Quan u es troba amb gent que estima és molt feliç. I això és el que m'ha passat avui. Hem celebrat amb Elvira Cambrils. guanyadora del darrer premi "Blai Bellver" de narrativa de la ciutat de Xàtiva, aquest guardó. En un post anterior us en feia cinc cèntims de la concessió d'aquest premi a la meua amiga i excompanya de treball. Avui, per fi, hem tingut ocasió de celebrar-ho tots plegats. Hem quedat cap a les 14:30 al restaurant Santsantjordi de Gandia. Allí hem trobat una companya, Maria Luz Pastor, exprofessora de Física i Química, jubilada feliçment ja fa uns anys -pocs- i el seu marit, el Dr. Adolfo Muelas. Hem xerrat un poquet. I a poc a poc han anat arribant la colleta d'amics i companys d'Elvira. Ens hem saludat molt afectuosament. Hem xerrat del que vivim i tenim plantejat com a futur més immediat. Hem recordat alguna anècdota ja viscuda fa temps. I el que és més important: hem estat unes hores gaudint de la companyia i l'amistat que ens uneix i que perdura de fa ja molt anys. Alguns, fins i tot, ja estan jublitats.

Bé, com són vivències molt agradables i que molts de vosaltres haureu viscut més d'una vegada, ací ho deixe. Sols vull dir una altra vegada: Enhorabona, Elvira. I que seguisques escrivint i guanyant premis i nosaltres ho seguirem celebrant amb tu.

Fins prompte.

Ângel 

A veure si ho puc penjar ací

Arran de la quantitat de fem i merda (passeu-me la paraula) que van eixint des de la llunyana (en l’espai) i propera (en la realitat) Marbella, llence aquesta pregunta: quants jutges com Miguel Àngel Torres caldrà perquè tota aquesta corrupció política (i sobretot urbanística) acabe d’una vegada? Molts, moltíssims. Amb l’operació Malaia ja –crec- són uns 64 imputats (alguns ja a la presó i altres l’han eludida amb fiances milionàries). D’aquests imputats ixen ramificacions cap a Múrcia (per què en aquesta comunitat autònoma el PP treu més del 50% dels vots ja fa temps?) i cap al País Valencià. Ahir ens assabentàvem que l’empresari de la plaça de bous de Xàtiva, González de Caldas, ha estat empresonat arran de l’operació Malaia. I és que Xàtiva queda tan propet del meu poble! Per tant, a veure si ixen uns quants jutges com el jutge Torres i comencen a investigar tota la trama de corrupció que ens recorre les entranyes del nostre estimat País Valencià. Per què a Màlaga, Toledo, Cantàbria, etc. és posible i ací no?  Va, ànim, senyores i senyors jutges, investiguen i tornarem –ja serà molt difícil a aquestes altures de la pel.lícula- a creure en la classe política. Perquè, en cas contrari, l’abstenció augmentarà molt més. Qui avisa…

Pregunta a l’usuari : Tinc un amic i company a l’ies on treballe que diu que, si el PP no s’ha desfet encara de Zaplana, és perquè aquest té “dossiers” d’altres polítics destacats del PP. Penseu el mateix ? O, pel contrari, penseu que no va per ahí la cosa? Gràcies.

Bona vesprada.

P.S. : Perquè el post d’avui tinga alguna cosa més que política corrupta, ací us deixe un article d’opinió del professor Lluís Messeguer publicat al Liante:

Ah, l´autoritat

LLUIS MESEGUER

Les informacions sobre recents agressions contra professionals de l´ensenyança, de la sanitat i d´altres serveis públics, i les situacions de violència que des de fa uns anys pateixen sobretot els professors d´ensenyament secundari, posen de relleu el vell problema de la negació de l´autoritat. No és gens inútil de recordar des de quin país i quina època estem lamentant aquestes indignitats. Baste pensar que en l´edat infantil i juvenil d´alguns dels professors víctimes actuals d´agressions eren habituals costums com besar la mà als capellans, o rebre bufetades o altres agressions pitjors a la família i al sistema educatiu. Vaja, que encara queda gent que opina que la letra con sangre entra (cosa que no vol dir que no siga veritat que l´educació exigeix esforç humà, certament). Però, clar, en aquella època encara era millor el tracte físic en el món educatiu i familiar que en el polític o policial. Ara, en canvi, quan l´educació o la sanitat són drets (almenys oficialment) generals i estimats, resulta que la violència es torna contra ciutadans que fan de l´educació o la sanitat el seu treball; un treball (en condicions, per tant, complicades, però així ha sigut sempre) públic, humanista, social, democràtic. La qüestió és que fa feredat comprovar que en la família i l´educació actuals, la violència (actualment, sobretot, l´exercida contra els professors i entre companys) siga un embolcall habitual de la convivència i l´aprenentatge a molts centres educatius. Però encara és pitjor pensar que, rere una simple bufetada, s´amaga una afirmació terrible: la negació de l´autoritat (paraula derivada d´autor) com a negació de l´educació, i les oportunitats imprescindibles que ofereix per a la vida i la llibertat.

