VilaWeb.cat
oportunitats | dijous, 16 de novembre de 2006 | 14:31h

A l’autobús se m’han assegut al davant un nen d'uns sis o set anys i el que calculo que li devia ser l'avi.

–Quins controls era que tenies, demà? ­–que sento que li demana l’home, molt posat al dia.

–Mates i català.

–Que no n’havies fet un, ja, de “mates”?

–Sí, però tinc altre.

Tinc-altre! Mai no havia pensat que això de la "desaparició" d'una llengua també era cosa d'anar-la retallant.

oportunitats | dimecres, 15 de novembre de 2006 | 21:12h

Un dia de fa uns quants dies em vaig despertar amb un ull que em ballava. Era com si davall de la parpella dreta hi tingués una munió de gent microscòpica aplaudint.

El dia d'abans, ma mare i jo havíem discutit sense discutir, aquesta vegada dintre del meu territori. Discutir sense discutir és molt corrent en la meua família. Vol dir que no ens cal discutir per estar discutint. Callem d’una determinada manera i el silenci que se’ns densifica entremig és un silenci molt concret, perfectament identificable dins de la gamma de silencis que practiquem entre els que compartim material genètic en primer grau. Mentrestant, a dins dels nostres caps és on passa tot el que no sabem fer passar d’una forma sensible i bilateral. Quan la pressió d’aquell dit polze invisible contra el coll del coll ja es fa insuportable, fem el paper i ens acomiadem tan ràpidament com podem, mig desmaiats per hipoventilació, pel fet d' haver estat sostenint l’insostenible amb l’estómac com una pedra.

Els silencis que mantinc amb ma mare, es podrien esculpir. En trauries un David de Miquel Àngel i encara et sobraria material per a fer-li un carro de set places.

El dia que dic, em va portar un regal. Vam aguantar fins a l’hora de dinar, de forma cordial i amb el punt just de gelor. Tot anava artificialment i continguda com una seda. I va ser llavors quan, de sobte, com sempre, a sang freda, va treure el tema. El cony de tema. I també com sempre el vaig tallar en sec. L’has cagat, em pensava que venies en so de pau, bandera blanca en mà. Se suposava que venies de visita.

Ets una tramposa i per aquí no hi passo.

Callo i desparo taula, em poso a rentar els plats, a netejar la cuina net sobre net, poso una rentadora, faig veure que segueixo la telesèrie. Tu et dediques a anar al lavabo, que és un dels teus esports favorits, des de sempre. On és la mama? Al lavabo. Crida a la mama que la demanen al telèfono. No, que és al lavabo.

El silenci que dic va durar mitja hora llarga. O més. O menys. El cap em bullia de tant de discutir mentalment. Era com tenir-hi un eixam d’abelles en un dia de pluja.

Quan la corda ja era a punt de petar em diu que se’n va.

Doncs ves-te’n.

L’escena no la veig, però la veig: ma mare fent esclatar el plor contra el mirall de la porteria, tres hores abans que surti el tren.

Si allò hagués estat una pel·li, jo hauria deixat lliscar l’esquena fins al baix de la porta d’entrada, per plorar en silenci amb la boca oberta.

Però a la vida real ningú no és tan teatral, així sense públic. La meua reacció va ser encendre l’ordinador i treballar fins les dotze de la nit. Fins quan em va tornar la gana.

Ma mare, doncs, és el gran misteri de la meua existència.

La impressió que en tinc és que sempre ha portat una vida interior hipersensitiva i cinematogràfica, sempre petant com una mar d’espuma contra els esculls que som els del seu voltant.

Mai no hem estat per les seues pel·lícules.

Ningú mai no ha estat per les seues pel·lícules.

Fins que ha trobat un segon algú amb qui poder ser-nos una perfecta desconeguda.

Perquè també hi va haver un primer algú, des del primer Nadal que el nostre pare va faltar a casa. El primer Nadal que el nostre pare va faltar a casa, ella ja tenia una ampolla nova de perfum al tocador. Amb un llaç al coll.

