La majoria de vegades que escolto parlar de responsabilitat, veig que qui en parla ho diu només per impressionar, i que a més usa d’aquest terme sense donar-li un contingut.

Com no li dona, puc suposar que apel·la a la imaginació del ciutadà o a alguna formula tradicional que es suposa dominant. Atabalament per buidor o per confusió; li dic jo.

Fins i tot torbem afició i treballs dedicats amb clara voluntat de confondre. Aquí, però, aniria massa lluny. I en el que em vull centrar és en les poques vegades que trobo a un polític o altres influenciadors del personal, que parlin de responsabilitat d’una manera responsable.

Del que no tinc cap gana és de fer una feina que li correspon a un altre (el qui sigui que ens estigui parlant i es refereixi a responsabilitats, és qui ha de saber de què ens està parlant.).

Per això en els casos d’impresionadurisme acostumo a donar importància exclusivament a la capacitat, poder, abast, maldat, que pugui tenir qui en faci aquests usos. Ho faig no per interès o curiositat (en això tinc aquí altres prioritats o gustos); sinó per supervivència ciutadana.

(L’impresionadurista és qui sovinteja aquesta pràctica de buidor, confusió, o tradicionalisme barroer en el discurs, a la que a vegades anomeno: ús i abús de paraules màgiques; altres vegades: misèria. Tot un camp d’atac a l’enteniment, que crec cal abolir de la pràctica democràtica.
Abolició que em sembla es pot aconseguir amb un mínim d’exigència en el discurs, declaracions, decisions, valoracions, judicis, etc.; amb l’acció de bons informadors, l’abandonament d’aviciades comprensions; la fi o atur d’aquesta guerra verbal que sembla no volem ni veure, entre altres coses.)

I malgrat desgast i problemes que plantegen aquestes maneres polítiques; al que dedico de debò atenció és a fixar-me en els que parlen de responsabilitat, actuen en consonància, i ho fan d’una manera responsable. Vull dir, que, o expliciten d’alguna manera a què es refereixen, o, sé que si els preguntés, m’ho podrien explicar, i en les seves accions o decisions puc fer valoració seria. Aquest normalment són tractats d’ingenus; estúpids o altres qualificatius; però són adjectius sempre fora de joc; o pot ser hauria de dir fora de lloc.

A Anna Politkóvskaia. Ni oblit ni silenci; ni silenci ni oblit.
Per respecte. Per no permetre ni un previ. Per dignitat i necessitats humanes. Per estima.

Joaquim M. Puyal recull i explica molt bé avui aquestes necessitats, i el compromís; i la urgència. Ho fa avui, a un homenatge que li han ofert al Col·legi de Periodistes.
La notícia a vilaweb ens ofereix un manifest que el periodista ha fet públic en aquest acte:

L'OFICI, AMENAÇAT

L'ofici de periodista és un ofici amenaçat. Pels interessos de la propietat que, si redueix la producció de missatges a un simple fons de negoci, ens aboca a una comercialitat desproporcionada. També pels interessos dels poderosos (que tenen periodistes que, de vegades, deixem que ens facin la feina dels periodistes) quan ens furten la condició de seleccionadors i d'avaladors dels continguts. El màxim damnificat d'aquesta tenalla d'interessos és el receptor.

La pèrdua de pes de la figura professional del periodista curiós, compromès, amb mirada pròpia, lliure (més o menys), exigent, rigorós i incòmode que vetlla -abans que per cap altre- pels interessos del receptor, pot ser irreparable si el conjunt de la professió no hi fa front (exigint-nos responsabilitats i protegint-nos). Si ens deixem trepitjar el terreny i permetem la progressiva debilitació del nostre segment professional (imprescindible en un sistema de comunicacions fiables) haurem de renunciar, també, a l'aspiració de consolidar plantejaments democràtics (més o menys) per al conjunt de les nostres societats.