És el títol de l'article de José Ramón Giner publicat a EL PAÍS d'avui. Davant de la "fabulosa" idea que ha tingut el conseller-forense de "sancionar" els pares -per a quan la lletra del pas-doble al president Camps (de Golf)?-, trobe que l'article és de lectura imprescindible per als que ens dediquem a açò de l'ensenyament.

Ací el teniu. Els fragments en negreta han estat destacats per mi.

Escuela y sociedad  

Per a ser feliç i passar una vetlada gratificant calen molt poques cosetes : uns amics, una bona taula i, si a més a més t’acompanyen al llarg de la nit-matinada persones com Miquel Gil, Pep Gimeno “Botifarra” , Toni de l’Hostal (nét) i algú més que els acompanya amb diversos instruments musicals, la cosa pot arribar a ser celestial. Anit va passar això. A la casa rural Ca les Senyoretes d’Otos ens anàrem trobant de 9 a 10 de la nit amics, companys i saludats. Arribí cap a les 21:15 h. Hi eren ja el Miquel Gil, el Pep Albaniyana, Joan Olivares (n’és l’amo… de ca les Senyoretes) i algú més. En aparcar ja em vaig trobar amb Ivet (m’han dit que ho escriu així) i Nazari. Hi arribàrem al mateix temps. Saludàrem els retrobats amics. I a poc a poc anaren arribant-hi la resta. Ens hi reunirem unes 50 persones. Ens havíem distribuït en quatre taules per sopar. L’amic Rafael Fenollar féu una xicoteta trampa: canvià el nom d’uns comensals d’una taula a una altra (això sí, amb permís de l’Assumpció, senyora del Joan i bonísima cuinera). Un cop arribats totes i tots, agafàrem cadira i taula. Començà el sopar. No em digueu què vaig sopar perquè per a aquestes coses sóc un desastre. Ara aixó sí, tot estava molt bo i molt ben cuinat (Assumpció no canvies mai!). Així, entre comentaris, alguna que altra broma i algun que altre record –de la meua estada al Monestir de Rocamayor a Extremadura-, etc. arribàrem a les 00:30 h. Era l’hora màgica.

El motiu per què ens hi havíem reunit era, a part de trobar-nos amb amics que, de veritat, estimes, una breu xerrada sobre música de tradició oral al País Valencià. Sobre aquest tema ens il.lustrà uns 15 minuts el Miquel Gil. I després des de la 1 fins a les 4 (ben tocades), música en directe a càrrec dels músics que abans he citat. Ens recordaren músiques i lletres. Ens cantaren fandangos, havaneres, seguidilles, etc. Tot una lliçó pràctica i en viu d’aquest tipus de música que s’ha fet, es fa i es farà al País Valencià. Això sí que és sentir els colors de la nostra terra i cultura. No el que diu aqueix conseller provocador i impresentable (no en diré el nom) que ha estat capaç (mentider!) de dir que primer va ser soci del València CF que espanyol. I a mi què em conta, senyor conseller!. Com si haguera volgut ser primer llanterner (amb tots els respectes als que exerceixen aquest ofici) que advocat. Ja està bé! Però tornem al que us conte.

Toni de l’Hostal (nèt) es féu de pregar. Finalment accedí a agafar una guitarra i acompanyar-nos amb les seues cançons i comentaris: tornà cantar-nos aqueix tema que ja no falta mai en cap trobada en què hi és present, Soy putero… aclarí que no l’ha dedicada a qui totes i tots pensem. Ens féu la versió Al vent en alemany, El tio Pep se’n va a Muro en anglés del Bush-Aznar… I una nova versió que, segurament, ja coneixereu del tema Ton pare no té nas… Diu així:

Ton pare no té nas,

Ton pare no té nas,

Ta mare és puta,

I un germanet que tens,

I un germanet que tens

Passava “coca”… IMMILLORABLE

De Pep Gimeno « Botifarra » escoltàrem alguns dels temes del CD Si em pose a cantar cançons. Us el recomane de veritat. Gaudireu escoltant la seua música i veu. I una cosa més i acabe: des d’ací vull fer esment al romanç amb què ens regalà la seua filla Míriam. El futur és nostre. A pesar de Rites, Francisquets i Estebans… Cada dia puc menys amb la mentida i el cinisme dels nostres polítics (n’hi ha algun/a que no ho és): sols saben omplir-se la boca de manifestacions “patrioteres” de l’estil, sempre en castellà, que no hi ha bons valencians com ells. Res de bon ni roïns valencians. Cal ser valencià i que s’hi note allà on vages. A mi al Monestir de Rocamayor de seguida, ho veren perquè allà on vaig exerceix de valencià de la manera com sé: fent servir la meua llengua.

