JOAN DE LA CARO RIBERA

 Canvi de decoració

 ¿Que deu passá en la natura
que despullantse de dol
se vesteix ab galanura,
y la embaumada es més pura
y es més viu lo flam del sol?
¿Que hi há que lo cortinatge
del cel avuy es més blau?
¿Perquè dins del vert paisatje,
reflectint magich celatje
més dolç hi refila l’au?
¿Perqué de sopte fugiren
les tenebres que ensopiren
en greu malestar lo mon?
Y’ls sospirs que ans se sentiren
Y las llágrimas, ahont son?
¿Perqué’l goig y la poesía
que regnaven l’altre dia
tornan avuy dins del cor?
¿Perque la dolsa alegría
empeny avuy lo dolor?
Fa tres dias que al Mesias
Lo poble ingrat va matar,
Y segons las profecías
Al cap d’aqueixos tres dias
La mort va ressucitar.
Jesuchrist, lo fill de Deu,
Amorós va derramá,
L’home’s podia salvá
Solsament ab una gota,
Mes ella tota’ns la doná.
Després aquell voluntari,
Martir del amor etern,
Va dá’ls cos al fret sudari,
Peró la sang del calvari
Va apaga’l foch del infern.
Per la soca de la creu
La sang la roca filtrá,
Una gota hi trespuá,
Y com que era sang d’un Deu
Una gota’l va apagá.
Cuan lo comdenat fou lliure,
Aquell escrit amorós
Torná á entra dins e son cos,
Aquell sant cós va reviure
Y ressucita gloriós.
Al moment ja de morir
¡Cuantas animas salvá!
Despues pel esdevenir
¡Cuantas y Cuantas sens fi
del foch etern salvará!
Ell ab sa cruenta passió
Nostra salvació’ns abona
Y ab divina compassió
S’imposa la gran missió
De dignificá a la dona.
Y anant contra la corrent
D’una humanitat estranya
Digué al home sense entranya
La dona d’aquet moment,
No es ta esclava, es ta companya.
Revisqué ple de claror,
Y ab la seva resplandor
Los cors va enllumená Deu
Y d’allí va pendre peu
La santa Revolució.
Per aixó cantan las aus
Com ans de morí Ell cantava
Per xò’ls scortinatjes blaus,
Per això’ls perfums suaus
Que antes lo mon embaumava.
Per xò la natura riu
Enjogassada y florida,
Per això’s veu deixondida
Puig tornant Cristo a ser viu
Ella ha recobrat la vida

 Poeta de Freginals. Poema publicat a La Veu de la Comarca a l’abril de 1903.

ISABEL RODES DE CARDONER

 LA SAMARITANA

 La història ni tan sols diu el teu nom quin era
I et dibuixa formosa vora el pou de Jacob.
Reposes la fadiga de la llarga drecera
I deixes el teu canti, lentament, sobre un roc.
Bé podies calmar la set del vianant
O! La samaritana de vida massa inquieta,
Quan l’aigua del teu canti damunt la carn vibrant
Era una temptació en la jornada quieta.
Més, Jesús t’en demana en la tarda que passa,
I amb un gest de menyspreu ton llavi coralí
Al·legant perjudicis de pobles i de raça
Humana, li negares el veire al bon Rabí.
Jesús et diu que l’aigua que donar-te podria
La teva set d’un cop per sempre calmaria.
I t’estranya i t’inquieta sa veu i son mirar
I et sents, davant del mestre feble i avergonyida.
I Jesús qu’endevina que t’ha de perdonar
Deix que fugis corrent com coloma ferida.

 ALS XIPRERS DE MIG-CAMÍ

 Xiprers: germans bessons de Mig-camí
Ciris gegants vetllant vora l’ermita,
Si us veig d’un verd de molça al de matí
De nit – de cara al cel – sou una fita.
No sé per què, xiprers, hem feu pensar
Que sou la mostra d’una raça forta,
Vostres germans es varen esbeltar
I resteu sols de la nissaga morta.
Xiprers altius, l’hivern que ha despullat
Els altres arbres en ventada franca,
Vostra eterna verdor ha respectat
I no ha tocat la punta d’una branca.
Xiprers de Mig-camí, no us fareu vells
Malgrat plànin centúries en vosaltres,
Mentres en vostres branques els ocells
Es vinguin a estimar els uns als altres.

