sí", va precisar Raimon, flanquejat pels presentadors de l'acte, els periodistes Albert Puig, de Catalunya Ràdio, i Vicent Sanchis, director de l'Avui. També es va informar del llançament d'un monogràfic dedicat a Raimon de Rockcol.lecció, suplement de la revista Enderrock.

SENSE CANVIS NI AFEGITS
A l'Olympia ofereix dues gravacions crues, sense additius. "No se n'ha modificat res. Això no pot dir-ho gaire gent; molts discos en directe es graven a l'estudi i només se n'aprofiten els aplaudiments", va apuntar el cantautor, que va recordar la importància del disc en la seva carrera. "Va ser vàlid com a escut de protecció davant les dificultats que tenia per cantar en català".
El marc legal ha canviat des del 1966, però, en la seva opinió, les dificultats comercials dels productes culturals en català persisteixen. En el seu cas, s'hi afegeixen els problemes d'utilitzar una llengua que qualifica de "minoritària" i d'adscriure's a "una estètica no estàndard".
Ha estat a Madrid de promoció i, encara que allà adverteix gestos d'afecte cap a la seva obra, diu que el paisatge mediàtic no hi ajuda. "Allà hi ha un públic que m'estima però molta gent no sap ni que existeixo, perquè la presència en els mitjans és mínima", lamenta. Segons considera, "això explica la visió deformada que hi ha a Madrid de Catalunya i el País Basc; la falta de presència del que no es fa en anglès o espanyol genera molts malentesos. És una assignatura pendent dels governs espanyols".
Raimon no es va estar d'opinar sobre el nou Govern de l'Entesa. "Cal donar-los un any de confiança. Hauran d'aprendre dels errors, que van ser molts". I va lamentar que al nostre país "encara no existeix mentalitat de coalició, perquè hi va haver una dictadura i la mentalitat ha passat de tenir un partit a tenir- ne dos i prou".

I no solament el català; el francès, l'italià, l'alemany... totes aquelles llengües europees, sobretot la del país veí, que abans s'hi podia sentir aquí, i ara gairebé només si sento per Internet alguna emisora de ràdio catalana, perquè a la capital de l'Estat el que sigui francès sembla interessar poc o res.

Les millors pel.lícules de la darrera temporada, son, segons el meu parer, d'aquestes:

CATALUNYA:

--"SALVADOR" de Manuel Huerga.

--"ANIMALS FERITS" de Ventura Pons.

ESPANYA:

--"VOLVER" de Pedro Almodóvar".

--"ALATRISTE" d'Agustín Díaz Yanes.

EUROPA:

--"CACHÉ" (Amagat) de Michael Haneke.

--"MATCH POINT" de Woody Allen.

--"MANDERLEY" de Lars Von Trier.

ESTATS UNITS:

--"BROKEBACK MOUNTAIN" d'Ang Lee.

--"BONA NIT I BONA SORT" de George Clooney.

Les meves crítiques d'aquestes pel.lícules hi sòn aquí:

http://www.foxoo.net/article.asp?jour=L&codejournal=00000671&d=10/06/2006%2016:59:58

Diari AVUI, 8 de Novembre del 2006:

França dóna a Antoni Tàpies la Legió d'Honor

El pintor rep la prestigiosa distinció al ministeri d'Exteriors francès

Redacció

El pintor Antoni Tàpies va rebre ahir les insígnies de Comanador de la Legió d'Honor de mans del ministre francès d'Exteriors, Philippe Douste-Blazy.

El ministre va declarar durant l'acte que Tàpies és "un home lliure, autor d'una obra lliure, que la República francesa saluda". Douste-Blazy va afegir que "la llibertat, sens dubte, no és estranya a la vostra vinculació a França", i va recordar també que el pintor, marcat per la Guerra Civil i la dictadura, va fer una estada d'un any a París a principis dels anys 50 gràcies a una beca del govern francès. "És en el vostre retorn a Barcelona que vau iniciar un vocabulari plàstic nou, que va trencar els codis de l'època".

La prestigiosa condecoració ha estat concedida a Tàpies perquè "l'obra d'aquest artista espanyol d'origen català i fama internacional ocupa un lloc preponderant en l'art contemporani, tant per la dimensió pictòrica com a través de la seva col·laboració amb escriptors". Amb la seva investigació sobre la matèria, Tàpies ha contribuït a "renovar en profunditat el llenguatge plàstic de la seva època", ha afegit el comunicat del ministeri.

La cerimònia de lliurament de la prestigiosa condecoració de l'Estat francès ha coincidit amb la inauguració d'una exposició d'obra recent de l'artista a la galeria Lelong, on el pintor exposa habitualment a la capital francesa.

EL MEU COMENTARI:

Sempre és bo que un artista de la nostra terra rebi un homenatge o una condecoració  d'aquest prestigi com la Legió d'Honor francesa. Tot i que en Tàpies no és dels meus artistes favorits, jo destaco això com a exemple de que la nostra cultura agrada arreu del món, per molt que es queixin certs envejosos ja coneguts per tothom.

