Wislawa Szymborska, és una compatriota nostra nascuda a Polònia.

Mes enllà de dobles sentits i d’ironies, la pàtria dels lectors són els llibres, i triem els escriptors –els dirigents d’aquesta pàtria- sense necessitat de cap llei electoral. Els triem per la seva vàlua intrínseca, per els seus mèrits personals, pel seus programa de pensament i per el sentiment d’admiració envers qui ha sabut trobar la mirada penetrant que arriba al fons. Els triem perquè ja han demostrat els seus mèrits, no pel que ens prometen.

La Szymborska és una dona, cosa que no te cap mèrit, i va ser reconeguda amb el Nobel de literatura el 1996, que te el mèrit del reconeixement. Heus ací una mostra de la seva visió de allò mes quotidià, mes enllà de les aparences.

LA CEBA

Altra cosa és una ceba.

No te tripes ni budells.

Tota ella és ceba i nomes ceba

Elevada a la cebàstica potència.

Tota per fora cebosística.

És cebosenca fins la rel,

podria mirar dintre seu

la ceba sense esverar-se.

...................................................

En nosaltres, un mon estrany i

a penes recobert per una pell,

en nosaltres un infern interior,

una anatomia borbollejant;

la ceba, en canvi, és tota ceba,

no te intestins recargolats.

Nua tan se val quantes vegades,

Serà idèntica fins al final.

................................................

Una existència no-contradictòria,

una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement una altra

de mes petita continguda en la mes gran,

i en la següent, la subsegüent,

és a dir, una tercera i una quarta.

Una fuga cap endins, cap al moll.

Un eco que s’arranja i forma un cor.

...........................................................

La ceba, és així com jo ho entenc,

é el ventre mes galà de l’Univers.

Ella mateixa d’aurèoles

pe a la pròpia glòria s’embolcalla.

En nosaltres: greix, venes, tendrums,

humors i indrets amagats.

Hom s’ha negat a concedir-nos

La idiotesa de la perfecció.

W.S. (Del recull "Un gran nombre")

La mirada penetrant d’una dona ens explica perquè diem la mare terra, mentre el pare, en canvi, és al cel.

Aquest article de Jordi Costa a l’Avui reflecteix molt be el tipus de societat en el que estem immersos, i te la virtut de no quedar-se en l’anècdota i acaba per gratar en el fons.

El fons no és altre que la vàlvula d’escapament en que s’ha convertit la compra. Quan la compra fa la funció d’alliberació de les nostres angoixes en diem consum. Sotmesos a tantes pressions i frustracions que hem d’aguantar, el poder anar a un gran centre comercial a deixar-hi el sou que hem cobrat i el que cobrarem, emparats amb l’escut de la tarja de crèdit que esdevé espasa de Damocles, és la realització que ens podem permetre de la il·lusió d’elevar el nostre nivell de vida.

En dic il·lusió perquè el consum només és el vel, mes o menys espès, amb que volem amagar la realitat que no ens agrada, el de la vida diària.

Qui no mort per alguna cosa, mort per no res.

Per això el mes assenyat és arriscar-se.

Aquestes dues paraules no tenen el mateix significat. La primera fa referència a un fet que és d’acord amb la llei, la segona a un fet genuí i autèntic.

Desprès de les eleccions la gent potser no ho expressa d’aquesta manera, però ha percebut la diferencia entre legal i legítim, només cal estar atent a qualsevol conversa.

La coalició “Entesa”, serà ben legal però no gaire legítima. És normal que aquells que varen optar per votar als que van guanyar estiguin dolguts i considerin il·legítim que els que no varen guanyar s’hagin col·ligat per fer govern.

Les coalicions en el moment eleccions son de votants; posteriorment són de diputats, però no de votants, em sembla que aquí radica la il·legitimitat: atribuir a la voluntat dels votants els pactes post-electorals. No és això.

En segon lloc també em sembla il·legítim que la coalició “Entesa” es faci en base d’interessos sumatoris, quan la idea de cadascú dels partits que composaran el Govern, sobre el país que han de governar, es tan divergent i fins i tot oposada.

