només uns dies ens separen de l'inici de l'Acampada Jove, el festival estiuenc referent pel jovent dels Països Catalans. Les JERC i tota la gent qe any rere any hi assisteix, hem aconseguit fer de l'acampada més que una cita anual normal. La programació musical, política, cultural... els valors d'independència, socialisme, natura, llibertat... fan que el jovent durant els quatre dies que dura puguin disfrutar al màxim d'aquest programa i fer-se els valors com a propis, potenciar-los, defensar-los, consolidar-los, i en algun cas, començar-los a conèixer. Un espai, a més, on multitud de joves es troben i estableixen relacions, intercanvis que de ben segur els enriqueixen.
Tot això és el resultat d'un treball que l'organització fa ja un temps que hi pensa. Un treball que es veurà reflectit amb una programació extensa i completa, tenint en compte els valors -evidentment- que anteriorment deia; i a un emplaçament immillorable. L'any passat ja va ser situat a la vila vallesana de Sant Celoni, als peus del Montseny. Diferents espais diferenciats per acollir tots els esdeveniments.
Des de la nostra comarca del Lluçanès sempre hi hem assisitit nombrosos joves (no cal dir també que Osona i Ripollès han aportat sempre grans quantiats d'acampats); quantitat que enguany es veurà augmentada per la participació en diverses cercaviles de la Colla Gegantera de Prats de Lluçanès, que hi abocarà els seus membres per fer de tot plegat un gran festival participatiu que també defensa la cultura tradicional i popular del nostre país.
Luis Aragonés, "el sabio de hortaleza", se n'haurà d'anar a casa si és que compleix amb la seva paraula. Ahir no vaig veure el partit que enfrontava Espanya amb França, però en vaig estar informat del resultat. Una trucada d'un amic alertava que un gol patètic dels francesos els posava per davant a cinc minuts pel final. Jo, sopant, em vaig posar alegre esperant la trucada que confirmés la derrota. Vàrem sentir algun petard, i després de confirmar que encara no es tractava de la revetlla de Sant Pere, em va trucar un altre amic, eufòric, donant-me la gran notícia. Espanya havia caigut derrotada. Sort, quina sort! No podíem aguantar més aquesta mena d'eufòria que teníen els membres de la rància selección i els seus seguidors i aficionats. Francament tenia por de què podíen fer quelcom gran, i em feia pànic pensar que hauríem d'aguantar una espanyolitits aguda durant no sé quan temps.
Però no, ahir es van esfondrar els seus somnis. Avui, quan m'he llevat, he passat per la betzinera on treballa un espanyolista reconegut. Cantant l'"a por ellos oe oe" li he fet una abraçada. Ell, visiblement afectat, m'ha dit: "mira, ha anat així. Però sempre ens quedarà l'Alonso...". La llàstima és que tenia raó, però ara, només els queda aquest personatge que encara no entenc com pot despertar passions, ja que tot i la qualitat que ha demostrat tenir al volant del monoplaça, l'ha perdut obrint la boca.
Les Festes de Sant Joan i els Elois 2006 de Prats de Lluçanès ja formen part de la història... I deixen una molt bona empremta i sensació d'haver estat una de les millors dels últims temps. I és que la participació que hi ha hagut, serà difícil de repetir. L'extensa i variada programació, per a tots públics, de totes les edats, han fet d'aquesta festa major d'estiu un autèntic èxit. La revetlla, esplèndida, precedida d'una cercavila amb el foc de la flama del canigó i els gegants del poble. L'espai jove, els tres dies fantàstic! Dissabte, la passada, la marxa de les torxes, la txaranga, el contrapàs... BRUTAL! A més, amb molta molta gent, de Prats i de fora. I a la nit: repetim! Molta gent i molt bon rotllo a la Plaça Nova. La passada d'ahir diumenge, tot i que menys multitudinària que la del dia anterior, amb molts carros i cavalls, amb molts ànims, aigua... La tarda, la cursa dels Elois, la carrera del "més burro de la colla"... I la nit, concert a la polivalent, amb resultat sorpresa: molt i molt bon ambient, encara que l'assistència no fós tant multitudinària com en els altres actes; ja s'entén que després de tanta activitat... I avui, brillant vermut-concert al passeig; agradable concert de músiques de la mediterrània a la tarda i danses orientals tot seguit. A més de totes les activitats infantils (a les que no he assistit per raons òbvies...), el cross de Sant Joan (que tampoc el vaig fer per raons òbvies...).
