...El lloc era excel·lent per a deixar-se viure, per a mirar les coses del mar i de la terra. Tot convidava a la bona jeia, a no tenir mai pressa. El sol escalfava i el vent, sobre la pell, era una carícia (..) La persona que arriba a poder dir "He passat una dia meravellós... m'he ensopit deliciosament..." és una persona sàvia, de molt consell i d'excel·lent companyia (Josep Pla, "Bodegó amb peixos", dins de Cinc històries del mar, Edicions Destino, 1979)

En l'atmosfera carregada d'efluvis i de sonoritats meridionals, la terra calcigada, adormit el llangardaix, el pas de l'aleta del vent sobre la pell, la lleugeresa de la ràfega és d'una subtilitat fascinadora. Un queda tan sorprès de la carícia que costa poc d'asseure's en una pedra i fumar una cigarreta. El cel, d'una buidor completa, és d'un blau evaporat, un gas de blau roent Al lluny (..) la llum bolcada sobre l'aigua fent una taca explosiva i, a l'horitzó, la il·lusió emboirada de la calma. El vent de la mar passa pels arbres, en gira la fulla, que alterna el verd fosc... (Josep Pla, Cadaqués, Editorial Juventud, 1947)

Els paisatges rústecs que envolten l'Ebre; les esventades branques dels arbres escadussers; els colors canviants del terra en el seu festeig amb el sol abrusador de la canícula; els blaus de l'aigua del riu; l'aire que hi llisca suau en el tòrrid havent dinat; la plàcida, calmada, llarga becaina d'una desvagada migdiada; el plaer d'una conversa traquil·la o el d'una copa compartida; la pell colrada i la nuesa amb què els personatges "es deixen viure"... És el que ens permet mirar, sentir, Marc Recha a Dies d'agost, amb sensualitat absolutament, pletòricament planiana, a la manera de Josep Pla.

En part, he après a fer cinema llegint Josep Pla. Com m'agradaria poder-li donar les gràcies. Llegint-lo, he vist i he entès que es poden treure moltes coses de l'observació. També m'interessa molt el seu treball sobre la temporalitat i el ritme de les seves frases, ja que també és molt important el ritme interior de la seqüència cinematogràfica. Tornant al paisatge, (Pla) mai no el descriu com una postal, però mai el presenta com un instrument (..) sobretot en té una experiència sensorial. Em sembla que això també li escau al meu cinema... (declaracions de Marc Recha a Imma Merino, publicades a Presència 8-14 de setembre de 2006)

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Amb base a quin "criteri professional", els periodistes de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) deixen d'informar els telespectadors i als oients que les novetats cinematogràfiques o dvdgràfiques també tenen versió en català, quan les tenen? Per què la "professional" d'ICAT FM que ens informà de la sortida al mercat del DVD de Crash no ens digué res precisament sobre les versions idiomàtiques en què havia estat editat i que, per tant, ens assabentéssim que "aquest DVD" sí, aquest té doblatge al català (com en d'altres casos, per exemple, serà la VOSC)? Respòn a algun criteri professional no informar d'un aspecte com aquest a l'audiència catalana, en un mitjà de comunicació que té la llengua catalana i la seva consolidació com a element fonamental? Per quin criteri professional el Telenotícies Vespre de TV3 anuncià l'estrena de La increïble però certa història de la Caputxeta Vermella, en passà imatges de la versió castellana i ni tan sols esmentà que s'estrenava també doblada al català?

Llarga és la llista de negligències informatives respecte la llengua catalana al cinema, als diversos mitjans de la CCRTV i si he fet referència a aquest parell és perquè els tinc perfectament datats, però tant de bo fossin casos aïllats (ben al contrari, com aquests, tants com en vulgueu, com ja sabeu ben bé).

En parlo ara, perquè ahir vaig llegir a l'AVUI l'article Públics, no dels polítics, que signava Anna Farrero, presidenta del Comitè Professional de TVC, i que podeu trobar, clicant aquí: avui.cat (Hemeroteca > 2006 > novembre > 16 > Diàleg). Reclama la independència dels mitjans de comunicació públics i, com ja assenyala el títol de l'article, denuncia el delit dels polítics per controlar-los. I diu: A què aspiren els professionals de TV3? Doncs a exercir la seva professió amb rigor, assumint els encerts i desencerts, però sense la influència dels criteris partidistes que sempre tenim al voltant. De rigor a l'hora d'informar l'espectador català de la presència de la seva llengua al cinema, em sembla que ha quedat demostrat àmpliament que aquests professionals no en tenen gens. I jo, que podria estar d'acord amb la reivindicació professional, em veig obligat a remarcar que els mitjans de comunicació públics no haurien de ser dels polítics, però tampoc d'ells, dels professionals. Però qui es pensen que son? És que un periodista, per exemple, pot obviar que està treballant en un mitjà de comunicació creat per llei, amb uns objectius establerts legalment i per una molt ampla majoria de representants del poble català, que és qui ho paga?

