Ferreres

FAMÍLIA TIPUS

Horacio Altuna

Nando

Francisco de Goya (1745-1827) és dels pintors espanyols més universals, dels més genials i dels que més han influït en l'art posterior, com Diego de Velázquez o Pablo Ruíz Picasso.

Del primer tracta aquesta pel·lícula d'època del cineasta txec Milos Forman, set anys després d'una altra biografia d'un personatge real en "Man on the moon". El títol d'"Els fantasmes de Goya" al·ludeix al que envoltava el genial pintor, l'Espanya del seu temps, la que cada vegada era més afaixada sota el pes d'una monarquia decadent i una opressora institució, la Inquisició, perseguidora amb acarnissament de tot aquell que no seguís els ensenyaments catòlics, justament vista al món com a una cosa equiparable a la Gestapo de l'Alemanya nazi.

I així el tracta aquí en Forman, en un guió coescrit amb el francès Jean-Claude Carrière, amb qui va escriure "Valmont" i que va treballar amb Luis Buñuel. Ens aporta un nou punt de vista sobre un tema tan espinós com aquest, encara que ja s'ha tractat a moltes pel·lícules espanyoles, però aquí, i és el més valuós de la pel·lícula, és que aporta diversos punts de vista, incloent la invasió d'Espanya el 1808 per part de Napol.leó: el punt de vista dels espanyols, veient els francesos com uns invasors i en Joseph Bonaparte com un Rei imposat, i el dels francesos, convençuts que anaven a alliberar Espanya dels "monjos fanàtics" de la Inquisició.

Un punt de vista poc conegut aquí, i que ja coneixia per l'excel·lent sèrie televisiva "Napoleón" (amb un gran Christian Clavier com l'Emperador). Bé, encara que a alguns els sembli que la pel·lícula pretén justificar la invasió napoleònica d'Espanya només per acabar amb la Inquisició, també mostra com es van comportar els soldats gals, o part d'ells, en envair el país. La pel·lícula comença quan en Goya (excel·lent Stellan Skargaard, encara que interpreti un Goya massa contingut, quan les seves biografies parlen d'un home amb fort caràcter, com a bon aragonès, a part del Goya que vam veure encarnat pel gran Paco Rabal a "Goya en Burdeos") fa un retrat per a un monjo de la Inquisició, el Germà Lorenzo (també magnífic Javier Bardem, malgrat el seu mediocre auto-doblatge al castellà). Així mateix, és portada a la Inquisició l'Inés (Natalie Portman) acusada d'heretgia.

El que compta la pel·lícula és molt interessant, però la llastra molt el carregar l'atenció en el personatge d'Inés massa, a més de la incapacitat de la mediocre Natalie Portman d'"omplir la pantalla" suficient, una cosa que sí que aconsegueixen Bardem i Skargaard. A més de relegar massa a Goya al pla secundari, com l'espectador de tot. Després que quan en Lorenzo fuig cap a França, la pel·lícula decau una mica, però remunta gràcies als seus excel·lents secundaris (José Luis Gómez, Randy Quaid, Blanca Portillo, Ramón Langa, Michael Londsdale...).

Pel·lícula que cal veure sense prejudicis, ho dic per gents d'idees conservadores que no veurà gens bé la complaença dels guionistes amb la "justificació" de la invasió napoleònica, encara que després ataqui tots. No fa sinó mostrar les idees d'en Goya, que admirava molt a França com a model perquè l'Espanya millorés. El propi Goya no se salva; li ho diu Lorenzo: "Vos, maese Goya, serviu a qui millor us paga. Primer va ser el Rei d'Espanya, després els francesos... Després treballareu per al bastard del Duc de Wellington".

