El racionalisme amb què intente entendre la vida dels altres i donar-los consells quan me'ls demanen, té una desagradable contrapartida: no em servirà de res quan qui necessite els consells siga jo. Fa temps que això no passa, afortunadament – les coses van bé, i potser la causa principal siga haver entès en cada moment què era correcte, i què no ho era. Però el valor d’aquesta mena de cartesianisme emocional és quasi exclusivament preventiu. De poc servirà eixa exactitud en la visió el dia que jo mateix caiga en un clot: quan ho veus tot obscur, la precisió no resulta massa útil.

En qualsevol cas, ella sap parlar d’aquestes i altres contradiccions millor que jo. Ha tornat, després d’algunes setmanes – i els qui la llegim ens alegrem d’una banda, i ens preocupem de l’altra: no estem acostumats a que una cosa tan ben contada no siga només una deliciosa ficció.

No només són veïns, estan sols i en tenen ja quasi trenta. A més, ell és del tipus de xic amb qui ella voldria casar-se, i ella la classe de xica a qui ell voldria fo endur-se al llit. Amb punts de partida com aquests, un final feliç resulta quasi inevitable – però no sabem quin dels dos possibles: si d’ací dues setmanes, o d’ací un parell d’anys.

Personalment, i tenint en compte el caràcter i els precedents de tots dos, la primera de les opcions em pareix molt més recomanable que la segona. Però aneu amb compte: no subestimeu mai com de lluny es pot arribar movent només la pelvis...

Hui he afegit Josep a la meua encara breu llista d’enllaços. El món de l’arquitectura m’és completament aliè, i només interseca tangencialment amb la meua vida en forma de pis prefabricat, i d’hipoteca. Però potser aquesta manca d’experiència directa, de coneixença empírica de l’activitat, de la disciplina (eixa paraula horrible a què recórrec tan sovint), em permet teoritzar sobre el que crec que és comú tant a la meua visió del món com a la d’un arquitecte: un gran desig d’ordre lògic, de racionalitat pràctica, i una concepció estètica sotmesa a regles, a lleis – la de la gravetat primer, i les que imposen les necessitats de la vida tot seguit. L’arquitecte opera sobre el món amb uns límits (els físics, potser també els econòmics) amb què no topa el músic, el poeta, el místic – i potser tampoc el pintor, d’un temps ençà. Sempre he valorat eixa creativitat constreta, pròpia també del científic de laboratori, del jugador d’escacs, o de qui composa fugues, pinta retrats, o escriu sonets. I si potser en el cas de l’arquitectura no he aprés del tot a gaudir-la amb tots els sentits, fa anys que n’he reconegut el mèrit.

No fa massa dies vaig topar amb un llibre de poemes que té un títol molt atractiu per a mi – però que deu haver fet enrere més d’un lector potencial. Es tracta de “Càlcul d’estructures”, de Joan Margarit – un poeta d’allò més conegut, però que he de confessar que per a mi és nou del tot. No havia llegit un sol poema encara quan, a més del títol, vaig sentir una profunda afinitat entre els meus biaixos estètics i els de l’autor. Cite de l’epíleg del llibre: “un poema és com l’estructura d’un edifici molt particular, a la qual no pot faltar ni sobrar ni un pilar, ni una biga: si li trèiem una sola peça, s’enderrocaria”. (De passada, i no és una circumstància menor: Margarit és arquitecte i catedràtic emèrit d’una de les universitats de Barcelona.) Ara que encara estic explorant les superfícies dels seus versos, entendria que algú digués que es tracta de poemes escrits per a la gent que no acostuma a llegir-ne: la claredat, la transparència, potser neguen d’entrada altres possibilitats més profundes, més extremes, de la poesia. Però, modestament, a mi ja em va bé entendre el que llegisc, i notar que em diu alguna cosa. Eixa pròpia claredat és el més paregut a un criteri estètic que guia aquestes notes de diari – afortunadament, hi ha altres criteris més importants que cap sentit de la bellesa que em justifiquen per a continuar cosint i embrutant aquests “draps de la memòria”. Vos deixe, si ho desitgeu, amb un fragment (no el millor, només un entre tants) del llibre de què he parlat:

És un gremi curiós: tots parlen malament de tots, però tots escriuen bé sobre tots. Aquesta possibilitat de desdoblament és exclusiva de periodistes, escriptors, artistes, crítics i gent de la cultura en general – i vist des de fora, pareix d’eixa classe de drets que un cop adquirits costa molt resistir-se a exercir-los.

