anselm |
dissabte, 18 de novembre de 2006 | 08:22h
Memòria de la transició
Per Miquel López Crespí, escriptor
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intel× lectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... [Continuar]
anselm |
divendres, 17 de novembre de 2006 | 11:14h
La bellesa de Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
La pluja purificadora que cau impetuosa besant muntanyes i valls, com escrigué el poeta, han creat un món d'aigua generosa en els més fondos avencs de la contrada. S'Albufereta és la combinació, el resultat final de tots aquests torrents, síquies i rierols que des de la Serra de Tramuntana corrent, salvatges, cercant la llibertat, avancen, indeturables, cap a la mare de totes les aigües, cap al mar grandiós.
Les fotografies que recentment ha fet Bartomeu Payeras (i que podeu trobar en el llibre Les danses de la terra) ens ajuden a descobrir el que hi ha de bell vora nostre i que fa poc hem estat a punt de perdre. Fent clic al botó del màgic giny que maneja, aquesta inapreciable màquina del temps que sap fer funcionar a la perfecció, retornarem a l 'època de les grans meravelles.
Avui hem cercat entendre el miracle de la llum. Sense llum no hi hauria vida; és el motor que estira totes les manifestacions de la vida en la terra. I és precisament aquesta llum esclatant que l'autor de les fotografies sap trobar en els matins i horabaixes de s'Albufereta d'Alcúdia o a sa llacuna de sa Barcassa el que ens fa descobrir signes, presagis antics, obsessionants indrets de la nostra història. És el poder de la imatge, de la precisió quasi matemàtica del giny que maneja el fotògraf, allò que immortalitza damunt el paper el reflex de la llum d'un instant fugisser. L'escriptor Bernat Vidal i Tomàs, en parlar del poemari de Blai Bonet Entre el coral i l'espiga,ja parlava de l'efecte d'aquests raigs del sol mediterrani en desplegar tota l'austera bellesa de les nostres pedres i dels nostres paisatges. Tots aquests horitzons infinits que podem veure des del racó més amagat de s'Albufereta, aquest tresor de vitals il·luminats ponents sense fi, de blaus, grisos i taronges arrapant-se per tots els racons de la nostra mirada atordida.[Continuar]
La llibreria Logos i l’antifranquisme: memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
La premsa informa aquestes dies de la desaparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida. [Continuar]
anselm |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 19:48h
L’independentisme a les Illes: una nova generació
Per Miquel López Crespí, escriptor
Aquesta és una generació d’entre vint i trenta anys, una generació que pensa que és hora d’anar acabant amb la ficció d’una esquerra massa adaptada al règim. Són les organitzacions i col·lectius culturals que, quan la memòria històrica era enterrada sota tones de ciment armat pel carrillisme i la socialdemocràcia, pugnaven per recuperar els aspectes amagats de la lluita republicana i socialista: la memòria de la Revolució d’Astúries, la història del POUM i la CNT, el record dels Fets del Maig del 37 a Barcelona, l’extermini de les avantguardes marxistes i anarquistes per l’estalinisme del PCE-PSUC.... Uns joves que s’han entestat a estudiar tot el referent a la Revolució Socialista en temps de la República i la transició, "la restauració borbònica", en les seves paraules. Es tracta de situar allà on correspon aquells que estaven pel socialisme i les col·lectivitzacions, per la llibertat de les nacions i per la unificació de la lluita contra el feixisme amb la construcció del poder dels treballadors, i aquells que no entenien el que s’esdevenia davant els seus ulls.
