Cridem els catalans emigrats a Madrid
a afegir-se al «Bloc Valencià» el 6-D

Si l'Entesa Nacional pel Progrés «catalana» —ras i curt: tristpartit 2.0, que és majoria al Parlament de Dalt—, pensa acomplir les promeses a l'electorat com fa, per ara, l'Entesa «valenciana» —EU-Els Verds/Los Verdes-Esquerra Valenciana, que és minoria a les Corts de Baix—, anem bé, i això que totes dues «enteses» són d'«esquerres»... Llegeixo a Anna Notícies la Nota de Premsa de l'Associació Cultural Republicana Constantí Llombart en què demanen a Glória Marcos (EUPV) i a Joan Ribó (Entesa) l'acompliment, abans que s'acabi la legislatura, del compromís de promoure una declaració a les Corts afirmant que el País Valencià vol ser lliure i sobirà i no renuncia a l'autodeterminació. Davant de la insuperable barrera del 5 per cent, Esquerra Unida del País Valencià no en té prou en posar pals a les rodes de la necessària coalició amb el Bloc Nacionalista Valencià que, al damunt, perd la memòria.

La dita Nota de Premsa també ens informa que els valencians nacionalistes [sobiranistes, independentistes, anomeneu-ho com vullgueu], organitzats en la plataforma Sobirania Valenciana participaran a la Manifestació republicana que es fa cada dia 6 de desembre a Madrid, però d'una forma que els distingirà prou de la dels republicans espanyols perquè aniran al darrere d'una pancarta amb el lema «País Valencià, Lliure i Sobirà» i duran centenars de banderes republicanes valencianes com la que podeu veure a la il·lustració.

Amb aquest apunt faig una crida a les desenes de milers de catalans de pensament republicà i que han hagut d'emigrar a la capital espanyola per a guanyar-se les garrofes, que se sumin al Bloc Valencià a la manifestació del dia 6 de desembre. Totes les banderes, si hi figura el senyal d'en Jaume I (en diuen, malament segons l'amic i heraldista Armand de Fluvià, «les quatre barres»), seran benvingudes.

300 anys de la Guerra de Successió

El dissabte 25 de novembre a Calaceit

L’any 1706 la Franja de Ponent queia calcigada sota les tropes invasores franco-castellanes. Els borbònics socarraren pobles, mataren centenars de catalans de la Franja de Ponent i en pobles resistents com Calaceit, decretaren deu dies a sang i foc.

Enguany es compleixen 300 anys de la pèrdua de les nostres llibertats, també a la Franja, i cal que tots aquells que creiem en la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua i identitat anem a Calaceit, a retre l’homenatge que es mereixen els nostres defensors. Serà l’únic acte nacional en honor a la Franja de Ponent i de record de la guerra de successió en aquestes contrades.

Has de ser-hi.

Per això et convidem a que vinguis el 25 de novembre a Calaceit [Matarranya] on, a partir de les 5 de la tarda, mirarem amb esperança el passat, present i futur de la Franja de Ponent i els Països Catalans, i ho farem amb el professor d’economia Ramon Tremosa, amb els historiadors Oriol Junqueras i Joaquim Montclús, amb els agitadors culturals Jaume Borbon, Aurora Fontoba, Guillem Chacon i Paulí Fontoba, i d’arreu els Països Catalans ja han confirmat la seua assistència desenes d’amics i amigues que s’estimen la Franja de Ponent i no la volen abandonar.

Hi haurà un sopar de germanor, actuarà la Coral de Beseit i descobrirem una placa en memòria dels nostres defensors.

La Franja de Ponent et necessita. No hi pots faltar!

