Finalment, l'autonomisme ha esdevingut política provinciana, irrellevant i en crisi. Com sortir de la decadència?

En general i especialment en temps d'eleccions i formació de nou govern, la classe política, amb la complicitat dels mitjans de comunicació, despleguen tots els mitjans possibles per a fer-nos creure que la seva existència i activitat són, no només rellevants sinó, fins i tot, de la màxima importància. No reconèixer aquesta pretensió és acusat d'irresponsabilitat democràtica i d'afavorir tendències autoritàries.

Malauradament per a la política i per a la democràcia, la política i els polítics són a casa nostra cada dia més irrellevants.

Podem observar diverses causes en l'origen d'aquesta decadència:

En primer lloc, el fet que cada dia més els llocs de decisió política sobre els grans temes, s'internacionalitzen i s'allunyen del nostre territori.

En segon lloc, en un marc mundial dominat encara pel neoliberalisme, els poders econòmics imposen continuadament els seus interessos als poders polítics i en determinen l'agenda, l'abast i els límits.

En tercer lloc, la nació catalana forma part d'un estat nacional econòmicament poc significatiu i políticament de tercera fila. Les decisions econòmiques i polítiques a prendre, doncs, són d'aplicació de models i no pas sobre la seva definició.

En quart lloc, els nous estatuts d'autonomia als Països Catalans en perpetuen la fragmentació nacional i deixen en mans de l'Estat totes les decisions estratègiques.

En cinquè lloc, Catalunya i Barcelona no deixen de perdre pes econòmic i geopolític envers Espanya i Madrid. Fins i tot en l'àmbit cultural Madrid es consolida com la capital mundial d'una hispanitat creixent i, gràcies a la seva puixant indústria cultural i al seu desenvolupament logístic, com la principal ciutat del Sud d'Europa. Barcelona perd posicions i, sobretot, resta mancada de projectes i recursos que li permetin ser rellevant en temes econòmics i polítics estratègics. En definitiva, Espanya, amb la complicitat dels poders dominants al País Valencià i a les Illes, és més dinàmica que Catalunya. La relació històrica de Catalunya com a motor del progrés i de la modernització d'Espanya tendeix a equilibrar-se, si no a invertir-se. Les elits catalanes, polítiques i econòmiques, de dretes i esquerres, perceben clarament aquest fenomen i opten per consolidar i no per dissoldre l'aliança amb Espanya com a vehicle per tal de mantenir-se com a tals elits a casa nostra.

Tot plegat, afegit al fracàs polític de la proppassada legislatura autonòmica, contribueix a explicar que la recent campanya electoral hagi estat tant mancada de propostes estratègiques i de debats de fons. Ningú ha parlat significativament de sobirania, de Països Catalans, de dret a l'autodeterminació, de la llengua (s'ha parlat més de l'anglès i de la suposada persecució del castellà que del català), de la relació amb Europa, de models de desenvolupament i d'organització del territori, d'economia política, d'un marc nacional de relacions laborals, de política internacional, d'urbanisme, de xarxes de transport, d'energia, de comunicació, d'indústria cultural i de cultura popular, d'espai públic i de desenvolupament de les polítiques públiques. Probablement no podia ser d'una altra manera, ja que sobre aquests temes, centrals en qualsevol debat polític important, no hi ha capacitat d'exercir-hi una influència determinant, o, pitjor encara, els models existents es donen per bons o s'assumeixen com els menys dolents.

Passada ja una llarga precampanya i una insípida (pel que fa a plantejaments polítics) campanya electoral, fetes ja les eleccions de Tots Sants (en què bona part de l’electorat s’ha fet el mort) és hora de començar a fer valoracions polítiques del què ha passat i d’on som.

La primera dada a valorar és, sens dubte, la de l’abstenció: més d’un 43% del cens; la segona abstenció més alta registrada en unes eleccions catalanes des del 1992. Tanmateix, en termes qualitatius, l’abstenció més alta mai registrada si tenim en compte que fa catorze anys la victòria de CiU i la reedició del seu govern era un fet indiscutible (dada certament desmobilitzadora), mentre que les actuals eleccions es presentaven en un context de prou incertesa sobre l’abast i les conseqüències dels resultats. En un context com aquest, es podria esperar una mobilització més gran de la població desitjosa d’un color o un altre al govern. No ha estat així i, d’altra banda, els vots blancs i nuls (gairebé el 3%) han arribat al nivell més alt registrat mai en unes eleccions autonòmiques. Aquestes dades no són banals i, conjuntament amb les de la participació en el referèndum de l’Estatut, expressen probablement una tendència, cert estat d’opinió. Si és veritat allò que diu a l’uníson tota la propaganda oficial, que vivim el moment de més autogovern de tota la història moderna de Catalunya, com és que més gent que mai es queda a casa per decidir qui ha de liderar aquest autogovern? Potser és que hi ha massa gent prou ximple com per no compartir la percepció que n´hauríem de tenir oficialment? Les dades no quadren amb les versions oficials. En un país on la percepció social dominant fos, realmente, que, mercès a la dinàmica política, s’ha arribat a la millor de les situacions respecte el conjunt de la seva història moderna, les dades d’aquestes eleccions serien inexplicables.

