Si observem les característiques de la societat actual, sobretot des dels anys 60, no podem concloure que la naturalesa ens porta cap a un matriarcat i una poligàmia o poliàndria, a vegades coincidint en el temps i altre vegades al llarg del temps que dura la vida de les persones? La família monogàmica i la seva concepció matrimonial està en crisi i desacreditada. Hem passat del puritanisme de l’abstinència sexual  a una revolta sexual  que va ser marcada de forma especial per la música rock sobretot a `partir dels anys 60. Els balls de saló, van donar lloc a danses a les discoteques que tenien quelcom de similitud amb danses africanes. Va irrompre una nova concepció cultural i es va tornar a parlar de llengües vernacles.

S’està produint un canvi de mentalitat. La música rock i el jazz sexualistes han substituir el cant gregorià o religiós de caire puritaniste. El consumisme de productes materials ha substituït el testimoni de valors espirituals. Els imperis es desfan i els nacionalismes vernaclistes tornen a ressorgir. Escoltem els vells sacerdots de moviments religiosos i ens sentim enganyats i sense animació; els falsos profetes han engendrat l’ateisme. Quan volem re-descobrir la ideologia que ens pot omplir, s’alcen veus rebutjant les qüestions identitàries relacionades amb l’Esperit i demanen que l’atenció dels ciutadans en basi solament en qüestions socials relacionades amb el benestar material. Fins i tot entre creients cristians que prediquen allò que va dir Jesús “ No sols de pa viu l’ésser humà”, n’hi ha que prioritzen privilegis materials i reneguen de testimoni moral i ideològic.

La cultura catalana ha donat ideòlegs en les grans tradicions culturals i religioses del món: Ramon Llull, franciscà fet “beat” per l’Església Catòlica, Anselm Turmeda, franciscà que es va passar a l’islam perquè trobava corruptes els catòlics del seu temps, va ser  fet “sant” pels musulmans ( la seva tomba es encara objecte de visites a Tunísia. Per cert , trobo que les  agències de viatge catalanes l’haurien d’incloure en el seu catàleg de visites), Bonastruc ça Porta o Nahmànides, un gran rabí, es considerat “mestre” de la càbala jueva....Però, quina és la ideologia nacional catalana? ´s el catolicisme vaticanista la ideologia nacional dels espanyols? Quina és la ideologia nacionals dels catalans? Alguns filòsofs afirmen que Llull i Turmeda, franciscans mallorquins, estan relacionats amb el pensament de la càbala cristiana. Una càbala en la que les quatre lletres del Tetragrammaton, o nom de Déu,  no eren les del nom de Jahvé – YHVH – sinó unes altres que cal cercar en misterioses històries de l’antiguitat egípcia i grega com és el cas de la Tetraktis de Pitàgores i que es representen en els quatre pals vermells amb fons groc de la bandera catalana. Favorables i detractors discuteixen  el tema; uns, a la recerca de proves, altres indiferents, no cerquen res. S’han conformat en el seu ateisme o laicitat, i n’han fet la seva ideologia. Un altre gran savi català, també de Mallorca, va ser Joan Mascaró autor del llibre “ Llànties de foc. De les escriptures i saviesa del món” en el que es fa ressò de les diverses creences humanes. Des de fa anys, reclamo i espero que el llibre de Josep Trueta, “L’Esperit de Catalunya” sigui lectura inclosa en els programes d’ensenyament de les escoles catalanes. Als habitants de les terres catalanes, se’ns vol fer créixer torçats, apartats des de la infantesa,  del camí del seny des de l’ensenyança.

Al llarg dels segles, la cultura de llengua catalana, la llengua vernacla dels Països Catalans, ha donat testimoni d’una ideologia lligada a una creença transcendent, i ha estat en aquesta transcendència on ha trobat la seva força i el seu reeiximent sobiranista. Cap nació s’ha fet sense una fe. Quina és la fe,  la creença idealista dels nacionalistes catalans? És el vernaclisme? Poden dir-li vernaclisme?