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

L'apropament a la relació entre l'art, el procés creatiu, i la bogeria i/o el patiment és un camp ple de mines, diu Eulàlia Iglesias a propòsit de The Devil and Daniel Johnston (revista BENZINA, núm. 9, novembre de 2006). Els documentals sobre personatges concrets tenen un perill: si no ens interessa el senyor en qüestió, difícilment ens enganxaran, afegeix Carlos Losilla, en la seva crítica (AVUI, 15 d'octubre de 2006) d'aquest film, sobre Daniel Johnston, cantautor, artista genial i maníac-depressiu, amb vida i obra marcades per les entrades i sortides de centres psiquiàtrics.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

Flags of our fathers / Banderes dels pares / Banderas de nuestros padres, de Clint Eastwood, que s'havia d'estrenar aquest divendres, 17 de novembre de 2006, sembla que fins el 5 de gener de 2007 no arribarà a les pantalles de Catalunya, les Illes, el País Valencià i la Franja. Tot i que aquesta mateixa tarda, el web de Warner Bros. encara l'anuncia per a aquest divendres, dia 17, ja no consta com a estrena prevista a cap dels webs espanyols que he consultat i tots coincideixen a decantar-la al dia 5 de gener. És prematur fer-ne valoracions, però penso que alguna cosa deu tenir a veure amb la projecció de premsa que hi hagué ahir (a Barcelona, si més no), de la qual m'arriben notícies d'una divisió d'opinions. És que potser els de WB han preferit comptar amb el possible suport de nominacions a Òscar/Globus, etc.?

He de dir que, dels que la van veure ahir, qui me n'ha parlat elogiosament encara me n'ha fet venir més ganes de veure-la. (Em sembla que agafaré el cotxe i me n'aniré al Rive Gauche, de Perpinyà, on ja fa dies que la fan, en VOSF)

Cal tenir present que aquest ajornament també ha d'endarrerir l'arribada de l'altra pel·lícula, complementària a aquesta, que Eastwood ha fet, sobre la mateixa història (Iwo Jima), vista però des del cantó japonès.

Finalment, una observació: si res no canvia, el 5 de gener de 2007, s'estrenarà conjuntament amb Marie-Antoinette, de Sofia Coppola.

El diumenge 12 de novembre de 2006 i amb el títol "Majestuosa tragicomèdia",  l' AVUI publicava la crítica extensa de Xavier Roca sobre The Queen. Roca remarca que Frears, cronista de les classes populars i  immigrants (..) se n'ha anat en aquesta ocasió  a l'altre extrem de l'arc social, en endinsar-se al cor mateix de la monarquia. Tanmateix, en la ironia amb què ho tracta el cineasta, el crític hi veu la petja del que ja va fer amb l'aristocràcia a Les amistats perilloses. Molt interessant em sembla el que Roca anomena el gust per la quotidianitat en personatges com la Reina d'Anglaterra o el premier britànic: efectivament, veure'ls a la cuina de casa o al llit els baixa a la categoria de mortals i Frears hi juga, tant per descriure els origens diguem-ne populars de Blair (capaç d'anar amb samarreta esportiva mentre gestiona casolanament afers d'estat), com hi juga per anar rebaixant el caire "celestial" de la institució monàrquica. L'esment que el crític fa de Sí, ministre resulta absolutament pertinent, pel que The Queen té de corrosiva ironia sobre les interioritats del poder. I, evidentment, parla dels actors. I...val realment la pena llegir-ho!

Podem llegir-ho, clicant aquí: frears / roca (un cop al web de l'Avui, Hemeroteca > 2006 > Novembre > dg 12 > Cultura i espectacles > "Majestuosa tragicomèdia")

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l'article")

L'apartat d'aquest bloc que anomeno ALTRES VEUS i recull crítiques i articles d'interés, que s'han publicat en català a la xarxa o en diversos mitjans de comunicació, el vaig actualitzant a mesura que m'és possible, de manera que els post penjats anteriorment al bloc els vaig ampliant. Així, a les darreres hores he actualitzat els d' El laberinto del fauno, el d'Scoop, el d'Infiltrats, el de Children of men..., sense que n'hagi generat ni cap nou article ni cap avís. Si us pot interessar l'ampliació, hauríeu d'anar als corresponents articles, on trobareu assenyalada completament l'actualització. Això respon a la voluntat que hi hagi coherència en aquests articles-resum i evitar-ne la dispersió.

