enricborras |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 02:09h
El Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació Catalana d'ONG pels Drets Humans, es complauen a convidar-vos als actes d’homenatge a la periodista Anna Politkóvskaia: "Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci" Dimecres 15 de novembre De 11:00 a 12:30h Palau de la Virreina ( La Rambla) Lectura continuada de textos de l’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l’assassinat. 19:00 h Sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona) Acte en record d’Anna Politkóvskaia Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN Internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).
enricborras |
dimarts, 14 de novembre de 2006 | 21:47h
«Un
nou impuls per a Catalunya»
Avui
fa cinc anys justos que Carod —aleshores
encara era secretari general d'ERC—
pronuncià una conferència a l'Auditori de la Pedrera
amb aquest suggerent títol que encapçala.
Aviat
l'interès dels presents en el que, innocents, pensaven que
oirien anà deixant lloc a l'abatiment, el desconcert i, en
l'ànim de molts militants s'hi instal·là la
desil·lusió. Convé, en aquest cinquè
aniversari d'aquell discurs que marcà, a foc, la política
d'ERC des de llavors fins a l'actual capteniment de l'Esquerra, fer
memòria. Totes les situacions tenen uns antecedents, i
l'actual versió 2.0 del tristpartit és resultat del que
aquella desgraciada nit de fa cinc anys es digué.
Feia tres dies, just el diumenge anterior [el dia 11 de novembre del
2001], vaig fer de xofer al molt honorable Heribert Barrera per
dur-lo fins a l'Escola de Tardor d'ERC. Aquella època
sovintejava aquesta feina amateur d'acompanyant que em vaig
autoimposar d'ençà de les amenaces i l'agressió
que patí en Barrera arran de les seues declaracions
clarividents i fermes sobre la problemàtica generada per la
immigració a Catalunya i el negre futur nacional que se'ns
queia al damunt, i entre d'altres causes, també per aquesta
raó.
Un
altre dia, si convé, us contaré el parlament que féu
n'Heribert Barrera. Però si he mencionat aquesta circumstància
és per a deixar constància de la molt freda rebuda al
convidat per part dels dirigents d'ERC presents (recordo al senador
Carles Bonet). Carod, sempre un maleducat, es dignà a
aparèixer tard, quan ja feia estona que en Barrera feia el seu
discurs, i es quedà el més lluny possible d'aquest. En
acabar l'acte vaig veure el diputat Ernest Benach, que amb la seua
carpeta intentava evitar que els repòrters fessin la foto de
Barrera amb Carod... mentre deia: «s'han acabat les fotos,
s'han acabat les fotos!».
Aquesta
actitud de diumenge la vaig entendre el dimecres següent. La
fermesa, la personalitat, l'experiència i els coneixements de
n'Heribert Barrera molestaven —i
molesten— en gran manera a
la Direcció d'ERC. Per aquesta causa li retiraren de forma
vergonyant el càrrec de president d'ERC, càrrec de què
s'ha apropiat indegudament Carod, després de llevar-li també
a Jordi Carbonell que fou qui suplantà, per expressa voluntat
de Carod, a en Barrera.
Què
fou el més significatiu de la conferència d'avui fa
cinc anys de Carod? I què hi té a veure amb el
tristpartit, versions 1.0 i 2.0? Intentaré de ser sintètic.
«Construir
la nació catalana és més important que
aconseguir un estat [...] Es revaloritzaran les comunitats nacionals
i culturals amb independència de si són, o no, unitats
político-administratives.»
«Les
estructures jurídiques i institucionals es transformen, el
que implica un canvi polític en el sentit que la noció
de sobirania es debilita mentre que la diversitat nacional i
cultural es reforça.»
«Utilitzar
els instruments polítics de què ja disposem per a
construir i enfortir Catalunya com a comunitat nacional, que sigui
acollidora i compartida, és més important que insistir
en passar de la nació a l'estat.»
«Estic
a favor d'un consens nacional català bàsic [...] i
d'una majoria governamental pluripartidista.»
«Catalunya
ha d'abandonar la lamentació permanent per les adversitats de
la història i les insuficiències del present.»
