He tingut la sort de passar el cap de setmana a la Cerdanya, a la casa que uns parents tenen a Urús, un poble ben menut colonitzat per la voràgine urbanitzadora de les residències de cap de setmana. Tot passejant per un dels quatre carrers dels poble, hi he vist una pintada suggerent: "Piqué i Mas, foteu el camp". Que a Urús li diguin a Piqué que foti el camp té un cert sentit, perquè el líder del PP català hi té un bon xalet i hi passa, sembla ser, bona part de les seves vacances estiuenques. La gent del poble i els que hi tenen segona residència des de fa molts anys, expliquen la incomoditat de veure´s "envaïts", pels desplegaments de seguretat que necessàriament envolten el prohom de la política, especialment durant la època en què va ser ministre. Si a la sensació de sentir-se okupats s'hi afegeix alguna qüestió política, la pintada indígena s'entén amb tota claretat. Ara bé, que hi posin Mas de costat, fa que la coincidència geogràfica quedi en un segon terme i prengui força la coincidència... diguem-ne ideològica.

Si CiU és o no un partit de dretes, desperta ara mateix vives polèmiques i, més enllà dels discursos i posicionaments oficials, és constatable que les vel·leitats socialdemòcrates dels seus orígens i que els plantejaments sobiranistes dels sectors més cridaners queden sempre en segon terme quan es tracta de dirimir els grans temes de l'actualitat política i, quan s'escau, dels possibles repartiments de poder. La realitat és transparent quan recordem que les propostes més enlluernadores de la campanya electoral de CiU quedaven a anys llum de la socialdemocràcia, i també quan comprovem que les actituds més pragmàtiques de la federació aboquen els nois i noies nacionalistes que alcen estelades a arronsar-se per no fer excessiva nosa quan cal pactar amb Madrid. Però CiU ha tingut la desgràcia que les propostes liberals (neoliberals per a alguns, i fins i tot neocon per a alguns altres) s'hagin hagut de quedar al sarró perquè no hi ha poder des del qual aplicar-les,  i que el pactisme mític s'hagi de reservar per a millors ocasions perquè a la Meseta han hagut de païr un tripartit de nom endolcit que expulsa els convergents de la notorietat.

I en aquest context de desgràcia múltiple per a CiU apareixen tics que podrien semblar sorprenents però que, al cap i a la fi, tenen la seva lògica. I els tics són la bronca per sistema, el menyspreu del contrari, la insinuació insidiosa, el to apocalíptic i, en general, el mal estil. Tics que a Urús i a Barcelona, a Tortosa i Camprodon, a la Pobla de Segur i a Sant Feliu de Guíxols, ens recorden la dreta incivilitzada que campa, triomfa i fa forat a Espanya. I és en aquesta trista coincidència que pren sentit la pintada d'Urús que posa Piqué i Mas al mateix cabàs. Per molt que ambdós personatges es tinguin mutua mania i especial animadversió, sembla ser que a molts ja els sembla que són la mateixa cosa. La dreta, dreta és, aquí i a Singapur, venen a dir. Renoi Mas, com t'has de veure! Ostres Piqué, quins companys de viatge et busquen!

Ja ho veieu, la Cerdanya és inspiradora.

I no us penseu que és poca cosa. Parir, de fet, és un acte sublim, la màxima expressió de la creativitat, ja sigui en mans de les dones si fem cas al sentit estricte, ja sigui en mans dels impúdics que gosem mostrar al petit món que ens envolta les quatre idees i pensaments que som capaços de...... parir. I per això està bé la recomanació que m'ha fet aquest mateix vespre Ramon Alcoberro, aquest campió de la divulgació de la filosofia i opinador omnitemàtic. Em deia Ramon, assegut en un sofà modelat per infinitat de culs desvagats de l'Ateneu Barcelonès, que he d'escriure amb més freqüència en aquest bloc meu. Cada dia, vaja. Un parida diària, com a mínim. Un acte de modesta creació cada dia, per exercitar els músculs de la dialèctica cibernètica que és, al cap i a la fi, la mateixa de sempre amb un mediador maquinari.

Ho intentaré, Ramon, però no prometo res. La meva resistència física arriba gairebé al límit quan m'assec davant de l'ordinador després d'una jornada laboral, després de deixar els dos dimoniets que corren per casa literalment colgats sota dels llençols, després de perpetrar un sopar ràpid i habitualment poc recomanable dietèticament parlant, després de comentar les novetats i tafaneries del dia amb la meva Elion. Ja sé que tot això són excuses de mal pagador, però alguna cosa he de dir per dissimular el fet incontrovertible que la meva afició a la blocomàquia és encara justeta, esporàdica i molt vol·luble.

