No disposo de Canal Plus a casa, pagar per veure la televisió, ens continuen prenent per imbècils? I no aniré a veure el Madrid-Barça d’aquesta nit a cap bar, ja no suporto el fum, ni el soroll, ni els energúmens-fanàtics que normalment creixen i es multipliquen quan estan en grup i a la vista de tothom.
Sempre faig tard si vull veure els partits de PPV per la xarxa així que el seguiré pel 102.8 de la freqüència modulada, Catalunya Ràdio, “la ràdio nacional de Catalunya”, això ens ho diem a nosaltres mateixos. Què més voldríem que fos la nacional? Com a molt oficial, oficiosa o regional. Cal recordar encara que de nació amb tots els ets i uts encara no ho som? Els catalans, alguns catalans, continuen vivint d’il·lusions. No ens enganyem, si el Barça ha de ser més que un club és només perquè Catalunya és menys que una nació, per això en l’imaginari col·lectiu aquesta mena de partits, que només valen tres miserables punts, substitueixen els oficials de la nostra selecció.
Estirat al llit veig de lluny la torre Agbar que aquesta nit vesteix de blau-grana. Escolto el Joaquim Maria Puyal com comenta la jugada. La ràdio em continua semblant el mitjà de comunicació més interessant i apassionant que hi ha ja que t’has d’imaginar tot allò que un altre et diu, és ràpida, màgica i autèntica. Estic nerviós, no ho puc evitar, el futbol m’agrada, tot i que no sóc un entès. I el Barça m’apassiona tot i que sopo si perd i entre setmana mai hi penso.
Plou al camp del Santiago Bernabeu, nom d’un franquista declarat i reconsagrat, com sap tothom (?) Sona l’himne de l’equip de casa. Diuen que és massa solemne, que no es pot cantar. Ja s’ho faran.
Minut 2: no m’han deixat ni acomodar-me que el Raúl ja marca el primer gol del partit. Comencem malament. A veure si reaccionem.
Minut 14: Raúl remata de cap i està a punt de fer el segon. El tennista Nadal, madridista i mallorquí, riu a la tribuna. Out.
Minut 23: el Barça xuta per primera vegada entre els tres pals. Bé, Messi, bé. Poc després Gudjohnsen falla el què ningú falla després d’una gran jugada de Messi. Més i més i més i més i més i Messi!
Abans d’acabar la primera part sento la frase que em sembla serà la millor del partit, la diu el Puyal, “un oasi Ruth, on assedeguem tantes coses...”.
Minut 5: Van Nistelrooy marca el segon gol del Madrid, gol psicològic. Cal continuar aquesta crònica d’una derrota? Començaré a preparar-me el sopar. Per consolar-me em dic que les cures d’humilitat sempre són bones.
Vinga, ara, després d'aquest breu parèntesi, ja podeu continuar bombardejant-nos amb aquesta lamentable campanya electoral permanent.
La història, passa sovint, s'ha repetit: la selecció espanyola de futbol ha tornat a caure eliminada d'un mundial, cosa-que-no-lamentem-d'allò-més.
A vegades ho faig, he mirat com han tractat la mateixa notícia diferents mitjans de (des)informació de casa, diguem-ne nostra:
La Vanguardia, "España vuelve a casa" (no entenc perquè restituïda la suposada democràcia aquest diari es va treure allò d'española. Calia?)
El Mundo Deportivo, "Fracaso" (molt bé, impossible dir-ho més clar i més curt.)
L'Avui, "França torna a fer fora Espanya d'un campionat oficial" (per què l'adjectiu oficial? D'acord, ara ho entenc, els partits no-oficials només els juguen les nacionalitats.)
El Periodico de Catalunya, "España, eliminada por Francia en octavos de final" (m'ha semblat un titular massa llarg.) I a la versió catalana, "Espanya, eliminada per França a vuitens" (l'ordinador aquesta vegada us ho ha traduït molt bé, felicitats camarades.)
Sport, "Decepción total!" (si aquest és el periódico más leído de Barcelona anem arreglats.)
El 9 esportiu de Catalunya, "Són una impotència" (que gairebé supera aquell memorable titular que guardo al calaix dels bons endreços, "Amb la furia entre cames". Que jo sàpiga, tant de bo algun lector em corregeixi, és l'unic mitjà d'informació que ha anat a favor de casa, diguem-ne nostra, posant els grams necessaris d'ironia i sarcasme per anar tirant en aquesta lamentable vall de llàgrimes.)
Els que realment en saben, no és el meu cas, em diuen que d'aquí a dos anys la armada invencible tornarà a jugar partits importants. Ja riurem.
Els catalans, alguns catalans, seguirem aquest mundial de futbol amb el mateix esperit de sempre. Ja que la nostra selecció, un any més, és no-oficial podrem triar qui volem que guanyi. I en aquest món només poden triar els afortunats. Jo, per exemple, enguany, trio la selecció de Togo. Togo perquè l'Àfrica es mereix més alegries que cap altre continent del món. És d'urgència que es tregui de sobre tots els estereotips que arrossega desde fa segles i per algun lloc es comença, per exemple, per un mundial de futbol.
Els catalans, alguns catalans, som molt més afortunats que els energumens seguidors de la fúria española. Ja es poden incentivar els jugadors amb primes galàctiques, ja poden fer anuncis guais, ja poden tenir tots els mitjans de desinformació a favor seu (els d'aquí i els d'allà) i creure's superiors a la resta de cultures i llengües del món; el seu fracàs serà estrepitós, total, clamorós. M'hi jugo la constitución. Tant de bo acabin perdent de penal injust al temps de descompte. Ens ho passarem pipa.
És possible que un amic vingui a veure alguns partits a casa ja que des d'on viu no sintonitza el canal on els passaran. Ell anirà amb la selecció espanyola, cosa que em sembla molt bé, només faltaria, cadascú defensa qui vol o qui pot. Ja ho veig a venir: ell se n'enriurà una mica de mi i jo una mica d'ell. I alegria. La resta és literatura o política-de-diumenge-a-la-tarda.