Joaquim M. Puyal

Novembre, 2006

He vist (La Nit al Dia) que l’acompanyava en Quim Monzó. Diria que entre tots dos ens han mostrat bé la situació, i han assenyalat un bon camí de treball. Bo especialment perquè, a banda de compromís amb el receptor, responsabilitat dels continguts, defensa, cura; han deixat clara la importància que té, entre aquestes coses, la alegria.

Segons crec, element imprescindible i el primer que miren de robar-te els segrestadors de periodistes. Si no aconsegueixen despistar-te, i confondre-la amb alguna bajanada que tinguin a l’abast; te la roben. Un dels previs per on començar a defensar l’ofici; i que em sembla queda assegurat si no ens permetem ni silenci ni oblit; ni impunitat pels qui ataquen un periodista.

No permetre-ho demana canvis fonamentals; i feina d’equips ben entesos. Jo diria que aquestes dues coses s’estan donant.

I d’aquí, endavant.

Avui només afegiria que el silenci que no ens podem permetre, és el de la complicitat. I que aquest va acompanyat d'un silenciament pervers; i a tres -o pot ser més- bandes: el de la veu del periodista, el de la veu de persones de les que parla, el de la veu de les persones a les que el periodista ens parla.

L'oblit que no ens podem permetre és bàsicament el de fer veure que no veiem. El de debò és també greu; però més escàs i significatiu aquí. Altra cosa és la inconsciència; tema en el que ara no entraré.

( En els els escrits 7, 10 i 16 d'aquest bloc m'apropo a alguns dels problemes que veig. Però no m'en surto per fer l'enllaç.)

Notícia: d'aquest matí a vilaweb.

Atenció! "No hay nada que preservar i proteger", diu el poder judicial.

Del diari Levante:

" (...) En su descripción de las obras apunta que «en la cabecera de la pista hay dos cimas, una ya ha sido objeto de voladuras y está parcialmente desmontada y hay un talud y en la otra -Santa Bárbara- ,donde estaba la ermita, que ya no existe, queda pendiente de desmontar el pico de la montaña hasta el límite exigido por las condiciones de seguridad aérea y sólo falta desmontar la cima y nivelar. Con todo esto se quiere decir que el daño ya es irreversible al ser imposible o de dificultad extrema retornar a la situación anterior a la entrada de las máquinas al lugar, la alteración y perdida producida es irrecuperable. No hay nada que preservar y proteger, por lo que la medida cautelar carece de razón de ser aún existiendo la justificación de la medida» apunta la magistrada en su resolución."

Vigilem amb aquestes resolucions, perquè em sembla que ja estem prou resolucionats.


Sobre les altes resolucions d'una que anomenem comunitat internacional vetada pels EUA (o qui sigui) escrivia aquest matí un comentari.
(segueix)

Del weblog de Josep Maria Terricabras
La cimera
DIMARTS, 14 DE NOVEMBRE DEL 2006 | Espanya

Demà passat hi haurà cimera franco-espanyola a Girona. S’anuncia que el barri vell de la ciutat es “blindarà”: es tallarà la circulació, es prohibirà l’aparcament i la vida quotidiana de la gent quedarà greument afectada ja des de la vigília. L’ocupació policial de la ciutat recordarà -i millorarà- les ocupacions ja sofertes en temps de la dictadura i la que es va produir durant la visita que hi va fer fa anys el Príncep de Girona.

Les autoritats treballaran, sembla, i dinaran, segur, a la nau central de St. Pere de Galligants. Perquè els mandataris no siguin molestats, ... (continua)

Una persona m´ha dit que: "Ja veuràs; ja veuràs que poc durarà; ni un any, pot ser." El to era d'amenaça.

Una altra cosa que penso no ens podem permetre: la cantarella d'eleccions anticipades i campanya perpetua un altre cop. Espero es tracti d'una anècdota sense gaire abast.

El dia 6 ho expressava més clar en un comentari al weblog de Josep Maria Terricabras:
...