****

“Tota la ciència econòmica i la seva aplicació em semblen futileses. I, si he de dir tota la veritat, el mateix em sembla l’afany d’acumular beneficis. Ningú, no obstant, deixa de veure que tots els humans estan fiblats per aquest afany, com si tinguessin dins un tàvec. He estat a punt de dir – i ningú m’ho negarà -, que la ciència i la pràctica del Dret, no té altre finalitat que aquesta: excitar els uns contra els altres amb una habilitat moguda per l’enveja i provocar a aquells que estan units pels lligams de la convivència, i a vegades també pels de la sang. Tots semblen estar en connivència – en part amb les lleis, en part amb els juristes -, per a robar i apropiar-se del que és aliè, per agafar-ho, sostreu-ho, usurpar, fer xantatge,  raptar, saquejar, escamotejar, estafar, enganyar i ocultar. Aquests procediments han vingut a ser tant o més comuns com més s’ha invocat l’autoritat d’això que se’n diu el Dret, tan civil com eclesiàstic. Ningú deixa de veure que aquest procediments  i principis han contribuït a reforçar  la idea de que els humans hàbils  en “caucions” ( manegar causes socials) , els voltors a l’aguait dels ciutadans ingenus, habilíssims munyidors de formules fetes i de xarxes d’incautes, consellers de processos i consellers  d’un Dret controvertit, pervertit i invertit , són considerats com els pontífex de la justícia i de la equitat. Solsament ells són considerats dignes de formular un judici sobre allò que és just i bò. I, el que és més absurd encara, determinar amb autoritat i  poder públic allò que cadascú pot o no posseir, en quina mesura i per quant temps. I, tot això, sota el judici d’un sentit comú víctima d’al·lucinacions Doncs, la majoria de nosaltres, encegats per les lleganyes espesses de la ignorància jutgem que la nostra causa es tant més justa com més s’ajusta als dictats de la llei i es recolza en ella.

Tant és així que , si volguéssim definir avui dia la justícia, definida pels antics com a “virtut que atribueix a cadascú el seu dret[1][1] “, no la trobaríem en cap part de la vida pública”

****

Vet aquí, benvolgut lector, aquestes paraules ficades entre cometes. Abans de continuar llegint , demano el plantejament d’una pregunta: Semblem actuals, això vol dir escrites en aquest any 2006 aquest raonaments?

Doncs bé, van ser escrites per Tomàs More(1478-1535), autor del llibre Utopía. Les va escriure, ara fa uns 500 anys,  en una carta al seu amic Budé, autor d’un dels pròlegs del seu esmentat  llibre, en el que l’Humanista vol expressar les idees bàsiques o fonamentals en dos idees: Utopía   com institució política i social basada en la justícia , fonamentada a la vegada en la simpatia universal entre els éssers humans. S’ha escrit algun llibre en el que es posi de manifest com es vol que sigui la nació catalana?

A l’idealista llibre “Utopía”,  Tomàs More, ens explica que en aquesta illa , els idealistes utopians parlen amb la seva llengua pròpia. Quina és aquesta llengua parlada a Utopía? Alguns estudiosos d’aquesta obra han escrit que es tracta d’una llengua secreta i màgica. Com anomena Tomàs More a aquesta llengua? Vet aquí què ens diu l’autor d’aquesta llengua:

Alfabet dels utopians

Quartet en llengua vernacla dels utopians

No l’anomena llengua materna ni paterna, l’anomena “llengua vernacla” Aquells que cerquin el secret i la màgia, la trobaran en el nom. Perquè , talment pel què diu aquest idealisme, és la llengua vernacla la que ens posa en comunió amb l’Esperit Universal, la que ens fa pensar. I, això ho posa dins del marc cultural genuïnament cristià. I, això ho fa, també denunciant les injustícies que es fan amb el vist i plau dels poders vaticanistes dels catòlics de Roma.

En aquest quartet,  escrites en un alfabet inventat o misteriós, subtitulat en llatí, se’n diuen coses com:

 Tetrastichon, Vernacula uto pensium lingua 

El quartet no és de Tomàs More, és de P. Gilles. Tampoc ho és l’alfabet. Aquest no té significat concret. Només ens adverteix del sentit esotèric de l’obra.  L’alfabet és el signe de la llengua utopiana, que només l’iniciat coneix. La lectura d’Utopía només poden fer-la els iniciats.

Voldria que el lector reparés en un mot: “Tetrastichon”. Aquest mot , al meu entendre, fa referència al  cabalístic Tetragrammaton, del que abans he parlat conjuntament amb la Tetraktis i la seva representació simbòlica en les quatre columnes de l’escut i la bandera de Catalunya.

Tomàs More, com Tommaso Campanella  van ser censurats – Campanella fins i tot empresonat - per determinat poder espanyolista.