 Publicats al diari Ara de Tortosa a la tardor de 1935

Aeditors, una nova editorial a les nostres terres, presenta el recull de contes L'altre Nadal, que compta amb la participació de catorze autors ebrencs:

Emigdi Subirats, Vicent Pellicer, Jesús M.Tibau, Rafel Duran, Tomàs Camacho, Vicent Sanz, Josepa Vilurbina, Francesca Aliern, Albert Guiu, R. Angel Garcia Pech, Mireia Giné, Judith Ortiz, Lluís Martin, i Regina Bladé.

Hi ha programades dos presentacions:

A Tortosa, dijous 30 de novembre de 2006, a les 19.30 hores, a la Biblioteca Marcel.lí Domingo.

A Amposta, dijous 21 de desembre de 2006, a les 20.00 hores, a la Biblioteca Sebastià Joan Arbó.

UN NOU PORTAL LITERARI

La literatura ebrenca, del Matarranya i del Maestrat es troba en un moment de producció francament extraordinari, la qual cosa queda reflectit en la gran quantitat  d’activitats que un bon nombre d’entitats culturals, lingüístiques i literàries del territori organitzen assíduament, les quals tenen una significativa repercussió als mitjans de comunicació comarcals. Els novel·listes Andreu Carranza (Flix), Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita), Francesca Aliern (Xerta) i Carme Meix (Gandesa); el contista Jesús M. Tibau (Tortosa); els poetes Joan Elies Adell (Vinarós), Albert Roig (Tortosa), Yànnick Garcia (Amposta) i Gerard Vergés (Tortosa), han aconseguit que la seva obra sigui coneguda arreu de l’heterogeni territori on es parla la nostra llengua, la qual cosa ha estat sempre molt difícil per als autors de territoris llunyans dels centres de decisió política en els quals estan establerts els grans agents editorials, amb estratègia comercial eminentment urbana.  

La Fira del llibre i de l’autor ebrenc que organitza el CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre) des de fa tres anys al mes de juny a la vila de Móra d’Ebre s’ha convertit en tot un esdeveniment cultural que aplega la gran majoria d’homes i dones de lletres de les nostres terres i de la Franja de Ponent. Durant el certamen s’hi presenten una cinquantena de llibres de tots els gèneres (tot i que destaquen majoritàriament els d’estudis històrics), s’hi celebren emotius recitals poètics i debats literaris d’un altíssim nivell. Al mateix temps, als autors comarcals els serveix principalment per entrar en contacte directe amb el món editorial, que sembla que de mica en mica va obrint els ulls i va interessant-se de manera tímida per l’ampli i interessant fenomen literari de casa nostra.

El portal www.llibresebrencs.org que dirigeix l’incansable i entusiasta Albert Pujol ha actuat com a veritable dinamitzador de les nostres lletres durant els darrers dos anys. Amb gairebé 400 subscriptors, s’ha convertit en una eina extraordinària de difusió gairebé diària de notícies del nostre panorama literari. A la secció Crític de guàrdia, en la qual  hi participo activament, es poden trobar nombroses articles informatius  sobre la història literària de les nostres terres, la qual ens serveix a la vegada per recuperar tot un seguit d’autors molt importants en el seu període històric i que en canvi són totalment desconeguts per la ciutadania: Josep Felip Vergez, Joan Povill i Adserà, Joan Cid i Mulet, Salvador Estrem i Fa, Francesc Mestre i Noé, Jaume Tió i Noé, Tomàs Bellpuig, Joan Manel Borràs i Jarque, etc.  

Ens hem de felicitar tots per l’aparició recent d’un segon portal de les nostres lletres. Està impulsat pels membres del CEL (Coordinadora d’Entitats Lingüístiques i Literàries de les comarques centrals dels Països Catalans), la qual l’integren tot un seguit de filòlegs i professors de llengua catalana d’arreu dels nostres pobles: Albert Aragonés, Àngela Buj, Carles Castellà, Tere Izquierdo, etc. Val a dir que tots ells aposten per la utilització literària del nostre català dialectal. Entre les novetats més significatives que aporta aquesta nova web, www.beaba.info, és un nodrit apartat d’informació  biogràfica dels autors ebrencs, matarranyencs i maestratencs de tots els temps. Quan estigui complert es convertirà sens dubte en un autèntic diccionari dels escriptors territorials i de les seves obres, un estudi que fins ara mai no havia estat  realitzat.

