xaviermir |
dimarts, 14 de novembre de 2006 | 10:43h
Ahir Saül Gordillo penjava al seu bloc una carta anònima que venia a exercir un arbitratge entre Carles Puigdemont i Ricard Vaqué. En llegir-la vaig tenir la certesa que les coses es comencen a asserenar, que després d'una mica de guerra tornarà la pau. La gent tard o d'hora es cansa dels insults, de les cassolades i dels dictats a pinyó fix. I de tota l'escaramussa en queda un debat tranquil, respectuós i seriós. Això sí, des de la discrepància, que és allò que ens enriqueix a tots plegats. Fa dies que el meu bloc bull de debat. Tinc força comentaris. Un dels darrers era de l'Amadeu Casucreu, autor del bloc L'última llum d'estiu que tardoreja, que em deia que si pretenc crear opinió i defensar l'independentisme des de la societat civil no puc defensar l'estratègia d'ERC perquè aleshores em veuran com un submarí d'ERC. També es parlava de submarins l'altre dia quan es feia referència a la Plataforma Sobirania i Progrés. Amb tants submarins això ja sembla una pel·li americana. Calma, si us plau. No sóc cap submarí de res ni de ningú. Si algú té aquesta percepció i això el molesta, sempre pot deixar de llegir el bloc. No siguem masoquistes. Si estic d'acord amb l'estratègia d'ERC ho dic i no passa res. I això no impedeix que alhora, com a no militant, em cosideri societat civil, i que senti i expressi també la conveniència que l'independentisme transversal rebi, justament ara, un impuls que necessita.
xaviermir |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 11:00h
Quan Vilaweb TV va fer-me l'entrevista arran de la campanya "Jo també vull un estat propi", una de les coses que vaig dir és que alguna cosa havia passat, i que era una cosa nova. Estem vivint en temps real la configuració d'un espai de comunicació anomenat blogosfera i format per opinions absolutament lliures, sense control econòmic ni mediàtic, un contrapunt necessari a les opinions expressades als mitjans tradicionals. Des que es va acabar la campanya, ha quedat una idea en l'aire, en la ment dels blocaires: la blogosfera és una eina útil per fer sentir la nostra opinió en una sola veu en aspectes de consens. El perill és sobreexplotar-ho. No podem anar demanant que cada setmana els blocaires posin als seus articles el títol que la campanya de torn exigeix, però és evident que l'entesa en certs aspectes és fàcil i que tots en sortim reforçats com a blocaires. En el cas de la campanya per un estat propi, la unitat de la blogosfera va permetre que esdevinguéssim notícia i que no únicament diaris electrònics com Vilaweb sinó també la premsa tradicional se'n fes ressò. Si avui recordo tot això és perquè hi ha una nova proposta que té tot el meu suport i que ha sorgit del bloc de David Figueres Els dies i les dones. Es tracta també d'intitular els nostres escrits d'una manera determinada: "15 de novembre. Dia de l'Escriptor Empresonat. Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci". La crida feta per en David Figueres inclou la difusió dels actes en memòria de la periodista. Visiteu el seu bloc si en voleu conèixer els detalls. Gràcies, David, per la proposta.
xaviermir |
diumenge, 12 de novembre de 2006 | 13:16h
He llegit amb un gran plaer l'article de Josep Maria Pasqual a El Punt. Si us he de ser sincer, aquests dies em pesa força i em sap greu llegir comentaris i articles de persones que solien estar en una línia de pensament semblant a la meva i que ara em vénen a dir que m'equivoco, que haver fet Montilla president és un error monumental. Em considero una persona força racional, i si crec que l'estratègia d'Esquerra és bona ho escric i punt. Ara bé, el component emocional de sentir-se una mica menys acompanyat hi és. Sobretot després de trobar la complicitat de tanta gent amb la campanya "Jo també vull un estat propi" i amb la posterior arrencada de la Xarxa de Blocs Sobiranistes. El meu agraïment a tots els lectors continua intacte, i les discrepàncies són benvingudes perquè enriqueixen el bloc.
