Dijous passat va nàixer Marc, el fill de Girbés, editor de Bromera. Supose que demà, molta gent assabentada de la feliç notícia, li donarà l'enhorabona en la festa que farà l'editorial per a celebrar seu vinté aniversari. Marc té una setmana de vida: Bromera en té vint, d'anys. No sé com serà Marc d'ací vint anys: no sé si portarà un tatuatge o durà el cabell curt. Qui sap què pot ocórrer. Tal volta d'ací vint anys Bromera no existisca. O fins i tot jo puc estar mort -no ploreu encara, les llàgrimes per al final. Marc té una llarga vida per davant. Bromera ha passat l'adolescència: ja no té acné, s'ha tret el carnet de conduir i farà un parell d'anys va perdre la virginitat
latrappola |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 23:50h
En desfilosofant ens segueix donant dades sobre com ha de seguir el full de ruta, una bona dosi de realisme que et fa obrir els ulls a l'escenari més possible, indispensable de llegir. En Montilla com a bon ex-maoista és un home de partit i no resulta creïble pensar que pugui desobeir les consignes de Ferraz.
baladruga |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 23:37h
Ves a saber quin mitjà de
comunicació o gabinet de propaganda va inventar l'expressió
“vot útil”. Una expressió que no m'agrada gens pel
que té de menyspreu pel que no vota la majoria i pel que
suposa que, si un vot no és útil, és,
planerament, inútil. Es a dir una definició que, en
aquest cas, poc té a veure amb el pluralisme polític.
I sempre he pensat que si un partit ha patit les “conseqüències
del vot útil” ha estat el que ara és ICV. Curiosament, ara, ICV, a més a
més de la pròpia valua com a partit, s'ha beneficiat
del “vot inútil”. Si més no aquesta és la
impressió que m'ha quedat durant la passada campanya quan he
parlat amb gent que s'han definit d'esquerres i que, com a “càstig”
a altres formacions esquerranes, em van dir que votarien a ICV, com a
partit d'esquerres i perquè “total, tampoc faran res”. A Ponent, a ben segur que
Pané i ICV els hi estaran agraïts pel seu “vot inútil”.
antonigarcia |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 23:18h
Al Gore, ex-vicepresident dels Estats Unitats, ha traslladat al cine la seva simpatia i compromís amb el medi ambient en el documental “An incovenient truch”.que refexa la necessitat de desenvolupar un compromís actiu en la lluita contra el canví climàtic.
Avui no hi ha dubte que el canvi climàtic és una realitat. Les temperatura de la terra va en augment i les previsions dels científics són que en aquest segle podem augmentar la temperatura del planeta entre un o sis graus.
Si el nostre món continua amb el mateix model de desenvolupament el canvi climàtic afectarà encara més els elements bàsics de la vida de les persones en temes com la producció d’aliments, l’augment de la a pobresa, l’escassetat d’aigua i lls desastres naturals amb mes zones desèrtiques i més inundacions..
Madó
Antònia “Buades” – sa Pobla Cançons amb
sa ximbomba i tonades dels camps de Mallorca Unió
Músics, 2005 CD
108
La irrupció de Madó Antònia Buades en la mitologia
sonora catalana no obeeix ni a les seues especials facultats —que ausades que
les tenia— ni al seu tarannà representatiu del perfil de cantador rural
mallorquí sinó, més aviat, a una sincronia de vectors aleatoris i concurrents:
la relació entre Manuel Palau, director de l’Instituto Valenciano de
Musicología i Gaspar Aguiló, mestre de música i conveí de Madó Buades a Sa
Pobla, fruit de la qual nasqueren els efímers Cuadernos de Música Folklórica Balear, un projecte de Palau que se
circumscriví a la publicació del primer número: La Puebla (Mallorca), 1961; l’apassionada
literatura d’Alexandre Ballester, que va saber contextualitzar les tonades
pobleres en un paisatge primitiu i rural, curull de valors pristins i atàvics;
i, per fi, la consegüent conversió en espectacle d’unes cançons que, fins
aleshores, només tenien sentit acompanyant el treball que les havia gestat i
del qual ara s’emancipaven per adquirir caràcter d’obra artística capaç
d’enardir el públic amb la seua legitimitat musical. Madó Buades estava allà en
el lloc i el moment precisos i, en poc de temps, esdevingué el referent ineludible
de les músiques rurals balears.