Qui és llavors ma vertadera mare, la d’abans o la d’ara?

Com m’agradaria que ma mare no fos ma mare per entendre-la.

Si fos la mare d’una altra, procuraria entendre-la, i segurament l’entendria.

Però és la meua. És la que tinc. I em costa d’acceptar que m’hagi tocat a mi haver de demostrar que realment sóc el que vaig dient pel món que sóc. La N., que mira amb aquella alegria sèries d’homes que es donen pel cul i que va de mig feministota i de menjacapellans, i va i es troba amb una mare que sembla sortida d’un deliri del Benet i Jornet, que és allò que en diuen una dona independent que un pic va tenir l’home al clot fot el que li rota, i va, i ve, i fa, i desfà, i se’ls guanya i se’ls gasta, i a sobre té dos mòbils i xateja i baixa música d’Internet i fa anar el Photoshop amb una destresa no gaire vista als 57 anys. I jo, la seua filla, una noia d’aquestes que en diuen independent, que fot el que li rota, que va, que ve, que fa i desfà, que se’ls guanya i se’ls gasta, i que bla, bla, bla, no sóc capaç d’assumir-ho.

Heus aquí una persona patològicament contradictòria.

I vaig decidir oblidar-me’n a cop de treballar. Ah, la feina... El cau dolç i tebi del meu esperit.

Però aquesta cosa de l’ull, el bom bom bom aquest com si hi tingués tot el pols posat, no em deixava concentrar ni pensar ni portar una vida normal. El metge aviat ho va tenir clar: noia, has de procurar no treballar tant o no tenir tants disgustos.

I així va ser com l’home de la bata blanca em va introduir en el món espés i cosmopolita dels ansiolítics, fins a nou avís. I aquesta és tota la història.

oportunitats | dilluns, 23 d'octubre de 2006 | 00:07h

Encara estàvem sucant el pa amb tomàquet, que ja han marcat el primer. Quina fila que fèiem al minut 40, abillats amb les samarretes i les bufandes: ni els gossos aconseguien amb els morros humits donar-nos consol. Davant de la pantalla de ca la S., a qui ni tan sols no li agrada el futbol, ha costat de marxar el pernil, han sobrat patates, olives, ganxitos, mitja truita, i els pistatxos s'han ingerit sense mirar, compulsivament. El Madrit, quan vol fer veure que és bo, encara fa més ràbia. Perquè s'ho creu.

I així s'acaba la setmana en què he estat a punt d'escriure al bloc tres-centes mil vegades i que ho he deixar correr perquè diria massa coses que em doldria llegir més endavant. Quina nosa que fa la família, quan per una hom ja no és ni família ni res. Quan ma mare ja no és la mare que em va parir. Quan a la casa on vaig néixer, a dos portes del meu dormitori, al cantó on el meu pare un dia de setembre no es va despertar, hi dorm un home que, tot i que no en té cap culpa, voldria que també fos mort.

oportunitats | dimarts, 17 d'octubre de 2006 | 00:39h

Avui al vespre he anat a fer visita. Sí, això que fem les dones, que ens anem a veure pel pur i simple fet de xerrar i xerrar i no arribar a cap puesto.

He anat a veure la mamma, i bé, això de xerrar és un dir, perquè amb una persona gran, mai no ets tu qui parla. Tot el que li puguis explicar a una persona gran li entra per una orella i li surt per l'altra. Esperen que callis i diuen la seva. Quan ja t'has donat per vençuda i adoptes la passivitat d'una mòmia dissecada, ha arribat el punt en què ja es troben en la seua salsa marinera. No sé si és una impressió meua, però trobo que les persones grans es tornen egoistes en un grau suprem: per ells tu només ets una caixa de ressonància asseguda al sofà. Ara, això sí: aquesta caixa de ressonància necessita una bona solada de pastes i carquinyolis i cocacola i atipa que fa fort, que estàs molt seca. Menja, que estàs molt seca. Encara que pesessis cent quilos, als seus ulls seguiries estant seca com un bacallanet. Ja sé que m'ho puc estalviar, però moltes vegades em perd l'estètica, les ganes de quedar bé, i està clar que tot té un preu. He acabat amb el cap com un bombo i l'estómac regirat. Com sempre. Diria que aquesta mena de posts ja són un clàssic dins d'aquest bloc.