Tot plegat, una certificació que el model de festa al carrer ha triomfat i triomfa. I així ha de ser els pròxims anys. Aquests dies, s'ha demostrat també que la gent se sent part de la festa; la gent sent la festa com a pròpia; aquesta festa, no és una festa qualsevol. Veure tanta i tanta gent ballant el contrapàs, sembla a priori que ha de ser una cosa insignificant; doncs no. Veure la plaça saltant al ritme de la banda de música (per cert, excel·lent), que entona el Contrapàs -que cada cop que el sento se'm posa la pell de gallina-, és una satisfacció com a pradenc que tots els vilatans segur que comparteixen.
Així que la gent del poble seguirem treballant per poder passar festes com la d'aquest cap de setmana, que encara que a voltes porten mal de caps, corredisses, feina... entre tots l'anem fent, de ben segur, més i més gran i per a tothom.
la veritat és que frustra molt i molt seguir un mundial de futbol sense poder-hi tenir un equip a qui defensar. La veritat és que això també passa a seleccions que poden competir oficial i internacionalment i no es dónen cita a Alemanya aquests dies (em ve el cap la veïna Andorra o l'amiga Cameroun d'Eto'o), però és que nosaltres ni tan sols tenim una oportunitat. Els que ens agrada el futbol, el seguim (quan tenim temps...) i a mi personalment el moment més dur és l'inici, quan sonen els himnes de les seleccions en qüestió. Digueu-me ximple, però és un moment fantàstic que nosaltres sens nega poder-lo tenir.
I davant de tot això què toca: defensar alguna selecció per alguna simpatia que hi puguem tenir (la meva preferida és Argentina, és una mena d'estimació de fa molts anys, tot i que ara ens cremaran el petit Messi...) i defensar (de moment sense èxit) la selecció que juga contra Espanya. I ho escric sense embuts: DEFENSO LA SELECCIÓ QUE JUGA CONTRA ESPANYA. No vull cap tipus d'èxit d'un equip que nega l'existència d'un altre. Ho sento. I a més, de moment no tenim gaire sort. Ja veureu que si aquesta colla de futbolistes fan un bon paper, tindrem espanyolitis per dies. Ho sento Xavi, Puyol, Cesc... però no vull que triumfeu.
Masoliver, ets un nanu amb un gran sentiment i has sabut sacrificar els teus interessos personals pels de país. Tant de bo n'hi haguéssin més com tu. Amb la pressió dels professionals, amb l'esforç dels que encapçalen les federacions esportives i amb uns bons polítics al capdavant de tot això, de ben segur podràs triumfar a una competició internacional defensant els teus -nostres- colors.
Doncs coneguts ja els resultats del referèndum, només queda dir que el resultat del NO queda per sota del que els de l'esquerra independentista hauríem desitjat. Però el resultat del SÍ no és per tirar-hi coets. Només cal fixar-nos amb l'elevada abstenció, o el què és el mateix, i s'entén millor, la molt baixa participació, per veure que tot plegat ha interessat un rabe a la majoria de catalans. Això que no es tractava pas d'una llei poc important, ni d'una consulta poc transcendent. Així doncs, quelcom de malament haurem fet tots plegats per veure que la majoria d'electors catalans viuen d'esquena a la llei que en teoria és la fonamental pel nostre país. Esperem que per poc temps.
Ara toca seguir endavant. Ara toca lluitar per seguir avançant per la llibertat nacional i social del nostre país, una fita que aquest cap de setmana ha viscut un procés, si més no, alentidor. El paper dels defensors del NO és molt digne i coherent amb els ideals d'aquests. I això és una aposta que un futur molt proper de ben segur serà agraïda per tots els ciutadans d'aquest país que esperem sigui cada vegada més lliure.
