Els mòbils amb GPS és l'evolució lògica d'aquest dispositiu i mostrarà el potencial del nou mercat de dades georeferenciades per al gran públic. Un gran mercat completament verge i que inclou a tothom (una persona, un mòbil). A més, els mòbils GPS posaran en perill els endarrerits tecnològicament i caríssims GPS de marques com Magellan o Garmin. Emdarrerits perquè realment els menús estan a anys llum dels ordinadors de butxaca, o les conexions estan bastant endarrerides (fa poc que comencen a incorporar l'USB!).
Google anuncia que a través del servei oferirà l'estat del trànsit, planificador de rutes, imatges satèl·lits... vaja, el que ja veiem amb el Google Earth/Maps.
latrappola |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 23:28h
Fa uns dies al bloc Puig d'en Cama un apunt ens referia a una cita de Virginia Woolf on es descriu l'origen poc heroic del nom d'Hispània. El fragment de l'escriptora britànica seleccionat pel company blocaire diu així:
"Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: Span! Span!, perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conills. I span en llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquella terra fou anomenada Hispània, o sia Terra de conills".
No van ser però els cartaginesos els únics sorpresos per la presència de tants i tan bons conillots i conilles en terres hispàniques, també grecs i romans en varen deixar constància admirats en veure un animal que els era desconegut fins llavors. Així al llibre VIII de les "Naturalis Historia" de Plinius podem llegir:
"Al gènere de les llebres pertanyen també els animals que a Hispània s'anomenen cuniculi. La seva fecunditat és extraordinària originant la fam a les illes Baliares, i fent malbé les collites. Els conillets trets del ventre de la seva mare o en època de lactància sense buidar-lis el ventre, són considerats com una menja exquisida. Se'ls anomena laurices. És conegut que els baliàrics demanaren al diví Augustus auxili militar per evitar la seva multiplicació. La viverra (fura en català) es valora molt en la caça del conill; s'introdueix als seus caus, que tenen diferents boques -d'aquí el nom de l'animal, en llatí bucca-, i els obliga a sortir fora, on són capturats".
Segons informa la Plataforma per la Llengua en el seu darrer butlletí, la corporació finlandesa Nokia començarà a incorporar el català als menús dels mòbils i als missatges SMS. Caldria saber si això dels missatges vol dir que incorporarà un diccionari predictiu de català, aspecte més important que el català als menús.
Començaran amb un model el 2006, i durant el 2007 se seguirà un full de ruta per ampliar-ne l'oferta. Fins ara no havia mirat mai els models Nokia per no tenir el català. Fins ara només mirava Siemens, ja que incorporava tant els menús com el diccionari predictiu. Tanmateix, d'ençà la venda de Siemens de la seva filial de mòbils a BenQ, el català em sembla que ha desaparegut completament. O sóc incapaç de trobar-ne informació.
Friso per anar a veure Ficció, la nova pel·lícula de Cesc Gay, i poder parlar-ne. Mentrestant, permeteu que comenti un xic la presència de la llengua catalana en la versió original d'aquest film, el que se'n deriva i la significativa manera com balla el títol de la pel·lícula, que ara es diu "Ficción" (en castellà), ara "Ficció" (en català).