Ara, on vas a parar: per gestes com aquestes d'altruisme supí sóc la noia més repreciosa, més trempada, més atenta i més educada del món. La notícia corre com la pólvora i les coneixences octogenàries em miren com un àngel acabat de baixar a la terra. Què és llàstima que no es vulgui casar. I treballant tots dos i arreglats com estan, què és llàstima. Que ja en té trenta-un, eh?, que ja podria tenir la vida sol·lucionadeta, i mira... No es pot tenir tot, no es pot tenir tot. (És la seua manera particular de dir sense dir-ho que ja hauria d'estar corrent darrere de dos criatures i deixar-me de romanços professionals.) És com si les estigués veient. I les adoro, eh?, a la meua manera però les adoro.

Però és que avui n'he sortit travessada. I m'ho vull treure de dintre.

En faig tantes, de coses a disgust, només per quedar bé... Massa, pel meu gust. No caldria tant. I és que sóc tan falsa, si se'm presenta l'ocasió, que ni jo no em conec. Em trobo arrossegant el cos per ordres d'una ment egoista i maquiavèlica fins on la vanitat em demani, i per dintre només penso en el profit que em fa. La llàstima és que només puc actuar d'aquesta manera amb la gent que ni em va ni em ve, i sóc incapaç de retratar-me en aquestes positures davant els de la meua sang, amb qui el meu comportament és absolutament a la inversa. Ni per quedar bé no faria un pas. Amb els meus, tret dels meus dos homes, no sóc ni amable, ni sol·lícita, ni detallista, ni riallera. Sóc un pou de silencis, una desagraïda patològica. Hi trobo un plaer estrany, en aquest joc. Un plaer que em fa buscar en altres sangs la sang que no és la meua, on la implicació emocional sigui la mínima, i actuar. Actuar i fer veure. Actuar, i fer-me veure. Mira si és gros. Ves que no em donin un Òscar, aquesta temporada, perquè bé que me l'he guanyat.

I tot això, que quedi entre nosaltres.

oportunitats | dilluns, 16 d'octubre de 2006 | 00:03h

Dinar "de germanor" a la casa gran. Divuit persones. Un tràfec impressionant. Riures, bromes, anècdotes..., vida familiar, en definitiva.

Mentre endrapem tones de canalons de pastisseria de tres varietats i altres delícies de càtering, a la cuina hi ha una persona que dina sense fer remor, abillada amb un davantal. Entrem i sortim i anem deixant els plats bruts en pila, fent un, dos, tres gratacels. Hi deixem els gots i les copes amb culs de vi i de cocacola, els coberts enganxosos, els platets de postres adherits amb nata, crema i xocolata. Llaunes llardoses de menjar calent. La persona que porta el davantal ens somriu quan treiem el cava de la nevera. Ens somriu quan hi anem a buscar les cafeteres fumejants. Quan ja té la cuina neta, ens somriu quan encara li portem les tasses i els platerets i les últimes escorrialles de la taula.

Jo no sé mirar-la a la cara. No sé què dir-li. Bé, sí que ho sé, però com que encara ens dura la juguesca amb el B. que no parlarem mai més castellà dins de les nostres fronteres, segurament no m'entendria del tot. (Faig un incís: el B. s'emprenya com una mona quan sent que els seus familiars, tan catalanistes i de la ceba que representa que són, s'hi dirigeixen sistemàticament en la lengua del imperio. Com a "venjança" personal, es dedica a etzibar-los ara sí i ara també tot de comentaris en castellà florit, cosa que els enrabia d'allò més, sobretot per fineses del tipus "voy a rentar-me los dientes a la par que mear".)