En moltes escenes es mostren bona part de les pintures, gravats i aiguaforts de l'artista aragonès, sobretot als llarguíssims títols de crèdit finals. Aquesta pel·lícula, a la meva opinió, està més aconseguida que no pas "Alatriste", que en voler comptar massa coses alhora en amb prou feines dues hores i quart, no aprofundia en gairebé cap, encara que guanya a "Els fantasmes... " en rigor històric, una mica fantasiejat en el personatge d'Inés, sobretot.

ELS FANTASMES DE GOYA: * * *

Després d'aquesta meravella que va ser "Match Point", a Woody Allen li van quedar ganes de tornar a treballar amb la Scarlett Johansson, i aquesta vegada compartint pantalla. Com a Allen també li agraden les comèdies lleugeres i res transcendents, és més, mai no ha ocultat que li encantava en Bob Hope, se li va ocórrer aquesta divertida història d'una estudiant de Periodisme (la Johansson) americana a Londres que en assistir a un espectacle de màgia del mediocre mag Splendini (Allen) se li apareix l'esperit d'un periodista (Ian McShane) que li diu que un conegut fill d'aristòcrates (Hugh Jackman) és en realitat l'assassí que busca la Policia londinenc conegut com "l'assassí del Tarot".

Tot això podria semblar ja vist, ja que ens recorda a "Misteriós assassinat a Manhattan", però Allen, amb el seu habitual enginy, fa que ens oblidem d'això al poc temps i ens deixem portar per la seva verborrea incontenible i genial. És cert que ell porta tot el pes de la funció i tant la Johansson com els altres queden com comparses, però s'agraeix una pel·lícula d'humor intel·ligent com aquelles que m'encantaven fa anys, com "L'estranya parella" i "Un cadàver als postres", aquestes basades en texts o guions de Neil Simon, un geni de la comèdia americana als teatres.

Puc quedar-me amb moltes frases d'Allen en aquesta pel·lícula: "Que si sé nedar? Doncs clar que no! " "Que va veure vostè la pel·lícula 'Tots els homes del President'? Doncs, jo era el més baixet" o "Això és com les cases que estan en venda, que t'hi trobes algun esquelet oblidat". Cito de memòria, però així eren els acudits genials del mestre novaiorquès.

Un "divertiment" sense més ni més, però diversos espectadors del cinema al que vaig anar van aplaudir al final. Amb raó.

SCOOP: * * * *

No s'ha de creure certa gent, sobretot alguns que circulen per Internet, ja que poden arribar a confondre'ns i fer que fem el que volen. Hi ha una pàgina web amb el nom d'Hazteoir.org, de tendència ultraconservadora, que per atacar el primer que se'ls ocorregués, han arribat a atacar res més i res menys que als còmics de Mortadelo i Filemón.

Per què els agents de la TIA són tan criticables per aquesta gent, es preguntaran? Jo tampoc no ho sabia fins que ho vaig llegir al diari electrònic ElPlural.Com, que dirigeix Enric Sopena, i reprodueix el que opina aquesta gent: un dels seus incita a no comprar gens d'Edicions B, que edita els còmics, fins que no canviïn la seva línia editorial.

Veient els dibuixos de Mortadelo i Filemón elegits per aquest senyor com "exemples" de "falta de respecte a l'Església" i contingut "pervers", home, diré que són una mica bastos, però per sort Francesc Ibáñez, el dibuixant, sap fer-ho amb la suficient gràcia i intel·ligència perquè ens agradin, siguin cuales siguin les nostres creences. Ibáñez critica la hipocresia de la societat, incloent als seus còmics a tota classe de gent, amb el seu estil característic i fora de modes, com fa també Forges. Però no m'ofenen; el seu estil, comparat amb una altra gent que hi ha per allà, és innocu, gairebé de dibuixos de la gaceta parroquial dels Diumenges.

El trist és que la gent d'aquesta pàgina web, Hazteoir.org, es posi a denunciar coses que ja no denuncien ni el mateixíssim Papa, i que en el fons la societat ni tant sols no mira. Però el més sagnant és que arribin a utilitzar els nens per "protegir-los" d'aquests presumptes mals, i ja saben el que significa: nens a qui no se'ls deixa veure res si no està supervisat per seus majors, i que no podran decidir ni tan sols el que vulguin ser de majors si no ho consenten els seus pares.