No sé quin concepte té en Madí de ser un perdedor; o de perdre; o de guanyar. De manera que no sé com hauria d’entendre el què diu sobre “ser un perdedor nat”. Que és com qualifica en una entrevista a José Montilla.

Diu Madí: “(...) i als que han fet possible que sigui president un perdedor nat i una persona que no dóna la talla, que aquí està CiU, disposada a (...)” (El Punt. Comarques gironines. 12 de novembre del 2006)

Bé; o pot ser haig de dir que ...

Notícia de Sobirania i Progrés.
Un euro per la independència.

Volem que tothom que ho desitgi tingui cabuda en el projecte, per això pots aportar des d'1 � a l'import que sigui.

Un euro per la independència, un esforç a l'abast de tots .

Seguim treballant, seguirem informant.

Totes les aportacions quedaran reflectides en el comptador de la web de Sobirania i Progrés.

Pots fer arribar el teu euro o altra aportació a:

Número de compte:
2041-0104-81-0040026290

Transferència mitjançant PayPal:

histocat.cat; bon lloc.




AMER (La Selva), 10.11.2006
Conferència d'en Jordi Bilbeny titulada "Cristòfor Colom: Història d'una ocultació premeditada".
Organitzat per l'ajuntament d'Amer.
Lloc: Can Boles, plaça del Monestir, Amer.
Data i hora: Divendres 10 de novembre a les 10 del vespre.


Ens presenten Jordi Bilbeny:

"Jordi Bilbeny (Arenys de Mar, 1961) és llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctorat en Història Moderna a la Universitat de Barcelona. És membre de Junta del Centre d'Estudis Colombins d`Òmnium Cultural i de la Taula Permanent del Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació. Ha publicat diversos llibres de poesia, un assaig sobre L'independentisme d'En Joan Salvat-Papasseit, un Diccionari Pornogràfic en clau d'humor i un munt d'articles en revistes de tota mena sobre aspectes molt diversos de la catalanitat de la descoberta d'Amèrica i la seva adulteració per la censura espanyola.. És columnista setmanal de l'edició del Maresme del diari El Punt i, més esporàdicament, de la revista La Fura i del setmanari El Temps. Es guanya la vida escrivint, fent conferències i com a professor de llengua, ara per ara, al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona i al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants. (...)"

Ho he vist ben clar en les rectificacions a la presentació que ens ha assenyalat el senyor Bilbeny:
1) El doctorat en Història Moderna ha quedat aturat, perquè a partir de les publicacions de Bilbeny "es posava en perill" la carrera del seu director de tesi; o de qualsevol altre doctor que no l'exiliés.
2) A les publicacions on treballava, o han prescindit dels seus serveis, o simplement l'han difamat, i no ha continuat treballant. Mentre historiadors amb pes i influència diuen coses com que "és impossible que a Pals hi hagués un port, impossible!".
3) Per acabar-ho d'adobar la seva feina d'ensenyar llengua a les presons ha acabat perquè el govern va decidir que no cal això d'ensenyar llengua a les presons. Impressionant.
Aquestes i altres "impossibilitats" són una clara mostra de misèria intel·lectual, política, i ambiental. Algú dubta que cal plantar cara?

Pregunto: Història i consciència; o com aturar els abusos d'aquest "adults" que al costat d'una mentida sostenen que la mentida no existeix. I que amb això, i uns quants articles o respostes infames condemnen el treball d'un investigador; i diuen que és perquè es veuen obligats a prescindir dels seus serveis, per unes raons que a l'únic que ens obliguen és a no acceptar-les?

Em sembla molt important atendre a la relació que estableix Jordi Bilbeny entre "retocs" a la història i consciència. I trobo ben urgent que ens deixem de pors d'estat i altres pressions socials.

