Prop d'un miler de persones han ocupat aquest dissabte a la nit la plaça Sant Jaume al crit de "Mas President" i contra els perdedors de les eleccions i artífexs de la reedició del tripartit José Montilla i Josep-Lluís Carod-Rovira, aquests últims autèntics "botiflers", segons deien. Han cantat Els Segadors i El virolai. Confusió i descoordinació inicials, perquè els anònims promotors no deuen estar garie acostumats a convocar manifestacions via SMS i Internet. [Blocs de Convergència i anti-tripartit]
A última hora, una part dels manifestants, d'estètica ben diferent a la dels que protestaven el dia anterior, s'han desplaçat fins davant del Liceu. Una autèntica metàfora, aquesta. El tripartit, blindat en el poder, ocupava el Gran Teatre del Liceu, acompanyant infantes Cristines i Urdangarins, mentre a l'exterior el nacionalisme diguem-ne conservador, protestava enfrontant-se a un ampli dispositiu antiavalot dels Mossos d'Esquadra que, tot sigui dit, encara no comanda el conseller Joan Saura.
Mentre tot això succeïa, Unió Democràtica celebrava el seu 75è aniversari amb un sopar amb un altre miler de persones, però diferents. L'amfitrió Josep Antoni Duran comptava amb Jordi Pujol i Artur Mas, a part del líder del PNB, Josu Jon Imaz, entre els convidats. La federació nacionalista tanca files en una etapa difícil com l'actual. Guanyar les eleccions no els és suficient. Han faltat 3 diputats per trencar l'artimètica favorable per a les esquerres. Duran ha avançat que CiU farà patir un Zapateroingenu a Madrid, però tampoc no faran "el tonto". Mas en cap moment ha donat senyals de debilitat, malgrat el cop. I Pujol inclús xerrava i somreia divendres amb Montilla en l'acte d'homenatge a Antoni Gutiérrez Díaz, Guti. Repartiment de papers per a una obra que pretén evitar el desànim i la desorientació d'una força que fins i tot quan és a l'oposició projecta la imatge de partit de govern.
Manifestacions al marge, els nacionalistes i els independentistes indignats amb l'aposta d'ERC pel PSC encara estan fent la digestió. Han de digerir que fan Montilla President. Digestió pesada per als que veien Mas fent-se la foto amb Pasqual Maragall en el relleu a la Presidència. Mentre el nou format de català emprenyat, que diria Enric Juliana, feia aquesta pesada digestió, els consells nacionals del PSC i d'ERC feien via al matí per aprovar l'Entesa. Ràpid, ràpid. A Esquerra, consell nacional plàcid. Cent-seixanta dos a favor, dos en contra i deu abstencions. Al PSC, consell nacional lleugerament autocrític. Montserrat Tura no s'ha aixecat de la cadira quan Montilla i Maragall entraven al consell nacional [Tura i Mascarell, els primers sacrificats?] Montilla, se sent molt còmode en l'eix esquerra-dreta. Maragall, amb les seves cabòries.
Com que al PSC li convé falcar el nou govern en l'eix esquerra-dreta, observo que s'està deixant molt de banda (potser massa) l'altre eix que té aquest país encara anormal nacionalment parlant, que és l'eix catalanisme-espanyolisme. (Les seleccions, per exemple) Cohesió social és projecte nacional. I viceversa!
Alguns articles en premsa que he llegit les últimes hores i cal recomanar:
Encara que sigui un pèl tard, però per ser coherent amb la resta de forces polítiques, recopilo les reaccions dels blocaires d'ICV-EUiA al resultat electoral i el posterior pacte de govern. Anteriorment ho he fet amb ERC [*], CiU [*] i PSC [*].
En Roc Fernàndez [bloc], regidor de CiU de Sant Feliu de Codines i cap de Comunicació de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), em fa saber de la incorporació de nous blocs convergents. Fernàndez és el responsable del web de CiU i a la seva anotació Estudi sobre els webs de campanya es fa ressò d'un estudi de l'empresa Multiplica [que també adjunto a sota, en pdf] que situa la pàgina de la federació nacionalista en el primer lloc dels partits catalans.