Aquest dinamisme literari de les nostres terres és molt interessant i ha d’ajudar forçosament a la normalització social i literària de la nostra llengua que bona falta fa. A més, als escriptors de  les comarques centrals dels Països Catalans ens calen mecanismes eficaços que ens permetin difondre la nostra obra fora del territori, i aquests portals ho són i d’un primer ordre nivell. Encoratgem tothom a consultar-los, us agradaran.

 

Emigdi Subirats

emigdi@hotmail.com

JOSEP VERGÉS I ZARAGOZA

 LOS BOUS DE CARRÉ

 Deuhen sé dos quarts de tres,
Pels balcons hi ha una gentada,
Que a muns està colocada
Sense cabrehi ningú més.
I pel carré! ¿Que us penseu
Que hi ha poca generació?
Ni que hi hagués professó
N’hi hauria mes que sen veu.
Uns en cordes agafats
Que estan als balcons lligades,
Altres per dins les entrades,
O en lo brancal assentats.
Los del capllàs van portant
Al bou per tot lo carre,
Ja tomba un banch de fusté
Y’ls de dal queden penjant.
Ja se’n ha entrat a una casa
Y’ls de dins escala amunt
Ja corre ja’n tomba un
Que estudia per primé espasa.
Passa un soldat desgraciat,
Que va a veure la corrida,
Y allavons tot lo mon crida
¡Ala amolla, que es soldat!
Pero’l soldat que no espera
Que esta ovacio se li fes
Diu que no’n vol sabé res
Y fuig cap a la barrera.
Ja tenim al bou cansat
Y un pam de llengua fora,
Perque ja fa prop d’un hora
Que de corre no ha parat.
Lo porten cap al corral
Pera que descanse un rato
Y dona temps d’algun Tato
De qu’es cure si ha pres mal.
Allavons son los parés
Sobre si es bo o dolent
Uns diuent que es molt valent
Y uns altres que no val res.
En estes rahons estant
Ja tornen a traure’l bou
Y’ls que no’n daven un sou,
Son los que més lloch li fan.
Quan ja’s troben tots rendits
Y ja’s va acaban lo dia
Fa cap a l’escorxeria
Entre saragata i crits.
Ahont s’acaba la tabola
Dixant allí al bou la gent
Que sab que al dia sigüent
Lo trobará a la cassola.

Publicat a La Veu de la Comarca el 1906

PACO VOSCH

 FOCH Y AYGUA

 
Al entrar aquest alcalde
Que segons veus es tant bo,
Vareig dirme ara Tprtpsa.
Anirá molt mes milló,
Pro ¡fillets! Cuant repoquet
Va durarme la il·lusió!
Donchs ja veig qu’es un alcalde
Com un altre cualsevol.
Vareig pensar que duria
Mes bona administració:
-         Pues hombra a n’els empleats
Bé s’els paga – Si senyors,
Pro ¿y’ls bomberos que ja’ls deuen
Cuatre mesos y dos fochs?
¿S’han d’acontentar mirant
com tots cobran y ells nó?
Despres d’aixó lo de l’aygua
Qu’ens té ja aburrits a tots,
Doncs está vist que Carvallo
Aquí sempre fa’l que vol.
¿Se pensan que passaria
a un’altra part tot això?
¿Hem d’aguantar qu’aquest mano
ens prengui el pel a tothom?
Si aquest tinglado passes
A algun altra població,
O bé Carvallo diria
Allá vá aygua abondó
O l’ajuntament faria
Una  nova conducció.
Es que no sé. No m’esplico
Com nostra Corporació
S’ho ha pendre a la fresca
Cuant mereix tanta atenció
Ara vull que per exemple
Sigués d’oli la cüestió,
Diriam es que han untat
La roda, pro ara nó.
Encara... que ja m’ho penso
¡vatua’l mon! Si senyors.
¡S’hi jugan una perdiu,
escabechada o ab col,
que d’aygua no n’els fa falta
a n’els que son manadors?
Perque d’aygua es que no’n volen
Mes se estiman lo vi sol
¡Vatua’l mon! Posaria
totas dugas mans al foch
y estich segur, ¡Seguríssim!
Que no’m cremaria, no.

