Avui hem assistit altra vegada al doble raser de la justícia: per uns és flexible i comprensiva, però per als enemics de l'estat és implacable i dura. Als assassins de Roger Albert durant les festes de Gràcia la justícia els ha estat benèvola. El jurat popular ha absolt un dels dos acusats i ha declarat culpable d'homicidi a l'altre individu. Es calcula que la pena de presó serà d'entre 10 i 15 anys, que amb les reduccions acabarà d'aquí a vuit anys o menys al carrer.
Avui m'he entretingut a fer un recompte dels vots descontents d'esquerres. Potser (potser no, segur) hi ha errades metodològiques, però allò que crida l'atenció és el volum global del vot descontent d'arrel esquerrana.
Avui, jornada de reflexió, la meva reflexió és que fa vergonya qualsevol dels cinc candidats de l'olla (qualsevol altra opció està destinada al desert més solitari possible). Vergonya perquè són uns hipòcrites i uns inútils.
Avui he trobat, navegant per Indymedia, la notícia que la Caixa ha pressionat a YouTube per tal que retiri un vídeo que els acusava d'estar al darrera de l'especulació immobiliària. Tan gran és el poder de la Caixa que, a banda de tenir agafats per allà on més mal fa a tots els partits parlamentaris, també tenen poder sobre empreses dels Estats Units.
Aquesta passada nit he participat en allò que la "premsa lliure" i els "partits demòcrates" anomenen atac a la llibertat d'expressió. Ha estat a la meva ciutat, Berga, on a les dotze de la nit les Nuevas Generaciones (quatre pijos de Sarrià vinguts amb cotxe) volien fer l'enganxada del primer cartell electoral.
El passat 12 d'octubre els companys de l'Assemblea de Joves de Sant Cugat em van convidar a fer una xerrada sobre els orígens del feixisme. Una quarentena de persones molt joves van participar al debat, i després en un sopar i una actuació del jove cantautor del Pla del Penedès Pep Roig (promet). La xerrada era a les vuit del vespre al Casal La Guitza. Quan vaig arribar-hi, l'Assemblea de Joves acabava de realitzar una cercavila pel centre de Sant Cugat reivindicant que el 12 d'octubre és un dia en què no cal celebrar res. Em van explicar que just quan acabaven la cercavila van aparèixer tres neonazis amb banderes i braçalets espanyols. Aquests tres neonazis van amenaçar-los amb una porra i amb una navalla, que brandaven amenaçadorament contra el grup de joves.
Com als vells temps del pistolerisme i el Sindicat Lliure, idèntic que Marlon Brando a "La ley del silencio", alguns volen fer callar les veus dels treballadors amb pallisses. Això és el que va passar a J.C, membre del comitè de vaga de Mercadona, el passat 28 de setembre a l'Hospitalet de Llobregat: uns quants individus li van clavar una pallissa recordant-li que allò era "por lo del Mercadona".
Se'n prepara una de grossa. O això és el que es desprèn de les notícies dels darrers dies referents al "grup de 200 guerrillers urbans que arrasen Barcelona quan els vé de gust". Els polítics parlen i la premsa (amb honroses excepcions) engreixa el seu discurs manipulador. A aquest pas, a la propera enquesta de l'ajuntament la principal preocupació dels ciutadans serà la "guerrilla urbana" (tot i no haver vist mai cap encaputxat) en comptes de la hipoteca que paguen cada mes.
Un cop més, els dirigents catalans (aquesta vegada esportius) ens han deixat com un poble mesell. Esporuguits per les possibles represàlies, volien convertir el partit Catalunya - Euskadi en un matx per la pau, quan el què tocava era reivindicar l'oficialitat de les seleccions nacionals. La veritat és, però, que no se'n van sortir. La gent va tornar a donar una lliçó.
Ja era hora que algú mostrés una visió diferent de la independència d'Irlanda. Ken Loach ens ho proporciona amb la pel·lícula El viento que agita la cebada. Després de visions edulcorades com Michael Collins o del discurs oficial tendent a deixar els contraris al tractat com autèntics ineptes polítics manipulats per De Valera, la pel·lícula de Loach aconsegueix mostrar-nos tot el rerefons social del conflicte irlandès.