Si cerquem a la pàgina web de Radio France (www.radiofrance.fr), n'hi ha molts accesos a la seva interesant graella d'emisores diferents, cadascuna especialitzada en una cosa diferent, una cosa semblant a Catalunya Ràdio o Radio Nacional de España.

Bé, he trobat que tenen un apartat dit France Bleu, que és tot el de les emisores locals de Radio France. Amunt he deixat l'accès a la France Bleu del Rosselló, que des d'ara inclouré també en els meus enllaços que hi pugueu veure a una banda d'aquest bloc.

Abaix hi és la foto que van triar els de Radio Bleu del Rosselló, amb un salut bilingue, en francès i català. A Perpinyà, com sabeu ben bé, gairebé tots els carrers hi tenen els noms en francès i català, malgrat la nostra llengua no s'hi sent gairebé res.

http://www.radiofrance.fr/chaines/france-bleu/?tag=roussillon

I també un accès a Ràdio Occitània, que té vàries hores de la seva graella en la nostra llengua:

http://www.radio-occitania.com/

Engendrats pels nazis

 Una associació alemanya intenta reunir els supervivents del pla hitlerià per a naixements aris

Molts afectats no saben que van formar part de l'assaig

El passat Una dona mostra una foto seva en la visita del seu pare a la seva llar del pla Lebensborn. Foto: AP / ECKEHARD SCHULZ

PAOLA ÁLVAREZ
BERLÍN

El cap de setmana passat es va celebrar a Alemanya la primera reunió oberta al públic de l'associació Lebensspuren (Rastres de vida). Uns 40 supervivents del programa nazi Lebensborn (Font de vida), del projecte de les SS per mantenir "la puresa de la raça", es van donar cita a Wernigerode, seu del segon centre d'aquest tipus obert el 1937 per les SS i en què van néixer 1.103 bebès. A la premsa alemanya el fet ha passat desapercebut, símbol del silenci que envolta aquest macabre programa.
Tothom és conscient de l'obsessió dels nazis per crear una "raça ària pura", però pocs coneixen la dimensió dels experiments. L'esterilització de discapacitats i persones amb malalties hereditàries són només la punta de l'iceberg. Darrere d'aquestes històries s'hi amaga la de les llars Lebensborn, en les quals van néixer milers de nens destinats a convertir-se en el model ari.

Centres d'assistència
Amb l'excusa d'evitar avortaments i mantenir la taxa de natalitat, les SS van fundar l'organització Lebensborn, que tenia com a missió crear centres d'assistència per a mares solteres o embarassades de fills no desitjats. Però la realitat era una altra. Només les dones que s'ajustessin al perfil de "raça ària" hi podien ser ingressades. Per a això, havien d'aportar un certificat de puresa ètnica, en el qual es demostrés puresa alemanya des del 1800, a més a més d'un certificat mèdic que les declarés lliures de malalties i un qüestionari sobre creences i educació. La puresa ària del pare era bàsica.
Un cop donaven a llum, els seus fills eren donats en adopció a famílies pròximes al règim, ja fossin membres de les SS, funcionaris del partit nazi o persones properes al partit. Algunes dones podien mantenir els bebès, una cosa que es va generalitzar a partir dels anys 40, quan les dones dels oficials nazis van començar a anar a aquests centres per tenir els seus fills, ja que l'assistència mèdica era de les millors que es podia rebre aleshores. Els centres eren finançats amb els sous dels soldats de les SS. Els que no tinguessin fills hi havien d'aportar més i els que en tinguessin més de quatre no pagaven.
El secretisme que envoltava l'organització va fer que molts dels que hi van néixer no poguessin saber qui van ser els seus pares, i molts ni tan sols saben que van ser nens del Lebensborn. Resulta gairebé impossible calcular quants nens van néixer dins del programa. Els càlculs dels historiadors parlen d'entre 5.000 i 8.000 a Alemanya, a més d'altres milers en ciutats ocupades. Per això, l'organització Lebensspuren s'esforça a reunir la màxima quantitat de supervivents, aclarir el passat i posar en comú les seves experiències. "Hem de fer el cor fort per donar la cara, per narrar la nostra història mentre seguim amb vida", assenyalava una de les assistents a la trobada.

El cas noruec
L'exemple noruec és un dels més esgarrifosos. Entre els anys 1942 i 1945 es van construir nou centres d'aquesta mena i es calcula que hi van néixer uns 12.000 nens. El cas dels nens de la guerra, com se'n deia dels nens noruecs nascuts dins d'aquest programa, és el més terrible, ja que, una vegada acabada la
guerra, van ser objecte de discriminacions i abusos.
Per als noruecs, les dones que havien tingut contacte amb soldats nazis eren "psicòpates asocials, en part amb un alt retard mental", de manera que els seus descendents amb alemanys eren maltractats, internats en psiquiàtrics i, sovint, utilitzats com a conillets d'índies en experiments mèdics. El 2002, el Govern noruec va establir per primera vegada indemnitzacions econòmiques per a les persones que haguessin patit aquesta situació... 59 anys després de la fi de la guerra.
El secretisme i la deformació de la història han fet que durant anys la situació d'aquests nens fos encara més humiliant. Algunes pel.lícules dels 50 i 60 mostraven les llars Lebensborn com a mers prostíbuls en els quals soldats alemanys es ficaven al llit amb alemanyes fanàtiques del règim per fer millorar la raça. Avui, una bona part dels alemanys segueixen creient que va ser així i el silenci dels mitjans de comunicació impedeix conèixer la història.

