Divendres dia 10 de novembre, estant la lluna baixa en el cel, quart minvant, com una tallada de llimona a un te negre sideral, es va fer la presentació del llibre d'en Miquel Àngel LLadó, "La volta celeste", a les 20 hores, a l'Illa de Llibres de la Misericòrdia de Palma. La sala de la llibreria plena de gom a gom, amics, gent solidària, activistes de la pau, artistes i altres idealistes. Entre el públic en Lluís Maicas, l'editor del llibre de Perifèrics Poesia, i altres poetes del lloc. Per la ocasió n'Elisenda Pipió va fer unes escultures precioses, color de sorra i fang, i la cantant Dunia Hedreville hi va posar una veu que trencava les ànimes, amb un cant primigeni que evocava l'aigua i les primeres paraules. Hi va haver calidesa i el llibre és tendre i agosarat. Us transcric la presentació

Sou a sant Pau, o a casa, bessons?

Continua el vostre conte: 

      Quan en Pau, el sagristà, es dirigia a pujar l’escala estreta del campanar per brandar la campana, tibant-li la corda, i anunciar que el dia s’estava llevant, na Marta ja s’havia pentinat, ja havia badallat,  ja havia polit el metall de la panxa rodona i deixondit el batall que hi tenia al mig com una llàgrima gegant,  i ja s’havia posat a repicar, més contenta que un gínjol.

       En Pau se’n reia i continuava pujant fins a dalt. Mirava la muntanya pels arcs de la torre, s’omplia de l’olor del dia nou i acariciava na Marta. Na Marta i en Pau eren amics feia molts d’anys.

       En Pau va pujar per primera vegada l’escala de la torre del campanar per ventar na Marta, quan tenia nou anys, el dia que va néixer la seva germana. La va fer repicar tantes vegades que la gent del poble es va pensar que havien nascut quatre nenes de cop.

     A na Marta li va fer molta gràcia aquesta feta d’en Pau i li va agafar afecte a aquell nen entremaliat que pujava l’escala cantant i a vegades es descomptava de les hores.

      Fa uns anys vaig estar a la Vall Fosca. No hi he tornat per por que no m'agradin les galindaines que diuen hi han fet. Allí vaig conèixer dos infants: en Josep i na Montserrat, que hi vivien i anaven a escola. Els hi vaig fer un conte en arribar a casa, que mai vaig enviar-lis, perquè esperava, mal fet, poder-lo publicar.  Tampoc el vaig donar al meus fills, perquè ja eren grans. I així, va romandre, primer a un calaix ,i després a una carpeta de l'ordenador, que fins fa ben poc em semblava un lloc inhòspit i sideral.

      Crec que ara podria rescabalar la història inacabada. No només el carter truca dos pics, la sort , tossuda, ens posa setge, per trobar-nos una i una altra vegada. Ara he pensat que podria ser un regal per als dos bessons del bloc que tants esglaïs i alegries ens han procurat, en Guillem i en Galdric.  

Vagi per vosaltres. No podia tenir el conte millors destinataris:

      LA CAMPANA DE LA VALL

        Hi havia una vegada una campana que es deia Marta.  Pesava més de mil quilos. Vivia i dormia a la part més alta de la torre del campanar. Un espai quadrat amb quatre finestres dobles a cada costat. A una altura de mil dos-cents vuitanta-dos metres, sobre un turó molt dolç i verd, a un poble que només tenia setanta-sis habitants, situat  al vessant esquerre de la Vall Fosca,  a la vora d’un riu mandrós i de cabal juganer, que baixava de la muntanya.

        Na Marta es despertava molt aviat perquè tenia moltes feines. La primera de totes era aixecar el dia.  Si ella no el despertava, com que el dia tenia molt de fred,  s’estava dormint al seu cau, darrere les muntanyes, fins molt tard, i llavors els estornells no piulaven, el gall no cantava, les fulles dels bedolls no es dauraven, i no es cobrien de boires blanques les puntes dels cims.     

      Tampoc no es despertaven els nens i les nenes del poble, ni el xofer que els anava a cercar amb la furgoneta per anar a l’escola, ni la mestra, ni el capellà, ni l’amo de la fonda, ni el cadiraire. Ni la fornera, ni el fuster, ni el carnisser. Ni el ferrer,  ni el pastor, ni el porquer.

No podria precisar com ha estat,

però em sé un espai

de còncaves empremtes,

com estralls d'un esclat,

imperceptible,

oxidacions i adherències

a les parets del pensament,

un buit al pit,

on creia haver-hi un igni cor.

Banyat de sol,

el matí de tardor

carrega de melangia

la buidor

d'un espai clos

de l'ànima

que ja no ens pertany

i resta pres per sempre

de l'enyor,

sense cap esperança

de conhort.

