És una història de psicòlegs, és clar, però com que jo conec bé l'Amadeu (mai no es despulla si no em despullo jo) em passo l'estona parlant d'ell, i no dels psicòlegs, que és el que realment interessa.

Hi ha molts més psicòlegs i assimilats dels que parlar. Els Casucreu van contribuir amb generositat a l'increment de facturació del gremi en l'últim any.

Acabada la guerra, el país restava devastat. Els seus dirigents s’havien alineat en el bàndol perdedor, i els nous governants consideraven que el país havia estat vençut. I el tractaven com a tal.

Com passa sovint amb els perdedors, l’energia catalans va canalitzar-se cap a l’economia. Així havia passat després de la derrota de dos segles enrera i així passaria amb la Alemanya post nazi.

I tot i ser els perdedors, el seu país va progressar molt més que el dels altres pobles d’Espanya, afins als vencedors.

En el seu progrés econòmic, Catalunya podia trobar la seva fi, perquè amb la riquesa van venir els immigrants d’altres parts d’Espanya, i amb ells una colonització silenciosa i pacífica que podia ser més eficaç pel als objectius dels enemics del país que la brutal repressió dels dirigents.

Durant vint-i-cinc anys pagesos pobres del sud van deixar les seves terres àrides per buscar un futur millor a la terra dels catalans. Venien, com tots els immigrants, amb l’únic objectiu de sobreviure en una terra millor, però a la seva terra d’origen hi havia un pòsit d’odi anticatalà que no era només ni principalment fruit de la campanya dels dirigents, sinó d’una història d’odis i ressentiments, la història d’un país desgraciat i violent.

Els nouvinguts van arribar a representar la meitat de la població, i la majoria no van tornar als seus llocs d’origen.

Al cap de casi quatre dècades, el dictador va morir i la instaurar-se un règim de democràcia vigilada, amb el poble votant i l’exèrcit  i els poders fàctics vigilant.

El país va recuperar una autonomia molt limitada, i els dirigents catalans van endegar una política molt prudent mirant d’evitar que els nouvinguts i els seus fills, que demogràficament eren majoritaris, refusessin identificar-se amb el país d’acollida.

Els anys van anar passant amb una lenta i discutible recuperació de la identitat nacional, que s’havia de construir sobre unes bases molt més febles que les tradicionals, per la por que un avanç massa ràpid generés enfrontaments socials i acabés perjudicant els objectius últims, sense oblidar el perill d’una revolta militar que hagués significat la fi del país.

Els defensors més abrandats de la causa nacional van caure en el desànim, però si més no, el balanç va ser positiu, sobretot pel control del sistema educatiu i la creació de mitjans de comunicació públics.

Amb els anys l’amenaça militar va anar esvaïnt-se i els joves compromesos, molts d’ells fills de la immigració, no podien entendre la prudència i els temors de la generació anterior, i pensaven, sovint encertadament, que hi havia un grup de dirigents que tenien menys interès en la causa nacional que en el seu propi, i que després d’anys de progressos modestos arribava el moment d’un gran salt endavant si no volia retrocedir-se.

Un possible final: els enfrontaments irreconciliables entre els que volien avançar amb pas decidit i el partit dels prudents van donar el poder als que no tenies cap interès en el país i aquest va anar desapareixent lentament i inexorable, mentre els dirigents, com en la granja orweliana, cada cop esdevenien menys porcs i més senyors.

Un final alternatiu: Catalunya sobreviu, es salva la llengua i s'accedeix a la independència.