Tot això que dic aquí és anecdòtic, ja ho sé, és una cosa que en pocs dies ningú no recordarà. Però demostra que encara no hem evolucionat del tot en aquest país, i si comencen a ficar-se amb Mortadelo i Filemón, que gairebé en mig segle des que es publiquen i que es llegeixen a mig món, mai no han donat de polèmiques, què faran amb Pepe Rubianes i gent més visceral i menys continguda que no pas els agents de la TIA?

Ibáñez va dir en una entrevista que mai no s'atreviria a dibuixar Mahoma, havent dibuixat ell fins i tot Déu; sensat és l'amic Ibáñez. Jo, sens dubte, mai no he tingut problemes amb els seus còmics. Només diré que li criticava que fa anys que repeteix i repeteix la mateixa fórmula, que ja et saps que tot acabarà amb Mortadelo i Filemón fugint perseguits pel Super, que el Profesor Bacterio inventarà una cosa que serveix per a tot menys per a una mica bo, amb l'Ofelia que acaba amb Mortadelo com la Monypenny amb en James Bond, és a dir, que no li fa cas... Tot menys aconsellar a tothom que el cremin a la foguera, com sembla voler aquella persona, el nom del qual no vull recordar. Que si no, a saber quins còmics ens aconsellaria aquesta "eminència" en la matèria.

Una utopia de Gibson sobre la llengua catalana

Gloria Esteban Espallargas
Leganés (Madrid)
Em sento totalment al.ludida per l'article d'Ian Gibson L'avantatge de ser català (publicat en l'edició del 2 de novembre). He nascut a Madrid, ciutat on encara visc tot i que aviat residiré a Barcelona. Però sento una fília i una atracció molt forta per Catalunya, i especialment per Barcelona, des de fa bastants anys. Per tant, puc dir que em sento catalana i barcelonina. La proposta que fa Gibson d'impartir el català i els altres idiomes espanyols als territoris monolingües seria, al meu parer, una utopia si tenim en compte l'extraordinària aversió i el vehement rebuig que senten la majoria de madrilenys pels catalans. No gosaria jo, per descomptat, plantejar-l'hi a Esperanza Aguirre, i menys després de veure-la vestida de madrilenya, que no de chulapa, l'altre dia en l'acte d'entrega d'uns premis.
No obstant, una cosa potser menys utòpica seria la següent proposta de Gibson: facilitar a tots els ciutadans l'accés a les televisions de les altres comunitats autònomes; a través d'un mitjà de comunicació de masses es podria fomentar d'una forma lúdica i no imperativa l'interès no solament per la llengua sinó per la riquesa cultural del conjunt nacional de la qual parlava Gibson al seu article. Tornant-lo a parafrasejar, la ignorància o el desinterès de la resta d'Espanya sobre Catalunya és massiva, i a vegades penso que jo dec ser la vostra única lectora. En el meu cas, m'estic acostumant a llegir en català, i he estudiat el segon curs d'aquesta llengua a l'escola oficial d'idiomes de les Drassanes aquest any, per això estic aprenent a escriure'l, encara que no m'he atrevit encara a redactar aquest text en català.

(Text tret de l'edició catalana d'EL PERIÓDICO).

