smartinez |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 04:15h
A Anna
Politkóvskaia. Ni oblit ni silenci; ni silenci
ni oblit.
Per respecte. Per no permetre ni un previ. Per dignitat i necessitats humanes.
Per estima.
Joaquim M. Puyal recull i explica molt bé avui aquestes necessitats, i el compromís;
i la urgència. Ho fa avui, a un homenatge que li han ofert al Col·legi de
Periodistes. La
notícia a vilaweb
ens ofereix un manifest que el periodista ha fet públic en aquest acte:
L'OFICI, AMENAÇAT
L'ofici
de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si
redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una
comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen
periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes)
quan ens furten la condició de seleccionadors i d'avaladors dels continguts. El
màxim damnificat d'aquesta tenalla d'interessos és el receptor.
La
pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb
mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla
-abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si
el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos).
Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del
nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions
fiables) haurem de renunciar, també, a l'aspiració de consolidar plantejaments
democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.
Joaquim
M. Puyal
Novembre,
2006
He vist (La Nit al Dia) que l’acompanyava en Quim Monzó. Diria que entre tots dos ens
han mostrat bé la situació, i han assenyalat un bon camí de treball. Bo
especialment perquè, a banda de compromís amb el receptor, responsabilitat dels
continguts, defensa, cura; han deixat clara la importància que té, entre aquestes
coses, la alegria.
Segons crec, element imprescindible i el primer que miren de
robar-te els segrestadors de periodistes. Si no aconsegueixen despistar-te, i
confondre-la amb alguna bajanada que tinguin a l’abast; te la roben. Un dels
previs per on començar a defensar l’ofici; i que em sembla queda assegurat si
no ens permetem ni silenci ni oblit; ni impunitat pels qui ataquen un
periodista.
No permetre-ho demana canvis fonamentals; i feina d’equips
ben entesos. Jo diria que aquestes dues coses s’estan donant.
I d’aquí, endavant.
Avui només afegiria que el silenci que no ens podem
permetre, és el de la complicitat. I que aquest va acompanyat d'un silenciament
pervers; i a tres -o pot ser més- bandes: el de la veu del periodista, el de la
veu de persones de les que parla, el de la veu de les persones a les que el
periodista ens parla.
L'oblit que no ens podem permetre és bàsicament el de fer veure que no veiem. El de debò és també greu; però més escàs i significatiu aquí. Altra cosa és la inconsciència; tema en el que ara no entraré.
" (...) En su descripción de las obras apunta que «en la cabecera de la pista
hay dos cimas, una ya ha sido objeto de voladuras y está parcialmente
desmontada y hay un talud y en la otra -Santa Bárbara- ,donde estaba la
ermita, que ya no existe, queda pendiente de desmontar el pico de la
montaña hasta el límite exigido por las condiciones de seguridad aérea
y sólo falta desmontar la cima y nivelar. Con todo esto se quiere decir
que el daño ya es irreversible al ser imposible o de dificultad extrema
retornar a la situación anterior a la entrada de las máquinas al lugar,
la alteración y perdida producida es irrecuperable. No hay nada que
preservar y proteger, por lo que la medida cautelar carece de razón de
ser aún existiendo la justificación de la medida» apunta la magistrada
en su resolución."
Vigilem amb aquestes resolucions, perquè em sembla que ja estem prou resolucionats.
Sobre les altes resolucions d'una que anomenem comunitat internacional vetada pels EUA (o qui sigui) escrivia aquest matí un comentari. (segueix)
smartinez |
dimarts, 14 de novembre de 2006 | 11:09h
Del weblog de Josep Maria Terricabras La cimera DIMARTS, 14 DE NOVEMBRE DEL 2006 | Espanya
Demà passat hi haurà cimera franco-espanyola a Girona. S’anuncia que el
barri vell de la ciutat es “blindarà”: es tallarà la circulació, es
prohibirà l’aparcament i la vida quotidiana de la gent quedarà greument
afectada ja des de la vigília. L’ocupació policial de la ciutat
recordarà -i millorarà- les ocupacions ja sofertes en temps de la
dictadura i la que es va produir durant la visita que hi va fer fa anys
el Príncep de Girona.
Les autoritats treballaran, sembla, i dinaran, segur, a la nau central
de St. Pere de Galligants. Perquè els mandataris no siguin molestats,
... (continua)
smartinez |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 03:28h
Una persona m´ha dit que: "Ja veuràs; ja veuràs que poc durarà; ni un any, pot ser." El to era d'amenaça.
Una altra cosa que penso no ens podem permetre: la cantarella d'eleccions anticipades i campanya perpetua un altre cop. Espero es tracti d'una anècdota sense gaire abast.
smartinez |
dilluns, 13 de novembre de 2006 | 02:43h
No sé quin concepte té en Madí de ser un perdedor; o de perdre;
o de guanyar. De manera que no sé com hauria
d’entendre el què diu sobre “ser un perdedor
nat”. Que és com qualifica en una entrevista a José Montilla.