Deu ser aquesta oportunitat, sempre present, de redimir-se mitjançant la lloança escrita el que els permet ferir-se els uns als altres, en les seues converses privades, molt més enverinadament del que és habitual en la resta de cercles, on la gent senzillament parla, parla i parla (bé o malament – però sense la vehemència, gràcia i estil que són inherents als oficis de la lletra).

Per si de cas, mentre no tinga un criteri millor format sobre aquestes convencions culturals, m’abstindré de escriure massa bé sobre ningú concret. Per a evitar suspicàcies.

Vivim sovint amb la por de fer explícites les nostres grans metes, les ambicions que regeixen la nostra vida. Si el món coneguera els nostres somnis, no només es riuria implacablement dels nostres fracassos, sinó que provocaria l’avortament d’eixos projectes encara que foren plausibles, sensats, merescuts. La frustració íntima i silenciosa ens dol, però el judici dels altres ens mata.

Crec que eixes pors, en general, són justificades. Per això no parlaré públicament, en aquestes notes, de quines són ara les meues grans metes. Com a molt, vos diré que no són ni polítiques ni literàries – les dues formes d’ambició latent més comunes entre els qui escriuen en català a la xarxa. En tot cas, tranquils, no es perdeu gran cosa: no són del tipus de proeses que et fan eixir en la premsa local - i mira que és fàcil, eixir en la premsa local! Com a molt, et feliciten els amics, i et diuen: “ho has fet molt bé, enhorabona”. Però per a mi són massa importants com per a despullar-me ací, dir al món quines poques coses demane – i després arriscar-me a no aconseguir-les.

En canvi, vull parlar en aquest espai dels meus xicotets plaers, de les preocupacions secundàries: uns i altres són més fàcils de compartir. M’agradaria, aquests pròxims mesos, llegir una miqueta més. Tornar a escoltar la música que m’ha agradat sempre. Ser de nou com era fa dotze, deu, huit anys. Viure la meua ciutat, la meua gent. No intentar canviar el món – però fer el possible per canviar el govern autonòmic. No ser tan seriós, greu i avorrit. I escriure de tant en tant ací sobre totes eixes cosetes. Si em voleu llegir, sou benvinguts.

El millor antídot contra l’enveja és aprendre a admirar la gent que estimem. Així podrem entendre que l’èxit i el talent del proïsme no sempre es pesen en l’altre plat de la balança. I que el geni és només el darrer esglaó d’una escala que comença ben a prop de nosaltres.

Aprofitant que l’última nota que vaig penjar parlava sobre els Borja (més aviat, sobre la pel·lícula), afegiré hui dues referències de més valor acadèmic sobre la matèria. Una és l’opinió que podeu trobar ací sobre el film, signada per un especialista en els Borja (sobretot en Calixt III, de qui Miguel Navarro ha escrit una completa biografia). Una altra notícia és l’inici hui mateix d’una sèrie de conferències setmanals sobre la cèlebre família valenciana i la seua relació amb Gandia, a càrrec de l’historiador Santiago Laparra. El lloc és immillorable, el Saló de Corones del Palau Ducal, i l’horari em pareix que serà (no puc confirmar-ho, ara) tots els dijous (excepte el del pont de desembre) a les 20h.

De passada: acceptarà l’Acadèmia Valenciana que anomenem “Calistro” al primer Papa Borja? És que així se’ns fa més nostre, com més familiar, més de poble...

Després de tota la precaució mostrada per part dels especialistes, i potser una miqueta com a reacció, he de confessar que la pel·lícula sobre els Borja m’ha sorprès favorablement. No tinc un sol argument amb què defendre la versió cinematogràfica de les objeccions que els historiadors poden fer-li: eixa classe de crítica és una tasca que només ells poden i han de fer. Però deixant de banda eixos purismes, vaig eixir satisfet del que em va semblar una visió més digna i acurada dels Borja del que esperava trobar-me en una pantalla. No és, probablement, “Borja Papa” de Mira (llibre que no he llegit però que duu el millor segell de qualitat possible, el del seu autor – i que a mi com a molts altres potser l’estrena del film ens anime a tastar), però tampoc ho pretenia, ni és eixa la vara de mesurar que se li ha d’aplicar al projecte.

