El dia 1 de desembre de 2006 s'estrena la nova pel·lícula de Marc Recha, Dies d'agost. Per anar fent boca, podem visitar-ne el web:

 www.diesdagost.com 

Força complet, hi trobem un ampli recull de crítiques, el tràiler, fotografies, videoclips, sinopsi, etc.

També podem trobar-ne informació, per descomptat, a www.totcinema.cat

Embalat, escric aquestes quatre ratlles sobre The Queen, d' Stephen Frears, tot just acabat d'arribar del cine. Reconstrucció, en clau irònica, de la setmana crítica que va passar la monarquia britànica, ran de la mort de Diana de Gales, The Queen resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme mediàtic, els caps de premsa, la involució política de Tony Blair, contra la mateixa Diana, el tou del príncep Carles i, per descomptat, contra la institució monàrquica... Tanmateix, defuig el pamflet i s'interessa pel factor humà en els més destacats protagonistes (la reina i el primer ministre), abocant la pel·lícula cap a una mena de Gatopardo anglès (si l'aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia "cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual", aquí es ve a concloure "que tot s'ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual").

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena d'aquesta pel·lícula, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d'Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dóna un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà l'enravenament del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l'hora de representar-la com ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l'energia gairebé juvenil del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l'ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa...

Friso per anar a veure Ficció, la nova pel·lícula de Cesc Gay, i poder parlar-ne. Mentrestant, permeteu que comenti un xic la presència de la llengua catalana en la versió original d'aquest film, el que se'n deriva i la significativa manera com balla el títol de la pel·lícula, que ara es diu "Ficción" (en castellà), ara  "Ficció" (en català).

Dimarts llegíem a EL PUNT, que "A la versió original de Ficció es parla en català, exceptuant el personatge interpretat per Javier Cámara (i alguns diàlegs dels altres personatges amb ell sense que la seva presència representi el pas sistemàtic al castellà) i la fugaç xicota argentina de Judith que assumeix Carme Pla". I se'ns informava que, fora de Catalunya, la pel·lícula es passaria en una versió totalment doblada al castellà. Val molt la pena que llegiu tota la peça periodística en què Imma Merino ho explica < podeu llegir-lo clicant l'enllaç, en blau: Doblatge al castellà obligat pels exhibidors >

Avui divendres, dia 10 de novembre de 2006, s'ha estrenat la pel·lícula. Al bar on esmorzo, he fullejat La Vanguardia i hi he vist l'anunci, amb el títol Ficción i amb una nota remarcada, just al damunt del reguitzell de logotips de les diverses sales on es projecta, que diu: "Versión original en catalán y castellano". El primer que he pensat és: Home, a Catalunya si més no, això ja és millor que el que ens van fer amb Salvador; aquí no s'intenta amagar que hi ha català a la pel·lícula! Tot i que, pel que explica aquella peça periodística d' EL PUNT, de seguida m'he plantejat si no hagués estat més precís dir "Versión original en catalán con algunos diálogos en castellano". I m'he preguntat si no deuen tenir por que se'ls espanti la clientela o... Escolta (m'he dit): no ens posem perepunyetes, que tampoc hem d'anar mirant amb lupa les coses, va! El cafè amb llet encara el tenia gairebé tot a la tassa i, per fi, un altre client del bar ha deixat lliure l'edició d'avui d'EL PUNT. Passo pàgines i em trobo amb l'anunci: aquí, però, la pel·lícula es diu Ficció. Ai, caram! La mateixa pel·lícula, projectada en la mateixa versió, s'anuncia en català en un mitjà en la nostra llengua i en castellà en un mitjà publicat en castellà. Conclusió: en l'anunci  a La Vanguardia es vol dissimular el català, no amagar-lo; però (en part) vendre-ho com a Ficción, en castellà, i "diálogos en catalán y castellano" busca donar-ne una imatge publicitària prou atractiva per als que no anirien a veure-la si els diguessin tan sols que es projecta la versió original, en què hi ha molts de silencis i només alguns diàlegs en castellà. Ara, de debò hi ha algú que, interessat per la pel·lícula, deixaria d'anar-la a veure per aquest motiu?

I en quina versió veuen la pel·lícula a les Illes, al País Valencià...? Quin és el títol real de la pel·lícula?...