Deixant de banda les batalles identitàries, avui vull centrar-me en la M. persona, la que porta el davantal i menja sense fer remor a la taula de la cuina. La M. que para taula i renta plats per arrodonir el sou que percep per cuidar vells. Per començar, sé que té carrera. Sé que va venir d'un país ric i en crisi a buscar-se una vida millor. Sé que té cinquanta dos anys i que encara deu ser una magnífica professional. Em dol. Li diria que em dol que una fisioterapeuta m'hagi de rentar els plats. A mi, a una filla de treballadors de classe tirant a baixa i que s'ha trobat una família postissa d'aquestes que dinen amb capellans.

Li diria que aquesta família no té res a veure amb la meua família, que a casa meua de debò es parla amb la boca plena i es xarrupa la sopa i que no fem servir estovalles ni pensaments. Que a casa meua de debò fins que va faltar el meu pare no hi havia sofà, i que el menjar sempre havia sortit de la cuina i mai no s'havia anat a una pastisseria més que per comprar el pa. Que amb la meua família de debò mai no hem posat els peus en un restaurant, ni ens hem fet portar flors els dies assenyalats, ni diem "encantat de conèixe'l" ni "de part teua" ni "celebro que et trobis tan bé". Que amb la meua família de debò feina rai si t'havies de comprar unes sabates, i que els fills sort en vam tenir de les beques del estado per poder prosperar. I tot això ella no ho sap. Em deu veure llegint el diari com la reina del mambo mentre estén les estovalles. I jo no llegeixo el diari, estic al cap de taula mentalment, ajudant-la a repartir els plats, els coberts, els estalvis. I és que tinc vergonya. M., tinc vergonya de mirar-te als ulls, perquè m'hi veig reflectida, més del que tu et penses. Em poso en la teua pell, sola, en un país estrany, rentant els plats d'una família que no és la teua. Li ho voldria dir. Li voldria dir que per mi en tot moment és una fisioterapeuta, porti o no porti davantal... I que fins que va arribar ella, en aquella casa, en dies com aquests, tots aquests plats els rentava jo. I amb el mateix davantal.

oportunitats | dissabte, 14 d'octubre de 2006 | 23:50h

La veïna del davant i jo devem tenir la mateixa edat. Vivim en carrers paral.lels i les nostres cases estan cara a cara per les peces principals, amb un desnivell de mitja planta. Si ella puja al terrat, em domina a mi. Quan volta per la terrassa, a la planta principal, la domino jo.

Mentre hi ha un bri de sol, la meua veïna fa mitja vida en aquesta terrassa: hi esmorza, hi dina, hi porta els convidats del poble i té el mal costum de parlar pel mòbil a tota castanya sota el parasol. D'aquestes converses que m'arriben amb la nitidesa de la ràdio de la cuina, sé que és enginyera de camins i que paga 850 euros de lloguer. Sé que l'home que li ha pintat les escales de cargol es son pare, que el que li va muntar el llit de l'Ikea és son germà i que a la feina fa més hores que un rellotge. La propietària del pis és una senyora rossa que de tant en tant treu el nas per fer arreglar les persianes o per evidenciar que la rentadora s'ha de canviar. La senyora rossa es nota que viu a cos de reina gràcies a la pila d'eurassos que li cauen al damunt cada mes, com qui veu ploure. Fa cinc o deu anys no devia anar a la perruqueria cada setmana, ni devia tenir massatgista ni estava apuntada a ioga. Això m'ho imagino jo, com tantes coses.

Avui he vist per primer cop el nòvio de l'enginyera, i, com a dona que sóc, li he pres les mides còmodament i compulsiva asseguda a la butaca, emparada per l'efecte mirall que fan els vidres del meu balcó quan el sol és a fora. Es tracta d'un paio que es podia considerar atractiu si no fos que va en samarreta imperi blanca i es posa camises fúcsia, cosa que ja em diu que d'autòcton, autòcton, no en deu ser gaire, encara que no l'hagués sentís parlar amb aquest accent inconfundible de la Castella profunda. Escolten música de la movida madrileña, i riuen i xerrotegen a tot volum. Bé, sospesades les credencials, encara guanyo jo.