Dissabte va tenir lloc a Prats una xerrada-col·loqui organitzada per ERC i les JERC en què va intervenir l'exsecretari general de l'esport, Rafel Niubó, i jo mateix. Va ser un acte dinàmic i distès, en què varem intentar explicar el per què les JERC i ERC demanem el vot contrari a l'estatut. Una de les alegries va ser la pancarta que hi havia penjada a fora els jardins (que per cert, el Niubó no va veure...). D'aquesta forma vaig comprobar que l'èxit que va tenir la nostra pancarta uns dies abans, havia estat més gran del què em pensava. CiU copiant els nostres mètodes, els del jovent independentista. Això sí. Una còpia barata (tot i que els hi va sortir més car, segur, nosaltres vam fer-ho amb plàstic i tinta, i ells amb fusta i pintura -encara que penso que va quedar més maca la nostra...-). Segur que van estar pensant quina frase hi posaven, i aquí és on hi ha l'error. Nosaltres demanavem directament al ponent que ells portaven. Ells, en canvi, van adaptar una frase que ni tan sols havia estat dita pel Niubó.
Senyors, felicitats per l'activisme que veu demostrar fent la pancarta. Ara, m'agradaria saber qui es va embrotar els dits per fer-la, segur que no va ser cap dels 'càrrecs amb responsabilitat'... Quina sort que teniu, nosaltres ens ho fem nosaltres mateixos, entre tots. Nosaltres som gent que no ens fa res embrutar-nos els dits, al contrari, si és per a millorar les coses, no ens fa por que ens caiguin els anells...
Aquests dies ho anem veient. Ningú anirà a votar amb un somriure a la cara. I si hi va, és un somriure fals. Un somriure que ningú creurà. Els independentistes republicans anirem a votar enfadats. Els socialistes aniran a votar amb cara de circumstàncies. Els convergents aniran a votar avergonyits. Els ecosocialistes aniran a votar amb cara de... no sé, la mateixa dels socialistes¿?. Els 'peperus' aniran a votar amb cara de no saber on són. A més de la gent que no es pot identificar amb cap d'aquests partits, que aquests faran cara, crec jo, també d'enfadats. Tot això, només els que aniran a votar, és clar. I és que cada dia que passa em dóna més la sensació que serem menys els que exercirem aquest dret. I això vol dir que alguna cosa no s'ha fet bé. Alguna cosa tots plegats hem fet malament. El jovent no podem obviar aquesta convocatòria, i això ho hem de saber transmetre. Hem d'animar a tothom, i més els joves, que el dia 18 vagin a les urnes. Que parlem tots a les urnes. I mostrem el nostre rebuig a l'encadenament que ens proposen els veïns espanyols, i els espanyolistes de casa nostra. Encara que falta una setmana, o sigui que a treballar i convèncer. Segur que si som capaços de convèncer, serem capaços de vèncer.
Un entusiasta Francesc Homs anunciava un bon dia que el nou finançament era com la gallina dels ous d'or. Mesos després, la gallina ja no pot fer els ous d'or, ni de plata. És més, la gallina continua a Madrid, neta com una patena i rejovenida. La gallina madrilenya no envelleix, i mentre alguns catalans li donguin vida a canvi de cap ou ni res de semblant, la gallina seguirà pletòrica i esvelta. Això sí, el Quico (o en Quico, com diríen a La Plana...) no s'atreveix a dir-ho i canta als quatre vents que han agafat la gallina i l'han portat a Catalunya. Això, ningú s'ho empassa.
No he signat mai cap hipoteca. Suposo que la meva condició de jove (molt jove!) i gràcies a l'ajuda inestimable dels meus pares no he hagut de fer mai cap hipoteca. No descarto fer-ne properament alguna, però de cap manera aquesta hipoteca serà la de l'estatut. La gent, en general, prefereix anar tirant sense hipotecar-se... intenta majoritàriament (ups!, potser això està canviant...) evitar les hipoteques, perquè solen ser negatives pel signant, i si ets jove, i te la proposen llarga, encara més! Doncs la que estan disposats a "colar-nos" el Sapatero, Mas, Maragall i cia és també negativa pels 'clients'. Així doncs, com faria tothom si quan anés al banc ens trobéssim una oferta que se'ns riu a la cara, REBUTJEM la de l'estatut també!!
Com veus, he fet servir molt la paraula 'hipoteca' 'hipoteca' 'hipoteca' 'hipoteca'... en aquest text. Eh que provoca rebuig?? igual que la proposta d'estatut!!!