 Publicat a La Veu de la Comarca, el 1906.

 

 

 

Paco Vosch

 Un altre dato a la història d’en JP

 Al Diario de Tortosa,
Que aquí es publica, veig
Fa uns quants dies uns articles
Firmats per un JP
En quins diu que els tortosins
Ni eren catalans ni res;
Que Tortosa era república
Ab senyor feudal i rei
I que els catalans ne tenen
La culpa de tot, si és que
Nostra ciutat no conserva
Sa llibertat i ses lleis
I fuma allí una barreja
Lo sinyó don JP
Que si ell sap lo que es diu
Me deixo tallar el peu dret.

BUIDAM EST MOLLERAM TUAM
PER DESGRACIAM (Balagué)
Pàgina mil tres-cents quatre
Capitol noranta tres)

Lo que dels catalans diu
Encara és poc, JP
Se’n va per les rames
I així no ens prova res.
acàs vol un dato històric
D’aquells que es diuen de pes
Li vaig a dir de seguida
Però no l’oblidi mai més

 Quan a Tortosa hi havien
Los moros de Sid-Dermet,
Que estaven prenent lo sol
Allà al barranc de la llet,
Va vindre lo rei en Jaume
Amb dos-cents tres regiments,
Mitja dotzena de dides
I un gosset molt petitet
Per veure si menjarien
Aquesta classe de peix
Que natros diem saboga
Que val més, però molt més
Que la tonyina salada,
Que el llus (com vostè mateix
Podrà la raó donar-me
Perquè no exagero gens)
Pos si sinyó com li deia
Lo jefe moro Dermet
Es va posar molt furiós
En veure tanta de gent
Que tan solsament venia
A pescar nostre ric peix
I els va dir: - senyors aquí
Qui pesca sóc jo i els meus,
Per tant els que heu vingut
Aneu-us-en prompte aneu,
Sinó faré un estropici
Com mai de la vida he fet.
Pitiplam! Va dir don Jaume
(llavors era un renec
d’aquells més grossos que es diuen
que si vostè el vol saber
no té més que obrir Zurita
llibre vint, pàgina tres.Pitiplam m’has dit lo moro
Se trau la faixa del peu
I va pegar al rei Don Jaume
Dos o tres cops al clatells
A les sis dides que duia
Los va agafar un mareig
I el clatell del rei don Jaume
Se li va posar vermell.

 Al moment la mitja lluna
Que bevia a galet
(com vostè pot comprovar-ho
a la història de Beuter
pàgina deu al capítol
que tracta de quan fa fred)
va soltar el perol que duia
i va ploure un ratet
Lo sol que llavors hi havia
Indignadíssim també
Ell que sí, agafa i es posa
Darrera l’estel cacauet
Als Col·loquis de Despuig
Ho trobarà. Mireu bé.
Los habitants de Tortosa
En veure que no veien res
Varen dir: Lo Rei don Jaume
I tots estos regiments
Tenen la culpa que natros
Estiguem com estem.
Així vam estar vint anys
Fins que el rei Berenguer
Va voler venir a Tortosa
A traure’ns l’estat aquest,
Però en mal hora va venir
Pos si estàvem malament,
Més malament vam quedar-nos
Després d’haver vingut ell.
Vostè sap lo que va fer-nos
Este bisbe? Déu meu!
Ja va tornar-nos la llum
Però ens va treure el demés.
Ell va manar que Tortosa
Holandesa no ho fos més
Sinó que fos catalana
I els va fer fer jurament
Que mai se separarien
Los homes de sa muller,
Va manar als xiquets joves
Que fessin calsa amb cordill
Als xics fadrins va manar-los
Que tinguessin un peu dret
I que en lloc d’anar al cassino
Anessin a fer ganxet,
Lo barri de Remolins
Lo va donar al seu barber
Que era un nebot de la dida
De Pilat lo sabaté.
Era tanta l’avarícia
Dels catalans d’aquell temps
Que van manar que la fruita
La que aquí es recollís
L’enviessin embalada
A don Ramon Berenguer,
Los va prohibir afeitar-se
Menjar cóc i pastisset,
Que llegissin diaris
I que caminessin drets
I per a colmo de coses
La trovarà a Martorell
Pàgina mil dos-cents quatre
Capítol vint i següents.
Ja veu si va fer desgràcies
Nostre Comte Berenguer
Ja veu si les llibertats
Ens les va pendre bé.