L'ENCAIX DE CATALUNYA A ESPANYA // IAN GIBSON

L'avantatge de ser català

• L'esperit de la Constitució indueix els espanyols a assumir tota la riquesa cultural de l'Estat

IAN Gibson*

Néixer i créixer amb dos idiomes en lloc d'un és un avantatge i una sort de les quals no sé si tots els catalans bilingües es congratulen prou. Si jo fos català, no dubtaria a fer-ho. A mi només em va tocar un idioma, l'anglès (els britànics s'havien encarregat temps enrere d'aniquilar el celta), i els altres he hagut d'anar-los adquirint, més bé o més malament, al llarg dels anys, que no és el mateix que ingerir-los amb la llet materna i poder anar d'un a l'altre, tan tranquil. Envejo de veritat als catalans aquest doble instrument expressiu, regalat des de la infància, que no només els facilita una gamma de registres i possibilitats expressives inabastables per a qui està tancat en una sola llengua, sinó que els facilita a més a més l'aprenentatge d'altres, sobretot del francès i de l'italià. Quina sort.
Si descomptem catalans, valencians, gallecs i aquells que s'expressen en euskera, resulta que més o menys les dues terceres parts dels espanyols són monolingües, però monolingües afortunats, ja que el seu idioma és un dels més parlats del globus. No és sorprenent, donada aquesta circumstància i el bilin- güisme de les comunitats esmentades, que, excepte quan s'hi veuen obligats, aquests ciutadans no mostrin cap interès a aprendre una altra llengua de l'Estat. Molt millor, raonen, un segon idioma "útil" (fa un lustre, un amic de la Junta d'Andalusia va concebre un projecte al.lucinant perquè d'aquí a 20 anys tots els habitants de la seva comunitat tinguessin l'anglès com a segon idioma, projecte que, tenint en compte els resultats, ha naufragat).
Per afavorir la cohesió de l'Estat de les autonomies --que, presumiblement, és el que es pretén i desitja-- seria de gran interès que els rudiments dels altres idiomes espanyols s'impartissin als col.legis de les regions on només es parla castellà. Si, mentrestant, l'Estat facilités l'accés per a tots els ciutadans a les televisions de les altres comunitats autò- nomes, es pot aventurar que s'acceleraria notablement aquest procés. Sorprèn en gran manera, en realitat, que aquest accés ja no existeixi, perquè l'esperit de la Constitució requereix que cada espanyol assumeixi com a cosa pròpia la riquesa cultural del conjunt nacional. ¿Per què m'he de subscriure a un ens privat per poder veure les notícies de TV-3 o la sèrie sobre la guerra civil a Andalusia que emet Canal Sur? És del tot aberrant.

UN ES pregunta, per un altre costat, quants escriptors, intel.lectuals i altres membres de la intel.liguèntsia madrilenya llegeixen de tant en tant un text literari, o algun diari, en català. No hi ha estadístiques sobre això, però no em sorprendria que aquestes consultes fossin molt escasses. Em sembla que hi ha una tendència generalitzada, a les comunitats monolingües, a creure que el català és fàcil de llegir. Que només fa falta un petit esforç. No és així, no obstant. L'esforç s'ha de fer, i m'imagino que ben pocs ho intenten. Em sembla evident, en resum, que la ignorància a la resta d'Espanya sobre Catalunya, sobre la seva cultura i el seu idioma, és massiva. I hi afegiria a més a més que, fins que no es corregeixi aquesta situació, continuarem veient i patint els tòpics de sempre. És a dir, que els catalans només pensen en l'estalvi, que no tenen sentit de l'humor (amb l'excepció de Boadella), que menyspreen la resta de l'Estat, que es comporten de manera descortesa parlant català en presència dels que no ho fan, i coses per l'estil.
Per tot plegat la possibilitat que José Montilla, amb la seva procedència andalusa, arribi a ser president de la Generalitat em sembla altament encoratjadora, i un està ansiós esperant la repercussió dels comicis. Els andalusos han fet una extraordinària contribució a l'èxit material de Catalunya (no crec que ho negui ningú) i, de passada, han enriquit culturalment la comunitat i l'han fet més diversa. ¡Fins i tot la sardana està en deute amb un d'ells! És a dir, no només han rebut. Si ara la presència i l'experiència andalusa a Catalunya s'encarnen per primera vegada en un president d'origen del sud, que per més senyes té un tarannà moderat i obert al dià- leg, em sembla que tot això pot contribuir molt positivament que l'Estat de les autonomies funcioni amb més eficàcia i saviesa en moments en què a la dreta li falta magnanimitat i, jo diria, visió de futur.