Les incorporacions a la catosfera nacionalista són Jordi de la Torre [bloc], Xavier Cruzado [bloc], de Cerdanyola del Vallès; David Frigola [bloc], de Figueres; Òscar Oliver [bloc], de Sabadell, amb una bitàcola centrada en les infraestructures i la mobilitat; Martí Suñol [bloc], de la Garriga; i Pere Torres [bloc], conseller nacional de CDC, exregidor de Rubí i exsecretari general al Departament de Política Territorial i Obres Públiques.
Un militant de Convergència Democràtica ha obert el web Mas President per recollir adhesions a favor d'Artur Mas. En algun bloc nacionalista he trobat aquests altres blocs contraris al pacte entre PSC-ERC-ICV-EUiA que farà el socialista José Montilla President de Catalunya: Botiflers com tu?, Són com són, Tripartit-Watch i Xarxa anti-Tripartit 2. Sön bitàcoles que pretenen recollir l'emprenyada en l'àmbit nacionalista contra l'acord postelectoral que impedirà l'accés de Mas a la Presidència. En el punt de mira hi apareix bàsicament Esquerra.
Albert Balanzà, periodista de l'Avui i autor del llibre Boadella & cia., és entrevistat per VilawebTV sobre Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, el partit de la dreta extrema espanyolista que acaba d'aconseguir tres escons al Parlament de Catalunya.
L'entrega del Palau de la Generalitat a José Montilla, això que algunsmanifestants titllen de traïció, es va gestar en poques hores. Entre 48, 72 o 96 hores. Els serrells de la negociació encara estan per resoldre, amb disputes incloses. A diferència de fa tres anys, amb el primer tripartit, que no va pas provocar discrepànciesreconegudes amb Zapatero, ara la discreció és major. L'estil Montilla és això. Negociar als despatxos amb el cul de ferro, si cal. Mantenir-ho tot en secret fins al moment oportú. Que el futur executiu (cuinat abans?) sigui encara un misteri, i que els negociadors de les tres forces [entrevistes a VilawebTV] s'hagin conjurat per evitar les fuites informatives és la millor prova que el futur President de la Generalitat vol tancar l'etapa de l'ensurt diari maragallista.
Amb tot, hi ha relliscades notables. La més sonada es va produir dilluns al migdia, quan Jordi Guillot va comparèixer davant la premsa a la seu d'ICV per anunciar, entre d'altres coses, que Joan Saura assumiria el Departament d'Interior, és a dir, el comandament polític dels Mossos d'Esquadra i la corresponsabilitat de la seguretat pública en aquest país. L'entorn de la consellera Montserrat Tura i ella mateixa es van assebentar pels periodistes. Tura encara no ha paït la decisió dels montillistes de sacrificar-la, almenys apartant-la del departament que dirigia amb gran èxit mediàtic. [Biel Barnils: La dona tenaç. Retrat de Montserrat Tura]
Ferran Mascarell, conseller en funcions de Cultura, també serà sacrificat, en aquest cas no per satisfer l'augment de la quota de poder ecosocialista sinó per cedir la cartera als republicans. Josep-Lluís Carod-Rovira (que es compara amb CiU) havia promès en campanya que ERC ocuparia aquesta conselleria en cas de governar. Dit i fet. Alguns diuen que Mascarell ha estat el millor conseller de Cultura de la Generalitat democràtica, però em sembla massa agosarat tractant-se d'un mandat tant breu, el de l'exregidor barceloní. Mascarell es deu estirar els cabells blancs que té només de pensar que haurà estat un breu conseller de Cultura circumstancial quan bé podria haver ocupat la vacant de Joan Clos a l'alcaldia de Barcelona, en lloc del delfí nicaragüenc Jordi Hereu.