«El
català només serà patrimoni nacional comú
si es fa el que no s'ha fet: despolititzar la llengua [...] una
llengua polititzada no és de tots.»
«La
llengua catalana no està associada a la idea de modernitat.»
«Els
nous objectius han de ser l'establiment d'un espai social català
que permeti fer front a la pobresa i a l'exclusió social, i
afrontar degudament els reptes de la immigració.»
«Ha
d'haver-hi una nova concepció de la cultura catalana, que ha
de lluitar per a convertir-se en cultura de masses, abandonar el
proteccionisme i ser capaç de crar la seva pròpia
indústria cultural.»
«El
postpujolisme va lligat al postautonomisme; anar més enllà
de Pujol es anar més enllà de l'autonomia.»
Deixo
a la vostra intel·ligència els comentaris d'aquest
«decàleg» que posà les bases de la política
que intentaren d'aplicar els darrers tres anys —sense
sortir-se'n gaire— i que
ara, amb l'experiència prèvia, ens faran entrar amb
embut i calçador.
És
la darrera oportunitat que tenen els enemics de la Independència de Catalunya per a liquidar el que queda de la
mil·lenària Catalunya nacional que vol tornar a ser
estat.
enricborras |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 19:40h
Matilde
Tubau Bergadà (Matilde Bensoussan)
Resident
a Rennes (Bretanya)
Eric
Fraj
Resident
a Rius de Volvèstre (Occitània)
Jaume
Garriga Montalat
Resident
a Buenos Aires (Argentina)
Esteve
Jaulent Paulí
Resident
a São Paulo (Brasil)
Josep
Lluís Pérez de Arce
Resident
a Toronto (Canadà)
Jan
Schejbal
Resident
a Praga (Txèquia)
Giuseppe
Tavani
Resident
a Roma (Itàlia)
Xavier
Valeri Cobo
Resident
a Luxemburg
Ramon
Xirau Subias
Resident
a Mèxic DF (Mèxic)
Rosa
Giró Rosés (Rose Zaugg-Giró)
Resident
a Köniz (Suïssa)
Podeu
trobar-ne el programa de l'acte de lliurament dels premis i més
informació al web de l'Institut de Projecció
Exterior de la Cultura Catalana (IPECC).
enricborras |
diumenge, 12 de novembre de 2006 | 04:54h
La
màxima perversió en l'actual discurs acomodatici del
president d'Esquerra
Avís
als navegants —sobretot els
quins han perdut el Nord—:
qui em conegui bé sap que els darrers trenta anys no he deixat
pas mai de criticar i de blasmar les equívoques polítiques
d'en Jordi Pujol i, encara més, d'alguns que sota la seva
ombra i en nom de «Catalunya» s'han omplert les butxaques
a cor què vols. El regionalisme que ha distingit a CDC els
anys que ha governat a la Generalitat de dalt és fora de dubte per a mi. Amb tot, no és pas de Convergència que
vull parlar, faig aquest advertiment amb la intenció d'evitar
que m'ompliu els comentaris amb insinuacions i acusacions que no són
al cas, per comptes de mostrar, si cal, el possible vostre desacord
amb arguments raonats.
Encara
estic corglaçat, és per això que potser no
lligui com cal el meu pensament en posar-lo en aquest apunt. A
desgrat del meu estat ho intentaré perquè hi ha,
diguem-ne, «novetats» que no es poden deixar passar. Ahir
dissabte vaig començar a llegir l'Avui quan gairebé
entràvem a diumenge, potser perquè d'un dia per l'altre
se m'assembla cada vegada més a un diari que es tradueix
automàticament al català, això fa fins i tot que
enyori quan l'Avui era l'Abans d'Ahir...
Vaig
al gra. «Les
raons d'una entesa»,
article a la Secció «Diàleg», pàg.
26, de l'encara president d'ERC. Té més de 5.200
caràcters, més de 1.000 paraules. El mot 'Catalunya' hi
surt cinc cops dels quals, tres explícitament lligat al
concepte 'cohesió social', un implícitament vinculat al
mateix concepte i, finalment el darrer, surt amb l'eufemisme «un
projecte ambiciós per Catalunya». 'Catalanisme' hi
apareix quatre cops i un 'catalanitat'.