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Andrew Niccol, el director de la fantacientífica Gattaca (1997) i de l'antiarmamentista Senyor de la guerra / Lord of War (2006) i guionista de la magnífica El show de Truman / The Truman Show (Peter Weir, 1998), està preparant una pel·lícula sobre els darrers anys de la vida de Salvador Dalí. Segons sembla, adaptarà el llibre Dali et moi, del periodista i escriptor belga Stan Lauryssens, antic veí cadequesenc del pintor.

Una jornada "tripartita" tan surrealista com la d'aquest 5 de novembre de 2006, no està gens malament acabar-la amb aquesta notícia hollywoodenca sobre el més delirant i famós pintor surrealista nostrat.

Ahir vespre escrivia l'article sobre l'ultim film de Martin Scorsese i vaig haver de consultar IMDB. La vista, com sempre que hi entro (i hi entro molt sovint), se me n'anà a l'apartat "Movie and TV News", per si hi havia res de nou (abans de consultar a l'arxiu el que m'interessava) i la mirada se m'hi va quedar clavada, el cor se m'empetití: sí, hi havia una darrera hora amb el titular Troben morta l'actriu Adrienne Shelly. No era pas una gran actriu, ni tan sols molt coneguda, però ocupa un espai important al meu imaginari, gràcies als seus films amb Hal Hartley, cineasta que pesa molt en el meu bagatge cinèfil.

La notícia explicava que n'havien trobat el cos el dimecres (dia 1, doncs) al seu pis de Nova York. Sembla que se suïcidà, per bé que la policia es manté a l'espera del resultat de l'autopsia (1). Tenia 40 anys, només 40. Com solen dir els nord-americans en aquests casos, deixa marit (Andy Ostroy) i una filla de tres anys (Sophie).

Adrienne Shelly (de nom real Adrienne Levine, nascuda a Queens, Nova York, el 16 de juny de 1966) va ser Audry a The Unbelievable Truth, de Hal Hartley. Era la noia de 17 anys, nihilista, que es delia per llegir, s'inquietava pel sexe i, impulsiva, es desfeia del xicot formal, es convertia en model de luxe i rondava l'exconvicte (Robert Burke) que son pare havia contractat al taller mecànic. Llavors tenia una vintena d'anys, però encarnava plenament l'adolescent desencaixada en un món que no convida gens a encaixar-hi. A Trust (Hal Hartley, 1990), hi tornava, ara molt ben acompanyada per un corresponent masculí, un altre "rebel amb causa": Martin Donovan.

Després, com sol passar amb els actors molt lligats a un cineasta, la seva estrella es perdé. Altres rostres van substituir el seu, en els succesius films de Hartley, i a ella tot just si la trobàvem molt de tant en tant, inesperadament, en comedietes d'escàs ressó i negligible importància com Hold Me, Thrill Me, Kiss Me (Joel Hershman, 1993), Sleeping with strangers (William T. Bolson, 1994) o Sleep with Me (Rory Kelly, 1994). L'any passat encara vaig endur-me una agradable sorpresa quan me la vaig trobar acomboiant fugaçment Matt Dillon a Factotum (Bent Hamer, 2005). Jo no sabia que hagués escrit i dirigit sis pel·lícules, l'última de les quals encara és en estat de post-producció, segons IMDB.

Descansi en pau.

(1) Actualització (08.11.2006)

La Policia de Nova York ha informat que han detingut un noi de 19 anys, Diego Pillco, treballador de la construcció com a sospitós d'haver assassinat Adrienne Shelly, segons que informa IMDB. Es descarta, doncs, el suïcidi que inicialment s'havia assenyalat com a causa de la mort de l'actriu.

De la figura de Judes en la filmografia d'Scorsese i en particular en aquesta obra sobre la traïció que és Els infiltrats i del que aquesta pel·lícula té de reflexió sobre la fi de la moralitat en la societat contemporània, en parla Àngel Quintana a la seva crítica publicada a EL PUNT (1 de novembre de 2006), precisament amb el títol "La fi de la moralitat". Permeteu, però, que ara comenti un parell d'altres aspectes molt suggeridors que toca el crític gironí. Dedica un paràgraf sencer al paper que hi juguen els telèfons mòbils: amb l'agosarada lucidesa que el caracteritza, Quintana considera que Scorsese ens proposa també un interessant treball amb el fora de camp que marquen els telèfons mòbils (..) és com si el mòbil es convertís en un nou instrument de la posada en escena, que frena i accelera les situacions, fins al punt de determinar els camins del relat. Realment, una lectura brillant i amb projecció. I l'altra qüestió que vull comentar és la fascinació (d'Scorsese) pels recursos estilístics del thrillers asiàtics. Això em sembla de debò molt important, potent. Vés per on, ara m'adono que Scorsese fóra el cineasta més adequat per assumir la versió nord-americana d'Old Boy, el film del sud-coreà Park Chan-wook sobre culpa, venjança i expiació, que admiro moltíssim. Novament, podem compartir o no l'opinió del crític respecte la pel·lícula (això, a la meva manera de veure, té un interés secundari); allò que importa és que les seves reflexions ens siguin útils, que ens permetin aprofitar l'experiència d'haver vist una pel·lícula i d'haver llegit una article, perquè una i l'altre són intel·ligents i prolífiques.