Les cúpules dirigents dels actuals partits de l’esquerra oficial no s’haurien de posar tan nervioses quan constaten certs desencontres entre elles i les joves generacions de sobiranistes illencs. En aquests darrers anys he parlat amb nombrosos dirigents i militants d´organitzacions com Endavant-Organització Socialista d'Alliberament Nacional, ERC, el PSAN, el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, col·lectius culturals com Arran, organitzadors dels potents sindicats d’estudiants independentistes o simples joves sobiranistes i d’esquerra sense afiliació concreta. Tot aquest ampli ventall d’esquerrans de nou encuny coincideixen a fer una valoració ben negativa dels polítics de la transició, dels professionals de la política que en trenta anys de cobrar del règim no ha sabut reforçar el teixit de la societat civil en una línia de ferma resistència als despersonalitzadors dels pobles, a les màfies especulatives i encimentadores. Els sobiranistes, la majoria dels col·lectius i organitzacions abans esmentats, pensen que hi ha hagut una adaptació massa evident de l’esquerra oficial a l’Espanya de les autonomies i de suport a la monarquia, una adaptació ben pagada, evidentment, i concretada en els substanciosos sous dels polítics del règim i altres privilegis personals que aquesta submissió ha comportat i comporta. [Continuar]
anselm |
dimecres, 15 de novembre de 2006 | 08:12h
La divisió del nacionalisme a Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
No corren temps gaire favorables per al desenvolupament i consolidació del nacionalisme progressista a les Illes. Mentre els partits d’àmbit estatal, especialment el PP i el PSOE impulsen un ferreny bipartidisme que imaginam pactat i ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de la socialdemocràcia, també aguanta xuclant tot el que pot per a sobreviure, els partits nacionalistes s’enfronten entre si i es divideixen i subdivideixen contínuament.
És completament incomprensible aquesta guerra entre nacionalistes quan, i és evident per a tot aquell que té dos dits de seny, tot juga en contra de la nostra supervivència com a poble, com a comunitat amb unes senyes d’identitat pròpies. No es tracta solament de tots els diners de la banca i de tot el poder dels mitjans de comunicació posats al servei d’aquest ferotge bipartidisme PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos problemes que afecten la continuïtat cultural del nostre poble. Sense poders econòmics al seu darrere, sense el control dels mitjans de comunicació, el problema del saqueig dels nostres minvats recursos naturals, la destrucció del territori, la "balearització" constant de les Illes, la despersonalització de la nostra societat augmenta dia a dia sense aturar. [Continuar]
La vida sentimental i amorosa de George Sand ha estat un dels aspectes de l'escriptora que sovint ha servit perquè els sectors més reaccionaris de la societat provassin de desvirtuar la seva obra literària. Però estudiada de forma objectiva, aquesta part de la vida de Sand és un dels aspectes més interessants de l'autora que ens ocupa. Cal dir per endavant que són pocs els autors que han analitzat els motius i l'origen del tarannà revolucionari, quant als costums amorosos, de la baronessa Dudevant. Josep Maria Quadrado liquida la qüestió amb el conegut article "A Jorge Sand. Vindicación" publicat a La Palma el 5 de maig de 1841 on defineix a l'escriptora d'aquesta manera: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la mas inmunda de las mugeres".
André Maurois en la seva Léila: la vida de George Sand defineix la baronessa Dudevant, en l'aspecte sexual, com una malalta frígida i d'aquí intenta explicar les fracassades provatures amoroses del personatge.
Per a Jean Chalon, autor de la biografia titulada George Sand, Aurore Dupin és, senzillament, una ferotge i forassenyada nimfomaníaca que consumeix homes i dones talment una bèstia desfermada i sense cap altre objectiu en la vida que no sigui el sexe. Les novel× les de Sand, la seva nombrosa correspondència, serveixen a Chalon per aportar "proves" i més "proves" per a donar suport a la seva tesi.
