La pel.lícula de Milos Forman reflecteix molt bé la barbàrie humana, tot i que el protagonista no és tant Goya com Inés, una noia que li feia de model i és detinguda per la Inquisició. Resulta difícil romandre indiferent davant dels registres de Natalie Portman, però encara és més complicat no preguntar-se per què no hem après la lliçó de la història, per què tolerem el fanatisme i la crueltat amb els innocents.

Saber que hi ets

serà un impuls per viure.

Aturaré els meus passos

i t'esperaré

en saber que existeixes.

Ja no ploraré.

Despertaré d'aquest

malson

en saber que ets aquí.

Un llibre ideal per als deprimits que s'autocomplauen en la depressió, per als amants dels conflictes individuals, dels exercicis narratius sobre la insatisfacció i la infelicitat d'una persona, sí. Però també un fluir torrencial, faulknerià, laberíntic i devastador. Literatura de la bona per foragitar els dimonis de la ruïna i la desolació, de la pèrdua i el desencís.

Feia molts anys que no la veia, i només recordava escenes com la que en Charles Chaplin es menja unes sabates o la que la casa llisca per un precipi. La pel.lícula, però, és molt més que això; de fet, és el film pel que en Chaplin sempre va voler ser recordat.

Aquest cop, el seu personatge de Charlot es troba a Alaska, en plena febre de l'or. Temes tan amargs i reals com la fam, la recerca de prosperitat, l'ambició assassina de certs individus i la misèria són tractats, en 72 minuts, amb el peculiar sentit de l'humor de Chaplin. Conté, sens dubte, alguns dels seus millors gags. I, per resumir, es podria dir que és un cant a l'amor i a la persistència i una dura crítica a les ambicions materials.

Res més que això.

Però sembla que continuïs amb mi

mentre l'esperit se'm buida

i em quedo sense aire,

amb els ulls humits,

fet pols

mentre espero, delerós,

una gran ona

que em tregui d'aquí,

que acceleri les hores

cruels i allargassades

per dur-te (dur-nos)

a l'oblit

o, si pot ser,

puta esperança,

a un retrobament

de pells i cors,

a un paradís amistós

ple de carícies i petons.

I jo, pobre idiota,

només voldria esborrar-te.

Continua sent, sens dubte, un artesà esforçat, poc amant de les metàfores il.luminadores o de les digressions, aferrat sempre amb obstinació a les històries que explica. Però enganxa. I molt. Tant a 'La nit de l'oracle' com a 'Brooklyn Follies', que finalment vaig llegir l'estiu passat, persisteixen les trobades casuals però significatives, els personatges solitaris obligats a alguna classe de deriva, certa visió metaliterària i l'arribada a una espècie de pau lúcida a través d'una catarsi dolorosa. Esplèndid.

La vida de qualsevol persona és una novel.la bella i extensa; la meva, per exemple. Són paraules del narrador d'un llibre del suís Robert Walser (1878-1956), 'L'habitació del poeta', unes proses aparentment superficials que acaben salvant-se gràcies a la solvència d'un estil detallat i precís. Però el que més m'atrau d'aquest llibre, potser, és la barreja magistral entre alegria i desolació, les flamarades d'ironia que li permeten tenyir de colors lluents la grisor, convertir la banalitat en poesia.

El més letal del problema

prové

de no saber-se bé el teorema

que explica

la veritat de les veritats,

l'essencial de les teves essències.

Rere la pena sempre hi ha esperança,

resorgeix l'alegria

i continuen brollant els versos.

I és un lloc on cadascú és lliure, on l'art i la literatura poden ser el remei contra tots els mals, una llar on escoltar i ser escoltats.