Bon dia i fins prompte.

Actualització: Pep Albinyana també vingué. Però el quadre es quedà a l'Olleria. Ningú no m'ha preguntat per quin motiu he intitulat d'aquesta manera el meu post. Per tant, no us ho dic. Bé, sí, que sant Martí de Tours era dissabte i sant Mateu és hui.

Allò que no havia de ser notícia ho és malauradament: Juan Santolària, professor de secundària a l’Hospitalet de Llobregat va ser agredit pel tutor d’una alumna. Duu 16 anys en l’ensenyament, i dimecres passat explicava les seues vivències en un entrevista que li feien a EL PAIS. Deia, i amb molta raó, que als professors ningú no ens defensa. El mateix dimecres hi hagué una convocatòria a Barcelona contra la violència escolar. A les pancartas es podia llegir: “Som docents, volem respecte i reconeixement”, “Exerciu de pares i no de vístimes dels vostres fills”. Ahir divendres podíem llegir al Liante el titular següent: “Un joven de 16 años intenta llevar-se la vida perquè pateix assetjament escolar”. Fins ací els fets arreplegats a la premsa en els tres darrers dies i en dos diaris sols.

Davant de tot açò què fa la conselleria del forense ? L’Institut Valencià de la Qualitat Educativa (sí, aqueix de la « famosa » prova censal de què us he parlat algun dia) organitza el I Congrés Família i Escola. Pensa organitzar-ne algun més perquè –crec- no està segur/a (l’Institut i la Conselleria) que així se solucionen les coses. I en aquest congrés ens duu el filòsof Fernando Savater. Savater, quan fa de filòsof, se l’ha d’escoltar (ara quan fa de pseudopolític és una altra cosa). Us extracte algunes de les afirmacions seues perquè hi reflexionem: “L’educació per al meu pare va ser un privilegi, per a mi un dret i per al meu fill una obligació”. “Els problemes d’indisciplina escolar responen a una crisi d’autoritat familiar, d’abandó dels pares, per dimissió o renúncia, a educar en valors i respectar l’escola, que acaba deixant en mans dels professors l’educació dels seus fills.” I encara digué més: “Els usuaris del sistema públic, a Espanya en general, no tenen el mateix respecte pels seus professionals i tenen actituds agressives que no tindrien en una clínica privada”. I per si el nostre govern (del PP) ho ha oblidat, li recordà: “La bona educació és cara”. ´Cal desdoblar grups, tutories, baixar la ràtio, reciclar els professorat. Més diners. Però aquests no van cap ahí. D’un any a l’altre trobem reducció de grups, de plantilla, augment de la ràtio, etc. Sí, senyores i senyors, això és el que fa la nostra conselleria en l’educació pública.

Ara bé, si no ho dic, rebente. De tota manera, què és el que trobem a la societat? Doncs que David Villa, jugador del València CF, és expulsat de l’entranament per Sánchez Flores. I això és portada i notícia als (des)informatius de Canal 9. Així el “guaje” va llançar amb força i intenció el baló fora del camp. Aleshores l’entrenador l’expulsà. La reacció del jugador fou anar-se’n cap als vestidors llençant el pitet al terra i pegant-li un xut a un baló que hi havia prop de la porteria. Quin exemple per als seguidors joves de l’equip!

I una més que afecta a tot el govern de la Generalitat. La RAE avala davant el Tribunal Suprem que valencià i català són dos noms d’una mateixa llengua. Però la Generalitat va cas omís ara i adés, i manté un recurs de l’any 2005 contra la fórmula anomenada “Moratinos”: “la llengua que es denomina català a la comunitat autònoma d Catalunya i a la de les Illes Balears i que es denomina valencià a la Comunitat Valenciana (sic)”. Quin exemple per a les ciutadanes i els ciutadans valencians que el seu govern no respecte el que diu la Justícia!

Bé i per acabar, us deixe un article de Vicent Verdú, El desdén entre profesores i alumnos. Llegiu-lo si us ve de gust. Gràcies

Dimecres els dos grups de 4t d’ESO a què impartesc classe realitzaren la primera prova del curs. Entre altres qüestions els entrava Jacint Verdaguer, què entenem per normalització i normativització d’una llengua i què s’entenia al País Valencià per poetes de guant i d’espardenya. Ací teniu algunes (fragments)  contestacions que he arreplegat als seus exàmens.

Normalització: és la part que es dóna als ciutadans, de parlar-lo, d’usar-lo normalment.

Normativització: És que es puga usar el valencià políticament i redactadament.