 I parlant-li en serio ara
No és veritat don JP?
Que este dato que li dic
Tot ell és un desgavell
Que no té suc ni substància
I que no treu cap a res.
Pos com este dato meu
Són los escrits de vostè
Que ni sap per on navega
Ni el que es diu ni el que llegeix.
Que escorre el que pot lo bulto
Com fa qualsevol xiquet
Que insulta al primer que passa
I apreta a córrer després.

 

La Veu de la comarca, 8 de febrer de 1906

 

 

 

 

 

 

De ben segur que la política és per a aquells que viuen d'ella i molt bé. La ciutadania som simples vots. No puc entendre de cap de les maneres la decisió d'ERC. La meva no és una crítica feta des de l'odi (Madí, Puig, etc.), ni des de l'ànsia de poder (algú del mateix partit que aspira a rellevar a algú altre) ja que no crec que mai més torni a militar en cap partit, la meva és una crítica des del sentiment ferit amb un partit amb el qual he confiat des que va desaparèixer Catalunya Lliure als anys 1990.
Han tornat a ressuscitar un mort. Montilla era un cadàver vivent i ara serà un president que no té suport popular. Tindrà suport dels diputats, però no el de la gent. Al menys un dels vots que Saura s'apropiarà per mostrar el suport al PSOE, el meu, n'està totalment en contra.
El PSOE va ser totalment deslleial amb ERC. Va maltractar el partit i els seus militants. Els va expulsar del govern amb males maneres. A les Terres de l'Ebre va boicotejar de manera barroera tota l'acció de govern de la delegació que dirigien els republicans.
Em vaig solidaritzar amb Carod tant quan la reunió de Perpinyà (per mi encertada i necessària) com quan les declaracions contra la candidatura de Madrit a les Olimpìades, que malgrat ser polèmiques reflectien allò que opinàvem una bona part de la ciutadania (entusiasme per Madrit no en tenien ni els espanyolistes de Catalunya). El varen demonitzar i el continuen demonitzant (no el volien al govern), i en canvi ell els dóna el govern en  safata. Puc entendre alguna cosa?
Algun dirigent d'ERC em pot dir que hi ha simpatia entre les bases del PSOE d'aquí i d'ERC, al menys a la comarca del Baix Ebre la simpatia és nul·la i la capacitat d'acció conjunta també.
Hi ha raons perquè bona part de la societat civil estigui enfadada. Des de fa anys que al Baix Ebre se'm considera com un independentista radical (dels més radicals que tenen accés als mitjans de comunicació i fan una vida pública). En canvi, a mi no em costa en absolut acceptar els resultats electorals, entendre que hi ha gent que no pensa com jo.
CiU no ha sabut cercar aliances estables i complicitats d'amistat o d'ideologia. Madí, Puig, Duran i alguns altres són autèntics paràsits de la política, que sembla que creguin que els suports externs els han  de caure del cel. Però en una cosa tenen raó, han guanyat les eleccions arreu, a la gran majoria de comarques, a totes les demarcacions, a la ciutat de Barcelona i a la gran majoria de ciutats mitjanes d'aquest país, i al món rural. El PSOE, en canvi, va rebre una autèntica patacada.
Accepto l'aposta d'ERC, no la comparteixo en absolut. M'han decebut molt i m'han fet enfadar molt. No dic que no els tornaré a donar el meu suport ja que sóc una persona d'alta fidelitat ideològica que tinc autèntica passió pels Països Catalans, la seva llengua i cultura.
Que no em vinguin però plorant quan el PSOE enviï escriptors en espanyol a Frankfurt! Que no em parlin de greuges econòmics d'Espanya (ells han apostat pel partit que provoca actualment els greuges)!
Després es queixen de l'abstenció. Tal com actuen els polítics catalans es mereixerien que no anés a votar ningú.
La decisió errònia d'ERC de fer president un espanyol com Montilla, em fa prendre una decisió ràpida: apartar-me totalment de la vida política.
Sempre em queda l'activisme cultural que és un bon servei a la nació catalana, millor que el que fan els polítics. Val a dir que en dues activitats molt interessant de signe catalanista que estic tirant endavant al Baix Ebre i al Montsià, he tingut la complicitat extraordinària de dos alcaldes de CiU, el de Jesús i el d'Amposta. No he tingut mai lligams ni simpaties amb CiU, ja que sempre m'he mogut dins del camp independentista. És honest, però, remarcar-ho ja que vol dir alguna cosa.
Malauradament ERC ha fet un pas en fals que alguns independentistes no podem entendre de cap de les maneres.

