joseppinyol |
diumenge, 19 de novembre de 2006 | 21:32h
Riada inevitable?. L'any 1971 al final del franquisme, després de les inundacions de Cornellà, aquest va ser el titular de la revista local que un grup de joves, entre ells en Joan Tardà, editàvem. El missatge era evident: no eren les forces ineluctables de la natura les causes de la catàstrofe, sinó que amb previsió, amb la canalització del Llobregat, aquesta s'hagués pogut evitar.
La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
La nit de 1 de novembre també semblava inevitable el dilema d'ERC: haver de decidir entre Mas i Montilla. Però amb una estratègia política correcte aquesta tria no s'hagués ni tant sols plantejat. Per coherència, des del moment que ERC va decidir votar “no” al referèndum estatutari, havia d’abandonar el Govern perquè no podia governar amb els partits que havien retallat l’Estatut, ni amb CiU que estava a l’oposició. Després del triomf del “si” al plebiscit Esquerra havia d’afirmar que el poble havia donat la raó als partits que havien traït l’Estatut aprovat pel Parlament, però que, en els propers quatre anys, la realitat demostraria que les afirmacions de convergents i socialistes sobre els principals aspectes del nou Estatut (reconeixement com a nació, competències, finançament, etc.) eren un engany. Per tant Esquerra, en la propera legislatura, no podria fer altra cosa que denunciar la incapacitat del nou marc estatutari per afrontar els grans reptes del país. Per tant estaria a l’oposició a Catalunya i a Espanya. I quatre anys d’oposició sistemàtica i ben argumentada i de mobilització al carrer, seguint el camí obert amb la manifestació del 18 de febrer, portarien a un salt gegantí del sobiranisme a les eleccions del 2010.
Però no s’ha seguit el camí de la coherència sinó que s’ha persistit en l’estratègia equivocada de definir ERC com a “partit de govern”, com a partit homologable a la resta de forces. En aquesta estratègia estar al govern s’ha convertit en l’objectiu del partit i la idea ha penetrat profundament entre la militància i la direcció d’Esquerra. Fins i tot en persones titllades de radicals, i bandejades de la direcció per aquesta raó, com el diputat Joan Tardà. Aquest amic, al que professo una admiració sincera, un dia del passat agost m’interrogava: “no creus que l’objectiu d’ERC és estar al proper govern per a desenvolupar polítiques favorables als treballadors?”. Li vaig contestar que estar al govern no pot ser mai un objectiu; els objectius són la supervivència de la nostra nació, l’alliberament nacional, el benestar de les classes populars, l’educació i la cultura dels joves. El govern, en tot cas, és un mitjà; un mitjà poderós en les condicions necessàries, per obtenir aquests objectius, però mai un objectiu en ell mateix.
La gent que té una actitud reverencial envers el poder creu que la simple estada al govern revesteix als líders del partit i al partit mateix d’una aurèola majestàtica que proporciona credibilitat a Esquerra Republicana, que es tradueixen després en vots. De moment aquesta estratègia ha provocat que 130.000 electors hagin deixat de votar ERC.
Ara el pacte amb el PSC ha provocat una divisió entre ERC i la majoria del moviment sobiranista. També l’hagués generat l’aliança amb CiU. Fa dies Vicent Partal assenyalava que aquest partit havia travessat el “Rubicó” en una direcció que no compartia; Eduard Vallory va escriure un article demolidor en contra del pacte amb el PSC; Salvador Cardús, que va estar amb Carod Rovira en el seu moment més difícil després dels fets de Perpinyà, també deplora l’actual actitud d’Esquerra. L’obsessió dels dirigents d’ERC per acaparar poder, ha portat a reclamar l’adscripció de les Universitats al departament de Comerç, Turisme i Indústria, fet sense precedents en cap país del món. Aquest capteniment causa un desprestigi irreparable en els ambients universitaris, i deixa perplexes les persones que havien començat a apropar-se al sobiranisme en la campanya contra les retallades de l’Estatut.
Un moviment que vulgui transformar la seva nació per la via democràtica ha de combinar la lluita a llarg termini en les que tenen prioritat els plantejament ideològics i les estratègies de llarg abast, amb la gestió dels interessos concrets del dia a dia i els resultats electorals. Només amb professors, intel•lectuals i artistes fent un discurs polític generals no es pot aconseguir una base social sòlida, com es va demostrar amb Nacionalistes d’Esquerra, de la que vaig formar part, als anys 80.
En els últims deu anys Esquerra Republicana ha aconseguit una base territorial que és decisiva per al moviment sobiranista, amb 400 seccions locals, més de 1.000 regidors i uns 200 alcaldes. Aquesta és una fita importantíssima, que cal valorar adeqüadament. Aquests càrrecs territorials s’inclinen per la naturalesa de la seva acció política per la gestió dels interessos més a curt termini dels seus electors i tendeixen a obviar els plantejaments més generals. El pes que té en la marxa del partit el que en l’argot intern d’ERC s’anomena “el territori” és aclaparador.