Tots els detalls

El Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb la col·laboració de la Lliga dels Drets dels Pobles i de la Federació Catalana d'ONG pels Drets Humans, es complauen a convidar-vos als actes d’homenatge a la periodista Anna Politkóvskaia:
"Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci"
Dimecres 15 de novembre
De 11:00 a 12:30h
Palau de la Virreina ( La Rambla)
Lectura continuada de textos de l’Anna Politkóvskaia per part de diferents
escriptors i periodistes del nostre país. La periodista Elisenda Roca llegirà un manifest de condemna de l’assassinat.
19:00 h
Sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya
(Rambla Catalunya 10, pral., Barcelona)
Acte en record d’Anna Politkóvskaia
Hi participaran: Josep Maria Huertas (Degà del Col·legi de Periodistes), Vicent Partal (Director de Vilaweb), Carles Torner (Consell Executiu PEN Internacional 1998-2004), Marta Ter (Lliga dels Drets dels Pobles), Dolors Oller (Presidenta del PEN Català).

«Un nou impuls per a Catalunya»

Avui fa cinc anys justos que Carod —aleshores encara era secretari general d'ERC— pronuncià una conferència a l'Auditori de la Pedrera amb aquest suggerent títol que encapçala.

Aviat l'interès dels presents en el que, innocents, pensaven que oirien anà deixant lloc a l'abatiment, el desconcert i, en l'ànim de molts militants s'hi instal·là la desil·lusió. Convé, en aquest cinquè aniversari d'aquell discurs que marcà, a foc, la política d'ERC des de llavors fins a l'actual capteniment de l'Esquerra, fer memòria. Totes les situacions tenen uns antecedents, i l'actual versió 2.0 del tristpartit és resultat del que aquella desgraciada nit de fa cinc anys es digué.

Feia tres dies, just el diumenge anterior [el dia 11 de novembre del 2001], vaig fer de xofer al molt honorable Heribert Barrera per dur-lo fins a l'Escola de Tardor d'ERC. Aquella època sovintejava aquesta feina amateur d'acompanyant que em vaig autoimposar d'ençà de les amenaces i l'agressió que patí en Barrera arran de les seues declaracions clarividents i fermes sobre la problemàtica generada per la immigració a Catalunya i el negre futur nacional que se'ns queia al damunt, i entre d'altres causes, també per aquesta raó.

Un altre dia, si convé, us contaré el parlament que féu n'Heribert Barrera. Però si he mencionat aquesta circumstància és per a deixar constància de la molt freda rebuda al convidat per part dels dirigents d'ERC presents (recordo al senador Carles Bonet). Carod, sempre un maleducat, es dignà a aparèixer tard, quan ja feia estona que en Barrera feia el seu discurs, i es quedà el més lluny possible d'aquest. En acabar l'acte vaig veure el diputat Ernest Benach, que amb la seua carpeta intentava evitar que els repòrters fessin la foto de Barrera amb Carod... mentre deia: «s'han acabat les fotos, s'han acabat les fotos!».

Aquesta actitud de diumenge la vaig entendre el dimecres següent. La fermesa, la personalitat, l'experiència i els coneixements de n'Heribert Barrera molestaven —i molesten— en gran manera a la Direcció d'ERC. Per aquesta causa li retiraren de forma vergonyant el càrrec de president d'ERC, càrrec de què s'ha apropiat indegudament Carod, després de llevar-li també a Jordi Carbonell que fou qui suplantà, per expressa voluntat de Carod, a en Barrera.

Què fou el més significatiu de la conferència d'avui fa cinc anys de Carod? I què hi té a veure amb el tristpartit, versions 1.0 i 2.0? Intentaré de ser sintètic.

• «Construir la nació catalana és més important que aconseguir un estat [...] Es revaloritzaran les comunitats nacionals i culturals amb independència de si són, o no, unitats político-administratives.»

• «Les estructures jurídiques i institucionals es transformen, el que implica un canvi polític en el sentit que la noció de sobirania es debilita mentre que la diversitat nacional i cultural es reforça.»

• «Utilitzar els instruments polítics de què ja disposem per a construir i enfortir Catalunya com a comunitat nacional, que sigui acollidora i compartida, és més important que insistir en passar de la nació a l'estat.»