Hi
he trobat una expressió «la cohesió social és
per a Esquerra Republicana ['de Catalunya' s'ha perdut a l'original]
una prioritat irrenunciable per ella mateixa» que és una
novetat, perquè enlloc de l'ideari d'ERC hi apareix aquest
concepte. Però la cosa s'aclareix, per si algú dubtava
d'haver llegit bé, més endavant: «cohesió
social i cohesió nacional són el mateix».
Després
hi ha un paràgraf que haig de reproduir sencer perquè
és una cosmogonia —un
nou mite acientífic—
per ell mateix:
«Ni
PSC, ni CiU, tal com hem pogut observar durant el debat
estatutari i en els seus programes, tenen cap voluntat d’anar més
enllà del que fixa l’Estatut vigent. Procurarem contribuir
al seu desplegament màxim. Però sabem que ni els uns ni
els altres han volgut ni volen la plena sobirania. Montilla no és
ni ha estat mai independentista. Mas tampoc... En aquestes condicions
de bloqueig de l’horitzó nacional, marcat pel sostre
estatutari, la tria entre les dues opcions només podia
basar-se, programàticament, en les qüestions socials. I
Esquerra [ni 'Republicana' ni 'de Catalunya', perdudes a l'original], no se’n
diu per casualitat.»
És
molt pervers voler-nos fer empassar que amb «cohesió
social» tindrem, indefectiblement, «cohesió
nacional». En què es basa Carod per a afirmar aquesta
fal·làcia? De primer, un poble, una nació com la
nostra, mancada de sobirania, com pot tenir «cohesió
social»? De cap de les maneres és possible. A on s'és
escrit que, en el supòsit que es materialitzi la «cohesió
social», aquesta comporti, automàticament, la «cohesió
nacional»? Podem estar —poseu-hi
molta fantasia— molt «ben»
cohesionats socialment per a enriquir-nos com a bacons tots els quins
vivim i treballem a Catalunya i ser perfectament cohesionats amb la
nació espanyola. O no?
El
nou «republicanisme» [que se sotmet, sense piular, a la
monarquia del Borbó] o la nova «democracia avançada»
[que no explica pas en què consisteix ni com es fa] que
postula Carod, justifiquen que Esquerra contribueixi al màxim
desplegament d'un estatut el qual va fer votar negativament? Si Mas i
Montilla no són independentistes, Carod tampoc, per no ser
menys? Si ni els uns ni els altres han volgut ni volen la plena
sobirania, Esquerra hi renuncia?
El
colofó de l'article que us comento és definitiu per a
entendre que la «nova» Esquerra no té pas, des de
cap punt de vista, res a veure amb l'ERC de Macià, Companys i
Barrera:
«Però
servir la política esbossada aquí
és la nostra manera, avui, a començaments del segle
XXI, d’estimar Catalunya. Hi tenim dret.»
És
ben cert que hi ha drets, i que també hi ha amors, que maten.
PS: a remarcar, Independència de Catalunya no hi surt, independentistes tampoc (només hi ha un 'independentista' aplicat en sentit negatiu, mai positiu. Una altra remarca, 'cohesió social i cohesió nacional' no us recorda 'alliberament nacional i de classe'? No ens ha dit no fa pas gaire Carod (republicà social que és ara) que ell no ha estat mai marxista, tot i haver militat a un partit comunista? A qui es pensa que enganya? Finalment Carod s'ha llevat del tot la carota.
enricborras |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 18:23h
Sóc
un inadaptat?
Aquests dies
se sent molt a parlar d'«igualtat», «millora
social», etc., allò que resumint en podríem dir,
i aplicat al conjunt de la societat, d'augmentar la «qualitat
de vida». La qualitat de vida d'un país es mesura amb
diversos ítems, des de l'esperança de vida (Catalunya té la més alta del món) fins a la
quantitat d'àcid sulfúric que fabriquem i gastem (en
aquest cas anem força pitjor).
