L'Amic Canet Català em fa un envit... a veure si responc unes preguntes que varen eixir del Bloc Botxí i passaren pel de Josep Blesa i arribant a ell em toca respondre a mi amb cançons d'un sol autor...

Au, Àngel; passe el que passe, només puc triar el meu Ovidi. Fa una setmana vaig poder veure aquest quadre que acompanya aquesta lectura al Palau de Cocentaina... és única la mirada de Toni Miró, i la seua estima per l'amic...

I crec que sí, que les respostes diuen prou de mi...

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

És la porta al meu millor temps. Sempre ho ha sigut.

Per a mi Tots Sants era el retrobament amb el poble, amb els tios i els cosins, amb els panellets i les fogasses, amb la tanta gent que pujava Passeig amunt, amb l'horror poc a poc suavitzat de la visita al cementeri, tafaner per vore si era deveres que havien posat a les làpides els rellotges de monyica dels difunts...

Ja hem arribat a Tots Sants? Ha tardat en arribar-nos... El tio Sergi Carrasca fa recapitulació... Vejam, què hem tret? La Confraria de la Santa Faç segueix deguent-me vint euros...

Recordeu que us vaig escriure sobre la dita Font dels Violins del meu poble? L'homenatge fet per Antoni Gomis al seu germà, el compositor Josep Melcior Gomis, que en els anys 60 l'Ajuntament d'Ontinyent va arrabassar i va llençar a les escombraries...

Hui celebràvem l'arribada a bon port (momentani, que a qui viu de la marejada, sempre li cal tornar a partir i navegar entre tempestes), d'un problemàtic vaixell que du trescant mars(figuradament, que un té el pressupost justet per arribar a final de mes) ni més ni menys que 32 anys... Ara, la pilota la tinc jo al meu terrat (i mai millor dit), ja us ho contaré...

I ara, des de la meua profunda estima als Gegants i Cabets (vertadera passió...), veig que ha arribat l'hora d'anar passant fulla.

Ara mateix, estic acabant de redactar la meua carta de dimissió de l'Associació de Gegants i Cabets d'Ontinyent.

He procurat fer la meua feina de manera correcta, i considere, i això que el meu nivell d'autoexigència és certament pujat de to, que la meua tasca ha estat acomplerta de manera positiva.

Però vull agrair a les persones que l'han feta possible. Jo no he fet res per l'Aplec, però he conseguit que una gent fantàstica es posara del costat dels Gegants i Cabets d'Ontinyent. Tots plegats han fet que la trobada assolira un èxit històric.

Moltes gràcies als geganters, a Eloi i Jordi Miralles, a Ezequiel Barrios, a Miquel Burgés, a Borji Romero i a Jaime Sanchez. Moltes gràcies també al senyor Caurin, a la magnífica gent de Tortosa (encapçalada pel senyor Bonfill). I a la gent del Pi... sense ells, res no havera estat igual...

I d'ací? Gràcies a Imma, a Tono, a Noemí, a Salva Serrallé... I moltíssimes gràcies a Josep Marian per la feinada que hem compartit. I gràcies a Ximo Urenya i a Arantxa Vidal i a Pep Albinyana, per ara i per tot el treball passat.

I gràcies als Gegants i Cabets, les figures, per la seua constant estima callada.

Què us puc contar de l'espectacle sempre desitjat? Ha estat una experiència única, de bona veritat. Espere que la meua memòria puga conservar pels anys aquests instants de felicitat. Les figures admirades, les persones conegudes, i totes, totes les històries que s'amaguen rera cada gest, cada pas de dansa... tot cap dins això que diem record. No cabrà el maldecap ni el cansament, només tanta llum, tanta bona voluntat...

Sabíem que l'aposta era arriscada, dur un correfocs de bestiari, cosa mai no vista a Ontinyent, com el de les Fil·loxeres de Sant Sadurní d'Anoia... Estem tan acostumats als diables i les seues formes que, vaja, dur quelcom diferent... res, que si hi ha tro final, que si ací estem acostumats a una cosa... diferent per no dir "light" o fava...