• «Estic a favor d'un consens nacional català bàsic [...] i d'una majoria governamental pluripartidista.»

• «Catalunya ha d'abandonar la lamentació permanent per les adversitats de la història i les insuficiències del present.»

• «El català només serà patrimoni nacional comú si es fa el que no s'ha fet: despolititzar la llengua [...] una llengua polititzada no és de tots.»

• «La llengua catalana no està associada a la idea de modernitat.»

• «Els nous objectius han de ser l'establiment d'un espai social català que permeti fer front a la pobresa i a l'exclusió social, i afrontar degudament els reptes de la immigració.»

• «Ha d'haver-hi una nova concepció de la cultura catalana, que ha de lluitar per a convertir-se en cultura de masses, abandonar el proteccionisme i ser capaç de crar la seva pròpia indústria cultural.»

• «El postpujolisme va lligat al postautonomisme; anar més enllà de Pujol es anar més enllà de l'autonomia.»

Deixo a la vostra intel·ligència els comentaris d'aquest «decàleg» que posà les bases de la política que intentaren d'aplicar els darrers tres anys —sense sortir-se'n gaire— i que ara, amb l'experiència prèvia, ens faran entrar amb embut i calçador.

És la darrera oportunitat que tenen els enemics de la Independència de Catalunya per a liquidar el que queda de la mil·lenària Catalunya nacional que vol tornar a ser estat.

Els ho permetrem?

Matilde Tubau Bergadà (Matilde Bensoussan)

Resident a Rennes (Bretanya)

Eric Fraj

Resident a Rius de Volvèstre (Occitània)

Jaume Garriga Montalat

Resident a Buenos Aires (Argentina)

Esteve Jaulent Paulí

Resident a São Paulo (Brasil)

Josep Lluís Pérez de Arce

Resident a Toronto (Canadà)

Jan Schejbal

Resident a Praga (Txèquia)

Giuseppe Tavani

Resident a Roma (Itàlia)

Xavier Valeri Cobo

Resident a Luxemburg

Ramon Xirau Subias

Resident a Mèxic DF (Mèxic)

Rosa Giró Rosés (Rose Zaugg-Giró)

Resident a Köniz (Suïssa)

Podeu trobar-ne el programa de l'acte de lliurament dels premis i més informació al web de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC).

Sota l'influix de l'alcohol, l'anònim Bacus --que ha perdut el llinatge i també allò que penja--

reedita les llistes negres del progrom promogut per la FAI-FAES

La màxima perversió en l'actual discurs
acomodatici del president d'Esquerra

Avís als navegants —sobretot els quins han perdut el Nord—: qui em conegui bé sap que els darrers trenta anys no he deixat pas mai de criticar i de blasmar les equívoques polítiques d'en Jordi Pujol i, encara més, d'alguns que sota la seva ombra i en nom de «Catalunya» s'han omplert les butxaques a cor què vols. El regionalisme que ha distingit a CDC els anys que ha governat a la Generalitat de dalt és fora de dubte per a mi. Amb tot, no és pas de Convergència que vull parlar, faig aquest advertiment amb la intenció d'evitar que m'ompliu els comentaris amb insinuacions i acusacions que no són al cas, per comptes de mostrar, si cal, el possible vostre desacord amb arguments raonats.

Encara estic corglaçat, és per això que potser no lligui com cal el meu pensament en posar-lo en aquest apunt. A desgrat del meu estat ho intentaré perquè hi ha, diguem-ne, «novetats» que no es poden deixar passar. Ahir dissabte vaig començar a llegir l'Avui quan gairebé entràvem a diumenge, potser perquè d'un dia per l'altre se m'assembla cada vegada més a un diari que es tradueix automàticament al català, això fa fins i tot que enyori quan l'Avui era l'Abans d'Ahir...