De moment, aquí tens el meu petit homenatge a la lectura compassiva que de tant en tant fas d'aquest racó de la xarxa: et linko, Ramon. O potser hauríem de dir: t'enllaço, Ramon. Quina parida!

Avui dijous es presenta a l'Ateneu Barcelonès el llibre d'història L'Ateneu i Barcelona, un segle i mig d'acció cultural. Aquesta obra és el resultat de dos anys de treball d'un equip d'historiadors que han explorat els papers i els racons de l'Ateneu per posar en ordre i culminar una narració i anàlisi de la vida d'una de les entitats més representatives de la ciutat i del país, posant l'accent, justament, en la seva relació inseparable amb Barcelona. De fet, explicar la història de l'Ateneu durant bona part d'aquests cent cinquanta anys permet explicar alguns dels fets fonamentals que han marcat el rumb de la ciutat i del país de què n'és capital. La direcció de l'obra a estat a les mans de l'historiador Jordi Casassas, i l'empenta editora ha estat de Joaquim Coll, membre de la Junta Directiva de l'entitat. El llibre és recomanable no només per als incondicionals de l'Ateneu, i tampoc no cal tenir una especial dèria per la història. Una simple i ben orientada curiositat per la vida del país converteix aquest llibre en una peça interessantíssima per explicar com som i com hem estat. Política, economia, cultura i art, societat.... Cent cinquanta anys de vida de l'Ateneu donen per a molt.

L'acte de presentació és a les 19,00 hores, i anirà a càrrec de Miquel Roca i Junyent. Hi seran presents el president de l'Ateneu, Oriol Bohigas, Jordi Casassas, Oriol Castanys d'RBA La Magrana (patrocinador de l'edició) i el diputat d'infrastructures de la Diputació de Barcelona (patrocinadora de l'equip de recerca històrica), Jordi Labòria. La distribució comercial del llibre s'iniciarà la setmana vinent, però des de demà mateix ja és disponible al propi Ateneu.

Tot sovint, els millors escrits no són pas obra de periodistes o d'opinadors de prestigi. La idea més simple pot servir per explicar amb la màxima eficàcia una situació determinada, i sobren les piruetes dialèctiques. I com a mostra, la confrontació de dues percepcions oposades a partir d'una mateixa idea. D'una banda, la de l'excels opinador Antoni Puigverd i la d'un lector de La Vanguardia, de nom Josep M. Camell. En el diari d'avui, Camell refuta una sofisticada proposta dialèctica de Puigverd amb una idea senzilla però demolidorament eficaç, exposada en una carta al director. No cal donar-hi gaires voltes: reprodueixo la carta.

¿'Ajedrez brillante'?

Antoni Puigverd, en primer lloc vull felicitar-lo pels seus articles en aquest diari i, a més pel seu sentit comú en tots els seus raonaments. Però va patinar el 13/XI/2006 en el titular del seu article: "Ajedrez brillante y miope". Els escacs, si són brillants, no són miops i, si són miops, no són brillants. Pel seu coneixement, li diré que hi ha molts jugadors cecs que juguen brillantment a escacs.

Seguint la comparació de la situació política actual amb els escacs, que és del que anava el seu article, s'hauria de fer d'una altra forma: CiU tenia una partida en la qual dominava tot el tauler. El tripartit no tenia caselles on col·locar les seves peces. En aquestes posicions, o fas un sacrifici d'alguna peça o et vas morint de mica en mica. El tripartit fa el seu sacrifici i CiU, sense valorar la posicó (miopia), es creu que té la partida guanyada. En escacs, guanya el que fa mat al contrari, i no el que té més material sobre el tauler. El mateix ha passat a Catalunya.

