La notícia, no per esperada, és brutal.
Em sent un poc més orfe.
Estimava Sarsanedas com a amic i com a escriptor: com a poeta.

M'he passat una bona estona llegint els seus versos, recordant-lo.
Lllegesc la seva veu viva: aquí.

PETIT MONUMENT A JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Planerament invoco el teu fantasma

amb mots planers dels versos que ens deixares

quan caigueres al clot de la teva esperança.

No per inflar els meus d'una noble bufera

et dic de tu, sinó com als companys.

Sóc vell com la teva mort,

sóc jove com la teva vida.

Un mestre, tu no ho ets. Els doctes (reverència!)

t'assenyalen vergonyes amb les busques d'acer,

i qui els contradiria?

Però vares donar una llum a la gent,

però vares tocar-la d'una llum a la cara

que s'ha fet veritat,

i la nostra ciutat

no fóra ben bé la d'ara,

si no haguessis parlat dels carrers de l'esclat

del bon dia que fa,

de l'encant de les feines.

Fa anys que vas morir. I ara estic content

del teu fantasma jove.

Així puc anar amb tu sense cap compliment

pels camins i els treballs d'aquesta primavera

que és la vida i la mort eternament.

El rovell s'ha menjat l'esfera del cafè

que l'adroguer voltava, i el foc de Sant Joan

els grans cistells de vímet.

Passen cotxes enormes com vaixells de platxeri

i d'altres menudets com esclops d'alumini.

Al port hi ha noves llums, de nit, i dues torres

de ferro.

Ja són velles, les torres, ja cauen.

Fa tant que tu ets mort, i han passat tantes coses!

Però encara

que l'irradiador del port tingui ara radar,

són iguals les gavines,

i els vestits lluminosos de les noies d'estiu,

i els besos a la gorja,

i els colors de les hores que llisquen pels carrers,

i el groc de les taronges,

i tu que amb nosaltres veus

com és bo tot:

i la Vida

i la Mort.

NEOFEIXISME DE LUXE

Ara dents de llop al ventre de la cérvola
unes gotes de sang quallades al seu coll
a les plantes dels peus l'olor del bosc
i té els llavis feixucs d'explicar el viatge (...)

Ronny Someck

Aquests dies en què, amb l’amiga Maria del Mar Bonet, redèiem, recontàvem i recantàvem Ovidi Montllor i Guillem d’Efak per Manacor, Capdepera i Artà, feia voltes al personatge que protagonitzaria aquesta setmana el quadre de paraules que, Lector curiós, llegeixes.

I per un atzar, d’aquells que segurament tenen una explicació ben científica que encara no coneixem, m’aparegué dins el cap Glòria Ferrer de Salines: una adolescent que acaba d’entrar a la universitat per estudiar Informàtica, alta, elegant, intel·ligent i educada per la seva tia materna Rosa. El seu pare és un hoteler fill d’hotelers, Don Jaume Pelat. Pelat era el malnom del padrí andritxol que va ser el primer que començà la fortuna familiar amb una pensioneta a Peguera i un servei de cotxes entre Andratx i Palma. Quan Jaume i Helena es casaren la companyia Randemar Hotels ja tenia sis edificis gegantins al litoral illenc i un a Ciutat. Ara, controla més de trenta establiments a llocs tan diversos com Cuba, Santo Domingo o Nova York. Després d’explicar el patrimoni de la jove Glòria cal recordar la feta més terrible de la seva infantesa. Quan una nit els pares tornaven d’una festa a Son Torlà, el gegantí bentley pegà una llenegada per mor del fanguet d’un pluja camadaranyosa i caigueren d’un talús d’un parell de metres. Helena va morir a l’acte i Jaume no es va fer res. Glòria tenia nou anys i ho va passar molt malament. La tia Rosa, seca i dura, molt autoritària, professora de llatí i grec a l’Institut, es convertí en la seva segona mare. «Les dones hem de ser fortes i cultes: espartanes. Gimnàstica, estudi, disciplina. Sempre m’ha agradat la refrescant falta d’hipocresia dels vertaders liberals com Kissinger. Sempre hi ha algú que ha de fer la feina bruta i esclafar els escarabats perquè el món funcioni bé. Ell ho va haver de fer per salvar el món lliure al Vietnam i a l’Amèrica del Sud. És una feina molt difícil i poc agraïda.» Així va ser la primera confidència de la tia i la neboda. Per això no m’ha estranyat gens que fa poques setmanes discutíssim apassionadament, Glòria i el cronista, en una festa de gent de casa bona. Em presentà Glòria una amiga d’infantesa i des del primer moment la vaig mirar com una espècie fascinant entre mantis religiosa i pija sofisticada. Em va dir que em trobava un roig independentista anarcosexual. Li vaig agrair l’amoret i començàrem a parlar de com veia la jugada. Es definia a favor d’un ordre pervers aparentment raonable. M’escarrufà. No creia en l’habeas corpus i Abou Ghraib i Guantánamo li semblaven normals. Era megalòmana i defensora de la tortura en cas de necessitat. Quina necessitat?!, li vaig dir mirant-la de fit a fit als seus ulls color xampany.