A
banda dels trets col·lectius i objectius —relatius,
però— que determinen
una major o menor qualitat de vida dels habitants d'una contrada,
cadascú pot tenir els seus particulars. Per a una serà,
a més a més d'haver una millor sanitat pública,
gaudir d'una segona residència; a aquell altre, que no en té
prou amb tenir assegurada una bona plaça per al seu fill en la
millor escola, també li cal anar tot l'hivern a esquiar;
aquesta de més a prop voldria un sou més d'acord al
seus rendiment i preparació, i frisa perquè no la
despatxin cada sis mesos; i encara en trobem (per acabar, la llista
seria interminable) un que sopa tot l'any sols sardines —de
llauna, les fresques són massa cares i no n'hi ha sempre—
i es gasta els diners sobrants de la petita pensió en anar
tots els cops que la butxaca li ho permet al cinema.
Hi
ha uns aspectes bàsics, sanitat, educació, treball,
cultura, oci, transport, que són més comuns que
d'altres i d'un abast major, socialment parlant, a l'hora de dir
«tenim una bona (o mala) qualitat de vida». Ara bé,
sobre la meua particular visió hi ha d'altres elements que no
es recullen en el còmput de qualitat que per a mi són
importants, determinants.
Per
exemple, atesa la meua poca gràcia per a fer diners, vaig
quasi sempre curt d'armilla. Si algun cop hi ha una entrada extra,
aviat s'esvaeix en cobrir mancances. Una despesa familiar principal
és en menjar de mercat, fresc, de temporada, i el més
natural possible. Una altra que s'endú bons sous és la
cultura, sobretot els llibres. També el lloguer de l'habitatge
pica fort, com l'electricitat, l'aigua, el telèfon i, cada cop
més, el gas. Són despeses de subsistència, de
simple «manteniment» de la «força de
treball», amb major incidència en allò que ens
agrada més, en detriment d'altres «menys»
necessaris al nostre entendre.
A
títol individual tinc unes expectatives fora mida. Per a mi,
el súmmum de la qualitat de vida seria anar pel meu país,
amunt i avall i a tot l'ample, sense sentir-m'hi estranger, que és
el que em passa cada dia més sovint: em sento estranger a la
pròpia terra.
Per
a mi, també, aquesta qualitat de vida «ideal»
inclouria —amb l'acció i la
vista posada en l'objectiu de la Independència de Catalunya—,
a més a més de poder-me expressar en la meua llengua
arreu de la nació, que quan demano un cafè no em
responguin «¿solo?» i no haver de dir cada
volta «si us plau, no me l'aboqui al damunt, posi-me'l en una
tassa, ni que sigui en un got!»; i hi afegeixo també que
en anar a prendre una orxata el o la qui me la serveixi remeni bé
el pòsit, abans d'omplir-me el got amb una aigua
emblanquida... Si us n'adoneu, demano poc i barat, però és
gairebé impossible d'obtenir.
Així
les coses, a no ningú se li farà estrany que certes
polítiques orientades a «mantenir (o millorar) la
qualitat de vida» que propugnen els polítics
professionals em deixin força indefens front a allò que
considero bàsic per a la meua vida actual i futura.
Potser
és que demano massa i per aquesta raó no estic mai
content.
enricborras |
dimecres, 8 de novembre de 2006 | 13:38h
El
Triple G —el presumpte
president— ens vol iguals!
«[...] la disminució de les desigualtatssocials, l’eradicació de la pobresa,
l’accés a la cultura, i l’avenç cap a una societat
d’homes i dones lliures i iguals.»
Aquest
fragment del discurs de Montilla que encapçala i que
ens llegí ahir ja m'està bé,
és una positiva declaració d'intencions que, suposo,
voldrà aconseguir de realitzar. De desigualtats socials al
nostre país n'hi ha moltes, i des de fa molt de temps,
l'origen d'algunes fins i tot es perden a la prehistòria. Que
hi ha «homes i dones» més iguals que altres és
un fet. D'entre les innombrables causes de desigualtat, i per
posar-ne sols una que és de molt fàcil resolució
—sobretot perquè la
majoria de possibles beneficiàries ja s'han mort—
n'hi vull posar una de mostra, més que res per a veure fins a
on arriben a ser veritat «Aquests nostres objectius que
compartim i als que ens comprometem».