En tercer lloc el President que hi haurà no pot ser mes inapropiat, no pas pel seu origen, sinó perquè acaba d’abandonar el govern espanyol com a ministre, perquè no te un nivell suficient de català (avui escoltava els esforços que feia per traduir mentalment) i perquè desconeix els mínims de la idiosincràsia que ha mantingut viu el país que ha de governar. No jutjo la seva capacitat intel·lectual, perquè la desconec.

Aquests raonament no s’han d’interpretar com que hauria propugnat una altra coalició, sinó simplement que aquesta no s’ha fet be.

El meu escepticisme creix cada dia

Enrique Lacalle Delgado és un home del PP que guarda de fa temps, una certa discreció de militància. No fa declaracions politiques, no es retrata als mítings electorals, no va de candidat (encara que ho va ser) i fa la funció d’anell perdut entre els negocis del sector privat i els dels sector públic. Entre els seus càrrecs mes coneguts figura la presidència del Consorci de la Zona Franca i la del saló immobiliari “Barcelona Meeting Point”.

No brama amb aquella fatxenderia dels seu momificat cap de files “La calle és miaaa!!”, però s’enorgulleix i presumeix que “las casas son mias”. La seva vida i miracles es poden trobar en aquest i altres enllaços de la xarxa.

Coincidint amb la nineta dels ulls del senyor Lacalle, el Saló del tria i remena immobiliari de Barcelona on - podem estar segurs que aquesta terra que trepitgem s’ha venut- a París la organització “Metges del Mon” ha organitzat un particular “Paris Homeless Point” instal·lant 400 tendes a les avingudes principals per fer mes visible que les persones que no tenen casa no van a buscar-la a una fira, sinó que a les Fires hi van els que en tenen moltes, i en volen més. Vegeu també el bloc de l’Albert Torrents

Del Brasil m’agraden varies coses: la música de Caetano Veloso, Vinicio de Moraes, Toquinho, Gilberto Gil i les Bacchianas Brasileiras; els malabaristes de la pilota com Ronaldhino; la garota d’Ipanema i d’altres garotinhas de bon veure, la penalització amb l’equivalent a 3 euros a qui no va a votar, i el sistema electrònic de votació.

Com que en les primeres coses seria fàcil posar-nos d’acord i no hi hauria controvèrsia, em centraré en les dues últimes.

Vaig veure a la nostra CCRT/TV3 que en un poble de 36 mil habitants les paperetes de votació sobrants, a la bàscula de la deixalleria varen pesar 690 kg. Si la proporció es manté a tot el territori, vol dir que s’han llençat 130 tones de paperetes verges, que no han conegut urna.

Ja sabem que la virginitat ha deixat de ser un valor, però no em negareu que 130 tones de paper imprès valen molts calés com per ser llençats estúpidament. I a sobre les que han mullat urna no han fet content a quasi ningú: doble estupidesa. El Brasil ens passa la ma per la cara en tantes coses....

Anem per la multa: 3 euros. Jo proposo que s’estableixi una penalització de 20 euros per a qui no vagi a votar, però.....

S’ha de canviar les regles per tal que no anar a votar no surti gratis als votants, ni als votats els surti gratis fer del vot el que els passi pels pebrots.

Davant l’efervescència que tan be descriu en Saül Gordillo nomès se’m acut recomanar una bona dosi de til·la i/o sexe.

Si us plau, no us doneu a la beguda.

I sobretot: el verd de l'esperança

Només gràcies al meu GPS sé que soc aquí, a 42º 1’ 15” Nord, 2º 10’ 39” Est.

Per a molta gent, Catalunya ha canviat de lloc les últimes 72 hores i alguns diuen que apareixerà d’un moment a l’altre per les costes de Nova Zelanda en forma d’iceberg, flotant a la deriva, un cop s’hagi desenganxat d’un altre iceberg mes gran, anomenat Icespanya.