I llavors em vaig llançar a parlar-li d’Anna Politkòvskaia: una lluitadora per mostrar la crua realitat de les injustícies, de les tortures i dels assassinats a Txetxènia. Periodista que feia feina des de 1999 al bisetmanal Novaya Gazeta. El nou d’octubre havia d’entregar un reportatge sobre tortures a Txetxènia i el dissabte dia set, l’assassinaren a trets a l’entrada de ca seva de Moscou. Hi havia tres poders que no la podien veure: el Kremlin, el poder txetxè i els neonazis russos. Denunciava la corrupció i els atacs als drets humans a Rússia i ho escrivia també amb dades, dates i noms a llibres traduïts per tot el món. Estava compromesa amb la veritat i la llibertat. Anna Politkòvskaia ha mort per nosaltres i per mor de nosaltres que no veiem ni escoltam.» Glòria m’ha deixat parlar educadament i després amb una congelació emocional terrible m’ha dit: «Aquesta dona s’ho havia cercat». I per sort ha desaparegut.

Avui 15 de desembre el PEN CATALÀ amb motiu del Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat recorda i vindica la figura de la periodista russa Anna Politkòskaia assassinada el proppassat vuit d'octubre de 2006.
A les onze a la Rambla, davant el Palau de la Virreina es llegiran textos d'Anna.
I a les set al Col·legi de Periodistes hi haurà un acte dedicat al seu record en el que hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles) i Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).
Si voleu enviar un missatge de coratge als familiars d'Anna ho podeu fer a l'adreça: http://politkovskaya.fastbb.ru/
(segueix)

MÉS PRESENT QUE MAI, ANNA...

La veritat són les víctimes
Maruja Torres

No deixarem de lluitar per allò que la periodista russa Anna Politkóvskaia va perdre la vida en mans d'un assassí, segurament, a sou (o del Kremlin o del poder txetxè o dels neonazis russos. Tots la volien veure morta).

Lluitar contra la tortura, lluitar contra l'empresonament, lluitar contra l'assassinat de persones sospitoses que veuen com despareixen els seus drets en els interrogatoris i on sofreixen tortures i de vegades la mort.

L'Anna Politkóvskaia va denunciar tortures a Txetxènia i a Rússia. Sabem que l'altre gran país dit democràtic que les practica (Abou Ghraib i Guantánamo) és Estats Units amb el vist i plau del Congrés i el Senat (esperem que els demòcrates que comandes a les dues càmeres puguin fer alguna cosa en aquest sentit.

Demà, dia 15 de novembre de 2006 és el Dia de l'Escriptor Empresonat. El PEN CATALÀ fa dos actes

Dimecres 15 de novembre

Al Palau de la Virreina (La Rambla, 99), d'11 a 12.30h
Lectura continuada de textos d’Anna Politkóvskaia per part de diferents escriptors i periodistes

A la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rbla Catalunya, 10, pral.), a les set de la tarda
Acte en record d’Anna Politkóvskaia
Amb Josep M. Huertas, Vicent Partal, Carles Torner, Marta Ter i Dolors Oller.


Entrau en el blog de David Figueres i trobareu nombroses informacions d'aquests esdeveniments i de l'estimada Anna Politkóvskaia.
ANNA, ETS UN FAR DINS LES PROCEL·LOSES AIGÜES D'AQUEST INICI DE SEGLE XXI.

DIA 15 EL PEN CATALÀ FA EL DIA DE L'ESCRIPTOR EMPRESONAT

ENGUANY IN MEMORIAM PER A ANNA POLITKÒVSKAIA

Cartell de Perejaume

PARL CAR SOM

Je parle car je suis. Quand ma gorge sera pleine de terre, je cesserai de parler. Alors, le silence sera. Une eternité de silence m'attend. Mais avant que ce silence éternel m'arrive je veux me servir de ma voix. De ma parole.

Antonio Tabucchi

Després de dir i cantar Ovidi i Guillem al Teatre de Capdepera he trobat aquest text de Tabucchi que m'ha donat una marxa de no dir. Com a persona, com escriptor, com humà parl i escric. Com a persona, com escriptor i com humà don la meva veu i la meva escriptura —abans que el cucs facin un sopar fred amb el meu cos o les flames el converteixin en cendres— a poetes i artistes que estim perquè a través de la meva veu, del meu cos i de la meva energia puguin arribar on ells volien, a la gent, al món.

I això és un prodigi.

I com que hi estic tan aficat ara mateix quasi no ho puc enunciar ni escriure.


Don les gràcies a les persones, moltes persones, —especialment l'Associació de teatres i auditoris públics de les Illes Balears i l'Associació de cantants i intèrprets professionals en llengua catalana— que han fet possible amb molts d'esforços que Maria del Mar i aquest plagueter recreem la feina, la lluita i la memòria de l'Ovidi i el Guillem.

Amb aquests recitals confegim una de le moltes fractures que per mor dels nombrosos enemics de la llengua i la cultura catalanes hi ha ara i aquí.