Com a cabaret de paraules s'anunciava l'espectacle "L'illa del tresor", al Teatre del Mar, del Molinar. Per mi ha estat molt més. Anava ben tranquil·la que passaria una bona estona , entre jocs de paraules i petits tresors lingüístics, doncs m'afanyo a no perdre'm el programa del 33, els dimarts, siga l'hora que sigui. En viu i en directe, Isabelle, Georgina i Karla aconsegueixen que no badis mai. Tots els segons, en concret, tres mil sis cents, són d'atenció preferent, no et vols perdre res. I te la seva gràcia, essent que no hi ha argument. El que no et vols perdre, és l'enginy, el gest, la postura, la posició dels peus i de les mans, la llum i les paraules, lligades, deslligades, oníriques, esbojarrades, crítiques, tendres, sensuals, inquietants, suggerint, teves, meves, nostres. Te'n vas contenta del self-service tan ben parat, tan trempat i relligat. Et sents cofoia de pertànyer a una illa de paraules, amenaçades d'extinció, però tan vives, tan velles i noves, tan musicals... Hi trobes totes les gràcies a l'humor, a la cultura, al llenguatge del cos i de les mans, a tres dones tan ben posades, elles totes soles, un sofà vermell, com els que a mi m'agraden i un faristol intermitent...  

El temps tardorenc, amb un fred esperat, sec. La mar tranquil·la, "belle et peu agitée" -com anuncien a les platges d'Argelers, prop de la pedra dels republicans exiliats. La lluna alta en el cel, quasi plena, metàl·lica, envoltada de llum groga. Les boires circulars , com un aixopluc flonjo, lluminós, un cercle que abraça la badia de ca'n Pastilla. El passeig, de fusta, sobri, amb claus argentats que sincopen les petjades i te les acompanyen, un caminar lleuger, agradable. He tret l'anorac vermell i el duia amb el coll aixecat, no em feia nosa. La platja llarga, color de melicotó, puntejada amb les ombres regulars de les ombreles de palla, deserta i solitària, neta i vertadera, fora gent. L'horitzó, blau marí, i les galtes, falagueres, rebent la marinada. Just Enmig, l'únic restaurant obert, a cala Estància, la veu d'en Gato Pérez, que no morirà mai , imitada amb esment, acompanyant  als visitants, també tardorals, que, amb vestit i corbata, perllongaven els somnis repetits de latin lovers. M'he aturat a escoltar aquell "ahora vengo yo... a cantar sereno.." i m'han semblat enfora el matí de feina i les cabories.

No hagués volgut res més que no haver d'escriure-ho pus mai, que fos un fet rar, aïllat o malaltís, però encara és fosc l´horitzó, encara hi han masses actituds i ideologies que ho sustenten, ho justifiquen i ho enalteixen, encara hi ha gent que no es demana el per què de tot plegat i ho oblida, com el preu de les patates. A Figueres, la dona, dibuixada ja com a víctima pel seu home que estava a presó, lluitava per poder pagar una hipoteca que va esdevenir massa cara ( com la majoria ) i ho feia amb l'esforç del seu treball a les llars d'altri i llogant ca seva a un home aparentment normal. Un home que... 

"La història de l'amor", edicions Salamandra, la Magrana, Barcelona 2006. J.M. Coetzee diu " Encantador, tendre i completament original" Encara l'estic llegint, però voldria compartir dues consideracions amb vosaltres:

La primera , la dedicatòria: "Als meus avis, que em van ensenyar el contrari de desaparèixer" M'ha emocionat. M'he aturat a sentir el què vol dir el contrari de desaparèixer. Nosaltres, com a cultura i llengua, com a nació, els catalans, ho sabem massa bé. N'estem obligats a no desaparèixer i això ens dona un tarannà i un sofriment. Aquest objectiu vital: no desaparèixer esdevé un pensament radical i profund, el primer deure: no desaparèixer. Després en vindran d'altres, lligats a aquest i potser es pugui àdhuc ser feliç. Individualment és també molt lúcida la proposta: aprendre el contrari de desaparèixer, ésser, sense diluir-se. Ésser en tots els seus matisos i intensitats per continuar essent més plenament.

L'altra consideració, que jo la veig molt relacionada, és alhora molt subtil. Diu a la pàgina 52, ..." l'escultor i pintor Alberto Giacometti va dir que a vegades només per pintar una cara s'ha de renunciar a la figura sencera. Per pintar una fulla s'ha de sacrificar el paisatge sencer ...

Arriba el temps de les mandarines. N'hi ha de ben bones. Us transcric una recepte de licor de mandarina que fem a ca nostra.

INGREDIENTS:

- 2 litres d'aigua.

- 1 quilogram de sucre.

- 1 litre d'aiguardent

- 24 mandarines, amb bona pell i sanes de per tot.

- Un parell de dàtils

- Canyella. Si és en pols, una culleradeta, si és en branca, un parell de branques esquinçades a mà.

- 2 albercocs, secs, capolats.

PROCEDIMENT

En un envàs de vidre, ni metàl·lic, ni de plàstic, s'hi posa l'aigua, el sucre, l'aiguardent, la pell de les mandarines a bocins petits, fets a mà, els dàtils xapats per la meitat, l'albercoc capolat, i la canyella....