Amb el lema "Prats, s'ho val" la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya ens presentàvem a les eleccions municipals del 2003 a Prats de Lluçanès. Avui exactament fa tres anys de la victòria que vàrem aconseguir aquell històric diumenge dia 25 de maig. Un dia ple de nervis i emocions, que afortunadament van acabar amb una gesta difícil d'oblidar.
La victòria d'aquell 25 de maig suposà l'inici d'una nova i renovada etapa al capdavant de l'Ajuntament de Prats de Lluçanès, on fèia vint-i-quatre anys que governava el mateix alcalde. Sense desmerèixer la tasca feta per aquesta persona durant tots aquests anys, sens dubte però, millorable en molts aspectes, el canvi era necessari pel poble i per la seva gent, i així vam saber retransmetre-ho a la ciutadania, que finalment va fer confiança al grup d'ERC, amb Ramon Besora al capdavant.
Aquests tres anys han servit per a molt. Algunes coses millorables, segur. Hi ha hagut un profund canvi en el tarannà de governabilitat al capdavant del consistori. La política és molt més propera al ciutadà i molt més participativa. Ningú pot negar-ho. Les contínues reunions obertes a persones i entitats (no oblidem també el Consell Escolar -revitalitzat- i el Consell de Joventut); l'obertura dels Plens municipals, la celebració mensual d'aquests, en el que es permet la participació de tothom, que es convoquen mitjançant cartells als comerços i locals públics, on hi ha un torn en que les regidories expliquen la seva tasca...
Els serveis a les persones han estat un fil conductor de la política municipal, i el més clar exemple el trobem amb el servei de Tallers terapèutics, que ja fa un temps que funciona amb molt d'èxit entre els usuaris. El dinamisme assolit al Punt d'Informació Juvenil, l'exitosa nova etapa de l'Escola de Música, els cursos de formació, la creació del Telecentre, i moltes altres coses que podríem repassar (no oblidem les grans obres que fèia tan de temps que esperàvem: la carretera Vic-Gironella, ja en marxa, i l'aigua de Merlès. Ha estat amb el govern d'ERC que s'ha desencallat el tema). La rehabilitació del Local del Jovent és una altra de les grans obres i un clar exemple de l'aposta pel jovent del municipi. Millores al CAP, al cementiri, a l'Ajuntament Vell, a alguns carrers...
Les fires i festes també han donat un rumb important. La revitalització de la Fira de Sant Jaume, de la Fira de Santa Llúcia, de la Festa Major de Sant Vicenç i de les Festes de Sant Joan i els Elois; molt més participatives i obertes.
I no ens oblidem de la important tasca feta de portes endins, sobretot la primera part de la legislatura, en què l'ordenament interior de la casa consistorial (economia i finances) va ser el primer punt d'un ordre del dia que no ha acabat, i que encara durarà uns quants anys, n'estic segur, avançant i treballant pel poble de Prats i la seva gent.
Aquests dies ho anem veient. Ningú anirà a votar amb un somriure a la cara. I si hi va, és un somriure fals. Un somriure que ningú creurà. Els independentistes republicans anirem a votar enfadats. Els socialistes aniran a votar amb cara de circumstàncies. Els convergents aniran a votar avergonyits. Els ecosocialistes aniran a votar amb cara de... no sé, la mateixa dels socialistes¿?. Els 'peperus' aniran a votar amb cara de no saber on són. A més de la gent que no es pot identificar amb cap d'aquests partits, que aquests faran cara, crec jo, també d'enfadats. Tot això, només els que aniran a votar, és clar. I és que cada dia que passa em dóna més la sensació que serem menys els que exercirem aquest dret. I això vol dir que alguna cosa no s'ha fet bé. Alguna cosa tots plegats hem fet malament. El jovent no podem obviar aquesta convocatòria, i això ho hem de saber transmetre. Hem d'animar a tothom, i més els joves, que el dia 18 vagin a les urnes. Que parlem tots a les urnes. I mostrem el nostre rebuig a l'encadenament que ens proposen els veïns espanyols, i els espanyolistes de casa nostra. Encara que falta una setmana, o sigui que a treballar i convèncer. Segur que si som capaços de convèncer, serem capaços de vèncer.
