(la sèrie comença aquí)

Si entre els usuaris de biblioteques i de llibreries de casa nostra es fes una enquesta per demanar-los noms d'escriptors catalans sense aturar-se a rumiar gaire estic segur que sortirien citats un munt de vegades autors com Porcel, Màrius Serra, Monzó, Palol, Cabré, Sánchez Piñol, Carme Riera, Pàmies o Villatoro. En canvi, crec que molt pocs esmentarien el nom d'Eduard Márquez (vegeu aquí).

I, tanmateix, crec que l'obra d'aquest escriptor de distàncies llargues i velocitats lentes és una de les de més alt nivell de rigor i de qualitat que s'estan fent en aquests moments en la literatura catalana. El que passa és que -a la manera del pintor Nonell, que deia allò de "Jo pinto i prou"- Márquez ha optat per concentrar les energies en la seva obra. Cosa que implica deixar de banda tot allò que el destorbi d'aquest objectiu primordial.  (n'hi ha més)

Em va dir: "Vull ensenyar-te una cosa que sé que t'agradarà i que a mi em fa molta il·lusió". I com que feia més de dos anys que no ens vèiem amb calma vàrem quedar per dinar en un petit restaurant de Gràcia.

Mentre esperàvem el primer plat es va treure de la butxaca una espècie de bloc i me'l va passar mentre em deia amb un to eufòric que no dissimulava un cert espurneig dels ulls: "He aconseguit el que semblava impossible: veure en (**) córrer com un atleta olímpic".

En (**) és el seu fill. Té 6 anys i va néixer amb una severa paràl·lisi cerebral que el priva de qualsevol moviment autònom.  (n'hi ha més)

"Escric a la proa aguda d'una casa fosca i tèbia. Nocturnes aigües arborescents creixen part de fora. A més, sols un tema de Chopin que alternativament se'm crispa i em defalleix a l'oïda, vertiginosament repetit. Ara, però, tot és ratlla per a mi, incomunicat de mi mateix, ja distint del que sé i distint del que ignoro.

Miraré aquests moments com als dos termes d'una contradicció, com a dues veritats infinitament contradites, indecís irremeiablement d'on convé suposar-me la intel·ligència reductora. La llum ordenadora, l'esperaré de Déu"

Glasgow, novembre del 1948

Frases finals de la introducció de "Mites", premi Víctor Català, 1953

(n'hi ha més)

No fa gaires dies parlava en aquest Bloc dels “cromos de felicitat” (vegeu aquí). És a dir, d'aquelles petites clapes d’harmonia que de manera imprevista ens trobem de tant en tant pel camí i donen una mica de color a l'existència.

Avui parlaré del talent, que és una cosa molt similar. Vull dir que tampoc es prodiga gaire en els temps que corren. Per això, quan tens la fortuna de trobar-te’l cara a cara sents que el món, per uns instants, està ben organitzat i que les rodes del cosmos -aquelles “Cosmic Wheels” que cantava Donovan en un disc preciós de fa més de vint anys- giren ben greixades.  (n'hi ha més)

"Tornem a recuperar la nostra integritat hispànica, perquè si no sortiré al carrer a cridar viva España". Paraules d'exhortació al conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell dites ahir per l'agent literària Carme Balcells -en to distès, això sí (*)- durant l'acte de concessió del premi Montblanc a "la Mujer 2006".

Vegeu aquí la crònica de l'acte al diari Avui escrita per Eva Piquer.

 (n'hi ha més)

Ahir pel matí, durant els vint minuts que tinc per esmorzar, vaig coincidir amb la MM., una companya de feina que, davant de la meva sorpresa, se'm va declarar lectora assídua d'aquestes totxanes i a més a més molt coneixedora dels seus continguts. (glups!)

I com a prova va i em diu que aquests darrers temps estic dedicant molt espai a comentar la situació política i que, en canvi, nota que he deixat una mica abandonats els apunts de caire més personal. "Especialment quan parles de la teva estimada A.", em diu. (glups i reglups!)

Casualment l'amical -i sorprenent, per inesperat- comentari de la MM. va coincidir amb l'arribada a la meva bústia electrònica del primer missatge al futur que vaig autoenviar-me aprofitant la proposta que feia la revista Forbes i de la qual ja vaig parlar ara fa just un any (vegeu-ho aquí). Val a dir que vaig generar uns quants missatges més però aquests trigaran encara una bona temporada a arribar.  (n'hi ha més)

Selecció de les millors definicions aparegudes les darreres setmanes en l'encreuat en castellà de La Vanguardia signat pel mestre Fortuny (i amb una aportació de Màrius Serra, autor de l'encreuat en català del mateix diari):

* Arribada al món com Carmen Laforet:  NADA (d'en Serra)

* Se levan cuando se elevan:  ANCLAS  (n'hi ha més)

Trobada amb l'amic E. per parlar de llibres i de música. En un moment de la conversa surt el capteniment mesell dels nostres "progres" que en nom de la modernitat i el cosmopolitisme posen el nom de "jaima" (per centrar-me en un exemple del Fòrum de les Immobiliàries) a allò que aquí tota la vida hem dit "envelat". Una actitud que -cal dir-ho?- mai trobem aplicada a l'inrevés, que altres han batejat amb el nom de "papanatisme" i que jo defineixo com "mestissatge asimètric".  (n'hi ha més)

L'escriptora Mercè Company, una de les fundadores de l'Aula de Lletres, em va enviar dies enrere una nota amb unes quantes puntualitzacions en relació amb el que jo explicava en el meu apunt del 23 d'agost de l'any passat (vegeu-lo aquí).

El correu és força extens -quinze mesos donen per molt- i toca bastants temes sobre la majoria dels quals -i ho dic amb tots els respectes per a la meva corresponsal- tot el que jo tenia per dir ja va quedar escrit en l'esmentat apunt. En conseqüència, ni en parlaré ni hi afegiré res més.

Hi ha, però, un punt sobre el qual crec que els arguments que m'exposa la senyora Company complementen des d'un altre angle alguna afirmació meva que, ara ho veig, potser va ser escrita amb massa lleugeresa. Parlo, més concretament, de quan em referia al "fracàs de l'Aula de Lletres". Sobre aquest punt em diu el següent:  (n'hi ha més)

No coneixia l'anècdota del jove poeta que s'adreça a Hölderlin en demanda de consell i que ens explica el coblocaire Marcel Campà en l'últim i magnífic apunt que ha escrit al seu Bloc "Las al jaç" (vegeu-lo aquí).

De fet, amb només quatre apunts del 20 d'octubre cap aquí no es pot dir que, de moment, tingui gaire tirada a escriure sovint en el seu Bloc, el senyor Campà. M'és igual, però. Des del primer dia que vaig entrar a la seva pàgina em varen cridar l'atenció els seus apunts perquè tenen una notable dosi de sentit comú i no diuen bestieses. Dues virtuts cada vegada més difícils de trobar en el nostre entorn.

Potser és per això que de seguida vaig incorporar "Las al jaç" a la meva llista d'enllaços recomanats que trobareu a la columna de la dreta.  (n'hi ha més)