Aquesta publicació esmena un dèficit roent de la
discografia catalana i trau a la llum uns enregistraments inèdits de la dècada
dels vuitanta del segle passat on s’ens mostra una cantadora ja avesada als
escenaris, que ornamenta les melodies originals amb una melismàtica particular
i insubstituïble.
Cal advertir que els valors que sovint se li
atribueixen —autenticitat, primitivisme— no els hi trobarà qui conega bé el
patrimoni sonor del camp mallorquí. Però la seua alta volada expressiva, el
timbre obscur i càlid de la seua veu, romanen aquí per sempre com un dels cims
més entranyables de la nostra música popular.
rocfernandez |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 23:09h
Fa prop d’un any corria el rumor que un grup d’africans estaven fent una pel·lícula a Sant Feliu, era una brama que corria per bars i mercats durant una bona colla de dies. Després a l’estiu l’amic Vicent Partal me’n va tornar a parlar: "escolta saps que a Cannes fan una pel·lícula sobre el teu poble?". Doncs bé, avui finalment he anat a la presnetació del documental Nosaltres, del senegalés Moussa Touré. Aquest documental tracta de com veiem noslatres als africans i de com ens veuen ells a nosaltres. El documental ha servit avui per donar inici ala 11a Mostra de cinema africà de Barcelona i pel que han dit a la presentació és la primera coproducció cinematogràfica entre catalans i africans.
A la presentació d’avui a l’Institut Francès de Barcelona hi ha baixat una bona colla de Sant Feliu, tant dels “autòctons” com de foranis però ambdos protagonistes de la pel·lícula. El proper 10 de novembre es presentarà a Sant Feliu. M’ha agradat el reportatge perquè ensenya una mica la realitat de la immigració trencant els tòpics, els tòpics dels que ho veuen una amenaça, però també els tòpics dels que van de progre i veuen la immigració amb candidesa i pensen que es trenquen les barreres bebent un dia l’any té calent amb menta.
El reportatge mostra el drama de la immigració, de la solitud, de l’aïllament, de la manca de referents per una banda, i del desconeixement, de la por a la diferència, i de la incomprensió per l’altra. Dos mons que viuen d’esquena l’un a l’altre en un mateix espai i que el repte és com a societat i com a poble anar-los assimilant, i ells entendre que la societat d’oportunitats a la que han lluitat per arribar es basa en uns drets i uns deures, i en una identitat, cultura i valors que han fet del nostre país una terra d’acollida i de llibertat que han de respectar per ser respectats. El dia que enlloc d’intencions això sigui realitat, nosaltres voldrà dir tots, no una part o una altra del mur.
josepblesa |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 22:49h
Aquest article el vaig publicar el dia 4 de juny de 1988. En el suplement del diari Levante que es deia DIAREMA,
dedicat a l'arquitectura i l'habitatge, que eixia els dissabtes. L'article el van dividir en tres parts i de manera aleatòria. Total que en el segon no se'nr ecordarien del primer i així -igualment- en la tercera.
Va trigar sis (6) mesos a publicar-se. Supose perquè era la primera vegada que tenien un article amb contingut i amb un personatge que començava, ja, a tindre grapa. Quasi segur era el primer que en parlava d'en Calatrava a València. I tampoc l'idioma no semblava ajudar-hi massa. Possiblement el primer, amb contingut, en català i que no parlava de literatura, falles, etc. és hereu del "Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme" que havia llegit una dècada abans.