Cal no oblidar que volen fer-nos pols, volen que desapareguem com a llengua, com a cultura i com a poble.

CAL NO OBLIDAR-HO NI UN INSTANT!

CAL LLUITAR SEMPRE SEGUIT CONTRA L'EXTINCIÓ!

AMADORES TOTES: AVUI, A LES VUIT I MITJA, AL TEATRE D'ARTÀ, LA BONET I EL MESQUIDA DIRAN I CANTARAN AMB TOTS ELS COSSOS DE L'ESPERIT OVIDI MONTLLOR I GUILLEM D'EFAK!!!

VOS ESPERAM!

Quina nit més tendra, més viva, més càlida, més veual, més carnal!
Ahir al Teatre de Manacor es creà aquesta simbiosi, aquesta sinèrgia, aquest contacte fort entre l'escenari que era una font d'irradiacions d'Ovidi i Guillem i unes dones i uns homes que xuclaven aquesta energia.

No es pot escriure, no es pot dir l'experiència d'aquesta feta amb paraules planeres. Potser caldria fer un poema o contar una història.

O recollir les impressions de Mònica P., (tan única, tan vera, tan amable), Joan F., de Maria Magdalena G., de Joan B., de Lina F., de Joana E., de Margalida E., de Josep Lluís A., de Bernat N., i d'altres etcèteres humanals.

Ara mateix acaba de passar un prodigi. M'ha telefonat Lina F., quan acabava d'escriure el seu nom.

I L'ATZAR NO EXISTEIX A L'ATZAR!

AVUI, A LES NOU DEL VESPRE AL TEATRE DE CAPDEPERA, LA BONET I EL MESQUIDA TORNARAN A FER DE MÈDIUMS DE L'OVIDI EL GUILLEM.

AMADORES TOTES, VENÍU!

AVUI, A LES VUIT DEL VESPRE AL TEATRE MUNICIPAL DE MANACOR, POBLE DE GUILLEM D'EFAK!
TOTS ELS AMADORS ESTAU CONVIDATS!

ONSEVULLA NO ET TROB

Nous faisons ce que nous pouvons, nous donnons ce que nous avons. Notre doute est notre passion, et notre passion et notre tâche. Le reste est la folie de l'art.

Henry James


Ja no sent les esquelles... Ja no hi ha claror... Visc dins el teu relat Aràlia... Només visc dins el teu relat i res pus... Aquest relat inacabable, llunyà, just suquinetes!

Mir aquell retrat teu —els cabells a lloure, els ulls i els llavis lluents, la brillantor del gest seductor— sobre el el vell steinway del saló endomassat de vermell fosc i no et veig.

A través d'una selva espessa de veus m'arriben els teus alens espessos i aquell gemecs de gust quan barrinàvem drets contra les prestatgeries del fons de la biblioteca, a l'esquerra del finestral que pega damunt la clastra. «Les prestatgeries de les Illes», les havies batejat. Allà hi havia l'illa dels Cíclops amb Ulisses i Polifem, l'illa d'Ogyia on Cal·lipso retè Ulisses en el seu palau situat dins un jardins sota una gran muntanya, l'illa dels Feacis en què Ulisses troba Nausica tan encisadora com bellíssima, l'illa dels Lestrígons que eren antropòfags, l'illa dels Lotòfags amb aquells fruits tan saborosos que et deixaven penjat, l'illa de les Serpents Gigants de Simbad, l'illa de Citera on va néixer Venus, amb els seus jardins d'amor pintats per Watteau, l'illa dels Morts d'Arnöld Böcklin, l'illa de l'Ombra Blava del tenebrista Louis MacNippe, l'illa Misteriosa de Jules Verne, les illes de la Felicitat del romàntic suec Atterbom, les illes Afortunades de mestre Pessoa, tantes i tantes d'illes que formaven l'arxipèlag del nostre amor.

La música acordada d'aquelles escorregudes teves, teves i meves, m'empenyen cap a un infern de negror, silenci aspre i, sobretot, d'absència buida.


El paradís és l'infern.

Sense tu.

BARRICADES MYSTERIOUS

Nous travaillons dans les tenèbres.
Henry James

[Nota trobada en un antic comentari de Tòxic que s'acorda perfectament amb el meu estat d'ànim]


Venetia diu:
«El llenguatge tenyeix el llavis com les mores dels esbatzers.»

Venetia somriu i amolla:
«Belette té totes les sensualitats que
Charles ha caçat al vol en els seus dibuixos de Nova York. La sensualitat dels trajectes. La sensualitat de les observacions. La sensualitat dels contactes. La sensualitat de contemplar la mort sense cap esglai.
La sensualitat de veure l'altre.
La sensualitat del renéixer.»

Els llavis, forts d'escarlata, de Venetia dins la llum matinal de Son Asgard són com un suplici lent.



Charles la pinta en el seu estudi dels porxos de la part més antiga de la possessió.

El Recordador d'Aràlia mira l'espectacle d'un pintor i una model.

Pensa en els temps d'abans de l'amor, molt més intensos que l'amor mateix.