Diu Madí: “(...) i als que han fet possible que sigui
president un perdedor nat i una persona que no dóna la talla, que aquí està
CiU, disposada a (...)” (El
Punt. Comarques gironines. 12 de novembre del 2006)
AMER (La Selva), 10.11.2006 Conferència d'en Jordi Bilbeny titulada "Cristòfor Colom: Història d'una ocultació premeditada". Organitzat per l'ajuntament d'Amer. Lloc: Can Boles, plaça del Monestir, Amer. Data i hora: Divendres 10 de novembre a les 10 del vespre.
Ens presenten Jordi Bilbeny:
"Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és llicenciat en Filologia Catalana
per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat en Història Moderna
a la Universitat de Barcelona. És membre de Junta del Centre d'Estudis
Colombins d`Òmnium Cultural i de la Taula Permanent del Moviment
Arenyenc per l'Autodeterminació. Ha publicat diversos llibres de
poesia, un assaig sobre L'independentisme d'En Joan Salvat-Papasseit,
un Diccionari Pornogràfic en clau d'humor i un munt d'articles en
revistes de tota mena sobre aspectes molt diversos de la catalanitat de
la descoberta d'Amèrica i la seva adulteració per la censura
espanyola.. És columnista setmanal de l'edició del Maresme del diari El
Punt i, més esporàdicament, de la revista La Fura i del setmanari El
Temps. Es guanya la vida escrivint, fent conferències i com a professor
de llengua, ara per ara, al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona i
al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants. (...)"
Ho he vist ben clar en les rectificacions a la presentació que ens ha assenyalat el senyor Bilbeny: 1) El doctorat en Història Moderna ha quedat aturat, perquè a partir de les publicacions de Bilbeny "es posava en perill" la carrera del seu director de tesi; o de qualsevol altre doctor que no l'exiliés. 2) A les publicacions on treballava, o han prescindit dels seus serveis, o simplement l'han difamat, i no ha continuat treballant. Mentre historiadors amb pes i influència diuen coses com que "és impossible que a Pals hi hagués un port, impossible!". 3) Per acabar-ho d'adobar la seva feina d'ensenyar llengua a les presons ha acabat perquè el govern va decidir que no cal això d'ensenyar llengua a les presons. Impressionant. Aquestes i altres "impossibilitats" són una clara mostra de misèria intel·lectual, política, i ambiental. Algú dubta que cal plantar cara? Pregunto: Història i consciència; o com aturar els abusos d'aquest "adults" que al costat d'una mentida sostenen que la mentida no existeix. I que amb això, i uns quants articles o respostes infames condemnen el treball d'un investigador; i diuen que és perquè es veuen obligats a prescindir dels seus serveis, per unes raons que a l'únic que ens obliguen és a no acceptar-les?
Em sembla molt important atendre a la relació que estableix Jordi Bilbeny entre "retocs" a la història i consciència. I trobo ben urgent que ens deixem de pors d'estat i altres pressions socials.
Una altre notícia d'avui, a sumar a altres crides a plantar cara, és la següent: "El govern egipci ha detingut un altre blocaire, Abdulkarim Nabeel Sulaiman, un estudiant de dret de vint-i-dos anys, (...)" (vilaweb 10/11/2006)
Aquí em sembla important, urgent, i algunes coses més, atendre a la crida d'Amnistia Internacional per a que els qui pretenen negar el dret a la lliure circulació de la informació; a la expressió de idees; al pensament no oficial; s'adonin que és impossible reprimir la veu humana i els drets humans. Animo a recolzar aquesta campanya; que ara al novembre presentara les firmes de suport, fins avui 53.962:
About this Pledge
In November 2006, governments and companies from all over the world
will attend a UN conference to discuss the future of the Internet. YouYouYouYou
can help us send a clear message to them that people everywhere believe
the Internet should be a force for political freedom, not repression.
We will present the total number at the conference. The more people who sign up, the louder our voice.
smartinez |
Detall. |
divendres, 10 de novembre de 2006 | 12:49h
Fa uns mesos que utilitzo una estratègia que va molt bé. Tot i que conec -i de sobres- la mala llet que algú gasta en la decisió de parlar o no parlar el català; tot i que sóc conscient que la majoria dels que pregunto em responen que no, que no estan de viatge; quan algú que no conec em parla en castellà li pregunto:
Que esta de vacances a Catalunya? Que esta de viatge? Que esta de passeig?
L'interlocutor normalment es queda sorprès; cosa que em sembla bona perquè hi pugui pensar. I jo m'estalvio d'haver de donar una pila de justificacions i explicacions que em sembla no calen. No ens calen.
Comentava l’altre dia un detall que relacionava amb la cerrazón a que fa referència Víctor Alexandre a La
paraula contra el mur. Jo venia a dir que aquesta postura de cerrazón és alguna cosa com un engany
que he vist a vegades.
Plantejava la següent situació com a exemple: ens podem
trobar amb algú, en un moment donat; o que, en referència a un moment donat,
ens vol colar un cop de porta als nassos fent veure que es tracta d’un cop de
nas contra un mur. Aquestes situacions, lamentablement, es donen.
Volia assenyalar semblances pel que fa a estratègies
utilitzades; desànim que pot generar una i altre situació; i a la necessitat de
provocar certs enganys; especialment preocupada pels perceptius.