El cas és que, sense adonar-me'n, la seua vida s'ha convertit una mica en la meua tele, i n'estic pendent com si fossin els capítols d'un culebrot. Em trobo interactuant amb el seu viure, i si sento que dina, l'estómac em respon, si aixeca les persianes jo les abaixo i si la tinc voltant pel terrat estic en guàrdia com si hagués de passar revista. Són actes inconscients, no puc evitar-ho. Al vespre, quan la situació s'inverteix i el meu balcó esdevé la gran pantalla per on pot passar fins a l'últim racó de la meua intimitat, és llavors quan penso que no hauria de tenir el correu escampat de males maneres sobre la taula del menjador, que hauria d'ordenar el despatx, que he de penjar el bolso i les jaquetes al vestíbul i que hauria de fer el llit i amollar els coixins. Si tinc els plats per rentar no obro la finestra de la cuina. Si he d'estendre la roba espero el moment que ha sortit a comprar. Quan tanca l'últim llum, cap a les onze, em surt de dins com una mena de sospir i m'enfonso uns centímetres més en el tou de la butaca. Per què, tot això? M'hauria d'importar un rave, i és vist que no m'importa.

I per què no m'importa un rave?

Deu ser perquè és una persona a qui veig més que a la meua família? Deu ser perquè és una persona? Deu ser perquè és? Es pot ser completament indiferent davant un ésser humà que respira i viu a quatre metres del teu balcó? S'hi pot ser completament indiferent quan li coneixes la cara, quan la veus esmorzar, quan la sents parlar amb sons pares, quan la veus fer dissabte i estendre la roba davant dels teus nassos particulars? Com me'n podria ser, d'indiferent?

L'altre dia ens vam creuar pel carrer. Ens teníem vistes d'alguna cosa... Segurament mai no intercanviarem una paraula. Segurament. I mentrestant, seguirem fent veure que vivim cadascuna sense adonar-nos de l'altra, dins de les respectives parets que ja hi eren molt abans que nosaltres i per a les quals només som una anècdota temporal. Però mira, ara mateix jo li estic escrivint un post i ella ni s'ho imagina... I ho faig perquè la conec mínimament com per saber que ella mai no entraria a can Vilaweb ni crec que sàpiga de què es tracta. Podria assegurar el mateix, en el cas de molts dels meus amics?

oportunitats | dijous, 12 d'octubre de 2006 | 23:33h

Al final Lisboa no va ser precisament una ciutat per fer el romancer. Si vols t'hi pots deixar perfectament les cames.

Lisboa consisteix a anar amunt i avall, buscant les mil i una perspectives. La Lisboa que més m'ha agradat és la dels balcons amb roba estesa, la dels caps que s'aboquen per finestres impossibles, amb el nas a fregar del tramvia 28. Quan el sol peta contra les rajoles de les façanes, ha arribat l'hora de pujar a l'Alfama i deixar-te endur per l'art de la contemplació. Els ulls mai no se't cansen de mirar, i el portuguès, diguin el que diguin, no s'entén ni un borrall. Dius "obrigado", "obrigada", com qui diu fricandó, conglomerat, estratosfera. No et sona a gratitud, sinó a mecanisme hidràulic. La gent parla amb suavitat, mollet, perdent aire, i si sents algú que et desperta d'aquest transcórrer llis i pla de la quotidianitat, no ho dubtis: són espanyols que baladregen, que s'exclamen, que exigeixen, sempre en castellà, amb una perfecta actitud colonial. Si tens un vespre expansiu, ves al Restô do Chapitô, com diu el Juanma, baixa les escales, i no te'n penediràs.

Aquest post està dedicat als amables coblocaires que m'han enviat tot de consells il·lustratius i als que surten cap a Lisboa la setmana que ve.

oportunitats | dijous, 5 d'octubre de 2006 | 00:14h

Malgrat el temps meteorològic, avui ha estat un dia bàsicament dolent. Nefast, per apurar més.