¿QUINES SÓN les possibilitats reals de José Montilla i el PSC de sortir airosos l'endemà d'aquests comicis anticipats? La coneguda tendència abstencionista dels catalans en les eleccions autonòmiques és certament molt preocupant. I pot ser que no s'hagi fet prou perquè el missatge socialista, i la crida al vot útil, arribessin amb temps i contundència als votants socialment menys integrats. Potser també la mateixa personalitat de Montilla, no tan carismàtica com la de Pasqual Maragall ni tan combativa com la d'Artur Mas, l'hagi perjudicat al final de la campanya. Tot plegat ho sabrem durant els pròxims dies. Passi el que passi, les conseqüències seran importants, no només per a Catalunya, sinó per a la totalitat del país en moments en què el gran tema pendent és la pau a Euskadi.

*Historiador.

Dues opinions ben vàl.lides per entendre el nostre tarannà. A més a més, el que diu la noia de Leganés és una mostra de que a Madrid n'hi ha gent que ens compren ben bé, però abans eren de molts, i ara, el que és més políticament correcte per les autoritats d'allà és una altra cosa. I mentre continuïn amb els Losantos aqueixos, d'aquesta ignorància cap a Catalunya continuarà.

Ah, Gloria, bienvenida/benvinguda.

El TNC fa 10 anys amb el repte d'assentar la dramatúrgia catalana

• Sergi Belbel, director del centre, potenciarà l'oferta amb autors autòctons clàssics i nous

• Els 170 espectacles de les tres sales del teatre han reunit més d'un milió i mig de persones

Acte de presentació dels 10 anys del TNC. Foto: Danny Caminal

Si desitja veure el gràfic en PDF faci un click a la imatge.

MÉS INFORMACIÓ

El TNC, a examen Independència i un punt de bogeria Un TNC amb futur

CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que demà celebrarà els deu anys de l'estrena del primer espectacle a les seves instal.lacions, acaba d'iniciar una nova etapa amb el director i dramaturg Sergi Belbel (Terrassa, 1963) com a responsable artístic. El gestor s'enfronta als reptes d'una institució plenament establerta a la realitat cultural catalana i que ja ha superat el rebuig inicial que va plantejar un projecte del govern de Pujol sense tenir en compte els criteris del sector teatral.
"Una dècada d'existència és poc temps per a un teatre, pràcticament res si ho comparem amb la trajectòria d'altres centres públics. La Comédie-Française, per exemple, té segles", explica el director, que té quatre anys de coll per desenvolupar les seves idees i un marc favorable per fer noves propostes que serveixin per dinamitzar un espai que necessita, diu, "més evolució que revolució".
Enrere queden els convulsos primers passos de la imponent estructura del TNC, creada per Ricardo Bofill per encàrrec del Govern sense concurs públic. Josep Maria Flotats --director-fundador de la institució amb poders plenipotenciaris fins que es va desencadenar la crisi creada per un decret que retallava les seves funcions com a programador-- va estrenar a la Sala Tallers Àngels a Amèrica de Tony Kuschner. Aquest primer muntatge, al qual va seguir la mateixa temporada Company de Sondheim, es va presentar deu mesos abans de la inauguració oficial de la Sala Gran, l'11 de setembre de 1997, amb L'auca del senyor Esteve, de Rusiñol.