Vaig al gra. «Les raons d'una entesa», article a la Secció «Diàleg», pàg. 26, de l'encara president d'ERC. Té més de 5.200 caràcters, més de 1.000 paraules. El mot 'Catalunya' hi surt cinc cops dels quals, tres explícitament lligat al concepte 'cohesió social', un implícitament vinculat al mateix concepte i, finalment el darrer, surt amb l'eufemisme «un projecte ambiciós per Catalunya». 'Catalanisme' hi apareix quatre cops i un 'catalanitat'.

Hi he trobat una expressió «la cohesió social és per a Esquerra Republicana ['de Catalunya' s'ha perdut a l'original] una prioritat irrenunciable per ella mateixa» que és una novetat, perquè enlloc de l'ideari d'ERC hi apareix aquest concepte. Però la cosa s'aclareix, per si algú dubtava d'haver llegit bé, més endavant: «cohesió social i cohesió nacional són el mateix».

Després hi ha un paràgraf que haig de reproduir sencer perquè és una cosmogonia —un nou mite acientífic— per ell mateix:

«Ni PSC, ni CiU, tal com hem pogut observar durant el debat estatutari i en els seus programes, tenen cap voluntat d’anar més enllà del que fixa l’Estatut vigent. Procurarem contribuir al seu desplegament màxim. Però sabem que ni els uns ni els altres han volgut ni volen la plena sobirania. Montilla no és ni ha estat mai independentista. Mas tampoc... En aquestes condicions de bloqueig de l’horitzó nacional, marcat pel sostre estatutari, la tria entre les dues opcions només podia basar-se, programàticament, en les qüestions socials. I Esquerra [ni 'Republicana' ni 'de Catalunya', perdudes a l'original], no se’n diu per casualitat.»

És molt pervers voler-nos fer empassar que amb «cohesió social» tindrem, indefectiblement, «cohesió nacional». En què es basa Carod per a afirmar aquesta fal·làcia? De primer, un poble, una nació com la nostra, mancada de sobirania, com pot tenir «cohesió social»? De cap de les maneres és possible. A on s'és escrit que, en el supòsit que es materialitzi la «cohesió social», aquesta comporti, automàticament, la «cohesió nacional»? Podem estar —poseu-hi molta fantasia— molt «ben» cohesionats socialment per a enriquir-nos com a bacons tots els quins vivim i treballem a Catalunya i ser perfectament cohesionats amb la nació espanyola. O no?

El nou «republicanisme» [que se sotmet, sense piular, a la monarquia del Borbó] o la nova «democracia avançada» [que no explica pas en què consisteix ni com es fa] que postula Carod, justifiquen que Esquerra contribueixi al màxim desplegament d'un estatut el qual va fer votar negativament? Si Mas i Montilla no són independentistes, Carod tampoc, per no ser menys? Si ni els uns ni els altres han volgut ni volen la plena sobirania, Esquerra hi renuncia?

El colofó de l'article que us comento és definitiu per a entendre que la «nova» Esquerra no té pas, des de cap punt de vista, res a veure amb l'ERC de Macià, Companys i Barrera:

«Però servir la política esbossada aquí és la nostra manera, avui, a començaments del segle XXI, d’estimar Catalunya. Hi tenim dret.»

És ben cert que hi ha drets, i que també hi ha amors, que maten.

PS: a remarcar, Independència de Catalunya no hi surt, independentistes tampoc (només hi ha un 'independentista' aplicat en sentit negatiu, mai positiu. Una altra remarca, 'cohesió social i cohesió nacional' no us recorda 'alliberament nacional i de classe'? No ens ha dit no fa pas gaire Carod (republicà social que és ara) que ell no ha estat mai marxista, tot i haver militat a un partit comunista? A qui es pensa que enganya? Finalment Carod s'ha llevat del tot la carota.

Sóc un inadaptat?