La primera edició espanyola en llengua castellana de “Utopía”, la va fer Jerónimo Antonio de Medinilla y Porres l’any 1637. La traducció de Medinilla està mutilada. La inquisició espanyola  castellanista i vaticanista, va obligar a eliminar tot el llibre primer i diversos passatges del segon.

Què hi ha darrera l’espanyolisme castellanista i  vaticanista i contra què i en contra de qui va ? Aquesta és la qüestió que cal esbrinar en profunditat. Hi trobem una gran falsedat que escampa les tenebres pel món i que parteix d’una falsa concepció d ela “Divinitat” i de la prohibició i voluntat d’anorreament de les “Seves” llengües de manifestació per mitjà del pensament, raonable i científic de combregament : Les llengües vernacles i les seves nacions o espais geogràfics naturals?[2][2].

Després d’anys de prohibir la cultura catalana i la seva manifestació per part de poders espanyols castellanistes, amb el vist i plau de determinats poders vaticanistes, que censuraven amb les seves lleis, ara ens trobem amb que treuen les lleis i es presenten com a demòcrates, fent-ho,  però, amb l ‘esperança que renunciem a ser catalans per nosaltres mateixos. Sembla que ens diguin: Ja no hi ha censura, ja no cal que vulgueu ser catalans ni que la catalanitat reeixeixi als Països Catalans. Nosaltres no la prohibim – semblen dir – però vosaltres , els catalans, renuncieu, no sigueu.

 Els ésser humans han elevat el seu nivell de consciència a nivell social. I, es vol decidir per si mateix, participar en els béns espirituals autèntics i no els falsos i també en la riquesa per a tenir benestar material. Els nacionalismes vernaclistes i les seves llengües naturals ressorgeixen arreu del món. Es van configurant nous paràmetres culturals. Talment sembla que hem entrar a un cicle històric. Talment sembla que  la deessa de la Terra respira unificant i diversificant, entre imperis i nacionalismes i que la Vida sigui viure l’alè del Ser en aquesta dansa sagrada que ens porta d’una banda a l’altra. Només agafats en el Ser, som. Des d’aquest punt de vista em sembla que el forasterisme és la mort i el vernaclisme és la vida. El forasterisme em fa sentir arrossega’t,  el  vernaclisme em fa sentir viu.

Les forces reaccionàries oprimeixen amb l’aplicació de lleis injustes i falses acusacions com en temps de la Inquisició per a frenar el ressorgiment de la vida que es manifesta en la voluntat, sentiments i pensaments dels pobles animats per la vernaclitat.

Res de nou sota el Sol – com diu un vell proverbi català de les Balears -. Es com si la ment humana seguís un procés a nivell particular i a nivell històric. Com si haguessin uns cicles que van portant persones i nacions a través d’un procés, d’un estadi cap a un altre, una evolució mental que es fa sobre la base d’uns valors i principis que canvien  o evolucionen dins del mateix procés vital. Campanella situa a una imaginaria “Ciutat del Sol” una  República o , organització política i ètica, en la que el poder suprem l’ocupa el Sol o Metafísic, un príncep-sacerdot astròleg, auxiliat per tres prínceps que són, Pon ( Potència) que és el cap militar, Sin ( Sapiència ) que és el cap de les ciències i Mor ( Amor) que és el cap de la procreació.  En el llibre de Campanella trobem coses relacionades amb la càbala cristiana. També trobem referències al llibre Critias de Plató i un  illa ideal anomenada Atlàntida. Estableix com a principis metafísics de les coses l’ens que és Déu, i el no-res, que és la manca de ser, com a condició sense la qual res no es fa; perquè no es faria si existís, i doncs no existiria el què es fa. De la tendència al no-res naixen el mal i el pecat; per això es diu que el pecador s’anihila, i el pecat té causa deficient i no eficient. En algunes coses em recorda a Ramon LLull. Especialment quan fa referència als set planetes i el govern del món dels que ens parla Llull en el Llibre de l’Orde de Cavalleria. Quan Campanella  parla  de “les edats del món es succeixen segons l’orde dels planetes” i  “cada mil o mil sis-cents anys canvia el món” em recorda el cicles de la Història que va predir Alexandre Deulofeu en els 7 volums de la seva obra “La Pau al món al món per la matemàtica de la Història”, en la qual preconitza que l’any 2029 els Països Catalans tornaran a ser una nació sobirana independent. I, jo penso que el vernaclisme forma part d’aquesta nova “era zodiacal” que alguns atribueixen a Aquari.   En els anys seixanta, es va donar un canvi cultural en el que fins i tot l’Església Catòlica va deixar de fer les misses en llatí per a fer-les en llengües vernacles.