Jacint Verdaguer: Después es va fer exorcista, però después d’uns anys el van retirar i li van prohibir ser rector.

Als tretze anys se’n va anar a l’església i después es va fer cura d’un vaixell, allí va escriure una obra anomenada l’atlantica. Después es va fer sacerdot i va començar a fer exorcismes, pero l’església el va retirar a un monestir.

Es va declarar sacerdot i va navegar per l’atlantic durant dos anys sent el capellà dels vaixells. I per tant es va ficar en contra de l’eclesiàstica, la qual li va prohibir ser rector.

I passa dos anys en un vaixell que anava per l’atlàntida i així va poder acabar la seua obra, l’atlàntida.

El 1902 es va morir en España.

Era un escriptor que va nàixer a Fontgirola

D’un vaixell de l’Atlanta, va acabar la seua obra l’Atlàntica. Va estudiar exorcisme.

Més tard va començar a practicar exorcismes i açò l’enfonsà en la unió eclesiàstica, que li prohibí de tornar a exercir de rector.

I sobre un text que us pose a continuació havien de justificar si creien que l’autor pertanyia al grup anomenat “poetes de guant” o a l’anomenat “poetes d’espardenya”. Ací teniu una justificació. I, és cert, una contestació tal i com me l’he trobada a l’examen

Poetes de guant: perquè em pareix un poema de conservació.

Com la gavina de la mar blavosa   ESPARDENYA

que en la tranquil.la platja fa son niu, GUANT

blanca polida, somrient, bledana, ESPARDENYA

casal d’humils virtuts i honrats amors, GUANT

l’alegre barraqueta valenciana ESPARDENYA

s’amaga entre lesc flors. GUANT

Això és tot. Ara bé, no ens estranyem massa que Joaquín Leguina diga en l’article d’avui a EL PAIS el que segueix:

El Sr. Rafael Blasco, conseller de Sanitat per obra i gràcia del nostre president Francisco Enrique Camps de Golf, ha tramés una carta a –crec- tots els pensionistes i jublitats del País Valencià. El motiu de la carta-circular és per tal que aquestes persones es vacunen contra la grip. El text escrit únicament en castellà –el conseller ha d’haver pensat que els jubilats i pensinistes no saben valencià- diu coses com aquestes:

-Con el final del otoño y la llegada de los primeros fríos invernales, el virus de la gripe se convierte en el principal causante de muchos de nuestros trastornos. No us recorda aquella cançó del Dúo Dinámico, El final del verano llego y tú partirás…?

-La Conselleria de Sanitat, en su política de prevención y mejora de la salud pública, ha establecido un calendario de vacunas para las personas mayores de 60 años y para otros grupos de riesgo sensibles a este virus. Pensava que la salut ha de ser salut sense afegitons (però com sempre pensen en l’àmbit privat –on fan diners- se’ls ha escapat l’expressió “salud pública”.

-Este año la Conselleria de Sanitat ha adquirido un total de 900.000 dosis de vacunas contra la gripe, que comenzarán a administrarse a partit del 16 de octubre. El preu per unitat és de 7,06 euros. Vénen a ser uns 6.300.000 euros. Quina despesa! A veure si no poden arrbar a final de mes.

-Espero y deseo que con esta medida, y otras similares, contribuyamos a mejorar las condiciones de salud pública en nuestra Comunidad Valenciana (sic) y, como consecuencia, el bienestar de nuestra sociedad.  A continuació la firma del Conseller de Sanitat. La carta-circular l’han tramesa des de Calle Micer Mascó, 31 46010 Valencia. Algú no sap encara que el 27 de maig de 2007 hi ha eleccions autonòmiques i municipals?

I ja que estic avui amb açò de la llengua, fa uns dies em vais queixar a Correos perquè en la seua pàgina web distingeixen entre català i valencià. M’han respost ràpidament (uns sis dies han trigat). Però no m’han donat la resposta que esperava. Em contesten en castellà (jo que m’havia alegrat perquè sols tenim el dret a conéixer el castellà però no a usar-lo). Us pose un paràgraf de la contestació i us anime a fer el mateix que jo: formular una queixa.

“De este modo, Correos se convierte en una de las primeras empresas públicas que refleja en su página web la realidad plurilingüe del Estado, al igual que fue una de las empresas pioneras en ajustar sus contenidos a las normas internacionales de accesibilidad para facilitar la navegación…” I acaba dient la responsable del SERVICIO DE ATENCIÓN AL CLIENTE, Ma Jesus (sic) Llabres: “Continuando con esta línea de actuación, recogemos su sugerencia a fin de tenderla en cuenta en la evolución de nuestra página web.” Us mantendré informats si algun dia la tenen en compte. A més a més, el seu President de la RAE ha dit que la fórmula Moratinos és la que cal aplicar-hi. Doncs a veure si s’hi nota.

Bon dia.