Aquests dies se sent molt a parlar d'«igualtat», «millora social», etc., allò que resumint en podríem dir, i aplicat al conjunt de la societat, d'augmentar la «qualitat de vida». La qualitat de vida d'un país es mesura amb diversos ítems, des de l'esperança de vida (Catalunya té la més alta del món) fins a la quantitat d'àcid sulfúric que fabriquem i gastem (en aquest cas anem força pitjor).

A banda dels trets col·lectius i objectius —relatius, però— que determinen una major o menor qualitat de vida dels habitants d'una contrada, cadascú pot tenir els seus particulars. Per a una serà, a més a més d'haver una millor sanitat pública, gaudir d'una segona residència; a aquell altre, que no en té prou amb tenir assegurada una bona plaça per al seu fill en la millor escola, també li cal anar tot l'hivern a esquiar; aquesta de més a prop voldria un sou més d'acord al seus rendiment i preparació, i frisa perquè no la despatxin cada sis mesos; i encara en trobem (per acabar, la llista seria interminable) un que sopa tot l'any sols sardines —de llauna, les fresques són massa cares i no n'hi ha sempre— i es gasta els diners sobrants de la petita pensió en anar tots els cops que la butxaca li ho permet al cinema.

Hi ha uns aspectes bàsics, sanitat, educació, treball, cultura, oci, transport, que són més comuns que d'altres i d'un abast major, socialment parlant, a l'hora de dir «tenim una bona (o mala) qualitat de vida». Ara bé, sobre la meua particular visió hi ha d'altres elements que no es recullen en el còmput de qualitat que per a mi són importants, determinants.

Per exemple, atesa la meua poca gràcia per a fer diners, vaig quasi sempre curt d'armilla. Si algun cop hi ha una entrada extra, aviat s'esvaeix en cobrir mancances. Una despesa familiar principal és en menjar de mercat, fresc, de temporada, i el més natural possible. Una altra que s'endú bons sous és la cultura, sobretot els llibres. També el lloguer de l'habitatge pica fort, com l'electricitat, l'aigua, el telèfon i, cada cop més, el gas. Són despeses de subsistència, de simple «manteniment» de la «força de treball», amb major incidència en allò que ens agrada més, en detriment d'altres «menys» necessaris al nostre entendre.

A títol individual tinc unes expectatives fora mida. Per a mi, el súmmum de la qualitat de vida seria anar pel meu país, amunt i avall i a tot l'ample, sense sentir-m'hi estranger, que és el que em passa cada dia més sovint: em sento estranger a la pròpia terra.

Per a mi, també, aquesta qualitat de vida «ideal» inclouria —amb l'acció i la vista posada en l'objectiu de la Independència de Catalunya—, a més a més de poder-me expressar en la meua llengua arreu de la nació, que quan demano un cafè no em responguin «¿solo?» i no haver de dir cada volta «si us plau, no me l'aboqui al damunt, posi-me'l en una tassa, ni que sigui en un got!»; i hi afegeixo també que en anar a prendre una orxata el o la qui me la serveixi remeni bé el pòsit, abans d'omplir-me el got amb una aigua emblanquida... Si us n'adoneu, demano poc i barat, però és gairebé impossible d'obtenir.

Així les coses, a no ningú se li farà estrany que certes polítiques orientades a «mantenir (o millorar) la qualitat de vida» que propugnen els polítics professionals em deixin força indefens front a allò que considero bàsic per a la meua vida actual i futura.

Potser és que demano massa i per aquesta raó no estic mai content.

El Triple G —el presumpte president— ens vol iguals!

«[...] la disminució de les desigualtats socials, l’eradicació de la pobresa, l’accés a la cultura, i l’avenç cap a una societat d’homes i dones lliures i iguals.»