Doncs
miri, Montilla, comenci per una injustícia força
recent, només té seixanta-set anys de vigència.
Les vídues (i òrfenes) dels militars espanyols
colpistes des del 1939 (a Espanya fou des del 1936) que cobren una
pensió equivalent al 100 per cent del sou del difunt marit,
amb els augments anyals, és clar. Des de fa sols uns vint
anys, les vídues dels militars catalans que sucumbiren
lluitant per la Llibertat i per Catalunya, tot defensant alhora la
legalitat republicana espanyola, sols cobren una pensió
equivalent al 50 per cent del sou dels marits.
A
més a més dels més de quaranta anys
d'endarreriments «esfumats» que s'haurien d'igualar, si
realment es vol igualtat i no són sols paraules de mal
pagador, hi ha el greuge afegit, doblement desigual, de la
diferència de tracte: als colpistes pensió íntegra
(i superior a la que qualsevol treballador pot aspirar, sigui dit de
passada); als defensors de la legalitat, mitja pensió.
Apa,
a veure què feu sobre aquesta desigualtat, nengs del
tristpartit.
enricborras |
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 04:02h
Cooperar
amb els botxins
Després
d'empassar-me tota la Terribas, entrevista amb el Mas inclosa, m'he
quedat sense saber la composició del nou govern; demà
(vaja, avui ja!) serà un altre dia. L'Àgora l'he
abandonat així que m'he adonat de la presència de
l'Espada que garlava en espanyol: què hi feien aquells
periodistes asseguts a la mateixa taula que el del Partido de la Ciudadania (española colocada, y bien colocada por Franco, en tierra de herejes).
I l'actualitat ens dóna pitjors notícies. L'encara
president Maragall, fidel seguidor de l'Houdini, sí, aquell
famós «escapista», se'ns ha despenjat d'avi
turista pel Senegal i així m'assabento que els catalanets
tenim plans d'ajut i cooperació amb aquella ex colònia
francesa. Per què? Ho ignoro.
Però
sí sé una cosa. L'any 1939 els sipais senegalesos,
gendarmes a cavall amb uniforme colonial francès, foren els
botxins dels catalans tancats als camps de concentració
instal·lats pels «socialistes» gals a les platges
de Catalunya del Nord (Argelers, Sant Cebrià, etc.). Aquells
progenitors dels actuals beneficiats dels nostres cabals es dedicaven
a colgar els nostres pares i avis de sorra molla fins al coll,
deixant-ne justet el cap enfora... era el seu càstig preferit.
La major part dels sotmesos al «correctiu» moririen de
pulmonia.
Aleshores
em demano si els actuals mandataris del Senegal han estat prou
amatents a demanar perdó pels crims dels seus connacionals en
contra dels catalans. Si és així, i mirant cap a una
altra banda per no veure que a casa nostra hi ha pobres de solemnitat
que no tenen pas cap ajut, ja m'està bé que es cooperi
en el millorament de les condicions de vida de la gent de països
llunyans i exòtics per a nosaltres. [No he entès mai
per què els catalans hem de ser solidaris amb tothom, menys
amb nosaltres mateixos.]
Però
sé del cert que els senegalesos no ens han demanat mai perdó.
Tampoc no ho han fet pas els espanyols que viuen entre nosaltres —i menys els que viuen enllà del Cinca—
i mira, ara, amb el vot dels d'E[abans ERC], ens en foten un de
president de la Generalitat de Dalt. D'això, i d'allò
que fas aquests dies, se'n diu cornut i pagar el beure, Maragall.