Tura i Mascarell són segurament les víctimes més sonades d'entre l'executiu bipartit que Pasqual Maragall té per exhaurir el seu mandat com a President de la Generalitat. Tots dos catalanistes i maragallistes. Tots dos amb projecció i molts números, ella com a possible candidata a la Presidència i ell com a possible candidat a l'alcaldia de Barcelona.
La reflotació de la nau socialista, molt en hores baixes per un fracàs de resultat electoral (Artur Mas li ho retreu) que quedarà dissimulat per la continuïtat al poder, no està exempta de tensions internes. Montilla és discret, seriós i ferm, en la negociació de l'anomenat Govern d'Entesa Nacional pel Progrés. No hi ha tant de soroll com si al capdavant hi fos Maragall. [Aquest dijous, Maragall i Montilla s'han reunit al Palau.] A més, l'empresariat més conservador ja li llença floretes, mentre ERC fa de CiU al Congrés omplint el cove i CiU amenaça amb fer d'ERC al Senat.
Però la seva derrota a les urnes no li permet treure gaire pit. S'ho haurà de guanyar a la Presidència, allò que no va guanyar l'1-N. Haurà de demostrar que la imatge d'home fet a si mateix, treballador i obstinat, és certa. Haurà de demostrar això, i no pas que és un gran conspirador. Perquè el PSC no es pot permetre anar deixant cadàvers com Tura i Mascarell per les cantonades. Amb un cadàver, el de Maragall, ja n'hi ha hagut prou. Diria jo...
Report Maresme publica en el segon número de la nova etapa (abans era Mataró Report) un reportatge sobre el fenomen dels blocs a la comarca i la seva capital, Mataró [pdf, de 5 planes]. El company i amic Joan Salicrú [bloc], fins ara redactor en cap del Capgròs i ara cap d'informatius de Mataró Ràdio, em va demanar opinió al respecte, i se'n fa ressò. El reportatge tria tres blocaires de referència, com el periodista Juan Varela [bloc], a la foto; el creador de webs mataroní Mia Font [bloc], i el mataroní José Antonio Ríos [bloc].
Una de les afirmacions meves que recullen Salicrú i Ramon Radó [bloc], autors del reportatge, és que el paper dels dinamitzadors, com el tinent d'alcalde Ramon Bassas [bloc], ha estat clau per convertir la xarxa i les bitàcoles en un mitjà imprescindible de comunicació a la ciutat. Una eina de comunicació més lliure, participativa i democràtica. En el cas de Mataró, una ciutat mitjana del país ben dotada de mitjans de comunicació, els blocs han estat una autèntica revolució. Polítics, periodistes, agents culturals i activistes socials i ciutadans de tota mena s'han llençat a les bitàcoles creant una xarxa virtual ben compacta.
Observo amb una certa preocupació com les últimes hores l'exitació s'ha apoderat de la catosfera política. Els blocs són el reflex de la indignació que el pacte d'esquerres ha provocat entre militants, simpatitzants i electors de CiU, i inclús d'altres partits. És lògic que els blocs expressin aquest sentiment de malestar, que visualitzin la profunda ferida entre sobiranistes i la divisòria que es marca irremediablement entre càrrecs i votants de CiU i d'ERC. Una ferida que invalida qualsevol entesa seriosa entre nacionalistes i independentistes de cara a futures legislatures, si es donessin les circumstàncies. Això serà per a una generació o més.
Em roda això pel cap les últimes hores, i aquest dimecres llegia El tripartit i el seny de CiU, del company Narcís Genís [bloc], que es refereix a l'anotació Serenitat, escrit pel diputat socialista al Congrés per Girona Àlex Sáez [bloc]. En Nisso també esmenta el company, amic i diputat electe de CiU al Parlament per Girona Carles Puigdemont [bloc], de qui diu: "El veig lluny de la serenitat que li demana l'Àlex, només cal llegir el que ha escrit aquests darrers dies en el seu bloc Ja ens prenen per babaus,Catalunya dividida, Cal acceptar la crítica."