En front d’aquest, el paper de les sectorials, que podrien elaborar polítiques generals a mig i llarg termini en el camp de l’economia, els serveis públics, el camp de la cultura, entre d’altres, està molt mal estructurat i és residual. No actuen com a “think tanks” ni com a fornidors d’especialistes. A més no tenen representació en els òrgans de govern, ni en els grups parlamentaris, ni a Barcelona, ni a Madrid. Si hi ha alguns economistes, per exemple, és perquè són càrrecs municipals.
Aquest enorme desequilibri a favor de l’estructura territorial fa que no s’elaborin horitzons a llarg termini i que s'imposi el tacticisme de més curta volada. Per aquesta raó la renovació del pensament del nacionalisme d’esquerres i les polítiques sectorials del moviment sobiranista l’elaboren persones que no militen a Esquerra, ni hi tenen cap mena d’influència en la presa de decisions. Aquest fet es repeteix a tots els altres partits catalans, que pateixen la mateixa aguda falta d’elaboració intel•lectual i de debat intern. Aquest enorme desequilibri entre un partit bàsicament territorial abocat a gestionar els interessos a curt termini i les persones capaces d’elaborar polítiques més generals i a més llarg termini provoca un cisma virtual, que l’actual estratègia de pactes per tal d’acaparar poder a tota costa només pot fer més profund.
La gent que té una actitud reverencial envers el poder creu que la simple estada al govern revesteix als líders del partit i al partit mateix d’una aurèola majestàtica que proporciona credibilitat a Esquerra Republicana, que es tradueixen després en vots. De moment aquesta estratègia ha provocat que 130.000 electors hagin deixat de votar ERC.
Ara el pacte amb el PSC ha provocat una divisió entre ERC i la majoria del moviment sobiranista. També l’hagués generat l’aliança amb CiU. Fa dies Vicent Partal assenyalava que aquest partit havia travessat el “Rubicó” en una direcció que no compartia; Eduard Vallory va escriure un article demolidor en contra del pacte amb el PSC; Salvador Cardús, que va estar amb Carod Rovira en el seu moment més difícil després dels fets de Perpinyà, també deplora l’actual actitud d’Esquerra. L’obsessió dels dirigents d’ERC per acaparar poder, ha portat a reclamar l’adscripció de les Universitats al departament de Comerç, Turisme i Indústria, fet sense precedents en cap país del món. Aquest capteniment causa un desprestigi irreparable en els ambients universitaris, i deixa perplexes les persones que havien començat a apropar-se al sobiranisme en la campanya contra les retallades de l’Estatut.
Un moviment que vulgui transformar la seva nació per la via democràtica ha de combinar la lluita a llarg termini en les que tenen prioritat els plantejament ideològics i les estratègies de llarg abast, amb la gestió dels interessos concrets del dia a dia i els resultats electorals. Només amb professors, intel•lectuals i artistes fent un discurs polític generals no es pot aconseguir una base social sòlida, com es va demostrar amb Nacionalistes d’Esquerra, de la que vaig formar part, als anys 80.
En els últims deu anys Esquerra Republicana ha aconseguit una base territorial que és decisiva per al moviment sobiranista, amb 400 seccions locals, més de 1.000 regidors i uns 200 alcaldes. Aquesta és una fita importantíssima, que cal valorar adeqüadament. Aquests càrrecs territorials s’inclinen per la naturalesa de la seva acció política per la gestió dels interessos més a curt termini dels seus electors i tendeixen a obviar els plantejaments més generals. El pes que té en la marxa del partit el que en l’argot intern d’ERC s’anomena “el territori” és aclaparador.
En front d’aquest, el paper de les sectorials, que podrien elaborar polítiques generals a mig i llarg termini en el camp de l’economia, els serveis públics, el camp de la cultura, entre d’altres, està molt mal estructurat i és residual. No actuen com a “think tanks” ni com a fornidors d’especialistes. A més no tenen representació en els òrgans de govern, ni en els grups parlamentaris, ni a Barcelona, ni a Madrid. Si hi ha alguns economistes, per exemple, és perquè són càrrecs municipals.
Aquest enorme desequilibri a favor de l’estructura territorial fa que no s’elaborin horitzons a llarg termini i que s'imposi el tacticisme de més curta volada. Per aquesta raó la renovació del pensament del nacionalisme d’esquerres i les polítiques sectorials del moviment sobiranista l’elaboren persones que no militen a Esquerra, ni hi tenen cap mena d’influència en la presa de decisions. Aquest fet es repeteix a tots els altres partits catalans, que pateixen la mateixa aguda falta d’elaboració intel•lectual i de debat intern. Aquest enorme desequilibri entre un partit bàsicament territorial abocat a gestionar els interessos a curt termini i les persones capaces d’elaborar polítiques més generals i a més llarg termini provoca un cisma virtual, que l’actual estratègia de pactes per tal d’acaparar poder a tota costa només pot fer més profund.