Cliff Howe, en el seu llibre Amantes y libertinos (Barcelona, Plaza y Janés, 1963), tampoc no aporta res de nou. L'autor es limita a donar-nos el llistat d'amants, reals o imaginaris, de George Sand, amb un comentari afegit que no va més enllà del que sempre han dit d'Aurore Dupin els sectors conservadors de la societat francesa. Per tant, ben igual del que s'esdevenia amb el llibre de Jean Chalon, Amantes y libertinos no ens serveix de gaire cosa, si de veritat volem aprofundir en el món amorós de George Sand i de la societat francesa del XIX. [Continuar]
Irlanda, per molts motius culturals, polítics i també, perquè no dir-ho, personals, passà a formar part de la nostra vida ja fa dècades. Primer foren les influències dels seus escriptors. ¿Qui no ha llegit Jonathan Swift, Oscar Wilde, Bernard Shaw, Brendan Behan, William Butler Yeats, Sean O'Casey, James Joyce, Samuel Beckett, Liam O'Flaherthy o Terence MacSwiney, per citar tan sols un parell de noms? ¿Qui no ha llegit o estudiat la seva heroica i conflictiva història? Una història que ens porta des dels celtes del 500 abans de la nostra era fins a la insurrecció de Pasqua, quan els patriotes de Pearse i els socialistes revolucionaris de James Connolly s'aixecaren en armes contra la dominació britànica. Una història de resistència contínua que va des de les lluites del rei Brian Ború contra els invasors víkings fins a la guerra de resistència que el poble irlandès manté contra els colons protestants comandants per Oliver Cromwell i tots els altres combats per l'alliberament nacional i social dels irlandesos.
Una tràgica i alhora exemplar història de constància en la lluita per la llibertat, la del valent poble irlandès que inicia el conflicte i les guerres amb els anglesos l'any 1171 quan el rei Enric II inicia la conquesta d'Irlanda i estableix la seva capital a Dublín. En els anys que van de 1537 a 1546 Enric VIII consolida la dominació britànica, es proclama senyor d'Irlanda i inicia la persecució del catolicisme i dels naixents moviments de resistència popular a la colonització.
Una resistència que comença a organitzar-se com a inaturable moviment d'alliberament nacional i social amb la fundació de la Germandat Republicana Irlandesa l'any 1858 i es consolida posteriorment amb el naixement de la Lliga Irlandesa per la Terra l'any 1879 fins arribar al Sinn Féin de 1905-08. [Continuar]
El punt de partença de les novel× les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand se situa precisament al final de la vida de George Sand, a Nohant, el casal de l'escriptora, a les acaballes de l'hivern de 1876. És aleshores quan, envoltada de la família, amb la majoria d'amics i amors desapareguts, la baronessa Dudevant reflexiona sobre la seva vida, la literatura, els terratrèmols polítics i personals en les quals ha participat al llarg dels anys.
Gran part del material novel× lat és basat en fets històrics documentats, en els treballs de molts estudiosos de la Comuna; aquí podríem citar la famosa Historia de la Comuna de 1871 de Lisagaray (Madrid, Artiach editorial, 1970), l'estudi d'Albert Ollivier La Comuna (Madrid. Alianza Editorial, 1967), Los poetas de la Comuna, un llibre presentat per Maurice Choury, amb pròleg de Jean-Pierre Chabrol (Barcelona, José Batlló, editor, 1975) a part dels treballs de Marx com La guerra civil en Francia inclós en les Obras escogidas (II) de Marx y Engels (Moscou, Editorial Progreso, 1979), i la prou comeguda L'Estat i la revolució de Lenin, un resum de l'experiència revolucionària de la Comuna que s'inclou en el volum segon de V.I. Lenin: Obras escogidas en tres tomos (Moscou, Editorial Progreso, 1970). Malgrat això, el cert és que el novel× lista ha deixat volar la imaginació i, sense perdre la línia verídica que situa els personatges en la història, ha volgut crear escenes i passatges que, com és evident en un relat de ficció, no tenen res a veure amb una minuciosa realitat històrica.