Aquest fragment del discurs de Montilla que encapçala i que ens llegí ahir ja m'està bé, és una positiva declaració d'intencions que, suposo, voldrà aconseguir de realitzar. De desigualtats socials al nostre país n'hi ha moltes, i des de fa molt de temps, l'origen d'algunes fins i tot es perden a la prehistòria. Que hi ha «homes i dones» més iguals que altres és un fet. D'entre les innombrables causes de desigualtat, i per posar-ne sols una que és de molt fàcil resolució —sobretot perquè la majoria de possibles beneficiàries ja s'han mort— n'hi vull posar una de mostra, més que res per a veure fins a on arriben a ser veritat «Aquests nostres objectius que compartim i als que ens comprometem».

Doncs miri, Montilla, comenci per una injustícia força recent, només té seixanta-set anys de vigència. Les vídues (i òrfenes) dels militars espanyols colpistes des del 1939 (a Espanya fou des del 1936) que cobren una pensió equivalent al 100 per cent del sou del difunt marit, amb els augments anyals, és clar. Des de fa sols uns vint anys, les vídues dels militars catalans que sucumbiren lluitant per la Llibertat i per Catalunya, tot defensant alhora la legalitat republicana espanyola, sols cobren una pensió equivalent al 50 per cent del sou dels marits.

A més a més dels més de quaranta anys d'endarreriments «esfumats» que s'haurien d'igualar, si realment es vol igualtat i no són sols paraules de mal pagador, hi ha el greuge afegit, doblement desigual, de la diferència de tracte: als colpistes pensió íntegra (i superior a la que qualsevol treballador pot aspirar, sigui dit de passada); als defensors de la legalitat, mitja pensió.

Apa, a veure què feu sobre aquesta desigualtat, nengs del tristpartit.

Cooperar amb els botxins

Després d'empassar-me tota la Terribas, entrevista amb el Mas inclosa, m'he quedat sense saber la composició del nou govern; demà (vaja, avui ja!) serà un altre dia. L'Àgora l'he abandonat així que m'he adonat de la presència de l'Espada que garlava en espanyol: què hi feien aquells periodistes asseguts a la mateixa taula que el del Partido de la Ciudadania (española colocada, y bien colocada por Franco, en tierra de herejes).

I l'actualitat ens dóna pitjors notícies. L'encara president Maragall, fidel seguidor de l'Houdini, sí, aquell famós «escapista», se'ns ha despenjat d'avi turista pel Senegal i així m'assabento que els catalanets tenim plans d'ajut i cooperació amb aquella ex colònia francesa. Per què? Ho ignoro.

Però sí sé una cosa. L'any 1939 els sipais senegalesos, gendarmes a cavall amb uniforme colonial francès, foren els botxins dels catalans tancats als camps de concentració instal·lats pels «socialistes» gals a les platges de Catalunya del Nord (Argelers, Sant Cebrià, etc.). Aquells progenitors dels actuals beneficiats dels nostres cabals es dedicaven a colgar els nostres pares i avis de sorra molla fins al coll, deixant-ne justet el cap enfora... era el seu càstig preferit. La major part dels sotmesos al «correctiu» moririen de pulmonia.

Aleshores em demano si els actuals mandataris del Senegal han estat prou amatents a demanar perdó pels crims dels seus connacionals en contra dels catalans. Si és així, i mirant cap a una altra banda per no veure que a casa nostra hi ha pobres de solemnitat que no tenen pas cap ajut, ja m'està bé que es cooperi en el millorament de les condicions de vida de la gent de països llunyans i exòtics per a nosaltres. [No he entès mai per què els catalans hem de ser solidaris amb tothom, menys amb nosaltres mateixos.]

Però sé del cert que els senegalesos no ens han demanat mai perdó. Tampoc no ho han fet pas els espanyols que viuen entre nosaltres —i menys els que viuen enllà del Cinca— i mira, ara, amb el vot dels d'E[abans ERC], ens en foten un de president de la Generalitat de Dalt. D'això, i d'allò que fas aquests dies, se'n diu cornut i pagar el beure, Maragall.