Dimarts llegíem a EL PUNT, que "A la versió original de Ficció es parla en català, exceptuant el personatge interpretat per Javier Cámara (i alguns diàlegs dels altres personatges amb ell sense que la seva presència representi el pas sistemàtic al castellà) i la fugaç xicota argentina de Judith que assumeix Carme Pla". I se'ns informava que, fora de Catalunya, la pel·lícula es passaria en una versió totalment doblada al castellà. Val molt la pena que llegiu tota la peça periodística en què Imma Merino ho explica < podeu llegir-lo clicant l'enllaç, en blau: Doblatge al castellà obligat pels exhibidors >
Avui divendres, dia 10 de novembre de 2006, s'ha estrenat la pel·lícula. Al bar on esmorzo, he fullejat La Vanguardia i hi he vist l'anunci, amb el títol Ficción i amb una nota remarcada, just al damunt del reguitzell de logotips de les diverses sales on es projecta, que diu: "Versión original en catalán y castellano". El primer que he pensat és: Home, a Catalunya si més no, això ja és millor que el que ens van fer amb Salvador; aquí no s'intenta amagar que hi ha català a la pel·lícula! Tot i que, pel que explica aquella peça periodística d' EL PUNT, de seguida m'he plantejat si no hagués estat més precís dir "Versión original en catalán con algunos diálogos en castellano". I m'he preguntat si no deuen tenir por que se'ls espanti la clientela o... Escolta (m'he dit): no ens posem perepunyetes, que tampoc hem d'anar mirant amb lupa les coses, va! El cafè amb llet encara el tenia gairebé tot a la tassa i, per fi, un altre client del bar ha deixat lliure l'edició d'avui d'EL PUNT. Passo pàgines i em trobo amb l'anunci: aquí, però, la pel·lícula es diu Ficció. Ai, caram! La mateixa pel·lícula, projectada en la mateixa versió, s'anuncia en català en un mitjà en la nostra llengua i en castellà en un mitjà publicat en castellà. Conclusió: en l'anunci a La Vanguardia es vol dissimular el català, no amagar-lo; però (en part) vendre-ho com a Ficción, en castellà, i "diálogos en catalán y castellano" busca donar-ne una imatge publicitària prou atractiva per als que no anirien a veure-la si els diguessin tan sols que es projecta la versió original, en què hi ha molts de silencis i només alguns diàlegs en castellà. Ara, de debò hi ha algú que, interessat per la pel·lícula, deixaria d'anar-la a veure per aquest motiu?
I en quina versió veuen la pel·lícula a les Illes, al País Valencià...? Quin és el títol real de la pel·lícula?...
(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")
pau.comes |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 22:35h
En Maurici (Saltenc) m'ha rebotat el joc de cançons que circula per Vilaweb. Com que els Beatles ja estan presos, optaré per Georges Brassens. (segueix...)
niquelfont |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 21:48h
Aquest primer escrit, no serà de política, més aviat es una primera pressa de contacte amb aquesta experiència, que es escriure, i que la resta de blocaires, puguin llegir.
També vull reconèixer que part d’aquest interès per escriure el bloc i exposar les meves idees, ve de llegir tots el blocaires que fan el seu bloc a mesvilawebmesvilaweb i que heanat seguint, amb molt d’interès les seves opinions.
anselm |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 21:23h
Aproximació a Stanley Kubrick
Per Miquel López Crespí, escriptor
Són molts, jo diria que incomptables, els directors de cinema, els guionistes, els actors i actrius d'aquesta indústria dels somnis i de la revolta, que han conformat la nostra existència. Stanley Kubrick, al costat de Charles Chaplin, Eisenstein, Michelangelo Antonioni, Juan Antonio Bardem, Luis Buñuel, Andrei Tarkovski o Orson Welles, és un d'aquests noms que han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat. Aquests, entre molts d'altres, són els intel× lectuals que han ajudat a modificat la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.
Parlar de Stanley Kubrick és parlar del cinema de la segona meitat del segle XX. Kubrick és el típic director autodidacte format a les sales de projecció. Als disset anys ja treballa com a fotògraf de les revistes Look i Life; a partir dels anys cinquanta, sobretot després de l'estrena de El perfecte atracament (1956), es passa uns anys fent una sèrie de thrillers d'aquest tipus fruit de la seva col× laboració amb el productor James B. Harris. The killing és considerada, juntament amb Sed de mal (1957) d'Orson Welles, una de les millors pel× lícules del "nou cinema estato-unidenc" (el sorgit després de la repressió maccarthista). [Continuar]
querbosch |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 21:00h
Seguint el procés de reflexió i per no acabar estimbar-nos en algun single del Mont, preferim acabar amb la reflexió racional i entrar en el surrealisme nacional de la Catalunya del segle XXI.