xaviermir |
dissabte, 11 de novembre de 2006 | 18:05h
Josep Pinyol fa unes consideracions, com sempre, molt encertades i interessants al seu bloc. En referir-se a l'acord entre ERC i CiU, escriu això: "Moltes persones de bona fe s’arrapen a una darrera esperança: el pacte
entre CiU i ERC per mantenir la flama de la diferència moral entre els
partits catalans i els partits espanyols. Però en pocs mesos l’eufòria
de l’anomenat “Pacte Nacional” s’hagués convertit en un desengany més
insondable." D'altra banda, Oriol Izquierdo diu que sent fàstic de la falta de sentit d'Estat que troba tant en ERC com en CiU i els entorns respectius, entre els quals em deu incloure, ja que m'he posicionat de manera favorable al govern que s'ha acordat i contrari a l'acord amb CiU. També penso que és CiU qui ha fet Montilla president, però simplement perquè no ha estat capaç de trobar aliats de govern i Montilla era el segon candidat en suport electoral. Si aquest és el candidat proposat pel PSC, poc hi podem fer els mortals d'aquest país. En tot cas, no votar-lo, que és el que ha fet molta gent. Però les alternatives eren poques. Dubto que tots els qui retreuen a ERC l'acord haguessin preferit la sociovergència. Ho dubto molt. Aleshores, un govern de CiU en minoria, amb només 48 diputats, no hauria estat un govern més fort que aquest que finalment es pot formar. L'altra opció, que ERC quedés a l'oposició, hauria significat l'arraconament d'ERC, i no tinc clar que l'oposició hagués portat tants rèdits a Esquerra.
xaviermir |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 08:55h
Toni Fullat s'apunta a l'esforç col·lectiu per integrar Montilla. Des del seu bloc explica amb ironia que Carod i Montilla són parella lingüística. La idea és aquesta. Quina és l'actitud dels catalanoparlants davant d'un que no ho és? El cas de Montilla com a president de la Generalitat és semblant al problema que es planteja des de la sociolingüística quan hi ha una situació de contacte de llengües amb un fort component de població immigrada. És normal que un sud-americà que arriba a Catalunya amb la idea que aquí tothom entén el castellà no pensi inicialment que li faci falta aprendre el català, o que en té prou d'entendre'l sense arribar-lo a parlar mai, però si tots els catalans li parlem en català, només és qüestió de temps que la seva percepció de la realitat canviï. Començarà a pensar que la llengua és necessària; després farà algun curs, començarà dient paraules soltes, anirà guanyant confiança i al final serà un parlant més. És normal que Montilla sigui espanyolista tenint en compte la mala premsa que durant anys ha tingut el nacionalisme català a Espanya. I què? El càrrec de president de la Generalitat és un càrrec no-espanyolista en si. Diguem que no és Montilla qui ha triat el càrrec, sinó que el càrrec l'ha triat a ell per elevar-lo a símbol de la integració, per sotmetre'l a una immersió de catalanisme. Si els catalans el marginem perquè el considerem espanyolista, no s'arribarà a integrar mai. Integrem-lo. Considerem-lo català. I si diu que la unitat de la llengua no existeix, convidem-lo a unes jornades científiques de l'IEC, o parlem-li en altres varietats occidentals a veure si sap distingir quina de les varietats és el pretès idioma valencià i quina és una varietat de l'idioma català. Com que és el president de tots els catalans, també dels independentistes, demostrem-li que això de la independència va de debò i que volem un referèndum d'autodeterminació.
xaviermir |
dijous, 9 de novembre de 2006 | 08:51h
La Xarxa de Blocs Sobiranistes, que des d'ara ja podeu trobar a www.xbs.cat, continua consolidant-se com a espai de trobada per al sobiranisme dels Països Catalans. En les darreres hores, dels del bloc Joan Arnera (les intencions mecàniques) es pregunta si no és l'hora de la societat civil. A De Sant Boi al món s'ofereixen unes reflexions en fred; al bloc Ells són aquí, Oriol Solà opina que la reedició del tripartit és "un autèntic pas endavant en el camí de la sobirania nacional"; en Pau Comes demana que no ens perdi l'estètica, que el problema no és Montilla com a president, sinó la nostra falta de sobirania; és important veure l'evolució de l'opinió sobiranista després que, a cop calent, molts reneguessin d'ERC perquè ha fet Montilla president. Però a la XBS també hi trobem coses com aquesta: "ERC renuncia al seu independentista, a l’autoderminació i assolir
majors quotes de sobirania pel nostre país en benefici d’un suposat
govern d’esquerres", cosa que podeu llegir al bloc Cat_alunya, de Salvador Grifell. També el periodista blocaire de referència, Saül Gordillo, envia els seus articles a la XBS, articles com aquest en què deixava constància de les reaccions que els blocs republicans han publicat davant la formació del nou Govern.