Un telefilm sumptuós és el títol de la crítica que Àngel Quintana ha escrit ran de l'estrena al cinema del producte espanyol Los Borgia (EL PUNT, dt 10.10.2006). D'entrada, el crític gironí l'emmarca en la impotent tendència grandiloqüent de les cadenes televisives hispanes (TV3 inclosa) i la consegüent frustació que genera en el públic. A continuació, repassa tot sobre-sobre l'argument del film i en fa una comparació (curiosa i fins potser agosarada) amb El Padrí III. Comenta la manca de credibilitat que, a la pel·lícula, provoca l'ús exclusiu de la llengua castellana i d'actors espanyols (cosa que va també per Lluís Homar, còmplice total en aquest producte i de la interpretació del qual en Quintana en parla francament bé).

Podem llegir-ne la crítica, aquí: hernández/quintana

Víctor Alexandre també en considera l'origen televisiu, el gran defecte de la pel·lícula. Tot i així, la manipulació descarada de la història la considera la part més lamentable del film i això el du a denunciar-ne l'ocultació de la llengua i catalanitat dels Borja.

Podem llegir-ne la crítica, aquí: hernández/alexandre

La degradació de la comèdia nord-americana, aquests darrers anys, ha estat espectacular, diu Víctor Alexandre a la crítica que publica al seu bloc (VÍCTOR ALEXANDRE, dv 27.10.2006), en començar a parlar de The devil wears Prada. "On ha anat a parar la comèdia intel·ligent?" es pregunta Carlos Losilla, al títol mateix de la seva crítica sobre la pel·lícula (AVUI, ds 07.10.2006). Una coincidència demolidora.

Podem llegir-los, clicant als respectius enllaços, en vermell:

Frankel/alexandre (article del bloc de Víctor Alexandre, dv 27.10.2006)

Frankel/losilla  (Un cop al web de l'Avui,  Hemeroteca >2006 > Octubre > ds 7 > Cultura i espectacles > "On ha anat la comèdia intel·ligent?")

El dia 1 de desembre de 2006 s'estrena la nova pel·lícula de Marc Recha, Dies d'agost. Per anar fent boca, podem visitar-ne el web:

 www.diesdagost.com 

Força complet, hi trobem un ampli recull de crítiques, el tràiler, fotografies, videoclips, sinopsi, etc.

També podem trobar-ne informació, per descomptat, a www.totcinema.cat

Embalat, escric aquestes quatre ratlles sobre The Queen, d' Stephen Frears, tot just acabat d'arribar del cine. Reconstrucció, en clau irònica, de la setmana crítica que va passar la monarquia britànica, ran de la mort de Diana de Gales, The Queen resulta una obra subtilment demolidora contra el populisme mediàtic, els caps de premsa, la involució política de Tony Blair, contra la mateixa Diana, el tou del príncep Carles i, per descomptat, contra la institució monàrquica... Tanmateix, defuig el pamflet i s'interessa pel factor humà en els més destacats protagonistes (la reina i el primer ministre), abocant la pel·lícula cap a una mena de Gatopardo anglès (si l'aristòcrata decadent en aquell film de Visconti deia "cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual", aquí es ve a concloure "que tot s'ha de modernitzar, perquè tot segueixi igual").

La ironia fina, elegant, caracteritza completament la posada en escena d'aquesta pel·lícula, que resulta una pura delícia. Murris són el guió, el muntatge i les extraordinàries interpretacions dels actors, sobretot la premiadíssima Helen Mirren, en el rol d'Isabel II. Amb un registre tènuament caricaturesc, dóna un simpàtic caire de mandonguilla bullida al rostre reial, estrafà l'enravenament del personatge en qüestió i excel·leix meravellosament a l'hora de representar-la com ésser arrossegat de sempre per la Història i desubicat en el present que li toca viure, en què els fets la sobrepassen. Al costat seu, un Michael Sheen amb força retirada a Tony Blair traspua tota l'energia gairebé juvenil del flamant guanyador electoral, la innocència de les seves primeres accions al capdavant del govern, la fusta de líder, l'ambigüitat, les formes elegants, la seva habilitat i intel·ligència polítiques, la seva pròpia descoberta de la realitat humana que la corona tapa...