JOSEP M. CAMELL JANÉ

Reus

L'enhorabona per a el_blog.pineda, una nova revista de distribució gratuïta centrada en la narració i l'anàlisi de l'actualitat de Pineda de Mar. Avui mateix he vist el primer número, encapçalat per una editorial de bones intencions i per una carta de benvinguda formulària de l'isolat alcalde de la vila, Joan Morell. La publicació s'estrena amb un tema immillorable per despertar la curiositat dels primers lectors: la crisi del govern municipal amb l'expulsió dels sociates a mans de l'alcalde-diputat Joan Morell. Després expliquen, justament, el resultat a Pineda de les eleccions del parlament, avancen ja els perfils dels sis candidats a l'alcaldia per a les municipals del maig vinent, valoren la temporada turística, fan una història dels horrors de la depuradora de l'Alt Maresme, repassen els clubs esportius de la vila davant de la nova temporada i dediquen un reportatge social a les tradicioinals revetlles del raval de mar. La publicació fa bona pinta. S'hi nota criteri periodístic; està, en termes generals, ben redactada; les fotografies, sense fer caure de cul, són correctes; s'hi nota ganes de donar bona quantitat d'informació i de centrar bé els temes i, qüestió fonamental, no cauen en la fàcil temptació d'omplir pàgines i espais amb les típiques insubstancialitats pseudointel·lectuals de les llumeneres del poble que babegen per tenir un parell de ratlles signades a qualsevol paper editat. Jo els posaria bona nota.... excepte per un detall fonamental: no sabem qui fa aquesta revista.

No és broma. A la manxeta especifiquen que només es responsabilitzen de l'opinió expressada a l'editorial i que no necessàriament comparteixen les opinions dels col·laboradors. La nota no tindria més importància si no fos pel fet que no hi ha ni una sola informació firmada. Bé, amb l'excepció d'un petit article d'opinió de l'incombustible Saül Gordillo. Trenta pàgines d'una revista prou ben feta que no sabem qui la fa. Però no s'acaba aquí, el tema. Resulta que no hi ha ni director ni consell de redacció ni res que s'hi assembli. Només sabem que ho edita algú que es diu Comunica't i que té un web i una adreça de correu-e. Delerós per saber què diuen els autors de la novetat periodística, intento entrar al web i ..... de moment no hi ha web. O no el tenen actiu, o està en construcció, o hi estan fent modificacions, o ..... no el tenen fet. Els únics noms propis que hi trobem són els de tres persones que han fet les fotos que apareixen a la publicació, l'autor del disseny i Publintur, empresa que maqueta, imprimeix i presta el seu arxiu fotogràfic. Qui és la ment pensant de la revista? Qui en posseeix la filosofia? La revista no diu res que hagi de fer pensar que els autors volen mantenir l'anonimat, i tampoc no es poden inscriure, pel seu contingut, en l'estil confidencial, tan de moda a través de la dèria blocaire. D'altra banda, la pròpia denominació de la revista (el_blog.pineda) sembla suggerir que es tracta d'algú amb un cert gust pels mitjans tecnològics. Bé, no serà pas pel seu web.

Ara mateix els faré un missatge de correu-e per donar-los l'enhorabona i per suggerir-los que no ens deixin en la inòpia informativa.

Si és que no hi ha dret, home! Per una vegada que els dirigents polítics decideixen anar per feina i no marejar la perdiu, em foten la feina enlaire. Fa cosa d'una hora que Carod-Rovira ha aparegut en roda de premsa per anunciar que ERC opta novament pel pacte d'esquerres (o tripartit, o entesa, tal com diu ara). Sense voler resultar pedant, ja m'ho ensumava, però ningú no podia imaginar que la rapidesa previsible fos la velocitat de vertígen amb què finalment han actuat. I el cas és que dos minuts abans d'iniciar la seva roda de premsa i aparèixer en directe a TV3, jo havia acabat el meu article quinzenal per a El Punt, en el qual demanva, justament, que els implicats en la negociació no maregessin la perdiu. I resulta que l'han marejat tan poc que no he tingut altre remei que fer un segon article perquè en menys de cinc minuts el primer que havia escrit havia quedat obsolet. Però com que el tinc acabadet i en la meva modesta opinió m'havia quedat prou rodonet, no em resisteixo a deixar-lo amagat. Així que us el reprodueixo en el meu bloc, que és l'espai fonamental i essencial de les meves immenses rucades i petites genialitats. Aquí teniu el meu article obsolet, tot esperant que llegir-lo us obrirà prou la curiositat com per comprar El Punt de dimarts i llegir el que finalment he enviat a publicar, després de veure i sentir la roda de premsa de Carod-Rovira.