xaviermir |
dimecres, 8 de novembre de 2006 | 11:32h
Sentia ahir Montilla en el discurs de presentació del nou Govern i em feia patir com s'entrebancava, com les paraules li sortien amb la dificultat de l'aprenent d'una llengua. Però la meva reacció no era pas d'indignació. No estic indignat perquè el president de la Generalitat tingui dificultats a l'hora d'expressar-se en català. M'indigna força més sentir catalanoparlants de tota la vida que no han fet ni una mil·lèsima part de l'esforç que ha fet Montilla per, simplement, eliminar uns quants calcs. I és que la llengua i la política a vegades no tenen gaire a veure, però a vegades tenen molts punts en comú. Montilla em recorda una gran quantitat de situacions que es generen cada dia en aquest país nostre quan la població immigrada (la més recent o la més antiga) entra en contacte lingüístic amb l'autòctona. Posem per cas una persona d'origen sud-americà i una altra d'autòctona. La sud-americana intenta parlar català amb grans dificultats. Quina reacció pot tenir l'autòctona? Pot passar a dirigir-s'hi en castellà pensant erròniament que així no patirà tant, quan el que demana aquella persona és aquesta pràctica lingüística que li neguem. Pot respondre en català però rebutjar amb menyspreu aquell pèssim català que està fent servir, cosa que pot fer que mai més torni a fer l'esforç. O finalment pot parlar-li amablement en català, repetint el que calgui i donant explicacions de les paraules, amb la qual cosa l'aprenent veurà recompensats els seus esforços i ampliats els seus coneixements i tard o d'hora acabarà parlant sempre en català. Doncs ara apliquem això al cas Montilla
xaviermir |
dimarts, 7 de novembre de 2006 | 12:00h
Si ahir tenia encara alguna sospita que l'acord pel nou govern no s'acabés duent a terme, avui ja és una realitat i, per tant, no cal parlar-ne més. Aquest migdia en Montilla donarà els detalls, tot i que els mitjans ja han anat avançant qui seran bona part dels consellers i conselleres. Montilla parlarà avui, però la declaració programàtica i simbòlica ja la va fer Carod diumenge. Montilla gestionarà la comunicació del nou govern, però Carod en va donar l'ànima diumenge. El que passarà aquests propers quatre anys no és el que explicarà avui Montilla, sinó el que va explicar diumenge Carod, i això pot ser un indici de com aniran les coses entre president i vicepresident.
xaviermir |
dilluns, 6 de novembre de 2006 | 12:48h
L'article d'ahir, amb el qual donava suport a l'aposta estratègica d'ERC, ha suscitat nombrosos comentaris. De fet, una ullada a la blogosfera permet comprovar que el país bull més de política ara que no pas durant la campanya, gosaria dir. Hi ha un debat interessant, i això és el que el país necessita. Tot el que siguin arguments és benvingut. Diverses persones han acudit al meu bloc per expressar la seva disconformitat amb allò que hi escric. Perfecte, és d'agrair. Ara toca això, i no l'insult o la cassolada. Admeto, però, que encara hi ha alguna cosa que m'inquieta i que em fa recordar aquella frase de "no diguis blat fins que no sigui al sac i amb el sac ben lligat". D'una banda, és clar, hi ha la configuració final del Govern. Caldrà veure el pes que hi té cada partit i les expectatives que cada Conselleria genera. Però abans que això hi ha una altra cosa.
xaviermir |
diumenge, 5 de novembre de 2006 | 22:22h
De fa molt temps estava convençut que tindríem un govern de CiU en minoria. Ho pensava perquè el soroll de l'entorn convergent contra la reedició del tripartit era tan gran que semblava que havien de rendibilitzar el desgast del govern anterior amb un augment de suport electoral, però resulta que han perdut vots i només han guanyat dos escons. Vist com han anat les coses, vist que CiU no ha pogut fer entrar a la casa gran del catalanisme el vot republicà que fugia de Montilla, cal preguntar-se, si em permeteu l'al·lusió a un recent debat amb el croat català, autor del bloc L'Argumentari català, qui és que no ha fet els deures realment i cap a on cal dirigir ara els esforços sobiranistes.
Joan-Ramon Colomines-Company (politòleg, investigador a la London School of Economics, exmilitant del FNC, de CDC i del PI i promotor de la plataforma MCAT)