Tinc amics a tots els partits, i no voldria perdre'n cap. Comprenc la decepció que senten els càrrecs i votants de CiU. En Carles Puigdemont, alcaldable de Girona, és un dels amics que tinc a la federació nacionalista, i llegint el que escriu aquests dies pateixo. La Montserrat Candini, alcaldable de Calella, el meu poble, també està dolguda, i al seu bloc em remeto. O el regidor de Barcelona Jaume Ciurana [bloc], o l'edil de Mataró Joaquim Fernàndez [bloc], per citar-ne alguns.
Vull pensar que l'opció d'ERC de pactar amb el PSC i ICV-EUiA, tal i com han anat les coses, és el mal menor. Comparteixo part d'això que escriu el company i amic Joan Ventura, Ara va de bo. Però també comparteixo part del que es desprèn a l'article De rendicions, del també company i amic Vicent Partal. I crec que hi toca força també l'economista Ramon Tremosa, avui, amb Generació Montilla. La síntesi, en el meu cas, és un sabor agredolç.
Potser sóc més contradictori que d'altres. Deu ser el resultat de viure en un país que encara no és normal, que no té llibertat plena i que depèn de qui depèn. El doble eix (catalanisme-espanyolisme i esquerra-dreta) té aquests resultats. Les coses no són ni blanques ni negres, hi ha un ampli ventall de grisos. Però els pactes i els resultats electorals no hi entenen, de matisos. Són caixa o faixa.
Em preocupa que l'excitació actual desemboqui en compartaments sectaris, a banda i banda. No m'agrada la gentg que va pel món en clau "amb mi o contra mi".
El company d'El PuntAndreu Mas (foto), exdirector del diari al Barcelonès Nord, acaba d'obrir el seu bloc. La segona anotació [Primera enganxada amb Ciutadans a la UAB] ja ha tingut un notable èxit, quant a comentaris. L'Andreu, badaloní il·lustre, s'afegeix a la cada cop més extensa llista de periodistes d'El Punt amb bitàcola. Encara no puc sospitar quin tipus de bloc farà. No sé si serà polític, periodístic, d'àmbit local o més general, o de to més personal. Pot acabar sent una barreja de tot plegat, però amb la seva ploma segur que es farà llegir.
El fotògraf Miquel Ruiz també disposa de bloc. En Miquel és membre de Fotògrafs per la Pau. És el primer retratista del diari que es fa un espai personal en la virtualitat.
En Toni Dalmau, amb el seu Diari de l'Absurd, un gran bloc que complementa el mític Absurd Diari, va ser dels primers periodistes d'El Punt a posar-s'hi, a la xarxa.
El president del Col·legi de Periodistes a la demarcació de Girona i company d'El Punt Narcís Genís també té bloc, així com en Carles Ribera [bloc], el director del setmanari Presència, Miquel Riera [bloc], el persistent Eduard Batlle [bloc], el canyeroJordi Colomer [bloc], i Òscar Pinilla [bloc].
Amb l'Andreu, doncs, ja en som deu, de puntaires blocaires. I n'hi haurà més...
The ERC's wager to pact with the socialists and the green party, thrusting José Montilla into the presidency of the Generalitat, widens a schism between supporters of Catalan sovereignty. Even members of CiU who strongly supported an accord with ERC will have a hard time getting over this one. Now there is a wider gap than ever between partisans of sovereignty and it seems that only time will help heal the damage though a mid-term reconciliation seems unlikely. The strategy of supporters of independence manages to marginalise Artur Mas, putting him in the opposition despite his election victory. The Catalan Parliament could have had a nationalist majority (ERC and CiU have 69 representatives) but Carod-Rovira and Joan Puigcercós preferred to favour a moderately leftist progressive pact. The new government, called the Alliance for national progress, claims their decision will help move beyond a crisis-riddled legislature. They won't have it easy but the situation for CiU, in the opposition with 48 seats, isn't enviable either. The coming weeks will be tough.
Bitllet d'opinió publicat avui al setmanari en anglès Catalonia Today.