Provisionalment s’ha batejat aquesta massa flotant i gelada com Icelunya, però el canvi climàtic galopant propiciat per vents de l’oest (és a dir de l’esquerra) augura una desfeta ràpida de la crosta de nostra nació mil·lenària.

Es tan meravellosa l’amnèsia política sobtada dels candidats, un cop acabada la campanya i recomptats els vots, com la indignació dels votants cap a aquells a qui només fa quatre dies havien donat la confiança.

No acabo d’entendre com algú que va a comprar una torradora de 50 euros, exigeix una garantia de dos anys i en canvi va a votar gratuïtament a un xerraire que promet quelcom eteri i inconcret sense donar-ne cap garantía.

Sí senyor, els que han votat per aquest o aquell i ara aquest o aquell fa el contrari del que pretenien els que li varen donar el vot, no tenen dret a queixar-se: han comprat un producte sense garantía al “top-manta” i no ha sortit bé. Què hi farem!

Per altra banda, els candidats que ja han deixat de ser-ho i ara són diputats amb aspiració de President o Consellers no cometen cap frau quan es posen d’acord o resten en desacord per unir-se o separar-se. Al anar a votar es va signar amb aquest gest la lletra petita de la llei electoral, de la mateixa manera que signem pàgines de diminuta lletra quan ens atorguen l’hipoteca o el préstec del banc. Estem molt contents amb els diners obtinguts, però comte!, les clàusules poden ser draconianes...i legals al mateix temps. No t’enfadis si no ho has llegit bé abans.

Això és el que ha succeït, la banca sempre guanya i la politiqueria també.

Ai!, ciutadans, ciutadans...

Pel que sento, el que diu que Catalunya és Espanya i el que diu que no ho és, s’ha posat d’acord en dir que ho serà una estona al mati per a mi, i no ho serà una estona a la tarda per a tu.

Tots dos menjaran del mateix “potito” fent magarrufes, però es que no n’hi ha d’altre, i cap esta disposat a passar gana

Des del el meu observatori tinc l’avantatge del distanciament; de la mateixa manera que no he triat als contendents, ara me’ls miro com xipollegen en aquest “ring” de fang i, emmerdats fins les orelles, s’aixequen i fan el signe de victòria. Pobrissons, feu força llàstima als meus ulls.

A mi em sembla que, caldria una segona volta (ja no vindria d’aquí) perquè els votants decidissin els pactes. Per respecte a aquells que els han votat, per respecte als militants dels seus respectius partits, els senyors negociadors que s’afanyen a donar-ho tot per fet, haurien de consultar als seus militants (que pensin que cada dia en tenen menys). No a mi que no els he votat, però al menys als qui han fet l’esforç, ni que sigui tapant-se el nas, sí.

Tot això- que put- no fa res mes que reafirmar-me en l’error original: donar present a un sistema de partits i d’eleccions que no te futur.

Objectivament, al marge d’estratègies, em pregunto amb quines mires governarà un Govern que no solament no es posa d’acord sobre què és el país que ha de governar, sinó que en te una visió diametralment oposada.

Si no fos que és política, diria que és surrealisme. I si fos surrealisme seria la mort del surrealisme i el naixement de l'irrealisme.

A aquells amb qui no estic d’acord no els demanaré que m’acontentin, sols els hi demano coherència.

Ja sé que és demanar massa, de fet és demanar-ho tot: l'imposible, siguem realistes.

No es pot anar al safareig sense fer bugada, i aquest dies la blogosfera Vilaweb és com uns immensos rentants, que no se si faran net del país, però en tot cas observo que tothom s’ho passa d’allò mes bé picant la roba amb el picador, a l’antiga.
I em sembla bé aquesta efervescència, però potser massa sabó per tan poca roba

No em quedo al marge de la tertúlia, no obstant en comptes d’elucubrar sobre pactes o no pactes, m’interessen mes altres fenòmens que ha posat de manifest la votació de Tots Sants (no diguis del 1N, que ja està massa vist)