Una esgarrifosa notícia sobre l'absoluta degeneració humana a la qual van arribar els nazis i la seva bogeria de la raça pura. Compte amb aqueixos bojos que volen justificar les seves atrocitats, com l'inefable Jean-Marie Le Pen.

Govern: el cel no es desploma

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen opinions personals.

El cel no es desplomarà sobre el cap dels catalans ni Catalunya es veurà castigada per les set plagues que van caure sobre l'Egipte de l'època de Moisès. Els dirigents de CiU ens van estalviar ahir la visió apocalíptica dels mals que portarà la reedició del tripartit amb què ens van amenaçar durant la campanya electoral. És d'agrair, perquè podrem dormir tranquils.
Artur Mas i Duran Lleida no es radicalitzaran. Resignats tot i que dolguts pel que consideren que és un engany d'ERC i el PSC als seus electorats, van donar una resposta serena al pacte que, per segona legislatura consecutiva, els deixa a l'oposició, aquí, a Catalunya, i a Madrid. I van deslligar CiU de qualsevol mobilització --com la protesta al carrer que alguns exaltats volen organitzar-- que no compti amb el segell oficial de la federació, la qual s'ha limitat a programar una reunió del seu consell nacional i un acte públic, possiblement un míting, de reafirmació.
Un parell d'objeccions: de la seva boca no va sortir cap autocrítica per no haver aconseguit els objectius previstos, i Duran va insinuar que espera que el PSOE des-
autoritzi el PSC abans de donar per acabat el suport al Govern al Congrés dels Diputats. Ves per on, el líder d'Unió anima el que sempre han denunciat els nacionalistes: l'espanyolització de la política catalana i el sucursalisme. Això, que no ha deixat mai de ser una fal.laç tonteria d'aquells que sostenen que els interessos del Govern espanyol ens són aliens als catalans --com si d'una república caucàsica es tractés--, suposa en aquest cas fomentar la ruptura de la família socialista, i això sí que va en perjudici dels interessos de Catalunya, que no està per viure nous sobresalts.
La reedició del tripartit ha causat una gran preocupació al PSOE i al Govern de Rodríguez Zapatero, temorosos que noves relliscades dels socialistes catalans i, sobretot, d'Esquerra Republicana i del seu president, Carod-Rovira, els posin als peus dels cavalls del PP. En justa correspondència a l'exercici de sobirania que han exercit Montilla i el seu equip, els dirigents d'ERC s'haurien de mostrar durant l'any i mig que falta per a les eleccions legislatives com uns socis lleials i a la vegada còmodes del Govern central, del qual forma part precisament el PSC.
Aquesta hauria de ser, també, una de les lliçons apreses en aquests tres anys tan agitats, a més de fomentar la cohesió interna i l'eficàcia del Govern.

EDITORIAL

Empresaris neutrals

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen opinions personals

Els empresaris catalans han acollit amb naturalitat i sense escarafalls l'acord per governar tancat per les forces d'esquerra. A diferència del que va passar l'any 2003, quan van sovintejar els moviments per evitar la formació d'una coalició progressista, en aquesta ocasió ningú ha pres la iniciativa per complicar les negociacions a tres bandes, tot i que no és gaire difícil imaginar que la patronal és més partidària d'altres majories --la sociovergència, en primer lloc-- diferents de la que finalment ha vist la llum.
La reacció empresarial és una mostra de maduresa íntimament relacionada amb l'experiència adquirida en els tres últims anys, durant els quals les seves relacions amb el Govern, malgrat les diferències entre les forces que el sostenien, no van haver de salvar grans obstacles. Tots es coneixen, per dir-ho de manera resumida, i si alguns empresaris mantenen reserves sobre l'orientació d'algun conseller, en termes generals s'han imposat la lleialtat deguda a les institucions i la neutralitat.
Pot ser que sigui en el desenvolupament d'infraestructures on apareguin les diferències més importants, però seria bo per a la salut del Govern i per a la marxa de les empreses que s'objectivessin les discrepàncies entre els membres del tripartit, es donés via lliure als programes en què hi hagi acord i s'aparquin els altres. Actuar de manera contrària i perseverar en l'error que cada partit subratlli els seus punts de vista per distingir-se dels seus socis de govern és dubtosament rendible des del punt de vista electoral i és, amb tota seguretat, perjudicial per a la bona marxa de l'economia --de les empreses--, que en gran mesura depèn del dinamisme de l'obra pública.

ANIMUS IOCANDI

Ferreres

Al contrari que d'alguns agorers en volen dir ara, sigui des de Madrid o des de la mateixa Catalunya, finalment tothom s'adaptarà al nou Govern. Jo hi penso que si es deixen de bestieses, que van fer mal a l'anterior Govern, tot anirà millor. I potser el món continuarà girant i res no s'alterarà.