Una altre notícia d'avui, a sumar a altres crides a plantar cara, és la següent: "El govern egipci ha detingut un altre blocaire, Abdulkarim Nabeel Sulaiman, un estudiant de dret de vint-i-dos anys, (...)" (vilaweb 10/11/2006)

Aquí em sembla important, urgent, i algunes coses més, atendre a la crida d'Amnistia Internacional per a que els qui pretenen negar el dret a la lliure circulació de la informació; a la expressió de idees; al pensament no oficial; s'adonin que és impossible reprimir la veu humana i els drets humans. Animo a recolzar aquesta campanya; que ara al novembre presentara les firmes de suport, fins avui 53.962:

(adhesions)

Fa uns mesos que utilitzo una estratègia que va molt bé. Tot i que conec -i de sobres- la mala llet que algú gasta en la decisió de parlar o no parlar el català; tot i que sóc conscient que la majoria dels que pregunto em responen que no, que no estan de viatge; quan algú que no conec em parla en castellà li pregunto:

Que esta de vacances a Catalunya? Que esta de viatge? Que esta de passeig?

L'interlocutor normalment es queda sorprès; cosa que em sembla bona perquè hi pugui pensar. I jo m'estalvio d'haver de donar una pila de justificacions i explicacions que em sembla no calen. No ens calen.

Comentava l’altre dia un detall que relacionava amb la cerrazón a que fa referència Víctor Alexandre a La paraula contra el mur. Jo venia a dir que aquesta postura de cerrazón és alguna cosa com un engany que he vist a vegades.

Plantejava la següent situació com a exemple: ens podem trobar amb algú, en un moment donat; o que, en referència a un moment donat, ens vol colar un cop de porta als nassos fent veure que es tracta d’un cop de nas contra un mur. Aquestes situacions, lamentablement, es donen.

Volia assenyalar semblances pel que fa a estratègies utilitzades; desànim que pot generar una i altre situació; i a la necessitat de provocar certs enganys; especialment preocupada pels perceptius.

També els comparava pel que fa al que considero un remei bàsic en ambdós casos: mirar bé, i oferir un petit record a la sensibilitat i a la raó. Ara afegiria que ho veig així, perquè el primer problema que crec hem de salvar aquí és el possible engany: que ens creguem cerrazón per argument; o que no recordem el pas d’una porta.

De moment tan sols vaig aconseguir una diferència. Suposem que em trobo en la situació que descric. I jo li explico al senyor que està a la taula que hom em vol fer creure que no hi ha pas a la porta, que hi ha un mur, quan jo m’acabo de donar un cop de porta als nassos.

Aquest senyor de la taula em pregunta: “Bé, com fas diferència entre una i altra cosa?” “Com estàs segura que no estaves davant un mur?”

Jo li responc: "Bé; primer perquè el cop és ben diferent; contra un mur el cop és diferent que contra una porta quan estàs al pas. I també es diferencien en les circumstàncies en què un o altre es poden donar. Aquí la sensibilitat ajuda; pot provar d’imaginar com serien un o l’altre. Contra un mur pots donar-te un cop per descuit, no per sorpresa; i em sembla que normalment no serà tan fort com el d’una porta."

El record a la raó crec que també és important. Perquè el que m’he trobat és que, quan hom vol passar per alt que ha donat un cop de porta; o quan hom no vol acceptat que s’ha donat un cop de porta; o quan hom no accepta que vol donar un cop de porta; sovint apel·lem a murs (o parets) per mirar d'estalviar-nos donar raons.
Jo crec que a vegades pot haver raons que justifiquin algun d’aquests cops. Però diria que a ningú li passa pel cap dir que no ha de donar raons pel fet que topis contra un mur. Més aviat et preguntarà com és que et despistis; et demanarà raons a tu.

Aquest dia ho expressava d’aquesta manera:

Una clara diferència és que en la situació d’un cop de nassos contra un mur real no hi ha pas, perquè no hi ha porta; però –i això és significatiu- en la situació d’un cop de porta als nassos hom ha d’estar al pas de la porta.

Ara afegiria que, poc o molt, al pas de la porta hi passa aire.

Salutacions.