La galeria

Crisi de confiança

Pep Montes

Tothom ha baixat el nombre de vots i els únics que han augmentat ho han fet mercès a la recapta d'electors desencisats de la seva força política habitual. En aquestes condicions, parlar de guanyadors de les eleccions em sembla gairebé obscè, sobretot quan darrera de les declaracions s'hi detecten tics d'orgull i prepotència. Està clar que el país no vol donar confiances  absolutes a ningú i demana a crits que tothom faci una cura d'humiltat i rebaixi pretensions i exigències davant del període de negociacions que s'ha obert. Serà difícil que els que ja van governar durant vint-i-tres anys puguin tornar-hi, de moment. I segurament els que ho han fet només durant tres anys tindran una segona oportunitat per intentar demostrar que en temps de calma i normalitat institucional són capaços també de temperar els ànims i de donar un pèl de serenitat al país. No em sembla malament que sigui així, sobretot perquè uns i altres han comprovat que les ximpleries no surten gratis i que la mala gestió, la falta de decòrum institucional i la prepotència són mals consellers per als qui, teòricament, han d'estar al servei dels qui compareixen cada quatre (o menys) anys davant de les urnes. L'estirada d'orelles ha sigut evident. Humiltat i eficàcia, això els cal, i això els demanem. Que ens governin sense temptacions paternalistes i que millorin els mecanismes de connexió real amb el país, amb la gent. Que ni uns ni altres no ens facin passar més vergonya.

En el seu article d'avui a la secció d'Opinión de La Vanguardia, Xavier Bru de Sala li clava una bona saccejada a l'economista Xavier Sala i Martín a compte de la terrorífica entrevista (per dir-ne d'alguna manera) que li va fer al candidat Montilla (llegiu-la aquí, íntegra). Bru de Sala acaba el seu article així: Lo que no debe hacerse es engañar al entrevistado, dejar que suponga espacio de entendimiento donde se esconde puñalada trapera. Sala i Martín no debería hablar nunca más de ética. La moral pública es muy importante. Ei, poca broma! Una aplaudiment per a Bru de Sala. Molt ben dit i sense por. Ara bé, unes línies més amunt en el mateix article, i malgrat aquesta traca final, Bru de Sala diu que La Vanguardia va fer bé de publicar l'entrevista per respecte a les firmes dels seus col·laboradors. Doncs jo no hi estic d'acord.

No cal explicitar quin és el color polític que envolta la línia editorial d'aquest diari, perquè de tots és prou coneguda, però una cosa és el posicionament ideològic que adopta qualsevol mitjà de comunicació, legítim i sempre defensable, i una altra és entrar en campanya directa, com si fos una publicació oficial d'una de les formacions polítiques en disputa. La combinació entre l'entrevista salvatge que Sala i Martín va fer a Montilla i la de pa sucat amb oli que li va fer a Mas (aquí la teniu), dona com a resultat un element més de la campanya electoral de CiU. Descaradament, escolti.

Aquest vespre s'ha presentat a l'Ateneu Barcelonès el curs 2006-2007 de la seva Escola d'Escriptura en un acte deliciós que ha donat bona prova de l'extraordinària revifalla d'aquest projecte des que, ara fa un any, en van assumir la direcció Jordi Muñoz i Pau Pérez. Fa pocs dies a la premsa s'afirmava que l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès és la més important d'Europa en la seva espècie, i malgrat que no tinc coneixements suficients assumir aquesta certesa, és una evidència que els més de 600 alumnes inscrits a aquest nou curs i la seva extraordinària oferta formativa la converteixen en un referent ineludible del món educatiu del país, per una banda, i del món literari per una altra. Avui han pujat a l'escenari de la Sala d'Actes de l'Ateneu el seu president, Oriol Bohigas, la directora de la Biblioteca Nacional (ei, nacional d'Espanya), Rosa Regàs, l'actor Eduard Fernández i el cantant Miguel Poveda. Tots, cadascú en el seu paper, han estat esplèndids i s'han deixat contagiar per l'entusiasme de Muñoz i Pérez, ànimes generoses de l'escola.

Avui mateix el programa la nit al dia es fa ressò de l'acte i certifica amb les seves càmeres la importància de l'esdeveniment. I la veritat és que des d'abans de l'estiu la presència de l'escola als mitjans ha estat constant mercès, en bona mesura, a la bona feina de difusió que s'ha fet, però també gràcies al fet que un dels alumnes del curs passat, Ildefonso Falcones, ha protagonitzat un dels èxits editorials més sonats dels darrers temps, amb la publicació de La catedral del mar o l'Església del mar, en la seva versió catalana. El llibre més venut en ambdues llengües durant la passada diada de Sant Jordi  es va coure a la cuina de l'Escola d'Escriptura, sota la tutoria d'un dels seus dos codirectors, Pau Pérez.