La febre de la construcció que es viu arreu dels Països Catalans no només està dificultant l'accés de bona part de la població a un dret tant bàsic com la vivenda; darrere seu també bona part del país va degradant-se a passos de gegant i l'arrelament de la població al poble o ciutat on viu esdevé més i més difícil de la mà de la desfeta de xarxes socials de relació que comporta. Són ja bastants els actors socials i polítics que comencen a respondre-hi. La CUP de Mataró ha organitzat unes jornades de debat social obertes a tota la ciutadania, amb el lema "Per un Mataró habitable", i que tenen la voluntat de donar a conèixer alternatives al creixement especulatiu que pateix la ciutat. Ens sembla sobradament interessant i us n'oferim informació des d'aquest blog.

Dimarts 14 de novembre a les 19:45h :: Centre Cívic de Rocafonda"Habitatge social, realitat i alternatives"
amb Oriol Bota, economista
un portaveu del CSO La Fibra

Dimecres 15 de novembre a les 19:45h :: Casa de la Palmera [carrer Gravina]"Patrimoni arquitectònic en perill"
amb Gener Salicrú, historiador de l’art

Dijous 16 de novembre a les 19:45h :: Equipament Cívic del carrer València"Espais públics i equipaments"
amb Jordi Canal, de la CUP Mataró

Dissabte 18 de novembre 10:00h :: Les Esmandies [ronda O’Donnell] "Mobilitat sostenible al Maresme"
presentació del manifest de Xarxa Maresme

10:30h :: "Els residus i la incineradora de Mataró: negoci i realitat"
amb Jordi Colomer, tècnic de medi ambient
Mercè Gironès, del CEPA, i un portaveu de CODESEMA

11:30h :: "Model de ciutat a debat"
amb portaveus d’associacions de veïns de Mataró
Agàpit Borràs, arquitecte i urbanista
Pep Riera, pagès

13:30h :: Conclusions de les jornades

14:00h :: Vermut de cloenda

>> el creixement té un límit... i ja l’estem superant >>

Aquests dies, tot escoltant la ràdio, no paro d’enganxar la falca publicitària d’en Montilla, la dels “deu compromisos” i, per desgràcia meva, com un martell que no para de colpir-me acostumo a enganxar el “compromís número dos: fer de Catalunya un país trilingüe amb l’anglès com a tercera llengua”.

El primer dia que ho vaig sentir vaig pensar: caram! Ja se’n sortiran? Com s’ho faran per eliminar el munt de llengües que es parlen als patis de les nostres escoles? Que potser els faran als nens que parlen àrab el què feien als catalanoparlants fa una colla d’anys? Jo, d’entrada, no veig com s’ho vol fer en Montilla per fer desaparèixer el centenar llarg de llengües que hi ha ja avui a Catalunya i convertir-nos al seu trilingüisme. O, potser, del què es tracta és que ara podrem exigir també que ens atenguin en anglès? Ostres! Quin embolic a la universitat! Ara que ja ens havíem acostumat a les classes en castellà per ser respectuosos, cosmopolites i educats... ara només que una persona digui que no entén el castellà els professors faran les classes en anglès!!

Ui! Ui! Ara me n’adono. Jo, en la meva ingenuïtat, havia entès literalment el missatge i es veu que no ho havia entès bé. Que ningú s’espanti si és arabòfon! Del què es tracta, sembla, és de que els nens i nenes d’aquest tros del país parlin i escriguin un perfecte anglès en acabar la seva escolarització obligatòria i que els altres ens posem també, ben aviat, a fer cursets d’anglès a tort i a dret i esdevinguem, així, uns perfectes trilingües. Es veu que els de can Convergència també ho volen això, i, pel què vaig veure al debat del passat divendres, en Carod i en Piqué també hi fan pinya. 