enricborras |
dilluns, 6 de novembre de 2006 | 20:15h
Es
pot semblar ruc, es pot fer el ruc, però
ser-ho, de ruc, no té remei
M'assabento
que els presidents de les agrupacions locals d'E[squerra] criden a
consultes als militants per a decidir, demà dimarts, sobre
això que l'Executiva d'E ja ha sentenciat (36 contra 1), i tot
en vistes al Consell Nacional d'E del proper dissabte que «haurà»
de ratificar la reedició —devaluada—
del nou tristpartit que ara es diu «Entesa Catalana pel
Progrés». Vist com ha anat tot plegat haig de pensar que
es refereixen al progrés del Regne d'Espanya
D'«esquerra»
Montilla no en vol sentir ni a parlar, s'ha de dir «progrés»,
sobretot perquè E (abans ERC) ara es fan dir E[squerra] i allò
seria fer-los-hi propaganda gratuïta. Doncs, apa, tots a
omplir-se la boca de progrés, encara que ben bé ningú
de la llopada no sàpiga definir què és això
de «progrés». Un noiet de les J[erc] m'ha demanat:
«'progrés' ve de 'progre', oi? Guai, jo sóc molt
progre!» (excuseu-me la transcripció literal amb
absència de pronoms febles). En fi... De republicanisme i de
Catalunya encara se'n parlarà menys, que ja fa mesos que
s'abandonaren aquests termes pels seus suposats defensors,
esborrant-los del logotip.
Tornant
a l'entrada de més amunt, no hauria estat més prudent,
en vistes a evitar un nou xou estil estatutet (abstenció, sí,
no, blanc, nul —ho
recordeu, oi?—), consultar,
o fer-ho veure, de primer a les sofertes, masoquistes diria, «bases»
d'E, per comptes de decidir-se pel tristpartit i després
preguntar? Només hauria calgut esperar a dissabte, o a diumenge
i, amb la confiança de l'acord de la militància, actuar
en conseqüència.
Perquè
caldria saber del cert què en pensen les «bases»
d'E del tomb fastigosament espanyolista que fa el seu partit. Del què
en pensen els votants no militants, almenys la part connectada a la
Xarxa, ja ho sabem que se senten estafats (fins i tot algun, massa prudent, ho ha esborrat...). Del
què en pensen alguns militants blocaires ja ho hem pogut
llegir, però aquests són una ínfima minoria de
tot el conjunt presumptament estafat de paganos posseïdors del
carnet d'E.
Parlant
de carnets, ara se m'acut que aquesta predilecció del «hijo
del cuerpo» pels «socialistes», sobretot els
espanyols, no li vindrà del fet que a més a més
del carnet d'E també té el carnet de militant del
Partit Socialista de Mallorca (PSM)? —ja
sabem com ha acabat el PSM i el seu tristpartit: d'oposició
del PP—. S'admet la doble
militància a E? És una militància «honorífica»,
com la vice-presidència «institucional» que sembla
que serà el seu nou lloc de «treball»? En dir
honorífica vull dir un títol sols sobre el paper, que
no serveix per a res, ni obliga a res més que a acceptar-lo.
M'aturo,
noto que m'embalo, abans de continuar voldria saber la composició
del nou govern regional, i si és cert que els espanyolistes
també s'han desempallegat de l'única consellera d'E que
era de la vella guàrdia d'ERC, vull dir de na Marta Cid, ex
consellera d'Educació de la Generalitat de Dalt fins que
Maragall els expulsà del govern. És que una cosa em duu
a l'altra: els foten fora i pocs mesos després se n'han
oblidat i tornen a anar d'amics amb els seus botxins!
enricborras |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 20:16h
Direcció
d'Esquerra: amb carnet del PsoE
La
reedició del nou tristpartit, a cegues perquè no se'n
saben les «contrapartides», és la prova fefaent
que la Direcció d'E és al servei del Regne d'Espanya.
L'oferta del Govern d'unitat nacional del Mas no la pot, ni la vol,
millorar l'espanyol Montilla, aleshores, quina justificació
tenen per rebutjar-la?
Vergonya,
vergonya, vergonya! Aquí no es tracta de desavinences entre
suposades «dretes» i suposades «esquerres».
Del que es tracta és d'acabar d'encaixar Catalunya dins del
Regne d'Espanya, allò que els nostres enemics no han
aconseguit en tres-cents anys, ara els falsaris disfressats
d'independentistes [FDI] els ho serveixen en safata. Espanyolitzar
Catalunya del tot, ja ho han fet amb la ràdio i la televisió
públiques, ho han fet amb l'ensenyament (durant tres anys no han mogut un dit per ensenyar la Història de Catalunya als nostres
infants i joves), ho han fet amb la política...
Però
que ho sapigueu, caragirats, a mi no m'espanyolitzareu, ni mort.