Avui les meues principals mancances han fet acte de presència una darrere l'altra, i per motius diferents. Primer he quedat malament davant meu, per inconscient; més endavant davant la meua cap, per incompetent, i finalment he fet quedar malament a una tercera persona, per superba. Aquí les tenim, la inconsciència, la incompetència i la supèrbia: els meus tres pecats capitals, cadascun ocupant els tres esglaons del podi, amb les respectives medalles.

Avui em sento una altra persona, una altra persona que malauradament sóc jo i que en aquesta hora porta ingerides una til·la i dos valerianes. Des d'aquí, davall de la llum del flexo, puc veure la ratlla taronja que retalla la porta de la meua habitació. Vull dormir.

oportunitats | dimarts, 3 d'octubre de 2006 | 01:16h

Ja ha tornat a començar el programa dels bolets. En mala hora.

L'any passat vaig poder comprovar sobre el terreny els efectes d'aquesta febrada micòfila d'arrels urbanites: sotaboscos sembrats de bolets trinxats, tombats de cap per avall, segats, arrencats, trepitjats, i un exèrcit pixapins i saltamarges vestits de Decatlon baixant per les faldes de les muntanyes amb un cul de bossa del caprabo ple de ves a saber quin pobre fong que els ha caigut en gràcia. I no t'ho perdis: als marges dels camins, tota una corrua de quatresperquatres com la que et trobes davant de les escoles privades en hora punta: bemevés, granxeroquis, porxs, lancruisers, volsvaguens, discoveris, frilanders, tots aquests tancs que en tot l'any no han vist més pedres que la gravilla del jardí de casa, fot-li muntanya amunt, a fer-los valdre. A treure-li el rovell a la tracció a les quatre rodes..., si saben per on cau.

Per poc que siguis de poble, ja veus que el pagès pagès, a banda que ja fa hores que té els rovellons a casa, si sap el que vol ha de tenir un Land Rover, i si pot ser de més de trenta anys i amb el motor nou. Els cotxots que porten els de can fanga són per fer la primera comunió. Jo he vist pisos dúplex més petits que algun lincoln navigueitor d'aquests que he arribat a trobar aparcat en un marge, com un senyor, amb les puntes dels neumàtics lleugerament tocades pel color del fang. Em figuro que a dintre hi deuen tenir un ascensor que va fins a la guantera.

Ara, els ajuntaments de muntanya els asfalten els camins i només hi falta que els hi intal·lin una catifa vermella fins a peu d'erol. I és clar que sí, home, que els quatreperquatres no s'hagin d'aixecar ni les faldilles. Perquè el negoci promet: en temporada baixa va i en surten quatre rovellons, i dels quatre rovellons veus que en surt un restaurant micoconceptual, del restaurant una fira gastronòmica i súpermegatradicional, de la fira gastronòmica un hotelet rural "únic" i "ple d'encant", i de l'hotelet rural ves que no em pugui vendre el cobert de l'era per setanta quilos, i ja em puc anar a queixar a l'ajuntament que la nova promoció urbanística Can Pistraus em farà fer tanta volta per arribar al tros. O ves que la volta no me la faci fer el quatreperquatre, que des que aparca al marge del camí no m'hi passa el tractor.

Ah, el món rural... Ni Portaventura ni dragoncan ni tutuquisplaix ni hòsties: el gran parc temàtic de Catalunya és la Catalunya rural. I si no, el que diuen els castellans: temps al temps. Ja m'ho sabràs dir.

I fins aquí la desfogamenta de la setmana.

oportunitats | dilluns, 2 d'octubre de 2006 | 00:02h

Llegeixo a l'Avui que, a Catalunya, de 1.163 persones centenàries, 909 en són dones. Vora el 80%. Ap·pali!