TEMPESTA INICIAL
El transatlàntic de l'escena catalana era una realitat 17 anys després que el conseller Max Cahner i Marta Ferrusola haguessin anat a París per exposar a Flotats la idea d'un teatre nacional dotat amb tota classe de mitjans, un pressupost inicial per construir-lo de 2.000 milions de pessetes i un cost final de 8.000 milions.
De la tempestuosa sessió inaugural d'aquell 11 de setembre, no en queda sinó el que és a les hemeroteques. Els atacs previs de Flotats qualificant de "traïció" la decisió del conseller Joan Maria Pujals d'impulsar la disposició que obligava el director del teatre a incloure a la programació un 35% de companyies de teatre i dansa catalanes, van ser el preludi del discurs pronunciat abans de la representació. El director va carregar contra "els quatre gats cridaners" de sectors teatrals contraris al projecte del TNC i va irritar la professió.
L'etapa iniciada després de la destitució de Flotats, el mateix mes de setembre, i el nomenament de Domènec Reixach, que va elaborar un nou projecte per al centre, ha donat els seus fruits. I el balanç dels deu anys aporta xifres significatives: 170 espectacles, un acceptable 68,11% d'ocupació i més d'un milió i mig d'espectadors a les tres sales, a més dels 700.000 que han vist coproduccions amb el TNC en altres teatres. El 2004, Sergi Belbel va ser elegit nou director, però amb l'encàrrec d'iniciar la seva tasca aquesta temporada.
Després de treballar durant un any al costat del seu antecessor, el dramaturg egarenc apareix tranquil i confiat. Es mou com un peix a l'aigua entre la maquinària d'un equip d'un centenar de persones que qualifica de "perfectament greixat" i treballa sense el vertigen que li hauria produït una immediata immersió en un TNC que remena un pressupost per a aquesta temporada de 15.506.405 euros, dels quals la Generalitat n'assumeix 11.826.302.
Belbel és conscient del "compromís" que ha assumit "amb l'Administració i amb els catalans". Però no li tremola el pols. "He de respondre amb els resultats artístics de la programació", diu convençut que el treball en equip farà realitat les seves idees com a gestor, malgrat que es consideri "més director de teatre que de teatres".
I respecte al pla artístic, considera que "el centre neuràlgic" de la línia de treball del TNC ha de ser, "sense menysprear altres teatralitats com l'espanyola" --recorda que Tirso de Molina, Lope de Vega i Calderón han passat per la Sala Gran--, la dramatúrgia catalana. I una vegada aconseguit aquest objectiu, la seva aspiració és implantar "un teatre de qualitat, que no es quedi en una sola via i on tots els sectors de la societat es vegin reflectits a la programació". I això inclou "potenciar i estimar des de l'escenari els autors catalans i sentir-los com a propis". I trencar el tòpic que el nostre teatre és "cursi", encara que, això sí, reinterpretant-lo i actualitzant-lo perquè pugui ser atractiu per al públic jove.
Afirma que és "molt positiu" que entre els 10 espectacles més vistos els últims 10 anys hi hagi tres obres de Guimerà i una de Sagarra si es considera que, comparada amb altres dramatúrgies, "la catalana és molt petita". Per això estima com a "vital" insistir en la línia del projecte T6, que dóna a conèixer nous autors, encara que aquest és un esforç que necessita més participació d'altres teatres i aquest any el TNC s'ha associat amb les sales alternatives per ampliar la recerca.

