Disculpin els il.lustres lectors pel baix nivell del següent apunt, però és el que hi ha:

Aquest matí quan llegia l'Avui m'he trobat que una articulista m'enviava -a mi, i a tants d'altres- literalment a cagar:

"Catalunya és Espanya. Que fot? Potser sí, però és un fet legal, cultural, mediàtic, econòmic, incontestable. Tu t'hi pots girar de cul. Pots decidir que et sentiràs espanyol el dia que Albert Boadella representi els Pastorets. Pots enyorar-te de l'Edat Mitjana com d'un món molt més significatiu de la virtut. Et pots tancar al lavabo a llegir Verdaguer ("no infanten ja les mares guerrers i paladins?")".

El que m'ha sorprès de la proposta és l'originalitat de suggerir Verdaguer per a tals lectures, com la gent dels diaris acostuma a ser de molta cultura he pensat que si li feia cas pot ser hi descobriria algun secret important, fins ara inescrutable per a mi, m'he sentit guerrer i paladí, així que he anat a la meva modesta biblioteca i he escollit "De Tànger a Sant Petersburg" de "Jacint Verdaguer". I efectivament, obro el llibre i el primer que hi llegeixo és una cita de Josep Pla:

Per a saber escriure una mica el català s'ha de llegir constantment la prosa de Verdaguer, sobretot els seus escrits de viatges per Europa i el nord d'Àfrica".

Aclarit quin era el secret de Josep Pla per escriure tan meravellosament bé, tot sortint la decepció, no he entès gens ni mica els efectes i les sensacions que segons l'articulista havia de tenir un cop acabada la feina:

Però quan t'eixuguis i surtis, t'estarà esperant l'ampla realitat frustrantíssima: un món català d'una peça no tornarà mai més".

Més aviat el que m'ha frustrat ha estat pensar que algú hagués enviat al lavabo a un escriptor cabdal de la nostra literatura per després deixar anar aquesta parida. És sorprenent les ganes que tenen alguns i algunes d'eixugar-se el cul amb lletra impresa en català, amb tants afeccionats a aquesta mena d'escatologia ja podem ben assegurar que l'empresari que tingui la idea d'imprimir una antologia de la literatura catalana en paper higiènic segur que es farà d'or. Curiosament els del lavabo del costat no utilitzen cap escriptor català en llengua castellana? Però no havíem dit què aquests eren també literatura catalana?

És clar que del lavabo del costat pot emergir l'Altre amb una emprenyamenta idèntica, colossalment indignat per poc que li recordin que, per ser Espanya amb pretensions, també s'ha de saber ser Catalunya. Igual que el creador del Capitán Trueno militava al PSUC. Que ni Noves Plantes ni Francos ni Aznar defensant la pena de mort ni una mamella incorrupta de Rocío Jurado han reeixit contra l'indestructible "això no fa per a nosaltres".

Ja per finalitzar recomano llegir l'article d'avui d'Isabel-Clara Simó que trobo molt relacionat amb els estirabots anteriors, "Saber que ets inferior": (segueix)

Tal dia com avui he escollit un text de Boris Pasternak, escriptor que fou perseguit i reprimit pel règim soviètic, veié com li desaparegueren amics i companys de professió i ell mateix es salvà pels pèls de les purgues, renuncià també al premi Nobel de literatura per por a un exili forçat. A "El Doctor Givago" el genial escriptor rus ens mostra com de brutal por arribar a esdevenir la violència d'estat o la revolucionària, en el fragment que segueix es pot veure com la violència sense denúncia amb la seva absurditat ens pot convertir a tots en víctimes.

"La història de Vàssia era diferent. El seu pare havia mort a la guerra i la seva mare l'havia enviat a Petersburg, a casa del seu oncle per aprendre un ofici".

"Aquell hivern el seu oncle, propietari d'una ferreteria a l'Apraksini Dvor, havia estat requerit al sòviet per a alguns aclariments. Es va equivocar de porta i, en lloc d'entrar a l'oficina indicada en la convocatòria, es va ficar a la del costat; era per atzar, l'antecambra de la Comissió del treball obligatori. Hi havia una gentada. Quan devien considerar que ja hi havia prou gent reunida, els soldats roigs els van encerclar, els van dur a passar la nit a la caserna de Semenovskie i l'endemà al matí els van acompanyar a l'estació per carregar-los al tren de Vologda.
La notícia de les detencions va córrer de pressa per la ciutat, de tal manera que l'endemà molts familiars dels detinguts van acudir a l'estació a saludar-los. També Vàssia i la tia van anar a acomiadar-se de l'oncle.
Aquest va implorar al sentinella que el deixés sortir un moment a fi de poder abraçar una altra vegada la seva muller. El sentinella, que era el mateix Voroniuk que ara escortava el grup del vagó catorze, no havia volgut donar el seu consentiment sense una garantia que l'home tornaria. Marit i muller havien proposat de deixar el nebot com a ostatge i Voroniuk ho havia acceptat. Aquesta fou la manera com Vàssia havia estat conduït dins el recinte mentre el seu oncle en sortia. L'oncle i la tia es van fer fonedissos".

LO CULHIÈR

Lo culhièr voliá una tireta,
la tireta una taula,
la taula un canton,
lo canton un ostal,
l'ostal un vilatge,
lo vilatge una parròquia,
la parròquia un país,
lo país una lenga,
una lenga per lecar lo culhièr.

Aforisme de Jan Dau Melhau, trobat al bloc de la Méla.