És el cas del fantàstic viatge de Sand a l'interior de la Comuna, en ple govern revolucionari, quan el poble armat de París combat l'imperialisme prussià i la burgesia de Versalles. Malgrat que sé ben bé quina era la posició de George Sand respecte a la Comuna, cal dir que per a mi ha estat una aventura romàntica i de gran valor creatiu imaginar una Sand lluny del pragmatisme dels seus darrers anys. Uns anys finals en què sabem ben bé com era molt lluny de les dèries de revolta universal de la joventut, malgrat que, per a tranquil× litzar la seva consciència, l'any 1870 encara escrivia que era "de les més roges". Vana il× lusió! Sand, i ho escriu per activa i per passiva, ja no és la dona del 1848 que agita a les masses parisenques i que ocupa amb elles l'Assemblea Nacional exigint l'enviament d'un exèrcit per a alliberar Polònia de la tirania russa. [Continuar]
En el control de la cultura, en la promoció d'uns autors i la marginació d'uns altres, no tot es redueix a pur i simple amiguisme entre comissaris i amics dels comissaris. També existeix l'intercanvi de favors. Parlar bé de determinats llibres comporta sovint el pagament del favor "en espècie": conferències, col·laboracions ben pagades, determinats viatges de promoció cultural, presència mediàtica, edicions en editorials amigues... És com la matança del porc: tot s'aprofita. Ara bé, per a participar en aquesta mena d'elit tèrbola i manipuladora del fet cultural cal que l'aspirant a entrar en aquesta mena de parnàs tengui també alguna cosa que "oferir". L'aspirant ha de ser "alguna cosa" en el món polític, acadèmic o cultural. Cal dir que a vegades, fins i tot basta que l'aspirant sigui ric o pugui oferir determinats favors "en espècie". Sovint aquests favors ja basten per a ser "consagrat" com a nou geni de les lletres. El que no és de rebut per aquestes contrades és l'escriptor procedent de les classes populars, l'home d'esquerres, però de l'esquerra alternativa, no pertanyent a la pseudoesquerra de la moqueta i el cotxe oficial, l'escriptor que per tarannà, per principis, per dignitat, no vol "oferir" res malgrat que pogués "oferir" alguna cosa en concret en aquest interessat intercanvi entre mercaders de la pitjor espècie. No cal dir que quan un autor es mou entre els conceptes de "dignitat" i dels "principis" és considerat un perill públic, un "mal exemple" que cap extirpar de rel. Se sap que aquesta mena d'autors són lluny dels despatxos des d'on atorguen els guardons més importants, els premis amb més dotació econòmica, les més substancioses subvencions i ajuts a la creació... Per això tantes acusacions de "desfasat resistencialisme", de novel·lística "guerracivilística", d'"inintel·ligible realisme social" contra l'obra de Josep M. Llompart, Joan Fuster o Salvador Espriu, per citar solament alguns noms sobradament coneguts d'aquesta llarga sèrie d'autors nostrats menystinguts. [Continuar]
anselm |
dissabte, 11 de novembre de 2006 | 19:22h
Llibreria Àgora i Editorial La Lucerna Us conviden a la presentació del poemari de Miquel López Crespí Densa marea de tristeza(traducció de L'obscura ànsia del cor, Premi Nacional de Poesia Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988) a càrrec de Francesc J. Díaz de Castro, doctor en filologia moderna i escriptor Dimarts, 21 de novembre de 2006 A les vuit del vespre Llibreria Àgora
Francesc J. Díaz de Castro (València 1947). Filòleg. Doctor en filologia moderna, El 1969, any en què arribà a Mallorca, es llicencià en filologia moderna per la Universitat de València, on, el 1973, presentà la tesi Existencialismo y alienación en la obra de Henry Miller i, el 1975, es doctorà amb La poesía de Miguel Labordeta. Des del 1974, és professor de la Universitat de les Illes Balears –UIB-. Ha publicat diversos llibres com Literatura y ciencias sociales (1978) amb altres autors, Juan Marsé: Ciudad y novela (1984), La poesía de Jorge Gullén (1987), Ensayos sobre poesía hispánica contemporánea (1990). També ha publicat articles sobre Rafael Alberti, César Vallejo, Jorge Luis Borges, Camilo José Cela i d’altres. Sobre literatura i cultura a Mallorca, ha investigat la història de la premsa política del segle XIX i el moviment institucionalista, en particular la Institució Mallorquina d’Ensenyança i els figures de Guillem Cifre de Colonya, d’Alexandre Rosselló i de Mateu Obrador. Entre les seves publicacions, destaquen Educación y sociedad en la Mallorca contemporánea. La experiencia institucionalista (1977), Edición, introducción y notas: Mateo Obrador, Obra pedagógica (1988) en col·laboració amb Antoni J. Colom. (GEM) [Continuar]
L’independentisme a les Illes: una nova generació
Les relacions amoroses de George Sand 
Irlanda: març de 1968 
George Sand i la Comuna de París 