També els comparava pel que fa al que considero un remei bàsic
en ambdós casos: mirar bé, i oferir un petit record a la sensibilitat i a la raó.
Ara afegiria queho veig així, perquè el
primer problema que crec hem de salvar aquí és el possible engany: que ens
creguem cerrazónper argument; o que no recordem el pas d’una
porta.
De moment tan sols vaig aconseguir una diferència. Suposem
que em trobo en la situació que descric. I jo li explico al senyor que està a
la taula que hom em vol fer creure que no hi ha pas a la porta, que hi ha un
mur, quan jo m’acabo de donar un cop de porta als nassos.
Aquest senyor de la taula em pregunta: “Bé, com fas diferència
entre una i altra cosa?” “Com estàs segura que no estaves davant un mur?”
Jo li responc: "Bé; primer perquè el cop és ben diferent;
contra un mur el cop és diferent que contra una porta quan estàs al pas. I també
es diferencien en les circumstàncies en què un o altre es poden donar. Aquí la
sensibilitat ajuda; pot provar d’imaginar com serien un o l’altre. Contra un
mur pots donar-te un cop per descuit, no per sorpresa; i em sembla que normalment
no serà tan fort com el d’una porta."
El record a la raó crec que també és important. Perquè el
que m’he trobat és que, quan hom vol passar per alt que ha donat un cop de
porta; o quan hom no vol acceptat que s’ha donat un cop de porta; o quan hom no
accepta que vol donar un cop de porta; sovint apel·lem a murs (o parets) per mirar d'estalviar-nos donar
raons. Jo crec que a vegades pot haver raons que justifiquin algun d’aquests
cops. Però diria que a ningú li passa pel cap dir que no ha de donar raons pel
fet que topis contra un mur. Més aviat et preguntarà com és que et despistis; et demanarà raons a tu.
Aquest dia ho expressava d’aquesta manera:
Una clara diferència és que en la situació d’un cop de
nassos contra un mur real no hi ha pas, perquè no hi ha porta; però –i això és
significatiu- en la situació d’un cop de porta als nassos hom ha d’estar al pas
de la porta.
Ara afegiria que, poc o molt, al pas de la porta hi passa
aire.
Sovint parlo de maneres polítiques; i entre elles faig
referència a coses com: vot de la por, o vot de por; discurs de por. O a
situacions encara més, podríem dir-ne, prèvies.
Com la d’aquella senyora que, en les enquestes que faig sobre la independència,
em respongué: “Què dius? Però? De què ens
hem de plantejar aquestes coses!? Que no veus que hem d’estar quiets; que no
veus que sinó entrarem en una guerra? Que no veus que estem en guerra? Etc.”.
Aquesta resposta la vaig trobar molt aclaridora. Alhora que
em planta davant una sèrie de problemes; i por, aliena i pròpia. Partint d’aquí, intentaré explicar un
detall que vull assenyalar sobre les nostres idees de possibilitat; o diferents
maneres en què entenem què és una possibilitat. I fer presentació d’un cicle de
conferències que em sembla fabulós. I molt adient per a parlar i acabar amb
aquestes practiques de por.
Un detall sobre la possibilitat. Hi ha situacions com la que descric; en que la possibilitat
que es doni una cosa és suficient. La expressió d’aquesta meva veïna, espantada
en aquests termes, és un cas en el que la possibilitat que és doni és suficient
i terrible. I podem afegir que terrible en qualsevol cas. (Tant si té sentit
com si no en té. Tant si hi ha guerra com si no n’hi ha.) També en els previs i
en conseqüències; que penso ens els hauríem de mirar bé..
Si és que hi ha aquesta guerra; com ha de ser si una de les
coses que provoca és que no puguem prendre ni decisions mínimes? Ja ens la
mirem bé? A quina situació ens abocaria si la seguim? Si no hi és, penso que la
primera cosa que hem de fer és assenyalar de quines maneres arriba aquesta
senyora a creure-se-la, fins al punt d’estar convençuda que “millor” ni opinar! “Millor” ni pensar!
I mentre em trenco el cap amb aquestes idees de la meva veïna,
acabo, en un intent de dir alguna cosa clara, dient-li que té raó. Però que no
és la guerra que ella es pensa; i que la relació que estableix entre que hi hagi
o no guerra em sembla molt embolicada. I que si el què em diu és que expressar
segons quines opinions “provocaran una guerra”, és que s’ha cregut algunes
bestieses. Crec que aquí penso ens convé conèixer alguna cosa, per a no
permetre aquest dominis del pensament.
Ara m’aturo, si m’entretinc més no arribaré a recomanar el
cicle de conferències: Els
rostres del present: l’odi i la por.Un Cicle de Pensament
Contemporani que es presenta a Girona, Lleida i Tarragona. Anoto les
conferències que es fan a Girona. I m’afanyo; que ahir ja es va fer la primera.
A la Sala Girona de la Fundació La Caixa.
·Conferència d'ahir: Com hem vingut a parar aquí (una mirada retrospectiva) 7/11/2006 GIRONA