NO ÉS AIXÒ, ERC, NO ÉS AIXÒ

Sóc un catalanista de pagament, d’aquell que paga quota a moltes associacions culturals d’arreu dels Països Catalans i que està subscrit a un bon nombre de revistes de caire cultural i catalanista. Des de molt jove he fet de la catalanitat una raó important de la meva vida social. He estat fidel a ERC des que vaig tenir dret a vot per raons d’edat. Vaig militar-hi uns anys fins al 2003 i he seguit en l’òrbita ideològica del partit amb el qual he continuat col·laborant amb gust per tal d’aconseguir que esdevingués el referent nacionalista català en l’àmbit polític i cultural.

L’aposta per un nou tripartit m’ha deixat totalment descol·locat. No entenc res. El PSOE va ser totalment deslleial amb ERC en l’anterior legislatura, tant el d’aquí com el d’allà. Se’ls va expulsar del govern fa només cinc mesos amb males maneres, després de l’aposta ferma d’ERC a defensar el text que s’havia aprovat al Parlament de Catalunya. No va ser mai un govern amb unitat d’acció, perquè els interessos electorals del PSOE espanyol ho varen impedir. I el que és pitjor, entre la militància d’ERC i del PSOE d’aquí hi ha escassos lligams i simpaties.

Com a exemple, a les Terres de l’Ebre vàrem tenir l’únic Delegat del govern en mans dels republicans, Lluís Salvadó, que va realitzar una molt bona feina i va mostrar un tarannà dialogant molt necessari a les nostres comarques després de la frenètica lluita contra el Pla Hidrològic espoliador del PP. Els socialistes varen fer ús d’un altre organisme, l’IDECE (Institut per al desenvolupament de les comarques de l’Ebre), per crear una mena de contra poder i esdevenir l’ombra allargada que controlés els moviments del govern a l’Ebre, d’un govern del qual ells en formaven part. La bona feina feta des de la Conselleria d’Educació que encapçalava l’ampostina Marta Cid, tampoc no va ser mai valorada per alguns capitosts socialistes comarcals, que la veieren de nou més com una adversària electoral que com la responsable d’un govern que teòricament era de tres partits.

José Montilla ha estat el gran perdedor de les eleccions. El PSOE va patir una patacada de les que fan mal. Després d’haver manipulat els mitjans de comunicació públics fins a un nivell gens desitjat, malgrat tenir dos periòdics al seu servei durant mesos, malgrat haver convertit ERC en l’arma de tots els mals en l’àmbit de la premsa escrita i radiofònica, varen tenir un resultat electoral pèssim. Personalment, vaig celebrar aquests mals resultats perquè varen ser els responsables del naufragi de l’estatut que es quedà en aigua de borraines.

És evident que l’errada estratègica de CiU en els darrers anys ha estat la de no crear uns llaços d’amistat i entesa amb cap altre partit que no fos el PP. Aquesta és la pitjor herència que ha deixat Jordi Pujol, i malauradament a les Terres de l’Ebre en vàrem tenir un exemple dramàtic de primera mà amb el transvasament. La demonització d’ERC durant la campanya electoral també va ser una altra errada greu, i la duresa verbal de Duran i Lleida i Felip Puig contra els republicans mostren una manca de sintonia total entre les classes dirigents.