Mare de Déu si en són d’astuts! (o es pensen ser-ne!). Com és que el que hauria de ser un objectiu escolar més o menys oportú ens ho volen vendre com a compromís central d’una campanya electoral? Com a mesura modernitzadora del país allà on les hi hagi? És clar! Es tracta d’esquivar el debat lingüístic real que hi ha d’haver a aquest país i tapar-lo amb consignes que, pel seu vernís modernitzador, semblin incontestables. Es tracta d’inventar un nou concepte que encobreixi la progressiva pèrdua de l’ús social del català ara que la realitat social transformada per la immigració i per moviments populars com el Correllengua han desemmascarat definitivament la mascarada del bilingüisme.

Efectivament: quan ja no hi ha arguments (més enllà dels neofatxes) per continuar esquivant les mesures efectives cap a la plena normalització del català, cal fer una fugida endavant més; ara el què toca és ser més moderns i “globals” que ningú tot adoptant l’anglès com a tercera llengua.

Sobre si cal anar a votar o no el dia 1, estic d'acord que des de l'independentisme d'esquerres no n'hem de fer una qüestió de principis, però crec que els arguments a favor d'anar-hi són molt poc sòlids. I em centraré només en una qüestió. Tots els arguments aportats aquí parlen de la necessitat de fer útil la migrada validesa de les posicions polítiques dominants i en el fet que no podem aportar, ara com ara, una posició organitzada alternativa. Precisament per això, crec que cal abstenir-se i eixamplar tant com es pugui la franja que evidencia com n'estem de farts de buidor i màrqueting, sense política i sense projecte. És evident que això no tindrà una lectura seriosa des dels polítics del poder, des dels mitjans del poder, des dels sectors econòmics del poder, a nivell públic, però evidenciarà una realitat creixent.
Si l'esquerra independentista estigués organitzada, encara que no tingués la força o la prioritat d'anar a unes autonòmiques aquest dia 1 de novembre del 2006, podria plantejar, perfectament, una aposta d'inversió de futur demanant el vot per una de les opcions que es presenten, sigui ERC, ICV o CiU, segons els interessos de futur que poguéssim barallar. Seria, encertadament o no, una inversió de futur. En aquest moment, és del tot irrellevant aquesta posició, sobretot si tenim en compte que cap organització de les que s'anomenen de l'Esquerra Independentista té res a dir davant de la campanya, ni per oposició ni per implicació -no és una hipòtesi això, només cal veure què fan-.

  Se’ns convoca a eleccions catalanes, i d’aquí uns mesos a eleccions valencianes i balears amb un rerafons que jo considero força més clarificat, encara que alguns s’estimin més veure’l confús. Per a la gent de les quatre províncies, després de l’experiència del “som una nació i tenim el dret de decidir” i del “diguem no” del 18 de febrer i del referèndum estatutari, les coses ja no són igual: ha tret el cap – i alguna cosa més- una presa de consciència col·lectiva que ha produït pànic als minigovernants regionals, pànic a que es reclami i es parli desacomplexadament d’autodeterminació, de barrar el pas a especuladors i pirates del territori i de l’habitatge, de competir esportivament com un país normal, de mostrar directament al món la nostra potencia cultural passada i actual, de que volem treballar al nostre país sota un marc català de relacions laborals i amb unes eines pròpies per assumir l’arribada de treballadors estrangers amb un màxim de garanties per a la cohesió social de tota la comunitat...

Tenen tant de pànic que no es cansen de prohibir això i allò, de suspendre trobades internacionals, de fitxar tots els ciutadans que els sembla que fem una cara antipática...  al mateix temps que no paren de treure el talonari i d’intentar una i altra vegada el suborn i l’extorsió abocant-nos com a regal els nostres propis diners prèviament expoliats  transformats en “generoses” subvencions, pagues extres, convenis fotogènics, falses exempcions de peatges etc. etc.; com tampoc no paren d’ensarronar el jovent amb macrofestes i macroborratxeres gratuïtes i estupiditzants , perquè el prefereixen amorrat al que sigui i mesell abans que rebel, reivindicatiu i patriota.

Per un independentista el vot sempre és un afer tàctic. Això vol dir que no cal magnificar el vot, tan si es pren l’opció de votar com si es pren l’opció de no votar.

            Amb tot, en una situació com l’actual, on el perfil del no vot no té connotacions massa clarament d’abstencionisme militant amb alternativa, no és ni bo ni dolent, però pot ser més símbol de despolitització que no pas d’alternativa.