Qui haja anat a veure la pel·lícula sense més informació ni massa inquietuds respecte del tema, pot haver tret unes poques conclusions generals que ja estaria bé que hagueren arribat al gran públic. La primera: els Borja, en llurs ambicions i mètodes, no es diferenciaven massa dels seus contemporanis – era l’origen valencià, el conseqüent aïllament, i els seus èxits els que els convertien en excepcionals. Una altra: tot i que els rumors més extrems sobre la família se senten contínuament en boca dels protagonistes, es queden en rumors, i no es mostren mai de forma explícita – possibilitat que hagués estat de bon tros més explotada a mans de gent menys respectuosa amb la veracitat dels fets. I per últim, pel que fa als personatges, supose que la més beneficiada en termes d’imatge pública deu haver estat la pobra Lucrècia, que per a molts haurà deixat de ser la personificació de Satanàs per a convertir-se, fonamentalment, i senzillament, en una dona – un simple instrument, involuntàriament letal, en un món d’homes.

Per a mi personalment, el moment més especial fou la curta escena en què crec que apareix, sense que se l’anomene pel seu nom, el més lúcid contemporani dels Borja, el meu admirat Maquiavel. No sé d’on s’han tret l’actor que el representava (de fet, no tinc garanties que fóra ell el “diplomàtic florentí” que visita la cort papal), però és que era igualet, igualet... No diu gran cosa els pocs segons que apareix: senzillament observa, i pren nota. Una sana costum que alguns intentem imitar.

Una curiosa editorial americana m’ha fet un special gift, pel simple fet d’estar subscrit al seu butlletí electrònic de novetats. Aprofitant l’excusa del Halloween, m’ha regalat una lliçó magistral en format mp3 que presenta i analitza la Simfonia Fantàstica de Berlioz, sobretot el seu final, que duu per títol “Somni d’un sàbat de bruixes” – i ara la paraula pren connotacions ben distintes que per al poeta jueu de fa deu dies. Això del Halloween em pareix una importació horrorosa, però la veritat és que no per això la proximitat de Tots Sants deixa de remetre’ns a un món de misteri, d’horror, de mort i fantasia alhora. Aquesta vessant esotèrica del Romanticisme m’és completament aliena – advertisc: la resta d’afectacions romàntiques també em resulten indiferents, en el millor dels casos. Però de tot el cúmul de conviccions que el Romanticisme ens ha pretès llegar, hi ha una que compartisc: la primacia de la música entre totes les formes d’art i d’expressió humanes. Puc fer sarcasme dels sentiments i la trama melodramàtica en què Berlioz s’inspira – però admire la música que brolla de les seues passions.

Els trets autobiogràfics a què remet la Simfonia Fantàstica mereixen més espai i paciència dels que disposem: Berlioz s’enamorà bojament de Harriet Smithson, l’actriu que feia d’Ofèlia en una representació de Hamlet a què assistí – i sense ni tan sols arribar a conèixer-la va travessar tota la sèrie de desenganys i torbacions que plasmà en el programa i la partitura de la simfonia. Però la cosa no acabà així: pocs anys després, la conegué personalment i va cometre la incommensurable estupidesa de casar-se amb ella: el resultat de barrejar la imatge artística, ideal, de l’amor, i la sagrada institució del matrimoni fou, a mig termini, tan horrible com els havien advertit els amics assenyats de la parella. El final de la versió musical no és menys tenebrós, i deuria haver servit de premonició: segons les notes adjuntes a l’obra, el jove protagonista, desesperat per no ser correspost, ha pres una dosi d’opi que resulta insuficient per a matar-lo, però li causa un somni profund en què imagina assassinar la seua estimada. Per això somia no només que és condemnat a mort, sinó que és testimoni de la seua pròpia execució (en la guillotina, és clar...). Immediatament, al seu propi funeral acudeixen tot un seguit de bruixes presidides per l’ànima en pena de la seua estimada, amb qui protagonitza una espècie de casori d’ultratomba.

Berlioz mostra virtuts musicals ben característiques: era autodidacta, li mancava la formació pianística tan comuna en altres grans compositors, i diuen que per això la seua harmonia se’n ressentia, però fou un orquestrador absolutament audaç per al seu temps, atent al contrapunt i la textura instrumental (probablement, la Simfonia Fantàstica arranjada i tocada al piano sonaria molt pobra, sense substància). A més, la fidelitat amb què segueix el seu propi guió literari li han fet guanyar-se un lloc en moltes introduccions a la música culta (llibres de secundària inclosos), com a exemple pioner de música programàtica. Entrant en matèria: al final del penúltim moviment, el so de tabalets acompanya l’execució del protagonista de la història. I al principi de l’últim, un ambient boirós, indefinit, recrea el funeral, la reunió nocturna de bruixots i bruixes. La mateixa melodia, la idea fixa amb què abans se’ns representava l’amor, el desig, la puresa de l’estimada, es transforma ara en una caricatura macabra. Sona primer la dansa de les bruixes, que ballen fent rogle; després el solemne Dies Irae (una melodia gregoriana, de la litúrgia de difunts). En els últims instants, els motius de la dansa i el Dies Irae es confonen – i paga la pena fixar-se en un detall brillant: l’estrany efecte de les cordes en l’últim minut de la peça, que es toquen amb la part de fusta (el revers de l’arc) i simulen la fricció d’un esquelet en moviment...

Com veieu, encara que no celebreu el Halloween, podeu gaudir del vostre propi canguelo musical (encara que no tingueu a mà cap versió de l’obra, segur que sabeu com trobar-la...). Els qui sou d’una miqueta més amunt ho teniu millor encara: aquesta és la banda sonora perfecta per la vostra jornada de reflexió... El dia de Tots Sants seguirem des d’ací la vostra nit de bruixes, funerals, i danses. Que no siga res!

No fa massa setmanes llegia, entre les notes de Xelfer, una espècie de confessió que em resultava familiar. I no només perquè el mateix que ell contava em va passar a mi mateix fa uns pocs anys, sinó perquè crec que li ocorre a molta gent d’una certa franja d’edat quan ve a viure de nou a esta ciutat, o a la nostra comarca. Al principi, quan tornem a Gandia després d’estudiar o treballar fora, ens va massa menuda, com si no hi cabérem, com si haguérem crescut tant des que vam fer la secundària. Però ben prompte li prenem les mesures, la fem de la nostra pròpia talla. O més aviat nosaltres ens adaptem a l’escala local, i fem de la comarca un món sencer.

No sóc el primer en fer-me la pregunta de si aquesta és una ciutat de províncies o no, de si és un centre cultural, econòmic, turístic emergent de veritat, o si per contra és la caricatura d’un poble gran, que mai deixarà de ser-ho justament perquè ja ha oblidat que ho és. Com que a penes m’allunye quinze quilòmetres amunt o avall de Gandia llevat d’ocasions excepcionals, no estic en condicions de donar una resposta basada en dades, en experiències, en el coneixement real d’altres llocs i circumstàncies. Així que, honestament, no puc oferir la meua resposta, sinó simplement una suposició útil, la meua particular hipòtesi de treball: aquesta probablement és una ciutat provinciana, perifèrica, sense la importància que es dóna a sí mateixa. Tot això, dit tan rotundament potser sone injust i fals, i en sóc conscient: però aquesta precaució a l’hora de jutjar-nos potser ens evite (o ens retarde uns pocs anys) la tan habitual complaença entre els qui tenen per tasca pública recitar, de tant en tant, les nostres xicotetes glòries locals.

Aquestes xicotetes coincidències d’edat i de geografia (bé, i Scarlett...) m’han dut a afegir Xelfer a la meua recent (i curta) llista d’enllaços. També està Àngel, a qui ja he citat i ja coneixereu perquè és d’ací, de ca VilaWeb – i a més ensenya llengua (quan li deixen, supose) als bloggers locals del dia de demà. Hi haurà temps per a més, supose, però almenys no volia acabar el primer mes d’aquestes notes sense ancorar-me d’alguna forma al ciberespai més pròxim. Per a Novembre, que ja està ací, ja m’he fixat un altre objectiu: escriure menys – bé, el tenia des del principi, però no l’he acomplit massa. És la novetat, ja em cansaré.