Tommaso Campanella, autor de “La Ciutat del Sol”  va ser empresonat per la inquisició i els poders espanyols ( castellanols)  i vaticanistes. Un altre gran idealista, Tomàs More, autor de “Utopia” no va acceptar mai la traducció de la seva novel·la al castellà  o sigui l’espanyol, perquè considerava que havia estat mal traduïda. Actualment , però, els polítics  d’Europa, i d’altres llocs del món, talment semblen ignorar , - donada la indiferència  i manca de recolzament amb que tracten les qüestions de les nacions vernacles com Països Catalans i Euskal Herria -, que, amb el nom d’Espanya, s’enganya i s'actúa contra el vernaclisme.

La identitat comporta uns valors que comencen per dir les coses pel seu nom autèntic, pel seu reconeixement natural, pel seu ens vernacle. La vernaclitat és llibertat. La llibertat es vernaclitat. Com deia Spinoza, “la llibertat és consciència de necessitat”. La vernaclitat és Ser i això vol dir identitat. Els catalans som catalans i tota força que vagi en contra d’aquesta realització nacional i personal és una força malèfica. En nom de la hispanitat s’han tret les coses del seu lloc natural per ficar-lo en un lloc constitucional,  s’ha desvernaclitzat, i així, s’han tergiversat els continguts i les identificacions. Quan es diu que els Països Catalans no existeixen o que Catalunya és Espanya, no s’aplica el criteri vernaclista. Es vol negar una evidència natural o vernacla per a justificar una situació artificial.

Cal restituir l’orde natural, o sigui, les nacions vernacles, amb uns referents culturals vernaclistes, que configurin un mapa nacional on sigui possible la pau basada en el què és de veritat.

Utopia és una pàtria o nació que no està situat en la geografia sinó en el cor de les persones. Vernàclia  és la pàtria ideal del catalans. I, tot hi ser present, com Utopia, en el món platònic de les idees, aquest ideal,  en el cas de Vernàclia, té un lloc en el món material de la geografia: els Països Catalans. Els seus habitants n’han de donar testimoni donant d’aquesta manera sentit a la seva vida.

A Vernàclia, com a Utopía, es parla amb la llengua vernacla. Als Països Catalans, la llengua vernacla té un nom propi,  és el català.

La llengua i la moral o ètica formen part de l'ideal nacional i són part del nacionalisme ideal.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

www.otger-catalo.com

Nota:

Quina raó hi ha per al fet que l'obligació de conèixer el català  que s'ha introduit a l'Estatut de Catalunya 2006, sigui tant polèmica a Madrid i entre els espanyols castellanistes? Fins i tot, alguns bisbes espanyols protesten, oblidant-se d'aquella ensenyança cristiana que diu que "els  profetes autèntics seran aquells que parlin en la llengua de cada lloc , perquè l'Esperit Sant els haurà infós el "do de llengües" Així doncs als Països Catalans, en català, perquè és la seva llengua vernacla. No en espanyol o castellà ni en llengua materna o paterna.

A qui molesta i vol prohibir el català i per què? Ens hauriem de remuntar fins a "la nuesa" - "coneixement" o "saviesa" -  de Noé per a esbrinar-ho, tot passant per el seu nét, Tubal, rei de les terres catalanes, pare de Pirena, la princesa dels  Pirineus , i el seu amor amb el grec Hèrcules i la cultura jònica. La llengua catalana és transmisora d'un coneixement. La llengua castellana o espanyola, fora de Castilla, no transmet aquest coneixement, perquè és insubstancial.No té vernaclitat.Per a definir un allengua s'ha de tenir en compte el factor "synhològic", ( Del grec "Syn-Holos" que vol dir "amb el tot"  o "en comunió amb el Tot". S'estan fent estudis en física quàntica  que analitzen les relacions entre les ones vibratòries de la matèria i les ones vibratòries de la fonètica de les llengües. Què passrà el dia que es descobreixi -  potser ja s'ha descobert i ens ho amaguen -  una relació d'afinitat i harmonia entre les ones vibratòries de la llengua que es parla en un lloc concret i les ones vibratòries de la matèria i geografia del lloc on es parla?Es basaran les lleis lingüístiques en aquest principi científic?)