Noi, me n’has feta una de l’alçada d’un campanar, Jack. Jo que t’imaginava sempre victoriós, intocable, i immortal. Sí, prou que ho sé, eres una miqueta gran, amb els teus vuitanta-set anys a sobre.
Fill de pare miner i nat, com la mare, a Ucraïna –antiga Unió Soviètica- vas fer part, Jack, en més d’una vuitantena de films. Qui pot oblidar pel·lícules com ara: Un tramvia anomenat desig; Pánico en las calles; Shane; Els professionals; Bagdad Cafè...; fins i tot, un de la sèrie Batman.
En vas fer una mica de tot, per bé que els papers de dolent dolent, de criminal, hi foren predominants. Ningú et guanyava amb aquell posat fatxenda; ulls vius i estàtics; rostre ample; mandíbula ferma; nas de boxejador; físic ossut, fibrós, dur i dúctil com el que és feta la matèria dels somnis. Un rostre, el teu, que patí canvis quan després de fer d'aviador durant la segona guerra mundial, i per mor de les ferides, et feres practicar la cirúrgia estètica. Una intervenció que hi deixà seqüeles.
Eres un paio alt, un metre noranta, i ben plantat. Per a mi, el dolent més dolent, el criminal més criminal. El més milhomes i l'home més dur –amb el permís del meu també ben estimat Harry Callaghan-Clint Eastwood-. En canvi, i fora dels estudis, i segons que diuen, resultaves un paio trempat i eixerit, de bon caràcter.
Val a dir, ara que és l’hora dels adéus, que t’estic molt agraït; m’has fet passar estones inoblidables de cinema!
O sigui que apa una forta encaixada i a reveure, my friend Vladímir Palahnnuik –el teu nom de debò-, vull dir Jack Palance. Ah, i gràcies per la feina feta.