Com a bona catalana afeccionada a l'esquelisme recreatiu, he pogut adquirir-ne la mínima experiència que em permet endevinar, només mirant l'edat del finat, si és home o dona. Tan fàcil com això: de 80 en avall, home, de 80 en amunt, dona. Entre els afligits dels homes, la venerable esposa. A l'esquela de la dona, ja pots comptar amb el subtítol de "Vídua de".

Ma mare és vídua, ma iaia de sang, vídua, la meua segona iaia de sang, en pau descansi, (la de les quinieles), era vídua des que vaig néixer, les iaies que conec i les que m'han adoptat, vídues també. Des que va traspassar el meu avi, als 78, com ha de ser, no tinc tractat cap home que ultrapassi els 65 anys. De dones octogenàries, una tira llarga.

Avui em deia la tia C., quan l'acompanyàvem en cotxe a fer visita: he arribat fins aquí i no me n'he adonat, només us puc dir que viviu tots els moments de la vostra vida plenament.

I això és el que intento. Però si a més de plenament, visc la vida estadísticament, un dia o altre seré vídua. I un dia o altre estaré assistint, potser fins i tot de bracet de ma mare, a l'enterrament de mon germà. I tot això ja em costa més de pair. Viure sense els meus dos homes, les persones que m'estimo més del món. Em cago en la divina misericòrdia.

Quan sóc als seus costats, hi penso tot sovint. Si més no me'n fa l'efecte. Quan mon pare era viu, també hi pensava. La seua mort, tot i que sobtada, no em va agafar emocionalment desprevinguda. Ja li havia dit tot el que li havia d'haver dit. El que sí que em va deixar desconcertada és l'efecte anestèsic que té el pas del temps sobre les coses irreversibles.

I ara els meus dos homes. Tan seriosos, tan sarcàstics, tan cínics, tan irònics. Tan joves, tan alts, tan bruns, amb els sues nassos tan excelsos, les dents tan blanques i els ulls tan caquis i tan profunds. Tan semblants i tan diferents i que són tot el meu món veritable i absolut. Un dia religiosament estadístic em fugiran de les mans i em quedaré sola.

En això penso, un segon, quan segueixo a mon germà prismàtics en mà per aquests andurrials, a espiar la fauna. Hi penso un segon quan ens en fotem del mort i de qui el vetlla. Hi penso un segon quan estem una hora penjats del telèfon, parlant d'ordinadors i de tonteries, parlant per parlar. I perquè hi penso, sé que aquests moments són únics i és quan sé que sóc feliç. Que no se m'oblidi que sóc feliç al seu costat.

També hi penso, un segon, quan respiro l'alè del B., quan el veig a contrallum escrivint amb el meu portàtil, hi penso, un segon, quan em fa el número del penis que canta els èxits de l'Elvis i m'estic plegant de riure entre els llençols. I perquè hi penso, sé que aquests moments són únics i és quan sé que sóc feliç. Que no se m'oblidi que sóc feliç al seu costat.

I hi penso i ells no ho saben. Penso, t'estimo, t'estimo, t'estimo. A cadascú, amb tota la força que porto circulant-me per les artèries, les coronàries i les femorals. I mentrestant potser m'estic petant de riure. Perquè em fan petar de riure. Els millors moments de la meua vida, els he viscut al seu costat. Els pitjors, també al seu costat. I es pot dir que només he patit per ells, mai no he patit per mi ni per ningú ni la meitat del que he arribat a patir per ells i pel seu benestar. La meua vida té sentit perquè vull fer-los feliços, perquè són la meua felicitat.

I per això em quedaré aquí. Em vull quedar aquí. Ser la que queda. Per estalviar-los un sol patiment faria barbaritats. En esperit de sacrifici, i que se m'entengui com es vulgui, no em guanyaria ni la plana major de tot el santoral. I ara, esperarem que la vida transcorri, estadísticament parlant. O no.

Accés de l'autor

Nom d'usuari
Clau
Recorda'm

Últims 30 canvis

Arxiu

« Novembre 2006 »
dl dt dc dj dv ds dg
  12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930   
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats