Avui al vespre he anat a fer visita. Sí, això que fem les dones, que ens anem a veure pel pur i simple fet de xerrar i xerrar i no arribar a cap puesto.

He anat a veure la mamma, i bé, això de xerrar és un dir, perquè amb una persona gran, mai no ets tu qui parla. Tot el que li puguis explicar a una persona gran li entra per una orella i li surt per l'altra. Esperen que callis i diuen la seva. Quan ja t'has donat per vençuda i adoptes la passivitat d'una mòmia dissecada, ha arribat el punt en què ja es troben en la seua salsa marinera. No sé si és una impressió meua, però trobo que les persones grans es tornen egoistes en un grau suprem: per ells tu només ets una caixa de ressonància asseguda al sofà. Ara, això sí: aquesta caixa de ressonància necessita una bona solada de pastes i carquinyolis i cocacola i atipa que fa fort, que estàs molt seca. Menja, que estàs molt seca. Encara que pesessis cent quilos, als seus ulls seguiries estant seca com un bacallanet. Ja sé que m'ho puc estalviar, però moltes vegades em perd l'estètica, les ganes de quedar bé, i està clar que tot té un preu. He acabat amb el cap com un bombo i l'estómac regirat. Com sempre. Diria que aquesta mena de posts ja són un clàssic dins d'aquest bloc.

Ara, on vas a parar: per gestes com aquestes d'altruisme supí sóc la noia més repreciosa, més trempada, més atenta i més educada del món. La notícia corre com la pólvora i les coneixences octogenàries em miren com un àngel acabat de baixar a la terra. Què és llàstima que no es vulgui casar. I treballant tots dos i arreglats com estan, què és llàstima. Que ja en té trenta-un, eh?, que ja podria tenir la vida sol·lucionadeta, i mira... No es pot tenir tot, no es pot tenir tot. (És la seua manera particular de dir sense dir-ho que ja hauria d'estar corrent darrere de dos criatures i deixar-me de romanços professionals.) És com si les estigués veient. I les adoro, eh?, a la meua manera però les adoro.

Però és que avui n'he sortit travessada. I m'ho vull treure de dintre.

En faig tantes, de coses a disgust, només per quedar bé... Massa, pel meu gust. No caldria tant. I és que sóc tan falsa, si se'm presenta l'ocasió, que ni jo no em conec. Em trobo arrossegant el cos per ordres d'una ment egoista i maquiavèlica fins on la vanitat em demani, i per dintre només penso en el profit que em fa. La llàstima és que només puc actuar d'aquesta manera amb la gent que ni em va ni em ve, i sóc incapaç de retratar-me en aquestes positures davant els de la meua sang, amb qui el meu comportament és absolutament a la inversa. Ni per quedar bé no faria un pas. Amb els meus, tret dels meus dos homes, no sóc ni amable, ni sol·lícita, ni detallista, ni riallera. Sóc un pou de silencis, una desagraïda patològica. Hi trobo un plaer estrany, en aquest joc. Un plaer que em fa buscar en altres sangs la sang que no és la meua, on la implicació emocional sigui la mínima, i actuar. Actuar i fer veure. Actuar, i fer-me veure. Mira si és gros. Ves que no em donin un Òscar, aquesta temporada, perquè bé que me l'he guanyat.

I tot això, que quedi entre nosaltres.

La veïna del davant i jo devem tenir la mateixa edat. Vivim en carrers paral.lels i les nostres cases estan cara a cara per les peces principals, amb un desnivell de mitja planta. Si ella puja al terrat, em domina a mi. Quan volta per la terrassa, a la planta principal, la domino jo.

Mentre hi ha un bri de sol, la meua veïna fa mitja vida en aquesta terrassa: hi esmorza, hi dina, hi porta els convidats del poble i té el mal costum de parlar pel mòbil a tota castanya sota el parasol. D'aquestes converses que m'arriben amb la nitidesa de la ràdio de la cuina, sé que és enginyera de camins i que paga 850 euros de lloguer. Sé que l'home que li ha pintat les escales de cargol es son pare, que el que li va muntar el llit de l'Ikea és son germà i que a la feina fa més hores que un rellotge. La propietària del pis és una senyora rossa que de tant en tant treu el nas per fer arreglar les persianes o per evidenciar que la rentadora s'ha de canviar. La senyora rossa es nota que viu a cos de reina gràcies a la pila d'eurassos que li cauen al damunt cada mes, com qui veu ploure. Fa cinc o deu anys no devia anar a la perruqueria cada setmana, ni devia tenir massatgista ni estava apuntada a ioga. Això m'ho imagino jo, com tantes coses.

Avui he vist per primer cop el nòvio de l'enginyera, i, com a dona que sóc, li he pres les mides còmodament i compulsiva asseguda a la butaca, emparada per l'efecte mirall que fan els vidres del meu balcó quan el sol és a fora. Es tracta d'un paio que es podia considerar atractiu si no fos que va en samarreta imperi blanca i es posa camises fúcsia, cosa que ja em diu que d'autòcton, autòcton, no en deu ser gaire, encara que no l'hagués sentís parlar amb aquest accent inconfundible de la Castella profunda. Escolten música de la movida madrileña, i riuen i xerrotegen a tot volum. Bé, sospesades les credencials, encara guanyo jo.

El cas és que, sense adonar-me'n, la seua vida s'ha convertit una mica en la meua tele, i n'estic pendent com si fossin els capítols d'un culebrot. Em trobo interactuant amb el seu viure, i si sento que dina, l'estómac em respon, si aixeca les persianes jo les abaixo i si la tinc voltant pel terrat estic en guàrdia com si hagués de passar revista. Són actes inconscients, no puc evitar-ho. Al vespre, quan la situació s'inverteix i el meu balcó esdevé la gran pantalla per on pot passar fins a l'últim racó de la meua intimitat, és llavors quan penso que no hauria de tenir el correu escampat de males maneres sobre la taula del menjador, que hauria d'ordenar el despatx, que he de penjar el bolso i les jaquetes al vestíbul i que hauria de fer el llit i amollar els coixins. Si tinc els plats per rentar no obro la finestra de la cuina. Si he d'estendre la roba espero el moment que ha sortit a comprar. Quan tanca l'últim llum, cap a les onze, em surt de dins com una mena de sospir i m'enfonso uns centímetres més en el tou de la butaca. Per què, tot això? M'hauria d'importar un rave, i és vist que no m'importa.

I per què no m'importa un rave?

Deu ser perquè és una persona a qui veig més que a la meua família? Deu ser perquè és una persona? Deu ser perquè és? Es pot ser completament indiferent davant un ésser humà que respira i viu a quatre metres del teu balcó? S'hi pot ser completament indiferent quan li coneixes la cara, quan la veus esmorzar, quan la sents parlar amb sons pares, quan la veus fer dissabte i estendre la roba davant dels teus nassos particulars? Com me'n podria ser, d'indiferent?

L'altre dia ens vam creuar pel carrer. Ens teníem vistes d'alguna cosa... Segurament mai no intercanviarem una paraula. Segurament. I mentrestant, seguirem fent veure que vivim cadascuna sense adonar-nos de l'altra, dins de les respectives parets que ja hi eren molt abans que nosaltres i per a les quals només som una anècdota temporal. Però mira, ara mateix jo li estic escrivint un post i ella ni s'ho imagina... I ho faig perquè la conec mínimament com per saber que ella mai no entraria a can Vilaweb ni crec que sàpiga de què es tracta. Podria assegurar el mateix, en el cas de molts dels meus amics?

Al final Lisboa no va ser precisament una ciutat per fer el romancer. Si vols t'hi pots deixar perfectament les cames.

Lisboa consisteix a anar amunt i avall, buscant les mil i una perspectives. La Lisboa que més m'ha agradat és la dels balcons amb roba estesa, la dels caps que s'aboquen per finestres impossibles, amb el nas a fregar del tramvia 28. Quan el sol peta contra les rajoles de les façanes, ha arribat l'hora de pujar a l'Alfama i deixar-te endur per l'art de la contemplació. Els ulls mai no se't cansen de mirar, i el portuguès, diguin el que diguin, no s'entén ni un borrall. Dius "obrigado", "obrigada", com qui diu fricandó, conglomerat, estratosfera. No et sona a gratitud, sinó a mecanisme hidràulic. La gent parla amb suavitat, mollet, perdent aire, i si sents algú que et desperta d'aquest transcórrer llis i pla de la quotidianitat, no ho dubtis: són espanyols que baladregen, que s'exclamen, que exigeixen, sempre en castellà, amb una perfecta actitud colonial. Si tens un vespre expansiu, ves al Restô do Chapitô, com diu el Juanma, baixa les escales, i no te'n penediràs.

Aquest post està dedicat als amables coblocaires que m'han enviat tot de consells il·lustratius i als que surten cap a Lisboa la setmana que ve.

Malgrat el temps meteorològic, avui ha estat un dia bàsicament dolent. Nefast, per apurar més.

Avui les meues principals mancances han fet acte de presència una darrere l'altra, i per motius diferents. Primer he quedat malament davant meu, per inconscient; més endavant davant la meua cap, per incompetent, i finalment he fet quedar malament a una tercera persona, per superba. Aquí les tenim, la inconsciència, la incompetència i la supèrbia: els meus tres pecats capitals, cadascun ocupant els tres esglaons del podi, amb les respectives medalles.

Avui em sento una altra persona, una altra persona que malauradament sóc jo i que en aquesta hora porta ingerides una til·la i dos valerianes. Des d'aquí, davall de la llum del flexo, puc veure la ratlla taronja que retalla la porta de la meua habitació. Vull dormir.

Ja ha tornat a començar el programa dels bolets. En mala hora.

L'any passat vaig poder comprovar sobre el terreny els efectes d'aquesta febrada micòfila d'arrels urbanites: sotaboscos sembrats de bolets trinxats, tombats de cap per avall, segats, arrencats, trepitjats, i un exèrcit pixapins i saltamarges vestits de Decatlon baixant per les faldes de les muntanyes amb un cul de bossa del caprabo ple de ves a saber quin pobre fong que els ha caigut en gràcia. I no t'ho perdis: als marges dels camins, tota una corrua de quatresperquatres com la que et trobes davant de les escoles privades en hora punta: bemevés, granxeroquis, porxs, lancruisers, volsvaguens, discoveris, frilanders, tots aquests tancs que en tot l'any no han vist més pedres que la gravilla del jardí de casa, fot-li muntanya amunt, a fer-los valdre. A treure-li el rovell a la tracció a les quatre rodes..., si saben per on cau.

Per poc que siguis de poble, ja veus que el pagès pagès, a banda que ja fa hores que té els rovellons a casa, si sap el que vol ha de tenir un Land Rover, i si pot ser de més de trenta anys i amb el motor nou. Els cotxots que porten els de can fanga són per fer la primera comunió. Jo he vist pisos dúplex més petits que algun lincoln navigueitor d'aquests que he arribat a trobar aparcat en un marge, com un senyor, amb les puntes dels neumàtics lleugerament tocades pel color del fang. Em figuro que a dintre hi deuen tenir un ascensor que va fins a la guantera.

Ara, els ajuntaments de muntanya els asfalten els camins i només hi falta que els hi intal·lin una catifa vermella fins a peu d'erol. I és clar que sí, home, que els quatreperquatres no s'hagin d'aixecar ni les faldilles. Perquè el negoci promet: en temporada baixa va i en surten quatre rovellons, i dels quatre rovellons veus que en surt un restaurant micoconceptual, del restaurant una fira gastronòmica i súpermegatradicional, de la fira gastronòmica un hotelet rural "únic" i "ple d'encant", i de l'hotelet rural ves que no em pugui vendre el cobert de l'era per setanta quilos, i ja em puc anar a queixar a l'ajuntament que la nova promoció urbanística Can Pistraus em farà fer tanta volta per arribar al tros. O ves que la volta no me la faci fer el quatreperquatre, que des que aparca al marge del camí no m'hi passa el tractor.

Ah, el món rural... Ni Portaventura ni dragoncan ni tutuquisplaix ni hòsties: el gran parc temàtic de Catalunya és la Catalunya rural. I si no, el que diuen els castellans: temps al temps. Ja m'ho sabràs dir.

I fins aquí la desfogamenta de la setmana.