DECLARACIÓ D'INTENCIONS El fet d'haver programat a l'inici d'aquesta temporada Valentina, de Carles Soldevila, i que el primer muntatge de Belbel com a director del TNC sigui En Pólvora, de Guimerà, és una aposta "pensada" i una declaració d'intencions de cara al futur. També la selecció de directors i autors per començar aquests quatre anys. El dramaturg és conscient que hi haurà opinions per a tots els gustos a l'hora de jutjar la seva elecció, però el contracte li dóna llibertat per elegir d'acord amb els seus criteris artístics: "Hi ha gent que per la seva trajectòria pensa que té dret a estar al TNC i això és normal, però també que un teatre té prestància i se solidifica quan hi ha una sèrie de persones que s'entenen a l'hora de formular projectes". En l'elecció inicial ha optat per directors amb molta força com Oriol Broggi, Toni Casares i Ramon Simó, però per afinitat creativa i sense sentit de capella.
L'espectacularitat dels muntatges estarà sempre lligada, comenta, a la Sala Gran per les seves condicions tècniques, mentre que la Sala Petita accepta més varietat de propostes i la Sala Tallers serà "la de les novetats" i els muntatges més experimentals. No perd de vista la presència de companyies internacionals com un altre dels objectius, així com també el paper que la dansa, la música i els espectacles multidisciplinaris han de tenir en la programació. "Però sempre partint de la idea que el més important és el teatre de text i la dramatúrgia catalana", recalca.
Una altra de les decisions preses per Belbel és el canvi d'horari de l'inici de les funcions, que situa a les vuit del vespre. "És un risc --reconeix--, i ja hem rebut algunes queixes, però es tracta de facilitar que el públic arribi més fresc a la representació i també que pugui estar abans a casa seva. Això és bo si, per la seva vida laboral, ha de matinar i de fet són els horaris que es fan servir en altres països, però si no va bé, rectificarem".
El que, en canvi, no veu factible ara mateix és la creació d'una companyia estable dins del TNC. "Crearia problemes en el sector", diu, i a més, per la situació de treball dels actors, que combinen la feina al teatre amb la de la TV, seria difícil. "És millor poder atraure'ls amb propostes concretes i, de fet, ja existeix un nucli de primers intèrprets que amb certa regularitat actuen a les sales".

Un aniversari d'una iniciativa que és bona per la cultura de la nostra terra, malgrat que per ambicions polítiques de tota mena va estar a punt d'anar-se en orri. Compte amb això: la cultura no és per agafar vots, sinò per enriquir culturalment a la gent. Però els polítics mai no canviaran.

Raimon: "A Madrid, molta gent no sap ni que existeixo"

• El cantautor critica la "falta de presència" del català en els mitjans

Raimon, durant la presentació d'A l'Olympia, ahir a Barcelona. Foto: MAITE CRUZ

JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

Finalment, Raimon ha parlat. El llançament d'A
l'Olympia, el 18 de setembre, el va atrapar a contrapeu i va ajornar les tasques promocionals. "Jo era a Roma i a París, i l'edició coincidia amb el període electoral i estic acostumat que el que faig passa inadvertit, així que no em vaig esforçar per canviar el meu pla", va explicar ahir en roda de premsa. El soroll electoral queda enrere i Raimon, que actuarà el 29 de desembre al Palau, defensa el disc com "un intent de condensar l'evolució d'un artista al llarg de 40 anys".
Un dels dos compactes d'A l'Olympia conté el seu recital del 1966; l'altre immortalitza l'actuació realitzada 40 anys després, el juny passat. "El del 1966 no el vaig fer jo; me'l vaig trobar fet. El del 2006, sí", va precisar Raimon, flanquejat pels presentadors de l'acte, els periodistes Albert Puig, de Catalunya Ràdio, i Vicent Sanchis, director de l'Avui. També es va informar del llançament d'un monogràfic dedicat a Raimon de Rockcol.lecció, suplement de la revista Enderrock.

SENSE CANVIS NI AFEGITS
A l'Olympia ofereix dues gravacions crues, sense additius. "No se n'ha modificat res. Això no pot dir-ho gaire gent; molts discos en directe es graven a l'estudi i només se n'aprofiten els aplaudiments", va apuntar el cantautor, que va recordar la importància del disc en la seva carrera. "Va ser vàlid com a escut de protecció davant les dificultats que tenia per cantar en català".
El marc legal ha canviat des del 1966, però, en la seva opinió, les dificultats comercials dels productes culturals en català persisteixen. En el seu cas, s'hi afegeixen els problemes d'utilitzar una llengua que qualifica de "minoritària" i d'adscriure's a "una estètica no estàndard".
Ha estat a Madrid de promoció i, encara que allà adverteix gestos d'afecte cap a la seva obra, diu que el paisatge mediàtic no hi ajuda. "Allà hi ha un públic que m'estima però molta gent no sap ni que existeixo, perquè la presència en els mitjans és mínima", lamenta. Segons considera, "això explica la visió deformada que hi ha a Madrid de Catalunya i el País Basc; la falta de presència del que no es fa en anglès o espanyol genera molts malentesos. És una assignatura pendent dels governs espanyols".
Raimon no es va estar d'opinar sobre el nou Govern de l'Entesa. "Cal donar-los un any de confiança. Hauran d'aprendre dels errors, que van ser molts". I va lamentar que al nostre país "encara no existeix mentalitat de coalició, perquè hi va haver una dictadura i la mentalitat ha passat de tenir un partit a tenir- ne dos i prou".