Tot i això, malgrat diferències ideològiques, greuges personals i males sintonies, hi ha part de l’electorat dels dos partits que creiem necessari la formació d’un govern d’obediència catalana, que acabés amb la lluita fratricida entre CiU i ERC, i apostés per la catalanització. Tot se n’ha anat en orris, per l’aposta estratègica d’ERC i perquè CiU tampoc no hi confiava gaire (la seva predilecció era també el PSOE).

Montilla formava part del govern espanyol que va posar tota mena de traves per tal que la Federació Catalana de Patinatge no pogués competir internacionalment, la qual cosa ningú ha recordat en campanya. S’acusà Carod de ser causant del boicot al cava, quan el greu no havien estat les declaracions de Carod (que tants catalans subscrivíem) sinó les pressions contra Catalunya que realitzà “el govern amic”. Què passarà amb la Fira de Frankfurt? En temes lingüístics Montilla que suposadament aposta pel trilingüisme (quants dels seus  militants són bilingües?) està més prop d’ERC o de Boadella? Montilla també va ser un dels frens que varen impedir que tinguem un estatut amb cara i ulls (aquí la baixada de pantalons de Mas també va ser esperpèntica).

Un dels vots d’ERC no era pel tripartit, el meu (jo no parlo mai en nom de la col·lectivitat). Tampoc no diré la típica frase “no els votaré més”, sóc independentista i el meu àmbit d’acció política i d’amistats en l’àmbit polític rau al voltant d’ERC. Tot i això em sento més orfe políticament, més decebut.  La cèlebre frase que ens repeteixen els nostres iaios “la política és per als que viuen d’ella, si no n’has de treure res, aparta-te’n”, em sembla amb més vigència que mai. 

Avui és el meu 39 aniversari i de ben segur que l’hagués celebrat amb més alegria si per fi s’hagués pactat un govern sense crosses espanyoles.

 

 

UN GOVERN NACIONAL

Quan afirmo que no vull Montilla de president perquè és espanyol, no em refereixo al lloc de naixement ni molt menys, sinó al fet que és l'ambaixador del PSOE a Catalunya i actua com a espanyol que és i se sent. Feta aquesta consideració important, intentaré tornar a argumentar per què estic en contra de la reedició del tripartit com a votant i exmilitant d'ERC.
No puc entendre de cap de les maneres que després de l'expulsió per decret d'ERC del govern (la raó principal de la qual no era l'estatut, sinó que feia mal al PSOE d'allà) els dirigents republicants vulguin tornar a probar una aventura que va sortir molt malament.
Em vaig sentir ferit quan se'ls expulsà del govern, i ells, els expulsats, sempre que no n'estan de ferits. Sembla com si els polítics estiguin fets d'una altra pasta i ho superin tot fàcilment.
L'aposta del front català és l'única que em sembla viable. Malgrat greuges i manca de sintonia, un govern catalanista podria posar fi a la vergonya de la Fira de Frankfurt, en la qual el PSOE tenia previst endur-se els escriptors en espanyol com a representants de la literatura catalana. I la raó més important seria acabar amb aquest desencontre fratricida que ha forçat una divisió grandíssima entre aquells que defensem que Catalunya és una nació.
Ja sé que Duran i Lleida és la cinquena columna de l'espanyolisme, del dretanisme, del catolicisme i de l'antifornici. En canvi, vull pensar que CiU té gent nacionalista, militants de comarques amb els quals ens entenem molt bé i coïncidim amb moltes coses. Amb els socialistes, gairebé no coïncidim amb res. Ells estan a favor dels escriptors en castellà i de la selecció espanyola, majoritàriament sinó unànimement.
Sóc de les Terres de l'Ebre, i fa tres anys gairebé no se'n podia parlar del pacte CiU-ERC, perquè era època de pla hidrològic (la gran errada de Pujol) i ens hauria caigut el món a sobre. Ara les coses han canviat, els del PSOE d'Espanya continuïn reivindicant la nostra aigua i el perill de transvàs continua present. Amb el PSOE no podem confiar amb res.
El Pacte nacional és urgent i imprescindible. Catalunya no necessita dretes i esquerres, sinó polítics que defensin un projecte nacional.