Quan escric aquestes línies respecte de la convivència tinc en el meu entorn més immediat algunes qüestions que des de la proximitat més immediata de la quotidianitat han reclamant la meva atenció en aquestes últimes jornades. Diferents fronts en els quals “la convivència” ha esdevingut paraula clau, paradigma d’un horitzó que, malgrat els esforços, sembla allunyar-se de l’abast de les nostres societats.
La primera d’elles fa referència a la relació home i medi natural: La reintroducció de l’ós coma punta de l’iceberg i en el fons de la qüestió, la relació entre l’home i el medi. La recerca d’un equilibri, de vegades impossible, entre els interessos legítims dels que defensen una determinada forma de viure, conseqüent amb allò que ha imposat l’esdevenir del temps, i una nova filosofia raonable que no vol acceptar la desaparició d’espècies ni de hàbitats. Un drama que es reprodueix a diversos indrets del món amb formats més dramàtics i on l’actitud de governs com el japonès, o el canadenc sembla incomprensible o millor dit, insensible en els casos de la pesca de les balenes, o la cacera de foques respectivament; ho són també, més en clau local, el debat per les ZEPAS a la plana de Lleida o l’ampliació i la creació de noves estacions d’esquí al Pirineu. La recerca d’un espai de convivència entre espècies i hàbitats comporta avui una reeducació en termes ambientals que no pot esdevenir una imposició, com ha succeït amb l’ós. Ens cal noves formes d’afrontar els conflictes, d’aprendre a mirar la realitat dels problemes des de la proximitat dels afectats. En el cas de l’ós, perquè les decisions que s’han pres a París, no han esmerçat prou esforços en crear una opinió favorable que desmitifiqui una idea lamentablement arrelada que configura una gestió del medi ambient llunyana dels territoris i que esdevé una imposició en lloc d’una pràctica dialogada. És en aquest sentit que cal repensar les formes de gestió i la visió dels entorns naturals, sovint no prou valorats per les comunitats que hi viuen, però també vistos amb un afany paternalista i equívoc per un conservacionisme urbà que ignora les bases del conflicte. Seria positiu que d’aquestes experiències en sortís la creació d’una nova forma de resoldre els i assolir els reptes ambientals. Una forma més democràtica, més participativa on nous instruments de participació ciutadana fonamentessin les decisions sobre el medi amb criteris d’equilibri i respecte desitjables.
El cert és que, -i aquest és el segon tema que vull abordar des de la perspectiva de la convivència-, les nostres societats tenen enormes dificultats en assumir els canvis que imposa, de vegades amb virulència, la globalització i tot allò que hi ve forçosament associat. Es a dir, la llunyania en la presa de decisions, les complicades arquitectures institucionals i sovint la dispersió de les ideologies i l’esvaïment dels mites que conformaven universos segurs en societats relativament tancades. No sorprèn per tant que, des d’alguns sectors es vulgui avui refermar un tancament identitari què, forçosament, es confronta amb els canvis poblacionals que ha comportat el fenomen de la immigració com a conseqüència de la globalització de l’economia. Comunitats on les religions i les llengües úniques han deixat pas a un paisatge multicultural i multireligiós que desafia l’equilibri de societats fonamentades en jerarquitzacions assaonades durant segles. Com enfrontar-se a aquesta nova situació? M’ho preguntava mentre algú m’explicava amb detall alguns episodis de violència racial apareguts per primera vegada a l’institut públic on va la meva filla de quinze anys. Possiblement, la resposta és més complexa del que puc abordar en aquestes línies, però el que si es innegable és que avui les nostres comunitats inicien un camí vers nous escenaris que ens obliguen a reinventar-nos normes i comportaments. Nous escenaris per reflexionar sobre aquest paradigma de la convivència i de la capacitat de resposta de les nostres societats davant del repte. Perquè, efectivament, la resposta no pot ser de cap manera el replegament. La tancada en espais fonamentalistes, ja sigui des de la perspectiva religiosa, identitària (del concepte una nació, una llengua, un estat, forjada al segle XIX), ni tampoc des de perspectives ambientalistes o de gènere. Hem d’inventar noves fórmules per generar identitats compartides des de la diferència i amb una ampla capacitat de decisió i de resolució de conflictes. Aquestes societats han de ser més participatives i autogestionàries que mai, perquè del contrari, el camí invers és la “guetització” que ens portarà a la situació dels lamentables esdeveniments francesos, el fraccionament i el caos.
En bona mesura, la participació dels ciutadans en la resolució dels problemes significarà que el procés d’integració i d’implicació ens permet avançar vers comunitats on el multiculturalise doni pas a la interculturalitat de individus que comparteixen un projecte cívic i determinats valors socials, que permetin fonamentar un sentit ampli de la convivència en societats forçosament plurals.
En tot cas, la garantia de la convivència requereix d’equilibris i harmonies que sovint són contraris al desenvolupament de l’economia globalitzada, on el que prima són els comptes de resultats. Tanmateix, si l’objectiu és generar noves economies potents, hom sap que sense pau social tampoc hi ha estabilitat econòmica. Per tant posem-s’hi, dibuixem nous espais per la convivència i esborrem els fanatismes que amenacen la pau.