I no solament el català; el francès, l'italià, l'alemany... totes aquelles llengües europees, sobretot la del país veí, que abans s'hi podia sentir aquí, i ara gairebé només si sento per Internet alguna emisora de ràdio catalana, perquè a la capital de l'Estat el que sigui francès sembla interessar poc o res.

Les millors pel.lícules de la darrera temporada, son, segons el meu parer, d'aquestes:

CATALUNYA:

--"SALVADOR" de Manuel Huerga.

--"ANIMALS FERITS" de Ventura Pons.

ESPANYA:

--"VOLVER" de Pedro Almodóvar".

--"ALATRISTE" d'Agustín Díaz Yanes.

EUROPA:

--"CACHÉ" (Amagat) de Michael Haneke.

--"MATCH POINT" de Woody Allen.

--"MANDERLEY" de Lars Von Trier.

ESTATS UNITS:

--"BROKEBACK MOUNTAIN" d'Ang Lee.

--"BONA NIT I BONA SORT" de George Clooney.

Les meves crítiques d'aquestes pel.lícules hi sòn aquí:

http://www.foxoo.net/article.asp?jour=L&codejournal=00000671&d=10/06/2006%2016:59:58

Diari AVUI, 8 de Novembre del 2006:

França dóna a Antoni Tàpies la Legió d'Honor

El pintor rep la prestigiosa distinció al ministeri d'Exteriors francès

Redacció

El pintor Antoni Tàpies va rebre ahir les insígnies de Comanador de la Legió d'Honor de mans del ministre francès d'Exteriors, Philippe Douste-Blazy.

El ministre va declarar durant l'acte que Tàpies és "un home lliure, autor d'una obra lliure, que la República francesa saluda". Douste-Blazy va afegir que "la llibertat, sens dubte, no és estranya a la vostra vinculació a França", i va recordar també que el pintor, marcat per la Guerra Civil i la dictadura, va fer una estada d'un any a París a principis dels anys 50 gràcies a una beca del govern francès. "És en el vostre retorn a Barcelona que vau iniciar un vocabulari plàstic nou, que va trencar els codis de l'època".

La prestigiosa condecoració ha estat concedida a Tàpies perquè "l'obra d'aquest artista espanyol d'origen català i fama internacional ocupa un lloc preponderant en l'art contemporani, tant per la dimensió pictòrica com a través de la seva col·laboració amb escriptors". Amb la seva investigació sobre la matèria, Tàpies ha contribuït a "renovar en profunditat el llenguatge plàstic de la seva època", ha afegit el comunicat del ministeri.

La cerimònia de lliurament de la prestigiosa condecoració de l'Estat francès ha coincidit amb la inauguració d'una exposició d'obra recent de l'artista a la galeria Lelong, on el pintor exposa habitualment a la capital francesa.

EL MEU COMENTARI:

Sempre és bo que un artista de la nostra terra rebi un homenatge o una condecoració  d'aquest prestigi com la Legió d'Honor francesa. Tot i que en Tàpies no és dels meus artistes favorits, jo destaco això com a exemple de que la nostra cultura agrada arreu del món, per molt que es queixin certs envejosos ja coneguts per tothom.