L'última oportunitat s'ha perdut. La reculada dels plantejaments nacionals d'ERC a les mateixes posicions que fa 25 o 30 anys tenia el nacionalisme conservador, d'on sortí CIU, es un fet si atenem el nou discurs nacional que ara fa ERC i els arguments utilitzats per justificar el pacte Tripartit i no el pacte nacional.
Una darrera reflexió als defensors del pacte no nacional.....
amadeu_casucreu |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 20:17h
Acabada la guerra, el país restava devastat. Els seus dirigents s’havien alineat en el bàndol perdedor, i els nous governants consideraven que el país havia estat vençut. I el tractaven com a tal.
Com passa sovint amb els perdedors, l’energia catalans va canalitzar-se cap a l’economia. Així havia passat després de la derrota de dos segles enrera i així passaria amb la Alemanya post nazi.
I tot i ser els perdedors, el seu país va progressar molt més que el dels altres pobles d’Espanya, afins als vencedors.
En el seu progrés econòmic, Catalunya podia trobar la seva fi, perquè amb la riquesa van venir els immigrants d’altres parts d’Espanya, i amb ells una colonització silenciosa i pacífica que podia ser més eficaç pel als objectius dels enemics del país que la brutal repressió dels dirigents.
Durant vint-i-cinc anys pagesos pobres del sud van deixar les seves terres àrides per buscar un futur millor a la terra dels catalans. Venien, com tots els immigrants, amb l’únic objectiu de sobreviure en una terra millor, però a la seva terra d’origen hi havia un pòsit d’odi anticatalà que no era només ni principalment fruit de la campanya dels dirigents, sinó d’una història d’odis i ressentiments, la història d’un país desgraciat i violent.
Els nouvinguts van arribar a representar la meitat de la població, i la majoria no van tornar als seus llocs d’origen.
Al cap de casi quatre dècades, el dictador va morir i la instaurar-se un règim de democràcia vigilada, amb el poble votant i l’exèrciti els poders fàctics vigilant.
El país va recuperar una autonomia molt limitada, i els dirigents catalans van endegar una política molt prudent mirant d’evitar que els nouvinguts i els seus fills, que demogràficament eren majoritaris, refusessin identificar-se amb el país d’acollida.
Els anys van anar passant amb una lenta i discutible recuperació de la identitat nacional, que s’havia de construir sobre unes bases molt més febles que les tradicionals, per la por que un avanç massa ràpid generés enfrontaments socials i acabés perjudicant els objectius últims, sense oblidar el perill d’una revolta militar que hagués significat la fi del país.
Els defensors més abrandats de la causa nacional van caure en el desànim, però si més no, el balanç va ser positiu, sobretot pel control del sistema educatiu i la creació de mitjans de comunicació públics.
Amb els anys l’amenaça militar va anar esvaïnt-se i els joves compromesos, molts d’ells fills de la immigració, no podien entendre la prudència i els temors de la generació anterior, i pensaven, sovint encertadament, que hi havia un grup de dirigents que tenien menys interès en la causa nacional que en el seu propi, i que després d’anys de progressos modestos arribava el moment d’un gran salt endavant si no volia retrocedir-se.
Un possible final: els enfrontaments irreconciliables entre els que volien avançar amb pas decidit i el partit dels prudents van donar el poder als que no tenies cap interès en el país i aquest va anar desapareixent lentament i inexorable, mentre els dirigents, com en la granja orweliana, cada cop esdevenien menys porcs i més senyors.
Un final alternatiu: Catalunya sobreviu, es salva la llengua i s'accedeix a la independència.
ERC tindrà molt en compte el resultat electoral a l'hora de fer futurs pactes de govern. En una entrevista a Vilaweb TV, el candidat dels republicans, Josep-Lluís Carod-Rovira, insinua que si després de l'1-N hi ha un guanyador clar haurà de ser el president. Carod-Rovira admet que, a diferència del 2003, «el pes del resultat electoral serà bastant definitori».
Aproximació a Stanley Kubrick