Per no plorar. Però prefereixo riure per no fer-m'hi mala sang. Resulta que la millor manera de preservar el medi ambient del municipi en relació a la futura ubicació de la depuradora més esperada de la història (vint anys fent temps) és buscant el suport del PP, el partit que en l'anterior legislatura va fer una aplicació desmesurada i famèlica del pla urbanístic del municipi. Aquesta és la bona pensada que han tingut la gent del PSC i d'ERC. Queda clar que el govern tripartit (ei, no us equivoqueu: CiU, PSC i ERC) de  Pineda fa aigües per totes bandes, entre d'altres raons perquè l'alcalde convergent (Joan Morell, 27è a la llista de CiU per Barcelona al Parlament) es rifa dels acords a què arriba amb els seus socis i es passa per on vol les converses mantingudes amb les entitats cíviques del municipi. Així, havent acordat amb uns i altres que la millor proposta per a la ubicació de la depuradora era el Pla de Gràcia, comunica a l'ACA (Agència Catalana de l'Aigua) que tant ell com l'alcalde veí de Santa Susanna (el també covergent Joan Campolier) prefereixen una zona determinada, situada entre la via del tren i la platja, no se sap ben bé perquè. Sociates i republicans s'enfilen a la parra i com que ningú no fa marxa enrera, ara plana damunt del poble l'amenaça d'una moció de censura. I quina és la única possibilitat que prosperi la moció? Pidolar el suport del PP. Ni en el pitjor dels meus somnis.

Estic d'acord que cal tocar-li el crostó a l'alcalde Morell perquè la gestió de l'afer ha estat patètica i perquè ha deixat de banda la única solució de consens a Pineda, que comptava amb el suport de veïns, pagesos, ecologistes i forces polítiques. Algun dia haurà d'explicar perquè, després de fer-se evident la unanimitat de tota aquesta gent al voltant d'una única solució, fa cas a l'alcalde de Santa Susanna i canvia de parer. Quina cosa millor pot desitjar un alcalde que trobar consens al seu municipi sobre una qüestió tan polèmica? Només alguna raó molt poderosa el pot haver fer canviar de parer. Quina és aquesta raó? De fet, prefereixo pensar que hi ha una raó poderosa i oculta. Perquè si no hi és.... què pot motivar un canvi de postura com aquest? Un caprici? Per no contradir l'alcalde veí? Perquè es va despistar en les negociacions? Perquè no sap de què parla?

No és que mai hagi marxat del tot, però els qui coneixen una mica el pati de les polítiques de joventut saben que a Barcelona, aquest àmbit de la gestió pública ha viscut en estat catatònic des de fa no menys de 10 anys. Per això és una  bona notícia que avui, en el primer ple municipal presidit per l'alcalde, nou de trinca, Jordi Hereu, s'hagi donat llum verda a l'aprovació del nou Pla Jove de Barcelona. El mèrit se l'ha d'apuntar el regidor d'ERC Xavier Florensa i l'equip de professionals que ha anat construint durant els anys de mandat de l'actual govern municipal. Les xifres per al lluïment diuen que el document compta amb 400 mesures d'actuació directa, i que s'ha construït amb aportacions d'uns 9.000 joves de la ciutat, que hi han participat a través de diverses fórmules al llarg dels dos darrers anys. Dit així, queda bonic. Però no és menys cert que reflotar la política de joventut a l'Ajuntament de Barcelona és una feina difícil; titànica, gairebé. I és que la pròpia estructura municipal ha deixat aquest àmbit del govern molt desubicat, i reprendre les dinàmiques essencials de servei i atenció als joves requereix uns mencanismes que ara mateix no existeixen. Feina no els en faltarà.

Barcelona va ser capdavantera en les polítiques de joventut a l'Estat espanyol i va posar els fonaments de models que perviuen fins avui amb l'aprovació del Projecte Jove l'any 1985. Era el primer de l'estat i es va convertir en un referent bàsic que va desencadenar processos similars en altres ciutats de l'entorn metropolità i d'Espanya. Durant molts anys Barcelona va innovar, es va arriscar, va dedicar recursos de tota mena (pressupostaris, humans i en equipaments) i va intentar construir un model teòric. Però a mitjans dels anys 90, el Projecte Joves es va anar desinflant.