            L’independentisme sempre ha tingut dificultats a destriar estratègia i tàctica. Això pot explicar els errors de tota mena d’ERC i la seves mancances de reacció durant els avatars del tripartit. No m’he estudiat a fons el pacte del Tinell, però, a hores d’ara, no sé què perseguia aquesta política d’aliances. Si hagués perseguit estratègicament graus de sobirania, en Montilla i en Zapatero no haguessin sortit al balcó de la Generalitat el 2003, en Carod no hagués dimitit després del viatge a Perpinyà, o això hagués comportat la dimissió al complet d’ERC deixant amb el cul enlaire el nou govern maragallià restant. Si el pacte del Tinell hagués tingut valor estratègic de sobirania, ERC hagués tingut una actitud més contundent al llarg del procés de l’Estatut i el seu “no” final no hauria estat el ridícul de posar-se al costat del “no” perquè l’han desbancat en el joc d’aliances estatals. El seu “no” a darrera hora va desorientar més d’un i va facilitar el paperot d’”home del sac” que al nostre país fa el PP. Cal tenir present que el PP forma part de la tàctica del PSOE (o de l’estratègia de l’Estat): que és cridar que ve el llop i disfressar-se d’ovella.

El proppassat dissabte 30 de Setembre, en una entrevista publicada en un diari barceloní, l’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya i dirigent d’ERC afirmava: “Catalunya, en la reforma de l’Estatut, ha seguit un procés constitucionalment impecable, en el Parlament, a les Corts, en el referèndum, per la qual cosa intentar ara modificar el text seria com trencar el pacte, seria fatal per al desencontre entre Catalunya i Espanya, provocaria una crisi d’Estat sense precedents. Espero que la cosa no passi de l’admissió a tràmit i el Tribunal Constitucional no vagi més enllà, perquè l’opció contrària obriria una crisi d’Estat de les més importants a Espanya en els últims trenta anys i de conseqüències incalculables”.  Ostres Benach! M’impressiona aquest cant d’amor a l’entesa “dels pobles d’Espanya”. M’impressiona aquesta voluntat dels dirigents d’Esquerra de tornar a escriure, cent anys després, els versos de l’avi Maragall: “Escolta Espanya! No obris una crisi de conseqüències incalculables!”. M’impressiona i m’entristeix aquesta fe constitucionalista (espanyola, és clar!).

¿Des de quan són els polítics que ens han traït amb l´Estatut, que han de dir al poble quan té o no té dret de defensar-se de l´agressió feixista disfressada de “llibertat d´expressió”? Des de quan hem de permetre que emmerdin la nostra terra aquesta gentussa, que es preval de tots els aparells de l´Estat i del mitjans de comunicació per amagar-se després d´haver llançat  la pedra? Des de quan els partits que diuen que ens representen ens han de manar que ens ajupim i posem el cap sota la destral de l´opressor? Ara sí, que caldria, per dignitat,  fe´ls-s´hi el buit i que s´amanissin el poder amb els mateixos que els envileixen, fins que tot els peti a la cara d´una vegada.

Tres expressions públiques de catalanitat ens donen la mesura de la realitat actual. El paper de la part catalana en el partit Catalunya-Euskal Herria; les declaracions de l'Ernest Benach en relació a aquest tema, i les declaracions d'en Carod eixint de trobar-se amb el Maragall.

 Davant del gest de la selecció basca, aprofitant el marc incomparable del partit al camp del Barça, que de forma unitària -jugadors, equip tècnic i moviment ESAIT de suport a l'oficialitat de les seleccions basques, que recullen gent de tota Euskal Herria- van manifestar el seu suport i voluntat d'aconseguir el reconeixement, llegint un manifest que denunciava la manca de plantejaments clars en els organitzadors del partit -federacions basca i de Catalunya- i passant del protocol preparat es van fer la foto oficial, tots, amb la pancarta d'ESAIT, fet que avui destaquen alguns diaris bascos i El 9 esportiu, la realitat catalana es va evidenciar com a perduda quant a objectius, amb un equip regional i sense compromisos clars -van haver d'improvisar una foto amb la pancarta de suport a les seleccions per no quedar enrere, però que al camp no van ser capaços de fer res més que donar suport a les empreses patrocinadores del partit-. A les graderies, la realitat era ben bé una altra. Els polítics no eren a la graderia, òbviament.