Vaig tenir la sort d'ensopegar, en un viatge a Suïssa l'any anterior, a l'estació de trens de Zuric i conversant amb un passatger mentre desdejunàvem a les 6'30 h. de la matinada li vaig demanar sobre diverses obres...i resultà que era un arquitecte Her R. Müller. El bon home m'explicà que eren obra d'un arquitecte afincat espanyol que se'n deia Calatrava i me n'indicà algunes més. Ell, després se'n anà... i en tirar a pagar m'havia pagat el desdejú- a la manera alemanya òbviament. I vaig pensar amb Francesc Pujols.........en broma.
L'he rellegit i crec que encara conserva la força i frecor del primer dia. Hi ha passat divuit anys. I ara, que tothom li dóna canya, amb la més ignominiosa ignorància, vull fer una tirada de dos apunts amb l'article sencer. Aquest és la primera part.
aixotoca-edu |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 22:17h
Després del resultat de les eleccions al Parlament, el cap de campanya de CiU, David Madí, ja prepara un nou DVD. En aquest cas, la producció no serà un documental contra el Tripartit, sinó que lloarà el partit dels linxaments, ERC, amb el qual intentaran, de totes totes, seduir el partit independentista.
El documental que ben aviat sortirà a la llum, i que tindrà una durada aproximada d’1 hora (buf!), glossarà les bones accions d’ERC al llarg dels seus 70 anys d’història. I per demostrar la bona voluntat de CiU, de regal amb el DVD s’inclouran els pantalons de l’Artur Mas.
enricborras |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 21:54h
D'ençà
de la segona setmana d'octubre, que he tornat a agafar un ritme més
o menys diari d'apunts al bloc, El Llamp ha recuperat lectors.
Aquests darrers dies hi ha una mitjana diària de tres-centes
visites. Davall us poso els deu apunts més visitats, per ordre
de major a menor.
[la
il·lustració, original del meu fill Jordi, és
una colpidora imatge de l'actual situació de
l'independentisme organitzat.]
Entrades
més visitades aquest mes (octubre del 2006)
bielmamengual |
dijous, 2 de novembre de 2006 | 21:53h
Jo no sóc un producte del meu temps; sóc un producte contra el meu temps. Josep Pla
FUETEJAR la llengua catalana, deixuplinar-la, exsecallar-la, empeltar-la, everinar-la, tensar-la fins a les enravenades dels tactes i els contactes, castigar-la per extreure potencialitats musicals invistes, conceptes complexos insentits, una sintaxi orfe amb frases d'acció sense verbs o verbs fets carn per poder mossegar-los, rosegar-los, arrossegar-los, millor: una violència extrema de la morfologia i una tendresa violenta del lèxic. Ah! I aquests jocs inacabables de mots, dels mots, aquestes paraules amb doble volta que sollen al lector quan les diu, quan les viu, etc.
No sents una veu gravada en el marbre?
No veus el polsim d'or que desprenen aquestes formes que llegeixes?
La teva boca no és mesura, etc.
Entrecreuaments melòdics, etc.
Fragments de pensaments que s'organitzen en combinacions aventureres i boiroses que tradueixen la nostàlgia d'Aràlia, etc.
Ah! Lâche! Fais l'amour et rénoce à l'Empire... etc.
En 
Fa prop d’un any corria el rumor que un grup d’africans estaven fent una pel·lícula a Sant Feliu, era una brama que corria per bars i mercats durant una bona colla de dies. Després a l’estiu l’amic Vicent Partal me’n va tornar a parlar: "escolta saps que a Cannes fan una pel·lícula sobre el teu poble?". Doncs bé, avui finalment he anat a la presnetació del documental Nosaltres, del senegalés Moussa Touré. Aquest documental tracta de com veiem noslatres als africans i de com ens veuen ells a nosaltres. El documental ha servit avui per donar inici ala 11a Mostra de cinema africà de Barcelona i pel que han dit a la presentació és la primera coproducció cinematogràfica entre catalans i africans.