Fa uns dies al bloc Puig d'en Cama un apunt ens referia a una cita de Virginia Woolf on es descriu l'origen poc heroic del nom d'Hispània. El fragment de l'escriptora britànica seleccionat pel company blocaire diu així:

"Alguns historiadors diuen que, quan els cartaginesos van desembarcar a Espanya, la soldadesca va cridar com un sol home: Span! Span!, perquè veien sortir conills com sagetes de cada arbust, de cada bardissa. El país era ple a vessar de conills. I span en llengua púnica dels cartaginesos, vol dir conill. És per això que aquella terra fou anomenada Hispània, o sia Terra de conills".

No van ser però els cartaginesos els únics sorpresos per la presència de tants i tan bons conillots i conilles en terres hispàniques, també grecs i romans en varen deixar constància admirats en veure un animal que els era desconegut fins llavors. Així al llibre VIII de les "Naturalis Historia" de Plinius podem llegir:

"Al gènere de les llebres pertanyen també els animals que a Hispània s'anomenen cuniculi. La seva fecunditat és extraordinària originant la fam a les illes Baliares, i fent malbé les collites. Els conillets trets del ventre de la seva mare o en època de lactància sense buidar-lis el ventre, són considerats com una menja exquisida. Se'ls anomena laurices. És conegut que els baliàrics demanaren al diví Augustus auxili militar per evitar la seva multiplicació. La viverra (fura en català) es valora molt en la caça del conill; s'introdueix als seus caus, que tenen diferents boques -d'aquí el nom de l'animal, en llatí bucca-, i els obliga a sortir fora, on són capturats".

(Segueix...)

La sensació és una saturació d'informació política, m'agradaria poder llegir tots els blocs que tinc com a favorits, aquells de Vilaweb i els de més enllà, veure quins comentaris deixa la gent, intentar intuir quin és el sentiment de totes les famílies polítiques, però estic saturat, el volum d'informació és massa gran i cap teoria ni cap anàlisi pot mostrar d'una manera raonable que és el que de realment està succeint. La veritat però és que el sentiment de decepció és el predominant, desil.lusió no pas pel desenllaç final del nou tripartit o per haver desitjat que les aliances polítiques fossin unes altres, el desengany és per veure que en el fons no hi ha per enlloc un projecte polític amb cara i ulls, adonar-me que tot plegat és només un repartiment de poder i l'únic que importa és veure qui se'n pot endur el millor tros del pastís, constatar la poca importància que té per la població qui ens governarà els propers quatre anys, i deduir que en el fons el principal problema és la manca de decisió política d'una Catalunya que a cada legislatura va perdent pes polític i econòmic respecte Madrid. (segueix...)

Algunes dades curioses, el preu per escó dels cinc partits amb representació parlamentària (en número de votants):

C's: 29.586
ICV: 29.443
PP: 22.391
PSC: 21.345
ERC: 19.717
CIU: 19.344

L'escó més car ha estat el de C's a la circumscripció de Barcelona amb 26.102 vots, el més barat el de CIU a la província de Lleida amb 10.318 vots de mitja.

Conclusió: una modificació de la llei electoral probablement no milloraria gaire els resultats del PSC i per contra afavoriria els tres partits cap a on més fuga de vot podem suposar que ha tingut, això és C's, ICV i PP. Si no canvien molt les coses és de suposar que encara no tindrem nova Llei electoral.

Aquest apunt pretén ser una rèplica a la informació que va donar TV3 pocs minuts abans del tancament als col.legis electorals, on es mostraven uns gràfics on es volia demostrar com els vots dels ciutadans a la província de Barcelona valen la meitat que a la resta del Principat. Aquesta mena de missatges no són gens positius ja que fomenten la divisió entre diferents zones del país, a part de ser injustos, el que més distorsiona el preu del vot en unes eleccions sempre és la Llei d'Hondt. En canvi mai hem llegit o escoltat cap mena de crítica a la llei electoral espanyola que pot provocar que partits amb més d'un milió de vots no obtinguin representació parlamentària (Cas CDS ja fa anys).

En desfilosofant ens segueix donant dades sobre com ha de seguir el full de ruta, una bona dosi de realisme que et fa obrir els ulls a l'escenari més possible, indispensable de llegir. En Montilla com a bon ex-maoista és un home de partit i no resulta creïble pensar que pugui desobeir les consignes de Ferraz.

Quanta raó teniu quan dieu que els catalans del Principat som ignorants respecte la realitat del País Valencià, quanta raó teniu quan dieu que tant el PP com el PSOE en realitat són el mateix i comparteixen els mateixos objectius, quanta raó teniu quan ens advertiu qui vol realment dividir la llengua. El blaverisme ja ha entrat al Parlament català, i nosaltres com sempre ens mantindrem ignorants i bramarem contra els nous Ciutadans sense demanar cap mena de responsabilitat al dos partits que realment han parit l'invent. Pot ser si no ens haguéssim mirat tant el melic i haguéssim vist de quin peu calzen PSOE i PP a la resta dels Països Catalans, n'hauríem estat vacunats.

Notava a la història que escrigué Arrià de les gestes d'Alexandre el Gran, que al combat de l'Issus, Darius col.locà els soldats mercenaris grecs al capdavant de l'exèrcit, i Alexandre disposà els seus mercenaris també grecs a la reraguarda; valorava que d'aquesta única circumstància es podria haver deduït amb antelació el destí de la batalla.


Fragment extret de les "Operette morali" de Giacomo Leopardi.