Trobareu sencera, la crítica d'Àngel Quintana, clicant aquí: Scorsese/Quintana

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Amb un guió voluble, que tant pot anar cap aquí com en direcció contrària i si (li) convé el fa avançar de gairell, Martin Scorsese condueix Els infiltrats / The Departed / Infiltrados / Les infiltrés / Il bene e il male amb un talent fenomenal, com el genial malabarista audiovisual que és; amb una força impressionant, gràcies al vigor de la seva posada en escena i al caire fibrós del seu dialèctic muntatge cinematogràfic; dirigint els actors maravellosament (sobretot Leonardo DiCaprio), i treballant materials que domina des de fa anys (l'esclavatge de les arrels, la saba violenta de la societat nord-americana, les màfies, el sacrifici...), tot i que ho ha tocat amb més profunditat dramàtica en anteriors ocasions.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Imma Merino titula així la seva crítica d' Scoop: "El cineasta que es diverteix fent de mag" (EL PUNT, dilluns 30 d'octubre de 2006). Comenta Merino que Woody Allen sovint ha fet present d'una manera o altra el cinema com a il·lusió i com un dels recursos ha estat el món de la màgia. Repassa les pòlvores màgiques que s'han escampat per la filmografia del cineasta i, tot parlant de La maledicció de l'escorpí de Jade, fa esment al lloc comú sobre el relaxament de la tensió creativa de Woody Allen. I se centra en Scoop i en el que té de fer l'ullet, de complicitat reclamada, el màgic poder del seu personatge, que convoca algú del món dels morts. Considera que la pel·lícula transcorre com un "divertimento", la situa em sembla molt lúcidament al seu lloc i acaba amb reconeixement: aquest Allen juganer (diu Imma Merino) a vegades encomana la seva diversió. Us recomano molt la lectura de la crítica sencera, clicant <aquí>

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Ara ho entenc! Finalment he vist Scoop, de Woody Allen, de la qual hi havia qui me'n parlava com a comèdia simpàtica, mancada de pretensions, volgudament lleugera i, alhora, hi havia altra gent (de qui també solc tenir en consideració els seus comentaris) que me la deixaven força galdosa: un Woddy Allen acabat, que es repeteix... Com deia, finalment l'he vista i entenc perfectament la divisió d'opinions. O més ben dit, l'absoluta unanimitat (sí, unanimitat) en el fet que el got està com està, encara que la percepció sigui paradoxalment ben contrària: per a uns mig ple; per als altres, mig buit. I goso suggerir que aquesta valoració diversa té moltíssim a veure amb l'estat d'ànim i predisposició amb què ens hi hem assegut uns i altres (com sempre, però en aquesta ocasió, encara més).

A mi, Scoop m'ha resultat una comèdia pansida, que m'ha arribat a ensopir. Mastegades, les sortides humorístiques tenen una gràcia de sobres coneguda i, més que provocar-me cap rialla, m'ha semblat que Woddy Allen hi feia l'ullet a la seva pròpia filmografia. La trama de misteri, que podria ser ben bé un pretext, no és gens secundària i, en canvi, resulta totalment previsible (en la línia maldestra de Lladres d'estar per casa / Small time crooks / Granujas de medio pelo / Escrocs mais pas trop / Criminali da strapazzo ). Tanmateix, hi ha un parell o tres d'aspectes que m'han cridat positivament l'atenció, en aquesta pel·lícula: una reflexió sobre el demiürg, el neguit d'Allen per salvar la ufanosa Scarlett  dels mascles esplendorosos de què s'enamora i alguns moments aïllats de cinefília.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")